Seguim amb el tòpic de la porta...

... que ahir es va fer massa tard per oferir-vos més exemples i em vaig limitar a esmentar-los.

Aquí va el primer, un παρακλαυσίθυρον canònic (invocació - imprecació - súplica - complicitat) a TIBUL, 1, 2, 1-12:

Adde merum vinoque novos conpesce dolores,

Occupet ut fessi lumina victa sopor,

Neu quisquam multo percussum tempora baccho

Excitet, infelix dum requiescit amor.

Nam posita est nostrae custodia saeva puellae,

Clauditur et dura ianua firma sera.

Ianua difficilis domini, te verberet imber,

Te Iovis imperio fulmina missa petant.

Ianua, iam pateas uni mihi, victa querelis,

Neu furtim verso cardine aperta sones.

Et mala siqua tibi dixit dementia nostra,

Ignoscas: capiti sint precor illa meo.

Te meminisse decet, quae plurima voce peregi
Supplice cum posti florida serta darem.

Posa vi i amb el vi nous dolors alleuja,
que s'apoderi la son dels teus ulls vençuts,
que ningú quan estiguis molt ferit per Bacus
et desperti, mentre descansa l'amor infeliç.
Que li ham posat custòdia cruel a la nostra al·lota,
i és tancada la dura porta amb pany ferm.
Porta d'amo intratable, que et feri la pluja,
que et cerquin els llamps enviats per ordre de Júpiter.
Porta, obri'm només a jo, vençuda pels precs,
i quan d'amagat giris la frontissa no sonis oberta.
I si qualque amenaça et va proferir la meua demència,
ignora-la, i que caiguin damunt el meu cap, ho prec.
Cal que recordis tot allò que et vaig dir amb veu
suplicant, en posar-te al llindar garlandes florides.

Què polit, no és ver?
Aquí va un altre, ara de Properci (1, 16, 1-20), on és la porta que xerra:

Quae fueram magnis olim patefacta triumphis,
ianua Tarpeiae nota pudicitiae;
cuius inaurati celebrarunt limina currus,
captorum lacrimis umida supplicibus;
nunc ego, nocturnis potorum saucia rixis,
pulsata indignis saepe queror manibus,
et mihi non desunt turpes pendere corollae
semper et exclusis signa iacere faces.
nec possum infamis dominae defendere noctes,
nobilis obscenis tradita carminibus;
(nec tamen illa suae revocatur parcere famae,
turpior et saecli vivere luxuria.)
has inter gravibus cogor deflere querelis,
supplicis a longis tristior excubiis.
ille meos numquam patitur requiescere postis,
arguta referens carmina blanditia:
"Ianua vel domina penitus crudelior ipsa,
quid mihi tam duris clausa taces foribus?
cur numquam reserata meos admittis amores,
nescia furtivas reddere mota preces?

Jo que un temps era oberta a grans victòries,
porta famosa pel pudor de Tarpeia,
de qui els llindars van celebrar carros plens d'or,
humits per les llàgrimes suplicants dels captius;
ara jo, ferida per bregues nocturnes de borratxos,
copejada sovint per mans in dignes em queix,
i no em falten vergonyoses corones penjades
i sempre torxes llençades, senyals de rebuig.
I no puc defensar les nits d'una ama infame,
presa, tot i la meua noblesa, de càntics obscens.
Emperò ella desisteix de mirar pel seu bon nom,
i només vol viure la luxuria indecent d'avui dia.
Em sent plorar entre queixes terribles,
més trist que les llargues vigílies del suplicant,
que mai deixa descansar els meus llindars
entonant tendres cançons d'amor:
"Porta més cruel que la pròpia ama!
per què calles tancada per jo amb cruels batents?
Per què mai admets oberta els meus amors?
És que no fies respondre els meus precs amb un gir?"

Un altre, un altre: HORACI, Carmina, 3, 10

Extremum Tanain si biberes, Lyce,
saevo nupta viro, me tamen asperas
porrectum ante foris obicere incolis
plorares Aquilonibus

audis, quo strepitu ianua, quo nemus
inter pulcra satum tecta remugiat
ventis et positas ut glaciet nives
puro numine Iuppiter?

ingratam Veneri pone superbiam,
ne currente retro funis eat rota:
non te Penelopen difficilem procis
Tyrrhenus genuit parens.

o quamvis neque te munera nec preces
nec tinctus viola pallor amantium
nec vir Pieria paelice saucius
curvat, supplicibus tuis

parcas, nec rigida mollior aesculo
nec Mauris animum mitior anguibus:
non hoc semper erit liminis aut aquae
caelestis patiens latus.

Si beguesis del remot Tanai, Lice,
casada amb un salvatge, tot i així t'encresparia
deixar-me ajagut davant les portes habitades
pels vents Aquilons.
Escolta amb quin estrèpit la porta i el bosc
entre les belles branques dels arbres remuga
amb els vents, i com glaça la neu caiguda
la voluntat de Júpiter.
Deposa la ingrata supèrbia a Venus,
que la corda vagi darrere de la roda;
com Penèlope, difícil al pretendents, no et
va engendrar el pare tirré!
Encara que ni els regals, ni els precs,
ni la violàcia palidesa dels amants,
ni l'home ferit per una amant pièria
et fan cedir, a qui et suplica
complau, o tu, més dura que una dura alzina,
més ferotge que les serps africanes;
No sempre resistirà la dura porta i l'aigua
del cel la meua esquena.

Dins la secció 'culturicula', una sinopsi de història de Roma, vida quotidiana, etc:

Res més, que encara he de dinar.

Aquí va el tòpiiiiiiiic!!

'¡Peassssssssssssso de tópico el de hoy!', ni més ni manco que el παρακλαυσίθυρον, és a dir, el de 'davant de la porta tancada', amb excelsos exemples en la poesia llatina. Consisteix al lament de l'enamorat davant la porta tancada, darrera de la qual es troba l'estimada que no el deixa entrar, i on finalment acabarà dormint l'enamorat. Com ara el tòpic de la militia amoris, del qual ja en xerrarem, compara o identifica l'amor amb un servei a la pàtria amb les armes a la mà, aquest tòpic, de manera subtil, o no tan subtil, ens fa pensar en l'amor com a esclavatge (cf. el tòpic del servitium amoris, derivat del de la militia), si atenem al costum entre els antics de tenir l'esclau de confiança dormint en terra davant la porta de l'amo. D'aquesta manera l'enamorat esdevé l'esclau d'amor de la seva estimada.
Bé, anam, però, a veure uns quants exemples d'aquells que he dit excel·lents, no sense recomanar abans la lectura del ben profusament il·lustrat article de na Julieta Cardigni, de la Universidad de Buenos Aires, a propòsit de tòpics de la poesia amorosa romana. Idò, anam amb els poetes, i podreu comprovar com l'èxit d'un recurs literari està en proporció directa amb la freqüència amb què és parodiat:

Vet aquí un fragment de Semònides (15 D.), poeta grec del s. VII ae.

κατ' τῆς ὄπισθεν ὀρσοθύρης ἠλσάμην

per la porta de l'escala de darrera em van fer fora

Aquí teniu Aristòfanes, com sempre, fent paròdia del tòpic a Les Assembleístes (960ss).

δεῦρο δὴ δεῦρο δή,

καὶ σύ μοι καταδραμοῦ-

σα τὴν θύραν ἄνοιξον

τήνδ᾽· εἰ δὲ μή, καταπεσὼν κείσομαι.

φίλον, ἀλλ᾽ ἐν τῶι σῶι

βούλομαι κόλπωι πληκτίζεσθαι

μετὰ τῆς σῆς πυγῆς.

Κύπρι τί μ᾽ ἐκμαίνεις ἐπὶ ταύτηι;

μέθες, ἱκνοῦμαί σ᾽ Ἔρως,

καὶ ποίησον τήνδ᾽ ἐς εὐνὴν

τὴν ἐμὴν ἱκέσθαι.

Ara mateix, ara mateix,

davalla aquí corrent i

obri'm la porta

aquesta, si no vols que caigui mort.

Tresoret, vinga, que dins la teua

vall vull bregar

amb el teu cul.

Cípria, com és que em fas embogir per aquesta?

Venc a tu, Eros, ajuda'm

i fes que aquesta al llit

meu vengui!

Aquí teniu un fragment del poeta hel·lenístic Teòcrit, on es pot esbrinar el prec de l'amant per entrar (Idilis, 2.118-124):

Ãnqon g£r ken ™gè, naˆ tÕn glukÝn Ãnqon '/Erwta,

À tr…ton º
tštartoj ™ën f…loj aÙt…ka nuktÒj...

ka… k' e„ mšn m' ™dšcesqe...

Que ja hi som, sí, ja arrib al dolç Amor,
tres o quatre vegades puc estimar, un cop arriba el vespre...
i si m'obriu...

Però van ser els poetes romans els que van fer arribar aquest tòpic fins el cim de l'expressió literària. Vet aquí Catul, LXVII, en una altra paròdia del tòpic:

o dulci iocunda viro, iocunda parenti,

salve, teque bona Iuppiter auctet ope,

ianua, quam Balbo dicunt servisse benigne

olim, cum sedes ipse senex tenuit,

quamque ferunt rursus gnato servisse maligne,
postquam es porrecto facta marita sene:
dic agedum nobis, quare mutata feraris
in dominum veterem deseruisse fidem.
Non (ita Caecilio placeam, cui tradita nunc sum)

culpa mea est, quamquam dicitur esse mea,
nec peccatum a me quisquam pote dicere quidquam:
verum +isti populo ianua quidque+ facit
qui, quacumque aliquid reperitur non bene factum,
ad me omnes clamant: «ianua, culpa tua est.»
(...)
Primum igitur, virgo quod fertur tradita nobis,

falsum est. non illam vir prior attigerat,
languidior tenera cui pendens sicula beta
numquam se mediam sustulit ad tunicam;
sed pater illius gnati violasse cubile
dicitur et miseram conscelerasse domum,

sive quod impia mens caeco flagrabat amore,
seu quod iners sterili semine natus erat
et quaerendus , unde foret nervosius illud,
quod posset zonam solvere virgineam.

Grata i dolça a l'espòs, grata al pare,
salut! I que Júpiter et faci bons favors,
porta que a Balb diuen que vas servir bé
un temps, quan el propi vell va ocupar la casa,
i que diuen ara que has servit malament,
després que, mort el vell, ets propietat d'un matrimoni;
digue'ns, vinga, per què diuen que has canviat,
que has deixat de ser fidel a l'amo?
"No (tant de bo plagui a Cecili, de qui som ara)
no és culpa meua, encara que diuen que ho és, meua,
ni ningú pot dir de jo que he comès cap falta:
la veritat és que per tothom la porta tot ho fa!
i si se descobreix res que vagi malament
tothom em crida: porta, és culpa teua
(...)
En primer lloc, la verge que diuen que m'han duit,
no ho és, que l'home seu no l'ha tocada el primer,
que li penja més lànguida que tronxo de bleda,
que mai se li ha aixecat al mig de la túnica;
son pare, però, ha violat el seu llit,
diuen, i ha deshonrat aquesta mísera casa,
sigui perquè sa ment impia cremava amb amor cec,
sigui perquè el fill és nat impotent i estèril,
i s'havia de trobar qualcú amb 'allò' més potent,
que poguès desvirgar una verge."
(...)

Aquest mateix tòpic el trobam a Properci (1, 16), a Tibul (1, 2), a Horaci (Carmina 3, 10), a Ovidi (Amores 1, 6)...

Res més, que s'ha fet molt tard.
Valete.

Ja som aquí, ja som aquí...

No sense vessa -ja sol passar, ja, quan arriben aquestes dates, qua ens agafa la vessa... al manco a jo- recomençam el nostre periple pel món dels clàssis amb la ja habitual secció 'mites de ca nostra'; avui...
Ἔρως


A les genealogies més antigues, Ἔρως és una de les forces primigènies de l'univers, contemporani de Gea i nascut del Caos primordial:

ἠδ’Ἔρος, ὃς κάλλιστος ἐν ἀθανάτοισι θεοῖσι,
λυσιμελής, πάντων δὲ θεῶν πάντων τ’ἀνθρώπων
δάμναται ἐν στήθεσσι νόον καὶ ἐπίφρονα βουλήν.

'i Eros, el més bell entre els déus immortals,
dolç alliberador, que de déus tots i homes tots,
dins l'ànima en sotmet la ment i la prudent decisió.'

HESIODE, Teogonia, 120-122

Altra versió el fa néixer de l'ou primigeni, engendrat per la Nit i Èrebos, la Foscor, les dues meitats del qual, en separar-se, van formar la terra i el cel. Aquí teniu un petit fragment del cor de pardals de l'obra d'Aristòfanes Els ocells:

Χάος ἦν καὶ Νὺξ Ἔρεβός τε μέλαν πρῶτον καὶ Τάρταρος εὐρύς,
γῆ δ' οὐδ' ἀὴρ οὐδ' οὐρανὸς ἦν: Ἐρέβους δ' ἐν ἀπείροσι κόλποις
τίκτει πρώτιστον ὑπηνέμιον Νὺξ ἡ μελανόπτερος ᾠόν,
ἐξ οὖ περιτελλομέναις ὥραις ἔβλαστεν Ἔρως ὁ ποθεινός,
στίλβων νῶτον πτερύγοιν χρυσαῖν, εἰκὼς ἀνεμώκεσι δίναις.
οὖτος δὲ Χάει πτερόεντι μιγεὶς νυχίῳ κατὰ Τάρταρον εὐρὺν
ἐνεόττευσεν γένος ἡμέτερον, καὶ πρῶτον ἀνήγαγεν ἐς φῶς.
πρότερον δ' οὐκ ἦν γένος ἀθανάτων, πρὶν Ἔρως ξυνέμειξεν ἅπαντα·
ξυμμιγνυμένων δ' ἑτέρων ἑτέροις γένετ' οὐρανὸς ὠκεανός τε
καὶ γῆ πάντων τε θεῶν μακάρων γένος ἄφθιτον. ὦδε μέν ἐσμεν
πολὺ πρεσβύτατοι πάντων μακάρων. ἡμεῖς δ' ὡς ἐσμὲν Ἔρωτος

'Al principi hi havia Caos, i la Nit i el negre Èrebos i l'ample Tàrtar.
No existia la terra ni l'aire ni el cel; llavors a l'immens si d'Èrebos
va pondre la Nit de negres ales, abans que res, un ou buit,
i d'aquest, passat el temps, va néixer Eros, el desitjat,
d'esquena brillant amb ales daurades, més ràpid que el vent.
Unint-se a Caos alat al negre i ample Tàrtar
va procrear la raça nostra i la va treure a llum primera.
Que encara no existia raça d'immortals, fins que Eros ho mesclà tot:
i mesclant uns amb altres elements nasqué Urà i també Oceà,
i Gea i la raça del déus sempre feliços sense morir. Som, idò,
els més antics de tots els déus, que nosaltres som d'Eros els fills.'

ARISTÒFANES, Els ocells, 693-703

Al marge de genealogies, però, Eros, entre els antics, sempre va ser considerat una força fonamental del món.
Hi ha moltes altres versions del naixement d'Eros: de vegades és fill de Ilítia, la deessa dels parts, o d'Iris, filla i missatgera d'Hera. Finalment, la versió més estesa va ser la que el feia fill d'Hermes i Afrodita, i germà d'Ànteros, l'amor recíproc, fill d'Ares i Afrodita.
Poc a poc, sota la influència dels poetes, va anar creant-se la imatge d'un fillet alat, que ara porta torxes amb què encendre els cors dels enamorats, ara porta arc i fletxes amb què ferir els qui no s'estimen, per tal que ho facin. Tot i així, és un fillet terriblement poderós, a qui fins i tot sa mare, Afrodita, tem.
L'episodi més famós de la vida d'Eros és els dels seus amors amb Ψύχη:
La bellesa de Psique era sobrehumana, fins el punt de fer fugir els pretendents. Així, mentre que les germanes s'havien casat, na Psique es mantenia verge. Son pare va consultar l'oracle, el qual li va recomanar que vestís sa filla de núvia i l'abandonàs dalt el cim d'una muntanya, on la vindria a desposar un monstre terrible. Psique, abandonada, bramava de desesperació, fins que es va aixecar un vent que la va arrossegar i la va sostenir en l'aire, conduint-la fins a una vall fonda, coberta de gespa, on l'al·lota va quedar dormida. En despertar s'hi va trobar als jardins d'un magnífic palau, les portes del qual s'obrien al seu pas, mentre unes veus li mostraven el camí. En fer-se fosquet, es va allargar al llit, i en la foscor, va notar una presència: era l'espòs de qui havia xerrat l'oracle, tot i que a ella no li va semblar tan monstruós, vaja... que li va agradar prou. L'espòs la venia a visitar cada vespre, sense que ella el veiés, ja que ell l'havia avisada que en el moment que el veiés, el perdria.

William Bouguereau, L'enlèvement de Psyché

Un bon dia Psique es va enyorar de ca seua, i va decidir anar a romandre-hi: el vent la tornà a transportar, i a ca seua la van rebre amb alegria, tret de ses germanes, que envejoses de tota la felicitat que mostrava Psique, la van xinxar prou perquè reconegués que mai havia vist el seu espòs, i la van convèncer d'enganar-lo. Així, en tornar al palau d'Eros, va amagar un llumet davall el llit, i quan Eros dormia, el va aixecar: va quedar meravellada de la bellesa i de la joventut del seu home, però l'emoció li va fer tremolar, i una gota d'oli ardent va caure damunt Eros, que, en despertar, va complir l'amenaça que li havia fet, i va partir per sempre.
Psique va vagar pel món, desesperada, fins que va caure en mans d'Afrodita, que la va fer esclava seua. Un dia li va manar que davallés a l'Hades a demanar a Persèfone aigua de Joventut. Tenia prohibit obrir el recipient, però ella no va creure i en beure va quedar dormida per sempre.
Però aquesta és una història d'amor amb final feliç, no vos penseu... que Eros no l'havia oblidada, i quan la va trobar dormida va demanar permís a Zeus per despertar-la d'un cop de fletxa i casar-s'hi. Zeus l'hi va concedir i... conte contat, conte acabat.

Au, açó és tot.

Avui va de 'culturilla'

Avui, secció única: 'culturicula'.

Recordau quan llegiem el capítol V de FAMILIA ROMANA? Allà vam veure com era una casa romana. Aquí podeu fer una visita virtual a una domus. Com heu vist, la visita està allotjada al fantàstic web λαβύρινθος, un portal del món clàssic elaborat per Sebastià Giralt, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona. És molt recomanable accedir a aquest web... és clar, si vos interessa, encara que sigui una miqueta, açò de les clàssiques, cosa que no tenc molt clara, en aquests moments... (pausa dubitativa...). Allà també podreu fer una passejada virtual per Atenes, ja sabeu, allà on diuen que va viure el nostre amic Diceòpolis, i en Filip, i na Mirrina, i na Mèlita, i el vessut d'en Xàntias.
A l'aplicatiu ΟΔΙΣΣΕΥΣ del Ministeri de Cultura de Grècia podreu fer un tour fotogràfic per les principals restes arqueològiques del país.
Al web capitolium.org podeu fer també una visita a Roma com si no haguessin passat quasibé 2000 anys.
Clicau damunt la imatge virtual del fòrum i accedireu a l'aplicatiu Digital Roman Forum, de la University of California Los Angeles (UCLA), on podreu fer una visita virtual en 3D al fòrum de Roma:


Booooooonu, dins 'cinema i clàssics', avui vos recoman la lectura del magnífic article d'Óscar Lapeña García, "Hacia un pasado común. El cine y la uniformización de la Antigüedad clásica. Apuntes para su estudio" en Methodos, revista electrónica de didáctica del latín, editada per l'Àrea de Filologia Llatina de la Universitat Autònoma de Barcelona.
També podeu consultar aquesta extensa filmografia de tema clàssic elaborada pels membres del Instituto de Estudos Clássicos da Universidade de Coimbra. El catàleg inclou obres musicals de tema o inspiració grecorromana.
També podeu consultar la bibliografia que ens ofereix Fernando Lillo Redonet, centrada en les aplicacions didàctiques del cinema de tema clàssic.

Ara em permetre un exercici de nostàlgia, com que xerràvem de Grècia, i de música... aquí teniu na Patti Smith fa només tres mesos, en directe, a Λυκαβηττός, a Atenes, cantant el clàssic Dancing Barefoot:

Encara dóna guerra, sa punyetera!! Clicau aquí si la voleu veure interpretar el mateix tema en plenitud de facultats, ara fa uns 28 anys!!??!!?????!!!!! (mai havia fet els comptes, waaaaaalaaaaaaaaaaa!!!!!!! quina pila d'anys!!!!!!! Jur que mai més faré comptes d'aquesta casta... quasibé he perdut l'alè!!!! El més fotut és jo... també... no vull dir-ho... no hi vull pensar, aaaaaggggghhhh!!!).****

Bé, he de partir, que una llagrimeta regalima regalima, vol regalimaaaaar... i encara m'agafarà un 'yuyu'.

Au, fins demà.

****No sé què punyetes ha passat, però ja no s'hi troba al YUTUB la versió del '79!!! Punyetes, punyetes, punyetes, punyetes, punyetes, punyetes!!!!!!!!!!!!!!!!!! Era fantàstica!!!!!!!!! N'he posada una versió live de Ask the angels de l'any 1976, del LP (que era com es dèien llavors) Radio Ethiopia, on es podien sentir autèntiques delícies com Pissing in a river, o Ain't it strange

Idò, sí... seguim amb la rutina nostra

Continuam amb les nostres seccions més o manco habituals: 'còmic i clàssics'; pitjau damunt la il·lustració i accedireu a la següent entrega de Asterix gladiator.


La següent secció és la que dedicam als 'tòpics llatinòrums': Carpe diem. Aquí teniu HORACI, Carmina, I, XI:

Tu ne quaesieris, scire nefas, quem mihi, quem tibi
finem di dederint, Leuconoe, nec Babylonios
temptaris numeros. ut melius, quidquid erit, pati.
seu pluris hiemes seu tribuit Iuppiter ultimam,
quae nunc oppositis debilitat pumicibus mare
Tyrrhenum: sapias, vina liques et spatio brevi
spem longam reseces. dum loquimur, fugerit invida
aetas: carpe diem quam minimum credula postero.

Tu no demanis, que és sacríleg, quin a jo, quin a tu,
quin final els deus ens han dat, Leucònoe, ni els babilònics
nombres consultis, que és millor passar el que hagi de passar.
Siguin molts hiverns, o sigui el darrer que Júpiter t'ha concedit
el que ara contra els esculls de roca debilita el mar
Tirré, posa-hi seny, aboca vins i d'una vida breu
retalla una llarga esperança; mentre xerram, haurà fugit gelós
el temps: estreny el dia i no creguis gaire en el següent.

Com molt bé ens va escriure na Rea: és una invitació a disfrutar del present sense preocupar-se del futur. Apareix per primera vegada a Horaci. També s'empra amb un significat molt semblant el tòpic collige rosas, “agafa les roses”, fent referència més concreta a l'aprofitament i el gaudi de la joventut, ja que aquesta passa fugissera i al punt dóna pas a l'edat adulta, talment com una rosa, que un cop s'ha obert, dura uns breus instants plena de bellesa i tot d'una es comença a marcir.

Per cert, la formulació collige rosas també té una font clàssica: es tracta de l'Appendix Vergiliana, una variada col·lecció de poemes que, des de l'antiguitat, se'ns van transmetre com a obres de joventut de Virgili; avui cap especialista considera que siguin obra de l'autor de les Geòrgiques. Hom pensa que es tracta de l'obra de diferents poetes de les darreríes del Principat i, per tant, bastant posteriors a la mort de Virgili. El poema on apareix l'expressió que ens ocupa és De rosis nascentibus, que acaba així:

collige, virgo, rosas dum flos novus et nova pubes,
et memor esto aevum sic properare tuum.

cull, al·lota, roses mentre la flor és jove i jove ets tu
i no deixis de pensar que el teu temps fa molta via.

Continuam amb l'esporàdica secció 'olera' (paraula llatina que significa 'llegums'): aquí teniu una cançoneta de la producció de Disney Aladdin, subtitulada en llatí:

I ara, per acabar, i com que s'atraquen Carnestoltes, una de freaks de la Bètica:

Mañana más...

Tornem-hi amb els mites de la casa

Per un error meu vos vaig presentar el mite d'Eris abans del d'Electra, que ja vam dir que ho faríem per rigorós ordre alfabètic. Demanam disculpes a Electra. A continuació reproduïm l'entrada ELECTRA, magnífica, de GRIMAL, P.(1994) Diccionario de mitología griega y romana, Paidós, Barcelona.

Ἠλέκτρα

Les llegendes coneixen diversos personatges amb aquest nom.

1. El més antic és una de les filles d'Oceà i Tetis. Casada amb Taumant (el fill de Πόντος, l'Ona i de Γαῖα, la Terra) va tenir per fills a Iris, la missatgera dels déus, i les dues Ἅρπυιαι, els Harpies, Ἀελλώ, l'Huracà i Ὀξιπετής, «la de vol ràpid». Electra figura entre les companyes de joc de Persefone quan el rapte.

2. Hi havia igualment una Electra entre les Plèiades, les set filles d'Atlant i Plèione, residents a l'illa de Samotràcia. Unida a Zeus, va concebre a Dàrdan, el qual va passar de Samotràcia a Tròade, on va fundar la dinastia reial de Troia. Va tenir també un altre fill, anomenat Iasió, la llegenda del qual està molt relacionada amb les de Cibeles¹ i Demèter. De vegades hom li atribueix també un tercer fill, Ematió, que hauria regnat a Samotràcia; però el més corrent és que hom li assigni com a tercer fill, de la seva unió amb Zeus, Harmonia, la futura esposa de Cadme (encara que altres versions fan de Harmonia la filla d'Ares i Afrodita).

En les versions italianes de la llegenda d'Electra, era considerada l'esposa de Coritó, rei etrusc, i Dàrdan i Iasió havien nascut a Itàlia. Finalment, Electra està en relació amb la llegenda del Pal·ladi². Quan Zeus va voler violentarla, la donzella es va refugiar, encara que en va, al costat d'aquesta estàtua divina. En la seva ira, Zeus sembla que va llançar el Pal·ladi de l'alt del cel i la imatge, al caure a Tròade, va ser conservada en un temple de la ciutat de Troia. També es diu que la pròpia Electra va ser qui va dur l'estàtua al seu fill, com a protecció per a la ciutat. Més tard, juntament amb les seves germanes, Electra va ser transformada en estrella de la constel·lació de les Plèiades.³

3. El més cèlebre personatge llegendari entre els quals duen el nom de Electra és la filla d'Agamèmnon i Clitemnestra. No apareix a l'epopeia homèrica, però en els poetes posteriors reemplaça a poc a poc a Laòdice, una de les filles d'Agamèmnon. Després de l'assassinat d'Agamèmnon per Clitemnestra i el seu amant Egist, Electra, que ha escapat per poc a la mort, és tractada com una esclava. L'estàlvia la seva mare, que intercedeix per ella davant Egist. Segons certes versions, Electra sostreu al petit Orestes de les mans dels assassins i el confia en secret al vell preceptor que l'allunya de Micenas. Egist, per tal d'impedir que Electra tingui un fill capaç de venjar la mort d'Agamèmnon, ha casat la jove amb un pagès resident lluny de la ciutat. Però el seu marit ha respectat la seva virginitat.

William Blake Richmond (1874) Electra on the tomb of Agamemnon

Segons altres autors Electra, que en altre temps havia estat promesa de Càstor⁴, i després de Polimèstor, rei de Tràcia, és mantinguda presonera en el palau de Micenes. Quan torna Orestes, reconeix el seu germà, arribat com ella a la tomba del seu pare, i junts preparen la venjança, o sigui, l'assassinat de sa mare, Clitemnestra, i del seu amant, Egist.

Pren part activa en aquest doble assassinat, i quan, posteriorment, Orestes és perseguit per les Erínies⁵, s'ocupa en ell.

Orestes, a una ceràmica apúlia del s. IV ae, és purificat per Apoll·ló,

mentres Clitemnestra, a l'esquerra, intenta despertar a les Erínies.

Ocupa el seu paper en els diversos episodis de la llegenda de Orestes, tal com ha estat desenvolupada pels tràgics. En el Orestes d'Eurípides participa dels patiments del seu germà i lluita al seu costat contra l'hostilitat del poble, que vol condemnar a mort als homicides. En la tragèdia Aletes, de Sófocles, avui perduda, és el personatge principal. Havent marxat Orestes, ja rei de Micenes, i Pílades a Tàuride a la recerca de l'estàtua d'Àrtemis Tàurica, és anunciada a Micenes la notícia de la seva mort, i s'afegeix que és la pròpia Ifigènia la immoladora del seu germà. Immediatament, Aletes, fill de Egist, s'apodera del tron. Electra es trasllada llavors a Delfos, on es troba amb Ifigènia, que ha arribat amb Orestes. En veure la seva germana, Electra, que la creu culpable, vol castigar-la, i quan està a punt d'encegar-la amb una torxa ardent que ha agafat de l'altar, adverteix la presència del seu germà. Electra i Orestes tornen llavors a Micenes, on donen mort a Aletes. Orestes casa amb Hermione, filla d'Helena, i Electra és donada en matrimoni a Pílades, i parteix amb ell a Fòcide. D'aquesta unió naixeran Medent i Estrofi.

1Deessa frígia, anomenada la Mare Terra o la Gran Mare. El seu culte era molt antic, i s'havia iniciat al neolític. Representava a la terra fèrtil, les coves, les muntanyes, les fortaleses, la natura i als animals. Són molt importants entre els grecs els seus rituals mistèrics.

2La representació en llenya de Pal·las Atena.

3Segons la llegenda, van ser assetjades pel caçador Orió, que les desitjava. Però elles van volar tan amunt que van arribar al cel i allà van quedar fixades com un grup d'estels de la constel·lació del Taure.

4Un dels Διόσκυροι, fills de Zeus i Leda. El seu germà era Pòl·lux, i les seves germanes, Clitemnestra i Helena. La tradició relata que Zeus, prenent l'aparença d'un cigne, es va unir a Leda, esposa de Tindàreu, i ella després va pondre dos ous: del primer van néixer els Diòscurs -Càstor i Pól·lux- i del segon van néixe Helena i Clitemnestra.

5Són els monstres nascuts de la sang d'Urà després de l'emasculació, que perseguien els crims amb vessament de sang, especialment contra la pròpia família. De fet, són la causa de les desgràcies de la família d'Agamèmnon: va haver de sacrificar la seva filla Ifigènia perquè l'esquadra grega pogués partir cap a Troia, ja que, segons conta la llegenda, un dia Agamèmnon, en haver mort un cérvol, va comparar la seva habilitat amb la de la deessa Àrtemis; aquesta, en resposta, immobilitzà la seva flota i exigí el sacrifici d’Ifigènia, a qui salvà en l'últim moment traslladant-la a Táuride. Clitemnestra, esposa d’Agamèmnon i mare d’Ifigènia, mai el perdonarà haver intentat matar la seva filla.

Aquí teniu part del pròleg de l'Orestes d'Eurípides, pronunciat per Electra:

Ἠλέκτρα

Οὐκ ἔστιν οὐδὲν δεινὸν ὧδ' εἰπεῖν ἔπος
οὐδὲ πάθος οὐδὲ ξυμφορὰ θεήλατος,
ἧς οὐκ ἂν ἄραιτ' ἄχθος ἀνθρώπου φύσις.
ὁ γὰρ μακάριος -- κοὐκ ὀνειδίζω τύχας
Διὸς πεφυκώς, ὡς λέγουσι, Τάνταλος
κορυφῆς ὑπερτέλλοντα δειμαίνων πέτρον
ἀέρι ποτᾶται: καὶ τίνει ταύτην δίκην,
ὡς μὲν λέγουσιν, ὅτι θεοῖς ἄνθρωπος ὢν
κοινῆς τραπέζης ἀξίωμ' ἔχων ἴσον,
ἀκόλαστον ἔσχε γλῶσσαν, αἰσχίστην νόσον.
οὗτος φυτεύει Πέλοπα, τοῦ δ' Ἀτρεὺς ἔφυ,
ᾧ στέμματα ξήνασ' ἐπέκλωσεν θεὰ
ἔριν, Θυέστῃ πόλεμον ὄντι συγγόνῳ
θέσθαι. τί τἄρρητ' ἀναμετρήσασθαί με δεῖ;
ἔδαισε δ' οὖν νιν τέκν' ἀποκτείνας Ἀτρεύς.
Ἀτρέως δέ: τὰς γὰρ ἐν μέσῳ σιγῶ τύχας·
ὁ κλεινός, εἰ δὴ κλεινός, Ἀγαμέμνων ἔφυ
Μενέλεώς τε Κρήσσης μητρὸς Ἀερόπης ἄπο.
γαμεῖ δ' ὃ μὲν δὴ τὴν θεοῖς στυγουμένην
Μενέλαος Ἑλένην, ὃ δὲ Κλυταιμήστρας λέχος
ἐπίσημον εἰς Ἕλληνας Ἀγαμέμνων ἄναξ·
ᾧ παρθένοι μὲν τρεῖς ἔφυμεν ἐκ μιᾶς,
Χρυσόθεμις Ἰφιγένειά τ' Ἠλέκτρα τ' ἐγώ,
ἄρσην δ' Ὀρέστης, μητρὸς ἀνοσιωτάτης,
ἣ πόσιν ἀπείρῳ περιβαλοῦσ' ὑφάσματι
ἔκτεινεν: ὧν δ' ἕκατι, παρθένῳ λέγειν
οὐ καλόν: ἐῶ τοῦτ' ἀσαφὲς ἐν κοινῷ σκοπεῖν.
Φοίβου δ' ἀδικίαν μὲν τί δεῖ κατηγορεῖν;
πείθει δ' Ὀρέστην μητέρ' ἥ σφ' ἐγείνατο
κτεῖναι, πρὸς οὐχ ἅπαντας εὔκλειαν φέρον.
ὅμως δ' ἀπέκτειν' οὐκ ἀπειθήσας θεῷ·
κἀγὼ μετέσχον, οἷα δὴ γυνή, φόνου.
[Πυλάδης θ', ὃς ἡμῖν συγκατείργασται τάδε.]
ἐντεῦθεν ἀγρίᾳ συντακεὶς νόσῳ [νοσεῖ]
τλήμων Ὀρέστης ὅδε πεσὼν ἐν δεμνίοις
κεῖται, τὸ μητρὸς δ' αἷμά νιν τροχηλατεῖ
μανίαισιν: ὀνομάζειν γὰρ αἰδοῦμαι θεὰς
εὐμενίδας, αἳ τόνδ' ἐξαμιλλῶνται φόβῳ.
ἕκτον δὲ δὴ τόδ' ἦμαρ ἐξ ὅτου σφαγαῖς
θανοῦσα μήτηρ πυρὶ καθήγνισται δέμας,
ὧν οὔτε σῖτα διὰ δέρης ἐδέξατο,
οὐ λούτρ' ἔδωκε χρωτί: χλανιδίων δ' ἔσω
κρυφθείς, ὅταν μὲν σῶμα κουφισθῇ νόσου,
ἔμφρων δακρύει, ποτὲ δὲ δεμνίων ἄπο
πηδᾷ δρομαῖος, πῶλος ὣς ὑπὸ ζυγοῦ.
ἔδοξε δ' Ἄργει τῷδε μήθ' ἡμᾶς στέγαις,
μὴ πυρὶ δέχεσθαι, μήτε προσφωνεῖν τινα
μητροκτονοῦντας· κυρία δ' ἥδ' ἡμέρα,
ἐν ᾗ διοίσει ψῆφον Ἀργείων πόλις,
εἰ χρὴ θανεῖν νὼ λευσίμῳ πετρώματι.
[ἢ φάσγανον θήξαντ' ἐπ' αὐχένος βαλεῖν.]
ἐλπίδα δὲ δή τιν' ἔχομεν ὥστε μὴ θανεῖν·
ἥκει γὰρ ἐς γῆν Μενέλεως Τροίας ἄπο,
λιμένα δὲ Ναυπλίειον ἐκπληρῶν πλάτῃ
ἀκταῖσιν ὁρμεῖ, δαρὸν ἐκ Τροίας χρόνον
ἄλαισι πλαγχθείς: τὴν δὲ δὴ πολύστονον
Ἑλένην, φυλάξας νύκτα, μή τις εἰσιδὼν
μεθ' ἡμέραν στείχουσαν, ὧν ὑπ' Ἰλίῳ
παῖδες τεθνᾶσιν, ἐς πέτρων ἔλθῃ βολάς,
προύπεμψεν ἐς δῶμ' ἡμέτερον· ἔστιν δ' ἔσω
κλαίουσ' ἀδελφὴν συμφοράν τε δωμάτων.
ἔχει δὲ δή τιν' ἀλγέων παραψυχήν·
ἣν γὰρ κατ' οἴκους ἔλιφ', ὅτ' ἐς Τροίαν ἔπλει,
παρθένον ἐμῇ τε μητρὶ παρέδωκεν τρέφειν
Μενέλαος ἀγαγὼν Ἑρμιόνην Σπάρτης ἄπο,
ταύτῃ γέγηθε κἀπιλήθεται κακῶν.
βλέπω δὲ πᾶσαν εἰς ὁδόν, πότ' ὄψομαι
Μενέλαον ἥκονθ': ὡς τά γ' ἄλλ' ἐπ' ἀσθενοῦς
ῥώμης ὀχούμεθ', ἤν τι μὴ κείνου πάρα
σωθῶμεν. ἄπορον χρῆμα δυστυχῶν δόμος.

I aquí, la sempre fantàstica traducció de Carles Riba:

ELECTRA:

No es pot concebre res que espanti tant de dir,
no, cap sofrença ni desastre enviat pel Cel,
que la natura humana no en suporti el pes.
Aquell feliç —no em burlo de la seva sort—
de Tàntal parlo, nat de Zeus, com diu la gent,
vola a mig aire, amb el terror d'un peny suspès
damunt la testa, i és un càstig que sofreix,
com diu la història, perquè mortal com era ell,
honrat a seure a taula amb déus en paritat,
no va frenar la llengua, flac ben vergonyós!
Engendra Pèlops, i d'aquest va néixe' Atreu,
al qual la dea va teixî els fils combinant
discòrdia, fer la guerra a Tiestes, que era el seu
germà. ¿Enumeraria el que és pecat de dir?
Per fer-li un àpat, va matar-li els fills Atreu.
D'Atreu —perquè no conto els casos d'entremig—
naixé Agamèmnon, el famós, si és fama això,
i Menelaos, de la cretea Aèrope.
I Menelaos es casà amb Helena, sí,
que els déus detesten, i el rei Agamèmnon es guanyà
el llit de Clitemnestra, memorable als grecs.
Som tres les noies que tingué de l'única,
Crisòtemis, Ifigenia i Electra, que sóc jo,
i un fill, Orestes, d'una mare criminal,
que va enxarxâ el seu home en un espès teixit
i el va matar; la causa, no està bé de dir
per una noia: ho deixo a qui ho voldrà esbrinar.
Però a Febos ¿és que se l'ha d'acusar de crim?
Convenç Orestes que la mare que el parí
occeixi, cosa que tothom no lloa pas.
Amb tot, l'ha occida, no desobeint el déu.
Jo he pres, en tant que dona, part també en la mort,
i Pílades, que amb nosaltres ha cooperat.
Des d'aleshores, consumit d'un mal cruel,
el pobre Orestes jeu, vegeu-lo, estès damunt
d'un llit: la sang de la mare el fa girâ en rampells
de fúria. A penes m'atreveixo a anomenar
les dees que l'esveren, les Eumènides.
Ja fa amb aquest sis dies que la mare ha mort
a fil d'espasa, i que el foc va fer-ne pur el cos,
durant els quals Orestes ni ha engolit menjar
ni ha entrat a la banyera: dins els seus mantells
colgat, tot d'una que del mal sent un respit
i pensa, plora, i de vegades bot del llit
i es posa a córrer, com un poltre descollat.
I el poble d'Argos ha decretat que ni a cobert
ni a foc se'ns rebi, i que ningú ens adreci un mot,
per matricides; i és el dia assenyalat,
avui, perquè el sufragi d'Argos posi en clar
si se'ns condemna a mort per lapidació,
o bé clavant-nos l'esmolada fulla al coll.
Però esperança, una en tenim, de no morir.
Car Menelaos ha tornat de Tròada,
i omplint el port de Nàuplion amb els seus vaixells,
té presa terra, ell que ha anat tant temps errant
des que partí de Troia. I la que ens ha costat
tants plors, Helena, de nit, perquè no la veiés
amb llum de dia algú dels que han perdut els fills
davant de Troia i l'emprengués a cops de roc,
ens l'ha enviada abans a casa; i ara és dins
que plora la germana i les dissorts dels seus.
I tanmateix té algun consol dels seus dolors:
la filla que Menelaos va deixâ al casal
quan va embarcar-se, duta d'Esparta, i que lliurà
a la meva mare per criar-la, Hermíone,
en ella encara troba un goig i oblida els mals.
I guaito via enllà pertot, sí, quan veuré
Menelau que arriba. Tanmateix de feble impuls
és l'esperança que ens sosté, si Menelau
no ens salva. Pobra cosa, un casal infortunat!

Au, ara, si pots, respira!

That's all, folks!