divendres, 21 de desembre del 2007

Vacanceeeeeeeeeeeeeeeeeeeesssssssss!!!!!

Només desitjar-vos bones festes i bon any a tots... ah... estudiau un poquet de llatí i grec, que sempre va bé!

Valete.

PD. Clicau aquí i flipareu (Mirau les fotos: Déu, que n'hi ha, de frikis, al món). Sembla broma, però aquesta gent realment pretén la recuperació de la res publica Romana. Bromes de banda, la informació sobre diferents aspectes culturals i històrics és magnífica, com ara el sacerdoci.

dijous, 20 de desembre del 2007

Una de 'mites domèstics'

Ἔρις

Eris és la personificació de la Discòrdia. Segons ens diu Hesiode (Teogonia, 225 s.):

τίκτε δὲ καὶ Νέμεσιν, πῆμα θνητοῖσι βροτοῖσι,
Νὺξ
ὀλοή· μετὰ τὴν δ᾿Ἀπάτην τέκε καὶ Φιλότητα
Γ
ῆράς τ᾿οὐλόμενον, καὶ ριν τέκε καρτερόθυμον.
αὐτὰρ
Ἔρις στυγερὴ τέκε μὲν Πόνον ἀλγινόεντα
Λήθην
τε Λιμόν τε καὶ Ἄλγεα δακρυόεντα
᾿Υσμίμας τε Μάχας τε Φόνους τ᾿Ἀνδροκτασίας τε
Νείκεά
τε ψευδέας τε Λόγους Ἀμφιλλογίας τε
Δυσνομίην
τ᾿ Ἄτην τε, συνήθεας ἀλλήλῃσιν,
Ὅρκον θ᾿, ὃς δὴ πλεῖστον ἐπιχθονίους ἀνθρώπους
πημαίνει
, ὅτε κέν τις ἑκὼν ἐπίορκον ὀμόσσῃ.

Va parir també Nèmesi[1], flagell per als mortals,
la Nit funesta; després va parir Àpate[2] i Filotes[3],
i la cruel Gueras[4], i va parir Eris[5] d’ànim cruel.
Al seu torn l’abominable Eris va parir el penós Ponos[6]
i Lete[7], i Limos[8] i també les Àlgies[9] que fan plorar,
i els Combats i les Guerres, les Massacres i els Assassinats i
les Disputes, i les Paraules mentideres, les Disputes i
el Desordre i l’Ofuscació, companys l’una de l’altre,
i el Jurament, que molt i molt als homes damunt la terra
castiga, quan qualcú a propòsit jura en fals.



[1] la Venjança divina, encarregada de castigar les ofenses als déus.
[2] l’Engany
[3] la Tendresa
[4] la Vellesa
[5] la Discòrdia
[6] la Fatiga
[7] l’Oblit
[8] la Fam
[9] els Dolors

A Treballs i dies, 11 s., distingeix dues Èrides: la primera, abominable i cruel, incita a la discòrdia i a guerra; la segona, filla de la Nit, en Cronos la va ficar a les arrels de la terra, per tal que incitàs al treball, ja que l'enveja i la gelosia de la riquesa de l'altre fan que l'home s'esforci més per superar-lo. Diu així (Treballs i dies, 25 s.):

[...] ἀγαθὴ δ’Ἔρις ἥδε βροτοῖσιν.
καὶ
κεραμεὺς κεραμεῖ κοτέει καὶ τέκτονι τέκτων,
καὶ πτωχὸς πτωχῷ φθονέει καὶ οιδὸς ἀοιδῷ.

... bona Eris és aquesta per als mortals.
I el terrissaire del terrissaire està gelós, i el manobre del manobre,
i el pobre al pobre enveja, i l’aede a l’aede.

L'episodi mític més famós del nostre personatge d'avui va tenir lloc a unes de les més famoses noces de l'antiguitat, les de Tetis i Peleu, mare i pare d'Aquil·leu. Tots els déus havien estat convidats excepte Eris, que, maleïta, s'hi va presentar i va llençar una poma d'or damunt la taula amb la següent inscripció:

ΤΗΙ ΚΑΛΛΙΣΤΗΙ
'per a la més bella'

Hera, Atena i Afrodita van rivalitzar per la poma, fins que Zeus va decidir nomenar un jutge imparcial que decidís qui de les tres deesses n'era mereixedora.

Va encarregar al seu fidel fill Hermes que conduís les tres deesses al mont Ida, a la plana de Troia, i les hi presentés a Paris, bell jove, fill del rei Príam de Troia, que pasturava els ramats reials en aquell lloc. Ell havia de ser l'encarregat de dirimir el plet, segons voluntat de Zeus, i així l'hi va explicar el déu missatger Hermes a l'espantat jove.











El judici de Paris (1636), de Peter Paul Rubens

Durant el judici cada deessa va fer valer els seus mèrits al títol però a més li van prometre a Paris beneficiosos dons si aquest fallava al seu favor. Hera es va comprometre a fer-li sobirà de tota l'Àsia. Atena li va oferir la prudència i la victòria en tots els combats, i Afrodita li va brindar l'amor de la mortal més bella de Grècia, Helena d'Esparta. Paris va donar la poma a Afrodita, guanyant-se així la fidel protecció de la deessa per a ell i els seus per sempre, i l'enemistat de les altres dues deesses, cosa que quedarà reflectida a la Guerra de Troia.
Paris arriba a Esparta i el rei l'acull hospitalàriament a ca seua. Però Menelau ha d'absentar-se i anar a Creta i, quan tornarà, no trobarà ni el seu hoste ni la seua dona. Han fugit junts a Troia.
Menelau va invocar l'antic pacte que comprometia tots els reis grecs a defensar-lo, cas que la seua dona li fos disputada. I així va començar la guerra de Troia.

Χαίρετε

dimecres, 19 de desembre del 2007

Feina per al nadal, al·lots i al·lotes

Per als de 1r de batxillerat:
  • Llatí I: aquí teniu la fabella que heu de completar i traduir aquestes ¿vacances? de Nadal: format PDF (per imprimir-la) / format OpenOffice (per fer-la amb l'ordinador)
  • Grec I: açò és l'exercici que heu de fer aquestes ¿vacances? de Nadal: format PDF (per imprimir-lo) / format OpenOffice (per fer-lo amb l'ordinador).
Per als de 2n de Batxillerat:
  • Llatí II: aquí teniu el text de Cèsar que heu de traduir aquestes ¿vacances? de Nadal: format PDF (per imprimir-lo) / format OpenOffice (per fer-lo amb l'ordinador)
  • Grec II: açò és el text d'Apol·lodor que heu de traduir aquestes ¿vacances? de Nadal: format PDF (per imprimir-lo) / format OpenOffice (per fer-lo amb l'ordinador).
Ara una de freaks: un profe mostrant les declinacions cantant (ffffffffffffffffffff!!!!!!!!!!!)



Per avui ja n'hi ha prou (no tenc més temps)

Valete.

dimarts, 18 de desembre del 2007

Tornam a les seccions habituals

I començam amb 'cinema i clàssics', amb una superproducció de Hollywood, Cleopatra, dirigida el 1963 per l'ínclit Joseph L. Mankiewicz, que també havia dirigit la versió cinematogràfica del drama de Shakespeare Julius Caesar l'any 1953, de la qual ja havíem xerrat. La van protagonitzar Elizabeth Taylor, Rex Harrison en el paper de Cèsar, i Richard Burton en el de Marc Antoni. Si voleu conéixer la història de la darrera reina d'Egipte, de la dinastia grega dels Ptolomeus, consultau la magnífica entrada de la Viquipèdia. Pel que fa al director, ho va ser d'un bon grapat de clàssics de l'edat d'or de Hollywood, com podreu veure clicant aquí i aquí. Avui vos mostr la grandiosa entrada de Cleòpatra en Roma. Bruuuuutaaaaaaal!!!

Si teniu curiositat, heu de saber que gran part dels exteriors es van rodar a Espanya, i hi va haver molta gent que va fer-hi feina com a figurant. Des del punt de vista de la producció, vaser un maldecap per als capitosts dels estudis, degut al divisme de la Taylor i al seu enamorament d'en Burton, precissament durant el rodatge d'aquesta peli. Mirau i escoltau aquest anecdotari d'un admirador de la figura de Cleòpatra i, a més a més, professional del cinema.


Continuam amb una de les seccions més reeixides del bloc: 'freaks'... o no tant. Mirau com es pot recitar Homer:



El text pertany a Odissea (V, 270 ss.), i és el següent:

αὐταρ πηδαλίῳ ἰθύνετο τεχνηέντως
ἥμενος
, οὐδέ οἱ ὕπνος ἐπὶ βλεφάροισιν ἔπιπτεν
Πληιάδας
τ᾿ἐσορῶντι καὶ ὀψὲ δύοντα Βοώτην
Ἄρκτον θ᾿, ἣν καὶ ἄμαξαν ἐπίκλησιν καλέουσιν,
ἥ τ᾿αὐτοῦ στρέφεται καί τ᾿Ὠρίωνα δοκεύει,
οἴη
δ᾿ἄμμορός ἐστι λοετρῶν Ὠκεανοῖο·
τ
ν γὰρ δή μιν ἄνωγε Καλυψώ, δῖα θεάων,
ποντοπορευέμεναι ἐπ᾿ἀριστερὰ χειρὸς ἔχοντα.

Així que amb el timó menava hàbilment
mentre seia, i no li va caure la son damunt les parpelles
mentre les Plèiades contemplava i el Bootes, que es pon tard,
i l’Ossa, a qui també diuen de malnom el Carro,
que gira en el mateix lloc i aguaita Orió,
i així està privada dels banys d’Oceà;
que li va manar Calipso, divina entre les dees,
que navegàs amb ella a mà esquerra.

Com veieu, es tracta d'un mini tractat d'astronomia per a navegants.

Per avui res més, que és tard i hem de sopar.

Χαίρετε.



dilluns, 17 de desembre del 2007

VIATGE A ROMA... i dates d'exàmens

Com que veig que ningú diu res, aquí teniu el pressupost de l'agència de viatges perquè el consulteu. Clicau damunt la imatge per accedir-hi.




















Pensau que heu de dir-me cosa tot d'una que ho sapigueu, preferiblement abans de vacances. He pensat un sistema per pagar sense que ens resulti molt difícil: podríem establir un sistema de quotes mensuals d'aquí al mes d'abril, de manera que pagaríem 200 euros com a senyal a principi de gener, i 200 euros cada mes fins el mes d'abril.

Ara anam per feina: clicau a l'enllaç Kalendarium probationum del menú de l'esquerra i veureu les dates dels exàmens de la 2a avaluació.

Χαίρετε

SATVRNALIA

Em limit a reproduir el magnífic post que l'any passat per aquestes dates va fer na Charo Marco al seu interessantíssim blog, Caliope (Marco, Charo, "http://caliopeausiasmanises.blogspot.com/2006/12/saturnalia.html", Caliope Diario del departamento de clásicas del IES Ausiàs March de Manises, URL: http://caliopeausiasmanises.blogspot.com, desembre, 2007), on ens xerra d'aquesta festa romana dedicada a Saturn, antiga divinitat itàlica encarregada dels cultius i les collites, que més tard, amb la introducció de la cultura grega a Roma, va ser assimilada a Cronos.
Així escrivia na Charo:
Las Saturnalia eran unas fiestas en honor a Saturno, en un principio, dios de la agricultura y las cosechas. Con el tiempo fue equiparado a la divinidad griega Crono, dios del tiempo. Esta celebración duraba sólo un día, el 17 de Diciembre, pero posteriormente se prolongó del 17 al 23 de mes citado.
Esta fiesta rememoraba la Edad de Oro de la Humanidad en la que Saturno gobernaba y en la que no existían las diferencias sociales, el sustento no se ganaba con el trabajo, reinaba la paz y siempre había comida.



Al igual que se hace en nuestra era, el año se cerraba con unas festividades de alegría, paz y felicidad, pues estas conmemoraciones festejaban el fin del año y el comienzo de otro nuevo.
Las celebraciones se abrían cortando la cinta de lana que sujetaba al dios durante todo el año para que no huyera de la ciudad. A continuación, se celebraba un sacrificio en su honor en el templo que tenía ubicado en el Foro y se continuaba con un banquete público al que podía asistir todo el pueblo.



Para poder participar de las conmemoraciones, las actividades de la ciudad se paralizaban. Se cerraban los comercios, las escuelas, los tribunales, se otorgaba la libertad a los presos y se suspendían las ejecuciones de los condenados a muerte.
Para que reinara la felicidad entre los ciudadanos se llevaban a cabo sorteos de lotería y la gente deambulaba por la calle, permitiéndoseles jugar y apostar en público. A su vez, podían asistir en el anfiteatro a combates de gladiadores.
El vino y las comidas abundantes caracterizaban a esta semana festiva.
La gente vestía con sus mejores galas para asistir a los banquetes, dejaban de lado sus togas cotidianas para ataviarse con los trajes festivos (synthesis).
Los esclavos coronaban sus cabezas con unos gorros llamados pileus, símbolo de libertad.
En el núcleo familiar, las celebraciones eran más relajadas, pues se intercambiaban regalos; a los hijos se les regalaban muñecos de barro (sigilla) y a los amigos velas (cerei). Durante estos días
las familias se reunían y comían todas juntas, principalmente un dulce de miel y frutos secos que llevaba un obsequio en su interior (haba seca), el que lo encontraba era coronado como princeps Saturnalicius y sus órdenes debían de ser cumplidas.
Como los esclavos formaban parte de la casa, también disfrutaban de la festividad. Los esclavos eran liberados de sus tareas cotidianas y se intercambiaban los roles sociales, pues los esclavos eran servidos por sus amos, e incluso podían injuriarlos, sin ser castigados. También se les permitía desempeñar cargos del Estado.
Se sabe que en el segundo día de las Saturnalia se llevaba a cabo un carnaval que sería el preludio de nuestros carnavales.
La fiesta finalizaba el 23 de diciembre tras seis días de banquetes, de regalos y de inversión del estatus social.
Tras leer las celebraciones que se realizaban durante las Saturnalia resulta difícil no ver reminiscencias de la fiesta pagana en la celebración de la Navidad:

  • Reuniones familiares con abundante comida y bebida.
  • Intercambio de regalos.
  • Sorteo de lotería.
  • Consumo de un dulce con un haba seca en su interior, el que la descubre tendrá buena suerte y se cumplirá su voluntad.
  • Uso de vestimenta más lujosa.



Alguna referencia clásica sobre las Saturnalia:

Synthesibus dum gaudet eques dominusque senator

Dumque decent nostrum pillea sumpta Iovem;

Nec timet aedilem moto spectare fritillo,

Cum videat gelidos tam prope verna lacus:

Divitis alternas et pauperis accipe sortes:

Praemia convivae dent sua quisque suo.

'Sunt apinae tricaeque et si quid vilius istis.'

Quis nescit? vel quis tam manifesta negat?

Sed quid agam potius madidis, Saturne, diebus,

Quos tibi pro caelo filius ipse dedit?

Vis scribam Thebas Troiamve malasve Mycenas?

'Lude,' inquis, 'nucibus'. Perdere nolo nuces.


"Mientras se alegra con sus vestidos de fiesta el caballero y el senador, señor de Roma; mientras a nuestro Júpiter sienta bien el birrete de liberto y el esclavo nacido en casa agitando el cubilete de los dados no teme la presencia del edil viendo tan de cerca el hielo de las fuentes, recibe las suertes alternas del rico y del pobre, que cada uno dé los regalos que le convenga a sus comensales; éstos son frivolidades, fruslerías y otras cosas si cabe, de menos importancia. ¿Quién lo ignora o niega cosas tan claras' ¿Pero qué haré con preferencia, Saturno, en los días de borrachera que en vez del cielo te consagró tu propio hijo? ¿Quieres que yo escriba sobre Tebas, sobre Troya o sobre la criminal Micenas?. Juega con nueces- me dirás. Yo no quiero perder las mías". (Marcial. XIV, 1)

Leyenda sobre la fundación del templo de Saturno:

"En los tiempos en que Saturno vivía en Italia, un campesino llamado Icario dio hospitalidad al dios, el cual se unió con su hija, Entoria y tuvo de ella cautro hijos: Jano, Himno, Fausto y Félix. Saturno enseñó a su huesped el arte de la vid y elaborar el vino, recomendándole hiciese participar a sus vecinos de los conocimientos adquiridos. Icario invitó a sus vecinos y les dio de beber su vino, sumiéndolos así en un sueño profundo. cuando despertaron, creyéronse envenenados y lapidaron a Icario; los nietos de éste, apenados, se ahorcaron. Entonces surgió una epidemia entre los romanos y consultando al oráculo de Delfos declaró que era consecuencia de la cólera de saturno. Para aplacar al dios, Lutacio Catulo fundó el templo de Saturno al pie del Capitolio, así como un altar con cuatro caras (los cuatro hijos de Entoria) y dio el nombre de Jano al mes de enero. Saturno transformó en constelación a la familia de Icario." (P. Grimal. Diccionario de mitología, p. 159 y ss. Fuente original Plutarco, Paral.,9 )


Si os apetece recrear la fiesta en el aula, podéis ver unos posibles rituales aquí.

Bona Saturnalia!

Valete!

PD. Si voleu ampliar informació, podeu visitar els webs següents:
http://caliopeausiasmanises.blogspot.com/2006/12/saturnalia.html

dilluns, 10 de desembre del 2007

Ja som aquíííííííí!!!

Després d'uns quants dies sense l'aire que necessitam per respirar, és a dir, aquest bloc, tornam a ser aquí (gràcies als déus, que m'han pogut salvar l'ordinador, que si no... adéu paga extra!!).

Només vos volia participar la bona nova: ja som aquí (rursus), que avui no tenc temps de res més, perquè he de tornar a instal·lar totes les cosetes que fan que aquesta punyetera màquina tengui qualque utilitat (ja sabeu: Euclides GP, OpenOffice, Mozilla...).l

Per acabar, una pàgina de gramàtica llatina que ens ha fet arribar en Bacus per mitjà de la nostra viqui.

D'aquí poc temps, tots els nostres indispensables: freaks, 'cinema i clàssics', 'còmics i clàssics', 'mites domèstics', 'tòpics i clàssics'... I la poesia, sense la qual la vida manca d'un mínim de sentit (booonu, un poc exagerat, però ja hem coneixeu... ho som, d'excessiu).

Valete.

dimarts, 27 de novembre del 2007

No és acabador, açò de corregir!

Va per als alumnes de 2n, que encara els hi dec unes quantes feines. No passeu pena, ho aconseguiré!! (no avui, però).

Per no deixar abandonat el bloc, avui només vos oferesc un dels nostre 'mites domèstics', amb na Dido com a protagonista:

Dido
Na Dido és una de les protagonistes de la llegenda de la migració fenícia a l'occident de la Mediterrània. Era filla del rei de Tir, a Fenícia, que en morir va llegar el regne als dos fills, a Elisa (el nom fenici de Dido), i al seu germà Pigmalió. Tot i ser un fiet, el p
oble va fer rei a Pigmalió, i va casar n'Elisa amb el seu oncle Siqueu, sacerdot del temple d'Hèracles, i segona autoritat del regne. En fer-se adult, Pigmalió va matar Siqueu per fer-se amb el tresor del temple, cosa que no va aconseguir, perquè Dido va fugir amb ell, en companyia d'uns quants nobles tiris, descontents amb la política de Pigmalió.
Al seu pas per Xipre, els tiris van segrestar vuitanta al·lotes que s'havien consagrat a la deessa Afrodita, per fer d'elles les seues esposes. Finalment van arribar al nord d'Àfrica, on els indígenes els van rebre amistosament i, a petició de Dido, els van concedir establir-se en el territori que pogués abarcar la pell d'un bou. Dido va ordenar tallar la pell a tires tan primes que, totes fermades, van abarcar prou territori per construir una ciutat.
Poc després de fundada Cartago, hi va arribar Eneas fugint de la destruïda Troia, de qui Dido es va enamorar bojament. Al llibre IV de l'
Eneida Virgili ens narra la història d'amor no correspost. Vet aquí el començament d'aquest llibre:

La reina, peró, ara ja tocada per un profund neguit, alimenta en les seves venes la ferida i es consumeix en un foc que manté en secret. Li tornen al cap el coratge inmens de l’heroi i la glòria incomparable del seu llinatge; té fixament clavats al cor el seu rostre i les seves paraules, i el neguit no permet als seus membres un plàcid repós. Una nova Aurora il·luminava la terra amb la llàntia de Febos i havia allunyat ja del firmament la nit humida, quan Dido, gairebé perdut el seny, s’adreça a la seva estimada germana amb aquestes paraules: «Anna, germana meva, quins malsons em terroritzen i em mantenen indecisa! Quin hoste tan singular ha arribat al nostre palau! Quin posat més distingit en el rostre! Quin coratge en el seu pit i en les seves gestes! Crec ben bé, i la meva creença no és mancada de fonament, que deu ser del llinatge dels déus. La por revela els esperits innobles. Ai, quins destins l’han sacsejat! Quines guerres ens contava que havia dut a terme! Si no tingués fixa i inamovible en el meu cor la voluntat de no casar-me amb ningú més després que el primer amor em deixà desenganyada amb la mort, si no sentís aversió pel llit i les torxes nupcials, potser fóra capaç de sucumbir a aquesta única temptació. Anna, t’ho he de confessar, després del destí del meu dissortat marit Siqueu, i de la dispersió dels meus Penats amb l’acte criminal del meu germà, només aquest home m’ha doblegat els sentits i l’ànim fins a fer-lo vacil·lar. Reconec els senyals de l’antiga flama. Peró abans desitjaria que s’obrís davant meu la profunditat de la terra o que el pare omnipotent m’enviés amb el seu llamp al regne de les ombres, a les pàl·lides ombres de l’Ereb i a la nit profunda, que no pas violar-te, oh Pudor!, i trencar les teves lleis. Aquell que fou el meu primer marit s’endugué tot el meu amor; que el continuï posseint i el guardi amb ell en el sepulcre. Després de parlar així, omplí el seu pit amb un esclat de llàgrimes.


Finalment Eneas engana Dido, fent-li creure que l'estima, i jeu amb ella amb la promesa d'amor etern, mentre els seus companys preparen les naus per fugir cap a Itàlia, on el destí menava l'heroi troià per fundar la ciutat que dominarà el món.
A l'endemà, Dido s'entem de l'engany i, desesperada, aixeca una gran pira i es llença al foc.
Aquest episodi és la tematització literària, en clau etiològica, de l'enemistat entre Roma i Cartago, que conduïrà al descendents d'Eneas i Dido a una guerra que, després d'un segle, acabarà amb la destrucció de Cartago, l'any 146 ae.



Miniatura del Manuscrit del Vaticà, una joia del s. V, on es representa la mort de Dido.


















Valete

dilluns, 26 de novembre del 2007

És que m'enredau bé!

Bé... canvi de data d'examen acceptat!! Què hi farem!! L'examen de llatí de 1r serà dimecres. Recordau tornar a llegir el capítol VI, que les preguntes sortiran d'allà. L'examen tindrà l'estructura següent:
  1. Traducció (5 punts). Si vos sembla demà podem xerrar de la possibilitat de canviar la traducció per 10 preguntes del tipus PENSVM C, que haureu de contestar en llatí.
  2. Veu passiva (2,5 punts)
  3. Preposicions i complements de lloc (2,5 punts)
Canvi de tema... Per als de 2n de grec... La correcció del exercicis... Mmmmmm... No sé què he de dir... Que demà passat la tindré... O s'altre... S'admeten queixes i reclamacions... Fins i tot insults (sense mentar la família)... Em sap greu... No sé què més he de dir al respecte... Ah!! Sí!! Χαλετός ἐστι ὁ τοῦ διδασκάλου βίος.

Per cert, avui xerravem a la classe de 2n de castellanismes 'flagrants', mereixedors d'una condemna que no està escrita. Aquí teniu el poema d'Ausiàs March, on (oh!!!! AAAGGGHHH!!!) trobam 'aberracions' com ara 'deports' i 'buitre'. Hi ha qui argumenta que... bé... açò de 'deports', en català medieval no significava el que ara significa 'deporte' en castellà (ni que hi existissin deports, en sentit actual, a l'edat mitjana!!!), que es referia a 'activitats d'esbarjo' en general, i que així és acceptat per l'IEC:

deport m. Recreació, esbarjo, comunament a l'aire lliure.

I jo em deman: què punyetes són els esports?? A més... si disposam d'un mot patrimonial... per què punyetes un anglicisme???

Quant a 'buitre'... Aquí sí hem de condemnar, i a la pena màxima, n'Ausiàs, aiaiaiaiai!!! Castellanista!!! Que l'IEC no ho accepta, açò de 'buitre'!!!! Si al manco hagués emprat un italianisme... açò sí és polit!! Un italianisme sí!!! Però un castellanisme??!!?? Aiaiai, Ausiàs, què estaries tu pensant!!
Bé, aquí teniu el poema:

Colguen les gents ab alegria festes,
lloant a Déu, entremesclant deports,
places, carrers e delitables horts
sien cercats ab recónt de grans gestes,
e vaja jo los sepulcres cercant,
interrogant ànimes infernades,
e respondran, car no són companyades
d'altre que mi en son contínuu plant.
Cascú requer e vol a son semblant,
per ço no em plau la pràtica dels vius:
d'imaginar mon estat són esquius,
sí com d'hom mort de mi prenen espant.
Lo rei xiprè, presoner d'un heretge,
en mon esguard no és malauirat,
car ço que vull no serà mai finat,
de mon desig no em porà guarir metge.
Cell Teixion qui el buitre el menja el fetge
e per tots temps brota la carn de nou
e en son menjar aquell ocell mai clou,
pus fort dolor d'aquesta em té lo setge,
car és un verm qui romp la mia pensa,
altre, lo cor, qui mai cessen de rompre,
e llur treball no es porà enterrompre
sinó ab ço que d'haver se defensa.
E, si la mort no em dugués tal ofensa:
fer mi absent d'una tan plasent vista,
no li graesc que de terra no vista
lo meu cos nuu, qui de plaer no pensa
de perdre pus que lo imaginar
los meus desigs no poder-se complir,
e, si em cové mon derrer jorn finir,
seran donats térmens a ben amar.
E, si en lo cel Déu me vol allogar,
part veure a Ell, per complir mon delit
serà mester que em sia dellai dit
que d'esta mort vos ha plagut plorar,
penedint vós com per poca mercè
mor rignocent e per amar-vos martre,
cell qui lo cos de l'arma vol departre
si ferm cregués que us dolríeu de se.
Llir entre cards, vós sabeu e jo sé
que es pot bé fer hom morir per amor:
creure de mi que só en tal dolor,
no fareu molt que hi doneu plena fe.

Açò m'ha dut a la memòria un treballet que tenc fet... poca cosa, no vos penseu... que rastreja restes de mitologia al llarg de la història de les literatures catalana i castellana. Pitjau aquí, si teniu curiositat. Memorable l'interview que Leopoldo Alas li fa a Apol·ló a la seua residència de Pafos (llàstima que no hi hagi el text sencer, que un temps era accessible a la biblioteca virtual Miguel de Cervantes, i ara ja no, coses del copyright).

I xerrant de mitologia, aquí teniu un petit florilegi de textos grecs i romans
de tema mitològic.

Avui res més.

Χαίρετε

dijous, 22 de novembre del 2007

No sé quin títol posar avui... ah! sí! Ja queda poc per als exàmens (hahahae!!!)

Mirau el que ha fet en Santi Carbonell, profe de grec de l'IES Cotes Baixes d'Alcoi:



Vos sona de res? Esper que sí, que si no... 'apaga y vámonos!!'

Ara, un poc de poesia, que l'altre dia vam rebre un comentari on s'esmentava Kavafis, i, cercant cercant, finalment he trobat uns quants poemes en versió original (clicau aquí per accedir a una pàgina excel·lent dedicada al poeta), dels quals vos oferiré un parell, el primer, un dels més coneguts, Ítaca, de 1911, en versió cinematogràfica i amb el text grec: vos recoman que el llegiu a la vegada que l'escoltau; el text no es recita sencer, i vos he assenyalat en vermell les parts que no es reciten. Si el voleu sentir sencer en grec, clicau aquí. Finalment la deliciosa, fins fer mal, traducció del nostre mai prou apreciat Carles Riba:



Ιθάκη

Σα βγεις στον πηγαιμό για την Ιθάκη,
να εύχεσαι νάναι μακρύς ο δρόμος,
γεμάτος περιπέτειες, γεμάτος γνώσεις.
Τους Λαιστρυγόνας και τους Κύκλωπας,
τον θυμωμένο Ποσειδώνα μη φοβάσαι,
τέτοια στον δρόμο σου ποτέ σου δεν θα βρεις,
αν μεν' η σκέψις σου υψηλή, αν εκλεκτή
συγκίνησις το πνεύμα και το σώμα σου αγγίζει.
Τους Λαιστρυγόνας και τους Κύκλωπας,
τον άγριο Ποσειδώνα δεν θα συναντήσεις,
αν δεν τους κουβανείς μες στην ψυχή σου,
αν η ψυχή σου δεν τους στήνει εμπρός σου.

Να εύχεσαι νάναι μακρύς ο δρόμος.
Πολλά τα καλοκαιρινά πρωϊά να είναι
που με τι ευχαρίστησι, με τι χαρά
θα μπαίνεις σε λιμένας πρωτοειδωμένους,
να σταματήσεις σ' εμπορεία Φοινικικά,

και τες καλές πραγμάτειες ν' αποκτήσεις,
σεντέφια και κοράλλια, κεχριμπάρια κ' έβενους,
και ηδονικά μυρωδικά κάθε λογής,
όσο μπορείς πιο άφθονα ηδονικά μυρωδικά,
σε πόλεις Αιγυπτιακές πολλές να πας,
να μάθεις και να μάθεις απ' τους σπουδασμένους.

Πάντα στον νου σου νάχεις την Ιθάκη.
Το φθάσιμον εκεί ειν' ο προορισμός σου.
Αλλά μη βιάζεις το ταξείδι διόλου.
Καλλίτερα χρόνια πολλά να διαρκέσει
και γέρος πια ν' αράξεις στο νησί,
πλούσιος με όσα κέρδισες στο δρόμο,
μη προσδοκώντας πλούτη να σε δώσει η Ιθάκη.

Η Ιθάκη σ'έδωσε τ' ωραίο ταξείδι.
Χωρίς αυτήν δεν θάβγαινες στον δρόμο.
Άλλα δεν έχει να σε δώσει πια.

Κι αν πτωχική την βρεις, η Ιθάκη δε σε γέλασε.
Έτσι σοφός που έγινες, με τόση πείρα,
ήδη θα το κατάλαβες οι Ιθάκες τι σημαίνουν.

Κωνσταντίνος Πέτρου Καβάφης



ÍTACA

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

Constantí Pere Kavafis (trad. de Carles Riba)

Toooooooooommmmmaaaaaaaaaaaaaa!!!! No sé si, després d'açò, podré continuar, que em tremolen fins i tot els pels de les cames!!!! (ja sé que no sóna gens poètic, però què hi farem, de vegades sentim amb els budells, si sentim ben a dins).

Aquí va un altre, en un to eruditament irònic, si atenem a la història moderna de Grècia: Esperant els bàrbars, de 1904. També el podeu escoltar en grec pitjant aquí.

Περιμένοντας τους Βαρβάρους

-Τι περιμένουμε στην αγορά συναθροισμένοι;
Είναι οι βάρβαροι να φθάσουν σήμερα.

-Γιατί μέσα στην Σύγκλητο μιά τέτοια απραξία;
Τι κάθοντ' οι Συγκλητικοί και δεν νομοθετούνε;

-Γιατί οι βάρβαροι θα φθάσουν σήμερα.
Τι νόμους πια θα κάμουν οι Συγκλητικοί;
Οι βάρβαροι σαν έλθουν θα νομοθετήσουν.

-Γιατί ο αυτοκράτωρ μας τόσο πρωί σηκώθη,
και κάθεται στης πόλεως την πιο μεγάλη πύλη
στον θρόνο επάνω, επίσημος, φορώντας την κορώνα;

-Γιατί οι βάρβαροι θα φθάσουν σήμερα.
Κι ο αυτοκράτωρ περιμένει να δεχθεί
τον αρχηγό τους. Μάλιστα ετοίμασε
για να τον δώσει μια περγαμηνή. Εκεί
τον έγραψε τίτλους πολλούς κι ονόματα.

-Γιατί οι δυό μας ύπατοι κ' οι πραίτορες εβγήκαν
σήμερα με τες κόκκινες, τες κεντημένες τόγες·
γιατί βραχιόλια φόρεσαν με τόσους αμεθύστους,
και δαχτυλίδια με λαμπρά γυαλιστερά σμαράγδια·
γιατί να πιάσουν σήμερα πολύτιμα μπαστούνια
μ' ασήμια και μαλάματα έκτακτα σκαλισμένα;

Γιατί οι βάρβαροι θα φθάσουν σήμερα·
και τέτοια πράγματα θαμπόνουν τους βαρβάρους.

-Γιατί κ' οι άξιοι ρήτορες δεν έρχονται σαν πάντα
να βγάλουνε τους λόγους τους, να πούνε τα δικά τους;

Γιατί οι βάρβαροι θα φθάσουν σήμερα·
κι αυτοί βαριούντ' ευφράδειες και δημηγορίες.

-Γιατί ν' αρχίσει μονομιάς αυτή η ανησυχία
κ' η σύγχυσις. (Τα πρόσωπα τι σοβαρά που έγιναν).
Γιατί αδειάζουν γρήγορα οι δρόμοι κ' οι πλατέες,
κι όλοι γυρνούν στα σπίτια τους πολύ συλλογισμένοι;

Γιατί ενύχτωσε κ' οι βάρβαροι δεν ήλθαν.
Και μερικοί έφθασαν απ' τα σύνορα,
και είπανε πως βάρβαροι πια δεν υπάρχουν.

Και τώρα τι θα γένουμε χωρίς βαρβάρους.
Οι άνθρωποι αυτοί ήσαν μιά κάποια λύσις.

Κωνσταντίνος Πέτρου Καβάφης

ESPERANT ELS BÀRBARS

¿Què esperem a la plaça tanta gent reunida?

Diu que els bàrbars avui seran aquí.

¿De què ve al Senat aquesta inacció?
¿Per què seuen els Senadors i no legislen?

És que els bàrbars arribaran avui.
¿Per què han de fer lleis ja els Senadors?
Les dictaran els bàrbars quan vindran.

¿Per què l'Emperador se'ns ha llevat tan d'hora
i és a seure al portal més gran de la ciutat,
dalt del tron, revestit i portant la corona?

És que els bàrbars arribaran avui,
i el nostre Emperador creu que ha de rebre
llur cap. I fins i tot té preparat,
per dar-l'hi, un pergamí. Allí li ha escrit
una llista de títols i de noms.

¿Per què els nostres dos cònsols i els pretors van avui
amb les togues vermelles, les togues recamades?
¿Per què porten braçals amb tantes ametistes
i anells amb esplèndides, cristal·lines maragdes?
¿Per què han pres avui uns bastons tan preciosos
amb tot de plata i or cisellats de mà mestra?

És que els bàrbars arribaran avui;
i tot això són coses que fascinen els bàrbars.

¿Per què els bons oradors no han vingut com sempre
a engegar llurs discursos, a dir el que d'ells s'espera?

És que els bàrbars arribaran avui;
i són gent que els empipen retòriques i arengues.

¿Per què ha començat de sobte aquesta angúnia
i aquest renou? (Oh, com s'han allargat les cares!)

¿Per què es buiden de pressa els carrers i les places
i tothom va tornant a casa molt pensívol?

És que s'ha fet de nit i els bàrbars no han vingut.
I uns homes arribats de la frontera
han dit com ja, de bàrbars, no se'n veuen enlloc.

¿I de nosaltres ara què serà sense bàrbars?
Aquesta gent alguna cosa bé resolia.

Constantí Pere Kavafis (trad. de Carles Riba)

Avui, res més.


Χαίρετε



dimecres, 21 de novembre del 2007

Avui és un poc tard, som-hi, però !

Bé... ha estat un dia llarg (sempre queixant-se , aquest Xavi!!), però aquí hi som, per oferir-vos unes poques cosetes.

Na Rea ens envia un petitíssim recull de tòpics literaris.

Ara que me'ls he mirats, se m'ha acudit una nova secció per al bloc: 'tòpics', on cercarem l'origen de les denominacions llatines. El primer tòpic, el Beatus ille, provinent de HORACI, Èpodes, I, 2, poema del qual vos oferesc els primers 30 versos:

Beatus ille qui procul negotiis,
ut prisca gens mortalium
paterna rura bobus exercet suis,
solutus omni fenore,
neque excitatur classico meles truci
neque horret iratum mare,
forumque vitat et superba civium
potentiorum limina.
Ergo aut adulta vitium propagine
altas maritat populos,
aut in reducta valle mugientium
prospectat errantis greges,
inutilisque falce ramos amputans
feliciores inserit,
aut pressa puris mella condit amphoris,
aut tondet infirmas ovis;
vel, cum decorum mitibus pomis caput
Autumnus agris extulit,
ut gaudet insitiva decerpens pira
certantem et uvam purpurae,
qua muneretur te, Priape, et te, pater
Silvane, tutor finium.
Libet iacere modo sub antiqua ilice,
modo in tenaci gramine;
labuntur altis interim ripis aquae,
queruntur in silvis aves,
fontesque lymphis obstrepunt manantibus,
somnos quod invitet levis.


Feliç aquell que lluny dels negocis,
com l'antiga estirp dels mortals,
els camps paterns treballa amb els seus bous,
lliure de tot deute,
i no es desperta amb el toc ferèstec de trompeta,
ni tem la mar irada,
i el fòrum evita i dels potentats
els superbs llindars .
Així, o amb adult sarment de vinyes
empelta els alts albers
o a l'estreta vall braolants
contempla errants ramats
i amb la falç podant inútils branques,
de més bones fa arrelar;
o netes àmfores ompl amb mel que vessa,
o ton febles ovelles;
o bé, quan el cap decorat amb suaus fruites
la Tardor treu als camps,
com li plau collir peres empeltades
i raïm com porpra,
amb el qual t'ofrenen a tu, Príap, i a tu, pare
Silvà, tutor de la pàtria.
Plau jeure ara sota vella alzina,
ara sobre ferma gespa;
llisquen mentrestant per altes ribes les aigües,
planyen al bosc les aus
i les fonts remoroses vessen nimfes
que conviden a suaus somnis.

Llegiu ara la traducció castellana de Fray Luís de León, que s'estalvia l'esment a Príap del vers 21 d'Horaci, per raons obvies, si mirau de quin 'deuet' estem xerrant:

Dichoso el que de pleitos alejado,
cual los del tiempo antigo,
labra sus heredades, no obligado
al logrero enemigo.

Ni la arma en los reales le despierta,
ni tiembla en la mar brava;
huye la plaza y la soberbia puerta
de la ambición esclava.

Su gusto es, o poner la vid crecida
al álamo ayuntada,
contemplar cuál pace, desparcida,
el valle su vacada.

Ya poda el ramo inútil, o ya enjiere
en su vez el extraño;
castra sus colmenas, o si quiere,
tresquila su rebaño.

Pues cuando el padre Otoño muestra fuera
la su frente galana,
con cuánto gozo coge la alta pera,
las uvas como grana.

Y a ti, sacro Silvano, las presenta,
que guardas el ejido,
debajo un roble antiguo ya se asienta,
ya en el prado florido.

El agua en las acequias corre, y cantan
los pájaros sin dueño;
las fuentes al murmullo que levantan,
despiertan dulce sueño.


Llegiu ara una visió del tòpic a càrrec d'Arturo Dávila, poeta mexicà contemporani, autor de les Catulinarias:

Dichoso aquél, Horacio,
que huye del mundanal ruido
(y del tráfico
y del smog)
y, lejos de los negocios de la poesía,
se dedica (como aconseja Voltaire)
a cultivar su jardín.
Y a hacer el amor a una mujer callada,
y a desayunar frutas con té de menta,
y a practicar yoga al atardecer,
y a ver, tras la ventana azul,
el mar
que siempre nace
y nunca muere.


S'ha de dir, però, que, tot i que és el tòpic horacià el que ha influït en la literatura posterior, no és Horaci el primer a emprar-lo. Així el poeta espartà Alcman, al s. VII ae, va escriure:

ὁ δ'ὄλβιος, ὅστις εὔφρων

ἁμέραν διαπλέκει

ἀκλαυτος· ἐγὼν δ'ἀείδω


Feliç aquell que, content,
el dia acaba de teixir
sense llàgrimes; jo, però, cant...


Per acabar, dins la secció 'còmics i clàssics', la tercera entrega de Asterix gladiator.

Valete

dimarts, 20 de novembre del 2007

Perdonau per l'absència d'ahir...

... encara que sembla que ningú m'ha trobat a faltar. Bé... és broma, que ja sé que esteis un poc estressats, que arriben exàmens 'a saco', i retgira un poc!

En Bacus ens proposa, per a la secció freaks, el següent vídeo:



De de ver, no sé si m'he de sentir ofés, que a jo també me pega de tant en tant per recitar aquestes coses, tot i que molt millor que no aquest, 'sosu, sosu'. Així que en Bacus m'està dient freak de manera subreptícia...??!! 'mañana te vas a enterar, chaval!!!'

Jo també estic un poc estressat, que demà ens fan una auditoria a l'Insti i he d'acabar d'aclarir un munt de papers: registre de notes, seguiment de programació, actes de departament... uuuuffffffffffff!!!! Immo dura est vita magistri!!!

Na Selene ens ha enviat a la viqui un treball sobre la llengua occitana: déu n'idò, per ser un treball fet a 3r d'ESO!!!

N'Ovidi, ara fa estona, ens va fer arribar un faaaaaaaaaantàààààààssssssssstiiiiiiiiic treball, fet a 1r de Batxillerat: comentari de dos poemes de Teognis de Mègara.

Açò és el que fa treure el suc a la viqui, al·lots i al·lotes: compartim coneixements gratis et amore, que és 'lu pulit'!!!

Dins els nostres 'mites domèstics', avui és el torn de na Δάφνη.
Com que hi va haver un excels poeta romà que va narrar el seu mite d'una manera magistral, m'estalviaré fer la feina que ja va fer un altre de manera insuperable: aquí teniu

OVIDI, Metamorfosis, I, 452-566
(traducció de Ferran Aguilera i Puentes per a Edicions La Magrana)


El primer amor de Febos
1 va ser Dafne, filla de Peneu;2 no va ser causat per un atzar cec, sinó per l’ira cruel de Cupido3. El Deli,4 tot just després d'haver vençut el serpent, l'havia vist mentre corbava, tot tensant la corda, els extrems del seu arc i li havia dit: «Què fas tu, nen juganer, amb armes d'homes? Portar aquesta mena de carrega a les espatlles m'escau a mi, que soc capaç de donar cops infal·libles a una fera o a un enemic, i que fa poc he abatut amb fletxes innombrables Pitó, que cobria tanta extensió de terreny amb el seu ventre carregat de verí. Tu acontenta't d'encendre amb la teva flama no sé quina mena d'amors, i no vulguis aspirar a una glòria que a mi em pertoca».

El fill de Venus li va respondre: «El teu arc pot travessar tot el que vulgui, però el meu et travessarà a tu; en la mateixa mesura en què tots els animals són inferiors a un déu, la teva glòria és menor que la meva». Això va dir i, trencant l'aire amb el moviment de les seves ales, va col·locar-se, veloç, en el cim ombrívol del Parnàs; del seu buirac carregat de sagetes va treure dues fletxes amb efectes ben diversos; l'una fa fugir l’amor, l'altra el produeix. La que el produeix és d'or i té una punta afilada i lluent; la que el fa fugir és roma i té plom sota la canya. Aquesta última va clavar-la el déu a la nimfa, filla de Peneu; amb l'altra va ferir Apol·ló, travessant els seus ossos fins al moll. Tot d'una ell queda enamorat; ella fuig, fins i tot, de la paraula «amant»; gaudeix només en els amagatalls dels boscos i amb les despulles de les feres que captura, imitant, així, la virginal Febe.5 Una cinta lligava els seus cabells deixats anar en desordre. Molts van ser els seus pretendents; però ella, desdenyant-los tots, sense poder suportar la idea de prendre marit, recorre els paratges més amagats dels boscos, sense preocupar-se de saber què és l'himeneu,6 ni què és l'amor, ni què el matrimoni.

El pare li ha dit sovint: «Has de donar-me un gendre, filla». El pare li ha dit sovint: «Filla meva, has de donar-me néts». Ella, que odiava com un crim les torxes conjugals, s'avergonyia i mostrava el seu bell rostre envaït de rubor, i, envoltant el coll del seu pare amb els seus braços afalagadors, va dir-li: «Atorga'm, pare estimadíssim, de poder gaudir d'una virginitat perpètua. El seu pare la va concedir abans a Diana». Ell hi accedeix; però a tu, Dafne, la teva mateixa bellesa t'impedeix d'aconseguir el que desitges, i la teva aparença no s'adiu gens al teu vot. Febos l'estima; ha vist Dafne i desitja unir-se a ella. Espera aconseguir allò que desitja i els seus propis oracles l'enganyen.7 Com es cremen les palles lleugeres un cop llevades les espigues, com es cremen les tanques amb les torxes que un vianant sense adonar-se ha apropat massa o ha deixat abandonades amb l'arribada del dia, així el déu es consumeix en flames, així es crema fíns al fons del seu cor, i nodreix amb esperances un amor estèril. Mira els cabells d'ella que cauen en desordre pel seu coll i es demana: «Com serien si els pentinés?». Veu els seus ulls que brillen com estrelles, veu els seus llavis i no té prou d'haver-los vist; lloa els dits, les mans, els canells i els braços nus fíns més amunt del colze. Les parts que no veu les imagina millors encara. Ella, però, fuig més veloç que la brisa lleugera i no es detura en sentir aquestes paraules que la criden:

«Nimfa, t'ho suplico, filla de Peneu, atura't; no et persegueixo amb males intencions; nimfa, atura't. Així fuig l'ovella del llop, la cérvola del lleó, així fugen amb ales tremoloses les colomes de l’àliga, cadascuna dels seus enemics; jo et segueixo perquè t'estimo. Pobre de mi! vés en compte de no caure de boca a terra. Que les teves cames, que no ho mereixen, no sentin les ferides dels esbarzers i que jo no et sigui una causa de dolor. Els terrenys per on t'apresses són abruptes; no corris tant, t'ho prego, i deixa de fugir; jo mateix et seguiré més a poc a poc. Sàpigues, tanmateix, qui has enamorat; jo no sóc pas un habitant de les muntanyes, no sóc un pastor, ni un d'aquells homes rudes que guarden per aquí bestiar i ramats. No saps, no saps, inconscient, de qui fuges i per això fuges. A mi m’obeeixen la terra de Delos, Claros i Tènedos, i la residència reial de Pàtara;8 Júpiter és el meu pare; per a mi es revela el que serà, el que ha estat i el que és; per a mi els cants s'acompanyen dels sons de les cordes; la meva fletxa és infal·lible, tot i que n'hi ha una més infal·lible que la meva, la que ha ferit el meu cor, abans lliure de cuites. La medicina ha estat una de les meves invencions, sóc anomenat auxiliador pertot arreu, i controlo el poder de les herbes. Ai de mi! El mal d'amor no pot ser guarit amb cap mena d'herbes i les arts que són útils a tothom de res no serveixen al seu senyor».

Tenia intencions de continuar parlant, però la filla de Peneu va fugir amb la seva cursa esporuguida i va deixar-lo a ell i al seu discurs inacabat. També aleshores li va semblar bella; els vents li descobrien les formes del cos, l'aire de cara li agitava els vestits mentre corria, i la brisa lleugera li tirava enrere els cabells; la fugida augmentava la seva bellesa. Però el jove déu no pot suportar més perdre el temps amb paraules afectuoses i, empès per l'amor, segueix les seves petjades amb passos freturosos. Com quan un gos de les Gàl·lies ha vist una llebre en camp obert i, amb les seves potes, l'un cerca d'aconseguir la presa i l'altre la salvació; l'un sembla que l'agafa, espera d'engrapar-la d'un moment a l'altre i frega les petjades amb el musell estirat; l'altra té la incertesa de si serà atrapada, escapa per un pèl de les mossegades mateixes i esquiva la boca que ja la tocava; així corrien el déu i la donzella, ell mogut per l’esperança, ella per la por. El perseguidor, tanmateix, ajudat per les ales de l’amor, és més ràpid i no es permet un moment de repòs; encalça l'esquena de la fugitiva i llança el seu alè sobre els cabells escampats pel seu coll. Ella va empal·lidir esgotada i, vençuda per l’esforç de la vertiginosa fugida, va dir, tot contemplant les aigües del Peneu: «Ajuda'm, pare, si és veritat que els rius teniu poder diví; destrueix, transformant-la, aquesta figura meva que m'ha fet ser massa desitjada».

Tot just acabada la pregària, un pesat entorpiment li envaeix els membres, els seus pits delicats comencen a ser envoltats per una fina escorça, els seus cabells creixen transformant-se en fulles, els seus braços en branques; els peus, suara tan àgils, queden fixats a terra, convertits en arrels immòbils, el seu cap esdevé una copa d'arbre. Només queda d'ella la seva bellesa resplendent. Febos, tanmateix, continua estimant-la; posa la mà dreta en el tronc i sent com batega encara el seu cor sota la nova escorça; estreny amb els seus braços les branques com si fossin membres i omple la fusta de besos; la fusta, però, refusa els petons. El déu li digué: «Ja que no pots ésser la meva esposa, seràs, no ho dubtis, el meu arbre; ornaràs per sempre, llorer, els meus cabells, la meva lira, el meu buirac; acompanyaràs els cabdills romans quan veus alegres cantin el seu triomf i el Capitoli sigui testimoni de les llargues desfilades. També tu et dreçaràs, com a guardiana fidelíssima davant les portes d'August i protegiràs la corona d'alzina situada enmig;9 igual que el meu cap es conserva sempre jove i els meus cabells no són mai tallats, rep també tu l’honor de tenir un fullatge perenne». Peà10 havia acabat de parlar; el llorer va assentir amb les branques novelles i va semblar que havia agitat la copa com si fos un cap.

1. Apol·ló

2. Riu principal de Tessàlia

3. Déu de l'amor, fill de Venus

4. Sobrenom d’Apol·ló, anomenat així perquè va néixer a l'illa de Delos

5. Diana, germana bessona de Febos Apol·ló i deessa dels boscos i de la cacera. Com ja hem vist era identificada amb la lluna, igual que el seu germà era identificat amb el sol.

6. El casament. Himeneu era un déu fill d’Apol·ló i d'una nimfa, o de Venus i de Bacus segons una altra tradició, encarregat de presidir les cerimònies nupcials i d'encendre les torxes que eren portades a la processó nupcial.

7. Apol·lo coneix el futur i el transmet als homes per mitjà d'oracles. Hauria de saber, doncs, quina és la sort que espera al seu amor.

8. Santuaris famosos d'Apol·lo; Delfos a la Grècia continental, Claros i Pàtara a Àsia Menor, i Tènedos a l'illa del mateix nom, prop de Troia.

9. Per un privilegi del senat, August gaudia de l'honor de tenir un llorer a cada costat de la porta del seu palau, i, damunt, de la porta, una corona d'alzina que li havia estat concedida per ser «el salvador dels ciutadans».

10. Sobrenom d'Apol·lo. Era originàriament un déu de la medicina, després assimilat a Apol·lo.


Prou per avui.


Valete!