ΤΥΧΗ ΚΑΙ ΜΟIΡΑ

Ara sí que feia estona que no en sabiem res, els uns dels altres

2009-10-23T16:40:00.005+02:00

Bé, trob que enguany fare bonda i intentaré fer, com a mínim, una entrada al mes, per no tenir-vos taaaaaaan abandonats (mesquinets!).

Aquesta primera és per presentar-vos la nova fornada de ciutadans de FATUMETFORTUNALAND (que ve a ser un eufemisme de Frikieland, per dir-ho així, "traído por los pelos").

Aquest son els qui van arribar al món de les clàssiques sense saber on s'hi ficaven: vos present als/les alumnes de llatí de quart d'ESO.

Darrera, d'esquerra a dreta, en Cristian, en Xavi, na Marina, en Tóbal, en Josep, na Clàudia, en Sebastià, n'Aina, na Vanessa, na Maria Antònia i na Cristina. Davant, també d'esquerra a dreta, na Corin, na Marina, na Marta, n'Elena (sí, sense H!!) na Marina, n'Estela, na Júlia, na Clara i na Caterina. Podeu veure que el precentatge de dones és significativament superior al del homes; ja ho diuen, ja, que les dones són moooooolt més intel·ligents que els homes: només heu de veure quantes hi ha matriculades a llatí!!

Quant als que realment tenen delicte, perquè ja sabien on anaven, i tot i així s'hi van fotre, aquí teniu l'alumnat de primer de batxillerat.

D'esquerra a dreta, na Rosa, na Mar, na Glòria, na Vanessa, na Marta, na Clara, na Teresa, na Meri (és l'excepció que confirma la regla: fa llatí... però no fa grec!!! Aiaiaiaiai! Que n'estàs, d'equivocada!), n'Amanda, na Yoli, na Paloma, na Catalina, en Joan, n'Òscar i en Ricky (aquest confirma l'axioma: només fa llatí!! És clar, és un home! L'error forma part de la seua essència!)

I finalment, last but not least, les alumnes (sí sí, llegiu bé, les alumnes) de segon de batxillerat, totes elles, fent honor al fet de pertànyer al col·lectiu cim de l'evolució (no som a l'any Darwin? Idò, per açò!), no tenen prou amb fer llatí, sinó que, intel·ligentment, també fan grec...

D'esquerra a dreta, na Rosa, na Maria, n'Ana, na Dominique, na Mari, na Lourdes, na Maite, na Patrícia, na Gemma i na Sara.

I ara, per fer ontes a tothom que vengui per aquí, aquest és el "peaso viaje" que farem enguany els (tal vegada hauria de dir "les") de batxillerat: Grècia, comença a tremolar, que venim!!!

Slide GrèCia

View more presentations from Xavier Botella.

Au, idò, ja ens tornarem a trobar d'aquí un mes o així.

Χαίρετε πάντες

Així es mostra llatí!

2008-11-18T15:28:00.002+01:00

Com vos havia promés als de 4t, aquí teniu una paròdia d'aquelles classes de llatí tope avançades, treta de la peli de Monty Python La vida de Brian:

Açò sí que és fer classe de llatí!!
Salvete omnes!

Ara feia estona...

2008-11-07T19:03:00.002+01:00

... que no venia per aquí. Em sap greu pels frikis de sempre, que tal vegada em trobaran a faltar (gràcies, Ovidi, pels teus comentaris, mai prou agraïts i sempre grats -per cert, allò del Cràtil: que no vas rebre el meu mail? Si no és així, digues-m'ho i te'l tornaré a enviar)... o no (allò de trobar-me a faltar, vull dir)!!!
La veritat és que gran part de les coses que soliem fer per aquí ara les feim per mitjà d'una plataforma moodle (ja sabeu, a més de friki clàssic, ho som, també, d'allò de ses maquinetes informàtiques), que permet als alumnes fer els exercicis en línea, i descarregar apunts, accedir a enllaços, etc...
El que no feim en moodle és allò de les seccions de 'raruli', còmics, cinema... Intentaré continuar amb elles en aquest blog, però m'haureu de "dar cuartelillo", que açò de ser friki informàtic duu un feinar!!! I 'lu' de friki clàssic "ni te cuento"!!!!!
Esper notícies vostres, frikis de sempre (Ovidi, Rea, Afrodita, Dafne, Citerea... bonu, els de sempre, ja m'enteneu, no és ver?)

Bé, que ja vos vindré a visitar un poqueeeeet més sovint.

Χαίρετε πάντες

No tenc gaire temps...

2008-10-07T17:33:00.002+02:00

... així que només vos deixaré l'enllaç per instalar-vos l'Adobe Reader (només els que no el teniu ja). Clicau aquí i seguiu les instruccions de descàrrega. Alertau, perquè heu d'especificar quin sistema operatiu teniu, si no és el Vista.
Res més.
Valete omnes.

Fotoooooooooooooooooooooooosssssssss!!!

2008-09-29T13:35:00.006+02:00

Res, que aquí teniu les fotos de tothom (excepte una, que sortirà demà).

4t ESO

Moooooooooooooolt polits!! És lo que té el llatí, que fa tornar guapo (no vull dir que no ho fóssiu, però ara encara ho sou més)!!!

1r de Batxillerat

No trobau que heu sortit precioses? A jo m'ho sembla!

2n de Batxillerat
Què dir davant tanta bellesa!! No tenc paraules!!!

Boooooooonu!! El profe també té foto!!
Açò sí que és una monada!!!

Bé, res més per avui, que encara arribaré tard a dinar!!

Valete omnes!

Per problemes tècnics...

2008-09-28T17:07:00.006+02:00

... de darrera hora no he pogut penjar les fotos. Vos promet que dilluns hi seran totes.

No tenc gaire temps, així que només vos penjaré un parell de cosetes, principalment als de 4t d'ESO i a les de 1r de batxillerat.

1. Vocabulari de classe (clicau damunt el dibuix per veure-ho més gros):

2. Més vocabulari de classe (clicau damunt el dibuix per veure-ho més gros):

3. Per llegir grec, aquí teniu una presentació elaborada per Ana Obando, una profe valenciana:

Leer griego

View SlideShare presentation or Upload your own. (tags: mito alfabeto)

Trob que n'hi ha prou per avui.

Ad crastinum!!

Programari lliure

2008-09-23T18:50:00.007+02:00

Bé, com vos he promés a les de 1r de Batxillerat, aquí teniu els enllaços als llocs on vos podreu descarregar el programari que haureu de mester per fer feina: el navegador Mozilla Firefox (clicau a la dreta on diu Baixada); el paquet ofimàtic OpenOffice (clicau a la dreta on diu Baixada, a la icona UIB); i per a les de grec, l'aplicatiu Euclides GP per escriure en grec amb l'ordinador (clicau a l'esquerra on diu Descàrrega).

També vos havia promés mostrar-vos com és una autèntica sirena grega, que aquí està representada a un vas de l'Apúlia del s. IV a.e.:

Aquí teniu Odisseu amb les sirenes, a una ceràmica de figures vermelles del s. V a.e.:

Vet aquí la versió d'en Waterhouse, de 1891:

Res més, que ja és hora de retirar-se i descansar una estona.

Χαίρετε πάντες

Perdonau, que he arribat una miqueta tard!

2008-09-18T18:44:00.004+02:00

Bé, lo que hem dit a classe (va per les de primer de Batxi), A TRIAR UN NICK, QUE PER DESPRÉS ÉS MASSA TARD!!

Clicau aquí o aquí o aquí o aquí, i en trobareu abastament (alerta, que el primer enllaç vos reenvia a obrir un document PDF).

Com a exemple vos deix un dels meus personatges favorits: aquí teniu na Circe oferint a n'Odisseu el beuratge de l'oblit (què bo, açò de perdre la memòria -només qualque estona),

John William Waterhouse (1891), Circe offering the cup to Ulysses

Fuaaaaaaaaaaaa!!! Quina bellesa!! No tenc paraules per descriure com de bé pintava aquest home, en Waterhouse, un prerafaelita tardà.

No tenc temps de res més, que m'espera una coseta petita (no tan petita, que dilluns farà 4 anys) que no atura ni un minut.

Χαῖρετε πάντες

Ja hi som!!!!!!!

2008-09-15T20:24:00.005+02:00

Ffffffffffffffffffffff!!!!!!!! Quina vesssssssssssssssssssssssa tornar a començar!!!!! Que no!!! Que no és ver!! Que ja em feia ganes tornar a ser aquí!!
Bé, per als que heu partit, sort i ventura!! Vos enyorarem i podeu estar ben segurs que vos desitjam lo millor (osti tu! un 'lo' neutre! aaaaaaaaaaaaggggggghhhhhhhh!!), ja sabeu, lo (osti!! un altre!!) que hagueu de mester, 'a mandar', que aquí hi ha en Xavi per lo (ostiiiiiiiiii!! més encara!!??) que vos faci falta!!

Per als que encara sou aquí, que estic molt content de tornar-vos a veure!!! Preparau-vos, que el 2n de Batxi seràààààààààààààààà......................!!!!!!!!!!!! Bé... tan divertit i tan feixuc con el 1r!!! O tal vegada un poqueeeeeeeet més (divertit, vull dir... ai, no... era feixuc que volia dir, bé... serà de conya, en qualsevol cas)!!

Per als que acabau d'arribar, sigau benvinguts a aquesta casa, que és ca vostra!! Enguany començau una experiència que marcarà la resta de les vostres vides: aprendreu llatí (els de 4t d'ESO) i, lo (joeeeeeeeeeer!! me fugen els 'los' neutres!!) que és millor, GREC (els de 1r de Batxi), així, en majúscula!!! Aquí (vul dir a aquest blog) vos aniré deixant informacions d'interés per vosaltres, a més de xorradetes diverses organitzades en seccions més o manco fixes, que podeu consultar a l'enllaç THEMAE del menú de l'esquerra.

Per avui, i com a benvinguda, ja n'hi ha prou... Bé, una petita entrega de la secció estelar, 'raruli' (per als nous, és la paraula llatina que podria significar 'freakies', que és el nom original de la secció), la versió 'Latina' de 300:

Ale, ja n'hi ha prou per avui!!

Χαῖρετε πάντες

(Per als de 2n de Batx.) És molt tard, però...

2008-06-25T00:24:00.002+02:00

... només volia donar-vos l'enhorabona a tothom. Acab d'arribar des Pla i m'he mirat les vostres notes (sí, tenc les vostres dades... BIG BROTHER IS WATCHING YOU!). Res més que gràcies per un curs tan polit com aquest. Ho he passat molt bé, i esper que voltrus també!
Tiroriroritirorirori...!!!!!
Au.

Ara ja ha passat 'lu' pitjor

2008-06-18T18:40:00.003+02:00

(Aquestes dues darreres entrades són especialment dedicades als de 2n de batxillerat, que estan passant una penaaaaaaada fent exàmens)
Venga, va, que açò ja està escatat. L'examen d'Història de l'art? Bah! Una bagatela! I el de grec? Pfffff!!! Una tonteria, que segur que serà fàcil! Pensau, però, que l'examen realment important és el de grec! (Boooooooonuuuuuu! Tots dos!! Però el de grec un poqueeeeeeeet més, no és ver?).
Ale, a descansar i a pensar en celebrar cosa (jo m'hi apunt, si deis res!)
Au.

Demà és el GRAN DIA

2008-06-16T21:31:00.002+02:00

¡¡Adelante, mis muchach@s!! Com diria un mal doblatge d'un western ranci.
Res, que vos volia donar un cop d'ànim a darrera hora, i recomanar-vos que no estudieu més, prou, que tot allò que no heu estudiat fins ara ja no ho agafareu. Ara toca descansar, o sortir a prendre l'aire una estona i retirar-se prest.
Avui no penjaré cap xorrada, que no vos vull despistar.
I per demà, salut i força!! I un poquet de xiripa!! I que els exàmens siguin facilets!! Que ho seran, ja veureu!!

Au, bon vespre i no somieu amb sintagmaspreposisionalesbarracomplementossircunstansiales

Ja hi som, que he tengut averia!!!

2008-06-15T19:53:00.004+02:00

Aquí van les de llatí: Correcció Prova 1 / Correcció Prova 2

Les de grec: Cir i els presoners / Dèdal i el laberint.

Notes i res més

2008-06-10T20:43:00.002+02:00

Allà van:

Làquesis 4,2 (aiaiaiaiaiaiai!!!!!!)
Eufròsine 7,4 (açò és una nota!)
Cal·líope 7,5 (anam molt bé!)
Antígona 6 (bé està!)
Eros 4,15 (aaaaaaaaaaaaaaaahhhhhhhhh!!!!!!)
Chaos 8,25 (açò m'ha agradat!!)
Selene 8,85 (i anam pujant!!)
Venus 6,95 (està molt bé!)
Iris 9,15 (açò és un crack!!)
Electra 7,9 (no hagués anat malament un poquet més, que tu pots!!)

Au, que és molt tard. Demà en xerrarem!
Valeteeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee!

Uns mites i unes PAU

2008-06-06T17:17:00.007+02:00

Primer, unes PPAU (que no són el contrari de guerra, sinó les Punyeteres -ja sabeu, scripta manent- Proves d'Accés a la Universitat):
Llatí II: Prova 1 / Prova 2 (dilluns corregirem la 1 i vos deixaré penjada la correcció de la 2).
Grec II: Correció de l'opció B de la prova que heu fet a ca vostra. Prova 1 / Prova 2.

Ara, uns mites.
Ναίαδες

Eren les nimfes de l'aigua dolça —fonts, pous, rius i rierols—, encarnant la divinitat del curs d'aigua que habitaven.

Encara que les Nàiades estaven associades amb l'aigua dolça, les Oceànides amb l'aigua salada i les Nereides específicament amb el mar Mediterrani, hi havia un cert solapament, ja que els grecs pensaven en les aigües del món com en un sistema únic, que es filtrava des del mar a profunds espais cavernosos al si de la terra, des d'on pujava ja dolça en filtracions i deus. Com a nimfes, les Nàiades són éssers femenins, dotats de gran longevitat però mortals. L'essència d'una Nàiade estava vinculada a la seua massa d'aigua, de manera que si aquesta s'assecava, ella moria.

John William Waterhouse (1896), Hylas and the Nymphs

La seva genealogia canvia segons el mitògraf i la llegenda consultada: Homer les fa «filles de Zeus», però altres afirmen que eren filles d'Oceà. És més comú considerar-les filles del déu-riu en el qual habiten. Totes les fonts i deus cèlebres tenen la seua Nàiade o el seu grup de Nàiades, normalment considerades germanes, i la seua llegenda pròpia. Eren sovint objecte de cultes locals arcaics, adorades com a forces essencials per a la fertilitat i la vida humana. Els joves que arribaven a la majoria d'edat dedicaven les seves penyores infantils a la Nàiade de la font local. Amb freqüència s'atribuïa a les Nàiades virtuts curatives: els malalts bevien l'aigua de la font a la qual estaven associades o bé, més rarament, es banyaven en elles. Les Nàiades també podien ser perilloses. En ocasions, banyar-se en les seues aigües es considerava un sacrilegi i les Nàiades prenien represàlies contra l'ofensor. Veure-les també podia ser motiu de càstig, cosa que normalment implicava com a càstig la bogeria de l'infortunat. Eren també conegudes per la seva gelosia.

Hi ha diferents tipus de Nàiades:

Crenees, nimfes de les fonts.
Heleades, nimfes dels pantans.
Limnades, nimfes dels llacs.
Pegees, nimfes dels deus.
Potamides, nimfes dels rius.

Tornem-hi!

2008-06-04T18:44:00.004+02:00

Ja ho sé, ja ho sé, que ara fa molta estona que no venim per aquí, però ja sabeu com és açò del final de curs, i el feinar que duu! A vosaltres vos ho diré, estimats alumnes de 2n de Batxillerat, que ara patiu l'estres (jo diria que són més de quatre i més de cinc... cents) i la nerviada de la punyetera selectivitat (avam si qualque dia ho baraten, açò de la tortura sistemàtica concentrada en tres dies).

Bé... havia pensat en un acomiadament així com toca, però no tenc clar què he de fer... 'Boooonu, lu primer és lu primer,' que encara hi ha uns quants de vosaltres que no heu tengut els vostres quinze minuts de fama, així que... ALLÀ VAN MITEEEEEEEEEEES:

ΜΗΔΕΙΑ

En la mitologia grega Medea era la filla d'Eetes, rei de la Còlquida i de la nimfa Idia. Era sacerdotessa d'Hècate, que alguns consideren sa mare i de la que se suposa que va aprendre els principis de la màgia juntament amb la seua tia, la maga Circe. Així, Medea és l'arquetip de bruixa o maga.

Quan Jasó i els argonautes van arribar a la Còlquida i van reclamar el velló d'or, el rei Eetes els va prometre que els donaria només si eren capaços de superar unes proves. En primer lloc Jasó havia de junyir dos bous que exhalaven flamerades de foc per la boca i llaurar un camp amb ells. Una vegada llaurat hauria de sembrar en els solcs les dents de drac que Eetes li va donar. Jasó va acceptar les condicions.

Medea, traspassat el seu cor pels dards precisos d'amor d'Eros i aconsellada per la seua germana, els fills de la qual havia salvat Jasó de perir a l'illa dels pardals, va visitar aquella mateixa nit Jasóni li va donar pocions, ungüents màgics i instruccions precises per superar les proves. Invulnerable al foc i posseïdor d'una força sobrenatural va poder l'heroi sotmetre els bous i junyir-los a l'arada. Després de sembrar les dents en els solcs, de cada dent sorgia un soldat: els σπαρτοί, homes sembrats, fortament armats. Quan un gran nombre d'ells havia crescut, i seguint els consells de Medea, va tirar una enorme pedra entre els soldats i aquests, que no sabien qui l'havia tirat, van lluitar aferrissadament entre ells. Finalment, encara sota els efectes de les pocions màgiques de Medea, Jasó va acabar amb els que van quedar vius.

Eetes es va emprenyar molt i es va negar a complir la seua part del tracte. Guiats per Medea, els argonautes van arribar al bosc on s'amagava el Velló d'Or, on Medea va exhortar als presents a evitar ser hipnotitzats no mirant als ulls al seu guardià, una serp enorme que mai dormia. Ajudada d'unes herbes especials i dels seus poders màgics, Medea va aconseguir adormir-la, permetent així que Jasó agafàs el trofeu i poguessin tots tornar amb ell a la pàtria.

L'expedició dels argonautes va partir amb Medea, ja que, sabedora que la seua traïció mai seria perdonada, i enamorada bojament de Jasó, havia pregat poder fugir amb ells a canvi dels seus serveis. Jasó no sols havia accedit sinó que va prometre fer-la la seua esposa, jurant-li que li seria sempre fidel. Eetes va manar al seu fill gran, Apsirt, al capdavant d'una gran flota per tal d'encalçar-los. Jasón i Medea van ordir una trampa, i amb l'excusa d'una negociació, van fer venir Apsirt amb la condició que vingués tot sol, la qual cosa va aprofitar Jasón per a matar-lo a traïció i llençar el seu cos, trossejat en bocins, al mar. El desconsolat Eetes va haver d'entretenir-se recollint un per un les restes del seu fill, la qual cosa va donar avantatge als argonautes perquè poguessin fugir.

Quan els argonautes van arribar a Creta després d'esperar que Circe purificara Medea per l'assassinat d'Apsirt i de travessar l'estret d'Escil·la i Caribdis i sobrepassar els dominis de les sirenes, els va ser impossible desembarcar, perquè l'illa estava custodiada per Tal·lus, el gegant de bronze. Tal·lus tenia una única vena que li arribava des del coll al turmell i que estava rematada amb un clau que evitava que se li sortís la sang. Medea va fer beure al gegant una poció, prometent-li que li faria immortal, però que en realitat era un potent somnífer. Després li va treure el clau i va deixar que es dessagnàs, podent així arribar a Creta.

Durant l'expedició, Hera continuava maquinant la seua forma de venjar-se del rei Pèlias, a qui odiava profundament. Va utilitzar estratagemes per a fer que s'enamoràs de Medea, perquè la deessa pensava que acabaria matant-lo. Quan Jasó i Medea van arribar a Iolcos, Pèlias es va negar a tornar-li el tron, malgrat que havien portat el velló. Medea va conspirar llavors perquè fossin les filles de Pèlias les que el matassin: disfressada de vella sacerdotessa d'Àrtemis, els va demostrar que es podia rejovenir un vell trossejant Esó, pare de Jasó, i bullint els trossos en un calder. Tot d'una Esó, rejovenit, en va sortir. Però quan les filles de Pèlias, excepte la petita, amb la millor intenció, van fer el mateix amb son pare, no va sobreviure.

Tot i haver-se alliberat ja de Pèlias, els habitants de Iolcos van rebutjar el magnicidi i Jasó i Medea van haver de fugir de Iolcos, partint cap a Corint. Allà Jasó va acordar amb el rei Creont abandonar Medea, a qui el rei pretenia expulsar de Corint, per unir-se a la seua filla, la princesa Glauce. Medea, arrossegada per la gelosia, va enviar a Glauce com a regal de noces un mant d'irresistible bellesa. Quan Glauce el va rebre de mans dels fill de Medea i Jasó, se'l va posar tot d'una, alliberant la màgia continguda en ell que la va convertir en una torxa humana. Les flames la van consumir totalment a ella i a Creont, que es va llençar damunt ella amb intenció de salvar-la. Tot seguit, per venjar-se de la traïció de Jasó, va matar els dos fills que havien tingut en comú, i els va donar al seu home per menjar.

Els habitants de Corint, en venjança per la mort de Creont i Glauce, la van apedregar al temple d'Hera i la van obligar a abandonar la ciutat en el carro de serps alades que li havia regalat el seu avi Hèlios.

Paul Cézanne, Medea, 1879-1882

Després d'anar amunt i avall durant un temps, Medea va arribar a la ciutat d'Atenes, el rei de la qual, Egeu, no sols li va oferir hospitalitat sinó que es va casar amb ella amb l'esperança que la seua màgia li permetés concebre un fill, tot i la seua edat. La màgia va complir les seues expectatives, tenint d'ell un fill a qui van anomenar Mede.

Quan Teseu, el fill secret d'Egeu, va arribar a Atenes per tal que son pare el reconegués com a hereu, Medea el va veure com una amenaça al futur del seu fill, i va intentar enverinar-lo. Però Teseu la va descobrir, i acusada de cometre horribles crims i de bruixeria, Medea va haver de fugir altra vegada, ara amb el seu fill.

Després de fugir precipitadament d'Atenes, Medea va arribar a l'actual Pèrsia, on el seu fill acabaria essent l'epònim del poble meda.

Medea no va morir, sinó que es va fer immortal i va habitar en els Camps Elisis, on diuen que es va casar amb Aquil·les.

Va bé ara recuperar la secció de 'cinema i clàssics' per veure el desenllaç fatal de l'amor de Medea i Jasó en els dos fragments de la versió cinematogràfica de Passolini, amb Maria Callas en el paper de Medea:

Bruuuuuutaaaaaaaaaaaaaal!!!!!
Trob que no puc escriure més.
Χαίρετε πάντες

P.S. Aquí teniu la correcció de la PAU de llatí.

Unes notetes de llatí I

2008-05-07T16:24:00.003+02:00

Allà van:

Làquesis 5
Eufròsine 7,2
Cal·líope 7,35
Antígona 7,07
Eros 3,9
Chaos 9,05
Selene 9,5
Venus 6,8
Iris 8,6
Electra 7,9

Au, totes contentes i només un content!

Ara recuperam la mai prou lloada secció de 'raruli', és a dir, freakies, amb el mite de Dèdal i Ícar en una "superproducció" en llatí:

Esper que el shock no hagi estat massa traumàtic!! Saps que n'hi ha, de freakies, en aquest món!!!

Ara, a la secció de 'mythi domestici'...

Λάχεσις

Una de les tres Μοῖραι, la personificació del destí de cada mortal, de la sort que li pertoca.
En principi, cada mortal té la seua μοῖρα, paraula relacionada etimològicament amb μόρος, 'lot', i amb μέρος, 'part', al seu torn relacionats amb el verb μείρομαι, 'dividir' o 'repartir'. Així, partint de l'etimologia, podem interpretar que la μοῖρα vindria a ser la part que li pertoca a cada mortal en el repartiment global, i d'aquí la seua interpretació com a 'destí' o 'sort'. Aquesta abstracció, amb el temps, va ser l'origen de la tematització literària de les tres Moires.
Les Μοῖραι són tres, segons Hesiode, filles de Νύξ, i segons altres versions, filles de Zeus i Temis. Els seus noms són Κλωθώ (Clotos), 'la filadora', Λάχεσις (Làquesis), 'la repartidora', i Ἄτροπος (Àtropos), 'la indefugible'; la iconografia les presenta com tres dones, la primera de les quals treu el fil, la segona, na Làquesis, el trena, i la tercera el talla, comformant així una metàfora de la vida mortal, amb el naixement, la vida i, al final, la mort. Les equivalents romanes són les Parcae, 'les estalviadores', de nom Nona, 'la novena' (a qui s'invocava el nové mes d'embaràs), Decima, 'la desena', i Morta, el significat del qual nom és prou evident; també eren conegudes a Roma com els tria Fata, 'els tres Destins', i són, al manco etimològicament, l'origen de les nostres fades.

John Strudwick, A Golden Thread, 1885

A Grècia solien anar en companyia d'Εἰλείθυια (Ilítia), la deessa dels parts, i també amb Τύχη, 'la Sort'. D'aquí, precissament, el nom el nostre blog, tret, com sabeu, d'un vers d'Arquíloc (8 D):

πάντα Τύχη καὶ Μοῖρα, Περίκλεες, ἀνδρὶ δίδωσιν.

tot la Sort i el Destí, Pèricles, ho dónen a l'home

A una interessantíssima inscripció bilingüe (eteocretenc-grec) trobada a Dreros, a Creta, trobam una possible referència a les Moires:

La transcripció del text, escrit en bustrofedó, és la següent:

--Σ|ΤΥΠΡΜΗΡΙΗΙΑομο ←
σαιδαπερενορκιοισι|α-- →
--καθαρονγενοιτο ←

Les fletxes indiquen la direcció del text a la inscripció. La primera part, transcrita en majúscules, seria el text eteocretenc, on trobam, transliterat a minúscules, Μηριηια, possiblement el nom eteocretenc de les Μοῖραι, i el text grec podria ser interpretat així:

ὀμόσαι δ᾽ἃπερ Ἐνορκίοισι· ἀ.... καθαρὸν γένοιτο
fent els mateixos juraments a les Juramentadores ... pot arribar a ser pur

Tenim referències a les Moires a Homer, Hesiode, i mots autors posteriors, dels quals em permetreu que triï Píndar, a l'Olímpica X (43-59), que xerra de la institució dels Jocs Olímpics per part d'Hèracles (feu l'esforç de llegir-lo en grec, que sona com un cor d'àngels celestials):

ὁ δ' ἄρ' ἐν Πίσᾳ ἔλσαις ὅλον τε στρατὸν
λαίαν τε πᾶσαν Διὸς ἄλκιμος
υἱὸς σταθμᾶτο ζάθεον ἄλσος πατρὶ μεγίστῳ: περὶ δὲ πάξαις Ἄλτιν μὲν ὅγ' ἐν καθαρῷ
διέκρινε, τὸ δὲ κύκλῳ πέδον
ἔθηκε δόρπου λύσιν,
τιμάσαις πόρον Ἀλφεοῦ
μετὰ δώδεκ' ἀνάκτων θεῶν. καὶ πάγον
Κρόνου προσεφθέγξατο: πρόσθε γὰρ
νώνυμνος, ἇς Οἰνόμαος ἆρχε, βρέχετο πολλᾷ νιφάδι. ταύτᾳ δ' ἐν πρωτογόνῳ τελετᾷ
παρέσταν μὲν ἄρα Μοῖραι σχεδὸν
ὅ τ' ἐξελέγχων μόνος
ἀλάθειαν ἐτήτυμον
χρόνος. τὸ δὲ σαφανὲς ἰὼν πόρσω κατέφρασεν,
ὅπα τὰν πολέμοιο δόσιν
ἀκρόθινα διελὼν ἔθυε καὶ πενταετηρίδ' ὅπως ἄρα
ἔστασεν ἑορτὰν σὺν Ὀλυμπιάδι πρώτᾳ
νικαφορίαισί τε.

I aquí teniu la traducció castellana d'Emilio Suárez de la Torre:

Entonces el fuerte hijo de Zeus reunió en Pisa
a todo su ejército y todo su botín
y roturó un divino recinto para su padre excelso;
con una cerca alrededor al Altis aisló
en campo abierto, convirtió en esparcimiento para banquetes
la llanura en derredor
y honró el curso del Alfeo
junto con los doce dioses soberanos. A la colina
le impuso el nombre de Crono, pues antes,
cuando Enómao allí reinaba, permanecía sin nombre, cubierta de abundante nieve. En este rito originario
le prestaron, es natural, cercana asistencia las Moiras
y el único que demuestra
la verdad auténtica,
el tiempo: en su progresivo avance reveló con transparencia
con qué fin dividió el botín de guerra
y lo ofreció como primicia sacrificial y cómo instituyó cuatrienal
fiesta con la primera Olimpiada
y con sus premios.

I és que ja ho va dir qualcú que sabia de què xerrava: la literatura, tota, és Homer... Píndar... i la resta no són sinó notes a peu de pàgina.

Χαίρετε πάντες

Les notes de grec II i... trob que poca cosa, o res, més...

2008-05-06T20:01:00.008+02:00

... que he badat un poquet i se m'han fet les quines hores!

Bé, allà van les notes, i perdonau els cinc -boooonu, deu- minuts de retard, que vos havia promès a les vuit:

Dido 5,5 (aiaiaiai!! ben justet!!!)
Afrodita 9 (molt bé!!!)
Nereida 4,25 (què!!?? com!!?? què ha estat açò!!?? dema en xerram!!)
Ovidius 9,75 (tooooomaaaa!!! peaaaasssso nota!!! llàstima de vessa!!!)
Citerea 8,5 (què me dices!!??)
Pandora 9 (waaaalaaaa!!! uijauija!!!)
Dafne 9 (aiaiai!! quins nirvis!!! pues tooomaaa nota!!!)
Rea 7 (aiaiaiai!!! sa punyetera etimologia!!! tant que mos agrada!!!)

Aquí teniu na Caputxeta vermella en llatí (amb un accent de per aquesta banda de la Mediterrània que tira d'esquenes):

Boooonuuu!! Que vos havia promès... allò en llatí; bé, no té nom!!!

Com va dir na Safó:

ὤς με φώναισ' οὐδ' ἒν ἔτ' εἴκει
ἀλλ ἄκαν μὲν γλῶσσα ἔαγε

que no puc xerrar ja més,
la llengua resta callada

és a dir, no tenc paraules, evidentment, per motius ben diferents a na Safó. Em sap molt de greu fer-vos passar per aquest 'trance'.

Per als de 1r de grec, aquí van els dos hexàmetres d'Homer (Odissea, I, 1-2) per escandir-los:

ἄνδρα μοι ἔννεπε, Μοῦσα, πολύτροπον, ὃς μάλα πολλὰ

πλάγχθη, ἐπεὶ Τροίης ἱερὸν πτολίεθρον ἔπερσε·

Recordau que l'estructura de l'hexàmetre és la següent:

— υυ — υυ — υυ — υυ — υυ — x

Au, res més.
Χαίρετε πάντες

Una de romaaaaaans

2008-04-16T18:47:00.005+02:00

Recentment ha mort l'actor americà Charlton Heston, darrerament famós per la seua encesa defensa del dret a posseïr armes als Estats Units d'Amèrica. No és, però, aquesta vessant de la seua figura pública que volem ressenyar aquí (sempre hem estat un poc floretes, nosaltres -love & peace, brothers & sisters- i això de les armes sempre ens ha provocat repugnància i, si més no, indignació). Només aprofitam que la seua ànima passava per aquí (probablement de camí cap a aquell infern en què ell segurament creia, segons nosaltres, probablement cap al Tàrtar) per mostrar-vos, dins la secció 'cinema i clàssics', la famosa seqüència de la cursa de quadrigues de la pel·li Ben-Hur, en l'adaptació de la novel·la homònima (no tan homònima, ja que el títol original és Ben-Hur, a tale of the Christ) de Lewis Wallace que William Wyler va fer per a la Metro-Goldwyn-Mayer l'any 1959, protagonitzada per l'actor en qüestió:

Un dels blogs de Fernando Lillo Redonet, Cine y mundo clásico, ens ha trobat un dels avantpassats de la versió de Wyler, la versió de Fred Niblo, també per a la Metro, de 1925. Aquí teniu la cursa -muda- de quadrigues:

Bé, canvi de secció: 'còmic i clàssics'. Següent entrega del nostre Asterix gladiator (clicau damunt la imatge).

Secció 'culturicula':

Ja ha sortit el nombre 4 de la revista digital Saguntina, editada pel grup culturaclasica.net, format per profes de clàssiques, majoritàriament valencians. Jo destacaria els dos articles del meu amic i company Xavi Mata Oroval, un sobre Schliemann, el descubridor de Troia i Micenes, i l'altre, recomanable per als amants de l'etimologia, titulat 'Pensar en llatí'. Absolutament imprescindible és l'entrevista al mestre Xaverio Ballester, com sempre, vehement, irònic i genial... i cosa més: intel·ligible!!! Cosa sorprenent en un filòleg!!! Sobretot si és un filòleg clàssic!!!!!

Prou per avui. La pròxima entrega xerrarem de les Parques.
Χαίρετε πάντες

Ja va... ja vaaaaaaa...

2008-04-09T19:46:00.007+02:00

Ecce primi cursus Baccalaureatus linguae Latinae probationis aestimationes:

Laquesis 3,8; Eufròsine 8,3; Cal·líope 8,4; Antígona 8,15; Eros 2,9; Chaos 8,35, Selene 9,75; Venus 7,95; Iris 9,3; Electra 9,45

Bé, avui estic animat, així que recuperarem qualque secció de les, un temps, habituals, com a ara 'mites domèsticics', i avui toca...

Ἶρις

És filla del tità Taumant, el fill de Gea i Pontos (l'Ona del mar) i d'Electra, la filla d'Oceà i Tetis. És germana de les Harpies, Ἀελλώ, la Tempesta, i Ὠκυπέτης, la Vola-ràpid. Iris és la personificación de l'arc de Sant Martí, que simbolitza la unió entre terra i cel, entre déus i homes. Està casada amb Cèfir, el vent de ponent.

Veiem, però, com ens ho conta Hesiode (Teog. 265-269):

Θαύμας δ' Ὠκεανοῖο βαθυρρείταο θύγατρα
ἠγάγετ' Ἠλέκτρην· ἣ δ' ὠκεῖαν τέκεν Ἶριν
ἠυκόμους θ' Ἁρπυίας Ἀελλώ τ' Ὠκυπέτην τε,
αἵ ῥ' ἀνέμων πνοιῆισι καὶ οἰωνοῖς ἅμ' ἕπονται
ὠκείηις πτερύγεσσι· μεταχρόνιαι γὰρ ἴαλλον.

Taumant la filla d'Oceà correntfonda,
Electra, desposa; ella va parir la ràpida Iris
i les Harpies de bells cabells, Ael·ló i Ocípetes,
que segueixen als bufs dels vents i a les aus
amb ràpides ales, arribant fins al cel.

Igual que Hermes, és l'encarregada de fer arribar els missatges dels déus, especialment d'Hera, als homes. Aquí la teniu duent un missatge a Hèlena (Homer, Iliada, III, 121s; trad. de Joan Alberich i Mariné):

Ἶρις δ᾽ αὖθ᾽ Ἑλένηι λευκωλένωι ἄγγελος ἦλθεν
εἰδομένη γαλόωι Ἀντηνορίδαο δάμαρτι,
τὴν Ἀντηνορίδης εἶχε κρείων Ἑλικάων
Λαοδίκην Πριάμοιο θυγατρῶν εἶδος ἀρίστην.
τὴν δ᾽ εὗρ᾽ ἐν μεγάρωι· ἣ δὲ μέγαν ἱστὸν ὕφαινε δίπλακα πορφυρέην, πολέας δ᾽ ἐνέπασσεν ἀέθλους Τρώων θ᾽ ἱπποδάμων καὶ Ἀχαιῶν χαλκοχιτώνων, οὕς ἑθεν εἵνεκ᾽ ἔπασχον ὑπ᾽ Ἄρηος παλαμάων· ἀγχοῦ δ᾽ ἱσταμένη προσέφη πόδας ὠκέα Ἶρις·
δεῦρ᾽ ἴθι νύμφα φίλη, ἵνα θέσκελα ἔργα ἴδηαι Τρώων θ᾽ ἱπποδάμων καὶ Ἀχαιῶν χαλκοχιτώνων, οἳ πρὶν ἐπ᾽ ἀλλήλοισι φέρον πολύδακρυν Ἄρηα ἐν πεδίωι ὀλοοῖο λιλαιόμενοι πολέμοιο· οἳ δὴ νῦν ἕαται σιγῆι, πόλεμος δὲ πέπαυται,
ἀσπίσι κεκλιμένοι, παρὰ δ᾽ ἔγχεα μακρὰ πέπηγεν. αὐτὰρ Ἀλέξανδρος καὶ ἀρηΐφιλος Μενέλαος μακρῆις ἐγχείηισι μαχήσονται περὶ σεῖο· τῶι δέ κε νικήσαντι φίλη κεκλήσηι ἄκοιτις. ὣς εἰποῦσα θεὰ γλυκὺν ἵμερον ἔμβαλε θυμῶι
ἀνδρός τε προτέρου καὶ ἄστεος ἠδὲ τοκήων· αὐτίκα δ᾽ ἀργεννῆισι καλυψαμένη ὀθόνηισιν ὁρμᾶτ᾽ ἐκ θαλάμοιο τέρεν κατὰ δάκρυ χέουσα

Iris, per la seva banda, es va presentar com a missatgera aHèlena, la de braços blancs, assemblant-se a una de les seves cunyades, l'esposa de l'Arenòrida. Aquesta, la tenia per mullers el poderós Helicàon, el fill d'Antènor, Leòdice, la primera, en bellesa, de les filles de Príam. L va trobar al palau; feia un gran teixit, un mantell de doble porpra; hi brodava moltes lluites dels troians domapoltres i dela aqueus de túnica de bronze, que per culpa seva patien sota les mans d'Ares. Iris, la de peus lleugers, es posà al seu costat i li digué: "Vine aquí, benvolguda núvia, perquè vegis les prodigioses gestes dels troians domapoltres i dels aqueus de túnica de bronze, els quals anaven els uns contra els altres conduint per la plana Ares, font de moltes llàgrimes, desiyjosos de guerra mortífera. Ara ells estan asseguts en silenci, i la guerra s'ha aturat. Repenjats en els escuts, han plantat les llances al seu costat. Després Alexandre i Menelau, favorit d'Ares, lluitaran per tu amb les llargues llances; i d'aquell que guanyi seràs anomenada esposa estimada". Havent parlat així, la dea li va infondre el dolç desig del seu primer marit, de la seva ciutat i dels seus pares. Tot seguit es va cobrir amb un vel blanc, finíssim, i va sortir de la cambra, vessant llàgrimes entendridores.

Es representa a Iris com una jove amb ales i un vel que, a la llum del sol, mostra els colors de l'espectre. Com a missatgera dels déus, sovint porta el caduceu d'Hermes. Veiem com ho canta Virgili, al final del preciós passatge de la mort de Dido (Eneida, VI, 694 s; trad. de Joan Bellès):

Tum Iuno omnipotens longum miserata dolorem

difficilisque obitus Irim demisit Olympo

quae luctantem animam nexosque resolveret artus.

nam quia nec fato merita nec morte peribat,

sed misera ante diem subitoque accensa furore,

nondum illi flavum Proserpina vertice crinem

abstulerat Stygioque caput damnaverat Orco.

ergo Iris croceis per caelum roscida pennis

mille trahens varios adverso sole colores

devolat et supra caput astitit. «hunc ego Diti

sacrum iussa fero teque isto corpore solvo»:

sic ait et dextra crinem secat, omnis et una

dilapsus calor atque in ventos vita recessit.

Aleshores l'omnipotent Juno, compadint-se del seu llarg dolor i del seu costós desenllaç, envià Iris des de l'Olimp a alliberar dels lligams del cos aquella ànima agonitzant. Perquè, com que no moria ni per decret del destí ni de mort merescuda, sinó per dissort, abans que li fos arribat el dia i afectada de cop per la follia, encara Prosèrpina no li havia tallat del cap el cabell ros ni havia sentenciat la seva vida a l'Orc Estigi. Per això Iris, coberta de rosada, amb les seves ales color de safrà, desplegant a través del cel mil variats colors sota els raigs del sol, davalla volant i s'atura damunt el cap de Dido: «Compleixo l'ordre de dur a Dis aquest tribut sagrat, i t'allibero d'aquest cos.» Així parlà; amb la dreta li tallà el cabell, i al mateix temps desaparegué del cos de Dido el darrer escalf i la seva vida s'esfumà en els aires.

Pierre-Narcisse Guérin (1811) Morphée et Iris

Quan un déu feia un jurament, Iris era l'encarregada de dur un gerro amb aigua de l'Estix, un dels rius de l'Hades, perquè en fos testimoni, de manera que, si el déu cometia perjuri, per efecte de l'aigua del submón, quedava privat de respiració, nèctar i ambrosia durant tot un any. També Hesiode (Teog. 781s; trad. de M. Antonia Corbera Lloveras) ens dóna compte d'aquesta funció de la dea:

παῦρα δὲ Θαύμαντος θυγάτηρ πόδας ὠκέα Ἶρις
ἀγγελίη πωλεῖται ἐπ' εὐρέα νῶτα θαλάσσης·
ὁππότ' ἔρις καὶ νεῖκος ἐν ἀθανάτοισιν ὄρηται
καί ῥ' ὅστις ψεύδηται Ὀλύμπια δώματ' ἐχόντων,
Ζεὺς δέ τε Ἶριν ἔπεμψε θεῶν μέγαν ὅρκον ἐνεῖκαι
τηλόθεν ἐν χρυσέηι προχόωι πολυώνυμον ὕδωρ ψυχρόν, ὅ τ' ἐκ πέτρης καταλείβεται ἠλιβάτοιο ὑψηλῆς· πολλὸν δὲ ὑπὸ χθονὸς εὐρυοδείης ἐξ ἱεροῦ ποταμοῖο ῥέει διὰ νύκτα μέλαιναν, Ὠκεανοῖο κέρας, δεκάτη δ' ἐπὶ μοῖρα δέδασται·
ἐννέα μὲν περὶ γῆν τε καὶ εὐρέα νῶτα θαλάσσης δίνηις ἀργυρέηις εἱλιγμένος εἰς ἅλα πίπτει, ἣ δὲ μί' ἐκ πέτρης προρέει, μέγα πῆμα θεοῖσιν. Ὅς κεν τὴν ἐπίορκον ἀπολλείψας ἐπομόσσηι ἀθανάτων, οἳ ἔχουσι κάρη νιφόεντος Ὀλύμπου,
κεῖται νήυτμος τετελεσμένον εἰς ἐνιαυτόν· οὐδέ ποτ' ἀμβροσίης καὶ νέκταρος ἔρχεται ἆσσον βρώσιος, ἀλλά τε κεῖται ἀνάπνευστος καὶ ἄναυδος στρωτοῖς ἐν λεχέεσσι, κακὸν δέ ἑ κῶμα καλύπτει.

Raras veces la hija de Taumante, Iris la de veloces pies, va a este lugar como mensajera sobre el ancho dorso del mar. Cuando una disputa o una querella se suscita entre los Inmortales y si miente alguno de los que habitan la moradas Olímpicas, Zeus envia a Iris para que traiga de lejos en un recipiente de oro el gran juramento de los dioses: la célebre agua helada que fluye de una alta y escarpada roca.
Y bajo la tierra de anchos caminos mana en abundancia el río sagrado a través de la negra noche, brazo de Océano. Le es dada una décima parte; las otras nueve, enroscándose en plateados remolinos por la tierra y los anchos lomos del mar, las arroja al mar salado. Y ésta es la única que brota de la roca, gran azote de los dioses.
Aquel de los inmortales que habitan las cumbres del nevado Olimpo que cometa perjurio al verterla, yace exànime durante un año completo y nunca puede acercarse a la ambrosía ni al néctar ni a la comida, sino que yace sin aliento y sin voz sobre lechos que le han preparado y un horrible sopor lo envuelve.

That's all, folks!

Notesnotesnotesnotesssssssss de Grec II

2008-04-08T19:10:00.002+02:00

Al·lot i al·lotes, m'heu tornat a deixar bocabadat!! Heu fet en una hora (booonuuuu!! una estoneta més d'una hora!!) un examen típic de Selectivitat!! I amb aquestes notasses!!!!!

Dido 5; Afrodita 9,25; Nereida 9,75; Ovidius 9,5; Citerea 7; Pandora 4,75; Dafne 5,5; Rea 8,5

Au, no tenc paraules!!

PD. Dido, Pandora i Dafne, no passeu pena, que només és el primer de tres! Açò sí: vos heu de posar a fer feina com a loques ara mateix!!! Que no queda gaire temps!!!!!

SECVNDI BACCALAVREATVS LINGVAE LATINAE AESTIMATIONES

2008-04-07T20:03:00.006+02:00

Eris 5,25; Nàiade 7,55; Bacus 3,5; Briseida X; Hermes 8,8; Ariadna 2,35; Medea 5; Dido 5,45; Afrodita 8,65; Nereida 8,5; Ovidius 9,4; Citerea 5,15; Pandora 6,1; Dafne 8,55; Rea 6,9

Technologicas nugas:

Get a Voki now!

Noves tonteries tecnològiques

2008-03-27T11:59:00.003+01:00

Bé, poca cosa a dir, tret que avui farem la prova d'una nova xorradeta tecnològica, el voki:

Get a Voki now!

Com a facècia està bé, fins i tot s'assembla a jo, trob (amb menys cabells, és clar!!!! Igual de jove, però!!!!).

Pel que fa als treballs de vacances, els de 1r ja sabeu que heu de fer: llegir llegir llegir llegir. Quant als de grec 2n, reproduiré el comentari de resposta a na Tónia, per si de cas no l'heu llegit:

Al text l'autor, en plural (ἡμεῖς), diu que, després d'haver xerrat (εἰρηκότες) de Sardenya, passarà a xerrar (διέξιμεν) de les illes que hi ha (περὶ τῶν κειμένων νήσων) després de les esmentades (μετὰ τὰς προειρημένας) una a una (ἑξῆς), i comença per una anomenada Pitiüsa, ens dóna la causa del seu nom (ἀπὸ τοῦ πλήθους τῶν κατ´ αὐτὴν φυομένων πιτύων); la situa al mig de la mar (πελαγία) mesurant la distància en dies de navegació (πλοῦν) des de les columnes d'Hèracles, des de Líbia i des d'Ibèria. Compara la seua grandària amb la de Còrcira (l'actual Corfú). Ens xerra del poc territori dedicat al cultiu de vinyes (τὴν ἀμπελόφυτον χώραν ὀλίγην) i de la particularitat de les oliveres que hi ha (atenció, 'el acebuche' és l'ullastre). Ens diu que diuen (φασὶ) que la delicadesa de la llana (τὴν μαλακότητα τῶν ἐρίων) és excel·lent. Continua xerrant de geografia física (γεωλόφοις, 'muntanyes', i πεδίοις, 'planes'), i de la capital, Èresos, colònia cartaginesa. Ens xerra de les contruccions (λιμένας ἀξιολόγους καὶ τειχῶν κατασκευὰς εὐμεγέθεις καὶ οἰκιῶν πλῆθος εὖ κατασκευασμένων) i dels habitants (βάρβαροι παντοδαποί, πλεῖστοι δὲ Φοίνικες) per acabar xerrant de la data de fundació de la colònia (ὕστερον ἔτεσιν ἑκατὸν ἑξήκοντα τῆς κατὰ τὴν Καρχηδόνα κτίσεως).

Quant als de 2n de llatí, arribats aquí vos puc oferir una eina d'anàlisi morfològica i traducció que trobareu fantàstica, el Collatinus (en francès), creat per Yves Ouvrard, un motor de recerca del lèxic llatí al francès orientat a ser un ajut a la traducció de textos (amb exemples i anàlisi morfològica). El mateix programa es pot consultar en versió html a la Bibliotheca Classica de Lovaina, juntament amb el diccionari llatí-francès. També es poden descarregar els arxius del vocabulari castellà des del web de Carlos Viloria i instal.lar-los a la carpeta Collatinus, que es crearà en instal.lar el programa. Perquè l'arxiu de vocabulari castellà funcioni heu d'instalar-vos la versió 7,5 del programa.
Si voleu veure com funciona, clicau aquí. Per flipar, no és ver????!!!!

Res més, que estic de vacances.
Valete.

PD. Vos record que tenim obert per vacances, de manera que podeu consultar dubtes per mitjà dels comentaris.

Obert per vacances!

2008-03-19T17:38:00.005+01:00

Només vull fer saber als de 2n que tenc obert per vacances, i que em podeu fer arribar els dubtes que pogueu tenir (ja sabeu, Cèsar i Diodor de vegades es resisteixen) per mitjà dels comentaris, que intentaré contestar diàriament (booonuuuuuuuuuuu!!! cada dos dies o així!!).

Res més, que ja som de vacances i em fa molta vessa haver de penjar coses de 'raruli' o de 'culturicula', o oferir-vos enllaços que sé, fefaentment, que mai fareu servir, o una nova entrega de qualsevulla de les seccions habituals d'aquest humil i sofert bloc d'un insignificant profe de d'υna extranya llengua, grec de nom (ὀνόματι), d'una petita ciutat del ponent d'una minúscula illa al mig de la Mediterrània. Xè, collons! (com haguès dit el meu avi) que pa' humilde y sinsero el que suscribe (açò darrer és meu, no de s'avi).

Que tingueu unes bones vacances!! (excepte els de 2n, que no en tenen!!! Hahahae!!!!)

Χαίρετε

PD. Em sap greu, però no podia dir el que diré, i després dir χαίρετε: clicau a l'enllaç Kalendarium probationum i veureu les dates d'examen del darrer trimestre!!!

Un poema trist de Catul

2008-03-17T19:57:00.004+01:00

Açò va dedicat als qui, en qualque moment de la seua vida, han perdut qualcú estimat:

Multas per gentes et multa per aequora vectus
advenio has miseras, frater, ad inferias,
ut te postremo donarem munere mortis
et mutam - nequiquam! - alloquerer cinerem,

quandoquidem fortuna mihi tete abstulit ipsum,
heu, miser indigne frater adempte mihi!
nunc tamen interea haec, prisco quae more parentum
tradita sunt tristis munera ad inferias,
accipe fraterno multum manantia fletu,

atque in perpetuum, frater, ave atque vale!

Després de travessar molts països i molts mars
arrib, germà, a les teues míseres exèquies,
per retre't el darrer tribut a la teva mort
i per xerrar en va a la cendra muda,

que la fortuna et va endur del meu costat,
ai, pobre germà meu, injustament pres!
ara, tanmateix, com era costum dels avantpassats,
les ofrenes a les tristes exèquies
rep-les amarades d'abundants llàgrimes fraternes,

i per sempre, germà, salut i adéu!

Res més.
Valete

Feinafeinafeinafeinafeinafeinaaaaaaaaaa

2008-03-11T18:56:00.002+01:00

Tal com vos he promès avui matí als de 2n de Batxillerat, aquí teniu les primeres feines del 3r trimestre, que, sorprenentmet, dura dos mesos:

Llatí II:

Exercici d'anàlisi i traducció d'Aulus Gel·li; lliurament 18-3-08
Exercici d'anàlisi i traducció de Cèsar; lliurament 14-4-08

Grec II:

Exercici d'anàlisi i traducció d'Apol·lodor; lliurament 19-3-08
Exercici d'anàlisi i traducció de Diodor; lliurament 14-4-08

Ara, un poquet de 'culturicula':

Per avui, res més.
Χαίρετε

Només les notes de grec de 1r

2008-03-04T18:30:00.002+01:00

Allà van:

Eufròsine (o ets un anòmim!?) 8,2; Antígona 7,3; Chaos 9,5; Venus 6,6; Iris 9,5; Electra 9,1

Què? Contents? Jo també!!
Au, que tenc molta feina.
Χαίρετε

Unes notes i qualque coseta més

2008-03-03T19:04:00.005+01:00

El que va davant, va davant: les notes del darrer examen de llatí de 1r.

Làquesis 4,25; Eufròsine 7,74; Cal·líope 7,58; Antígona 6,44; Eros 4,36; Chaos 9,2; Selene 9,67; Venus 7,39; Iris 9,18; Electra 9,47.

I ara, una de 'raruli': uns ous frits en llatí!!

I dins la secció 'mites domèstics', avui toca...

Ἡρμῆς

Hermes és fill de Zeus i Maia, la més jove de les Plèiades, les set filles d'Atlas i Plèione, que van ser transformades per son pare, primer en colomes, i després en estrelles, per tal de fugir de la persecució d'Orió, un gegant enamorat de totes set.

Ja de molt petit va mostrar les seues habilitats: es va desembolicar de les bandes que el tenien immobilitzat, com era el costum amb els nadons antigament, i va fugir a Tessàlia, on el seu germà Apol·ló pasturava els ramats d'Admet, els quals li va robar mentre Apol·ló estava distret, lligant amb Himeneu, un jovenet molt polit del qual s'havia enamorat. Però veiem com ens ho conta Apol·lodor (Bibl. III, 10, 2):

Μαῖα μὲν οὖν ἡ πρεσβυτάτη Διὶ συνελθοῦσα ἐν ἄντρῳ τῆς Κυλλήνης Ἑρμῆν τίκτει. οὗτος ἐν σπαργάνοις ἐπὶ τοῦ λίκνου κείμενος, ἐκδὺς εἰς Πιερίαν παραγίνεται, καὶ κλέπτει βόας ἃς ἔνεμεν Ἀπόλλων. ἵνα δὲ μὴ φωραθείη ὑπὸ τῶν ἰχνῶν, ὑποδήματα τοῖς ποσὶ περιέθηκε, καὶ κομίσας εἰς Πύλον τὰς μὲν λοιπὰς εἰς σπήλαιον ἀπέκρυψε, δύο δὲ καταθύσας τὰς μὲν βύρσας πέτραις καθήλωσε, τῶν δὲ κρεῶν τὰ μὲν κατηνάλωσεν ἑψήσας τὰ δὲ κατέκαυσε: καὶ ταχέως εἰς Κυλλήνην ᾤχετο. καὶ εὑρίσκει πρὸ τοῦ ἄντρου νεμομένην χελώνην. ταύτην ἐκκαθάρας, εἰς τὸ κύτος χορδὰς ἐντείνας ἐξ ὧν ἔθυσε βοῶν καὶ ἐργασάμενος λύραν εὗρε καὶ πλῆκτρον. Ἀπόλλων δὲ τὰς βόας ζητῶν εἰς Πύλον ἀφικνεῖται, καὶ τοὺς κατοικοῦντας ἀνέκρινεν. οἱ δὲ ἰδεῖν μὲν παῖδα ἐλαύνοντα ἔφασκον, οὐκ ἔχειν δὲ εἰπεῖν ποῖ ποτε ἠλάθησαν διὰ τὸ μὴ εὑρεῖν ἴχνος δύνασθαι. μαθὼν δὲ ἐκ τῆς μαντικῆς τὸν κεκλοφότα πρὸς Μαῖαν εἰς Κυλλήνην παραγίνεται, καὶ τὸν Ἑρμῆν ᾐτιᾶτο. ἡ δὲ ἐπέδειξεν αὐτὸν ἐν τοῖς σπαργάνοις. Ἀπόλλων δὲ αὐτὸν πρὸς Δία κομίσας τὰς βόας ἀπῄτει. Διὸς δὲ κελεύοντος ἀποδοῦναι ἠρνεῖτο. μὴ πείθων δὲ ἄγει τὸν Ἀπόλλωνα εἰς Πύλον καὶ τὰς βόας ἀποδίδωσιν. ἀκούσας δὲ τῆς λύρας ὁ Ἀπόλλων ἀντιδίδωσι τὰς βόας. Ἑρμῆς δὲ ταύτας νέμων σύριγγα πάλιν πηξάμενος ἐσύριζεν. Ἀπόλλων δὲ καὶ ταύτην βουλόμενος λαβεῖν, τὴν χρυσῆν ῥάβδον ἐδίδου ἣν ἐκέκτητο βουκολῶν. ὁ δὲ καὶ ταύτην λαβεῖν ἀντὶ τῆς σύριγγος ἤθελε καὶ τὴν μαντικὴν ἐπελθεῖν: καὶ δοὺς διδάσκεται τὴν διὰ τῶν ψήφων μαντικήν. Ζεὺς δὲ αὐτὸν κήρυκα ἑαυτοῦ καὶ θεῶν ὑποχθονίων τίθησι.

I aquí teniu la traducció castellana de na Julia García Moreno, editada per Alianza Editorial a la col·lecció Clásicos de Grecia y Roma:

'Maya, la mayor, se unió a Zeus en una cueva de Cilene y dio a luz a Hermes. Cuando éste se hallaba entre pañales dentro de la cuna, se escapó y, dirigiéndose a Pieria, robó las vacas que apacentaba Apolo. Para que no se le descubriera por las huellas, les puso zapatos en las patas y las condujo a Pilos; al resto lo ocultó en una cueva, pero sacrificó a dos y sujetó las pieles a unas rocas; en cuanto a la carne, una parte se la comió tras haberla cocido y la otra la quemó; y se fue a toda velocidad a Cilene y allí encontró delante de la cueva a una tortuga que estaba comiendo; la limpió y, tensando sobre su caparazón unas cuerdas obtenidas de las tripas de las vacas que había sacrificado, des-pués de haber fabricado así la lira, inventó también el plectro. Apolo llegó a Pilos en busca de sus vacas y preguntó a sus habitantes; ellos le dijeron que habían visto a un niño llevárselas, pero que no sabían decir adonde habían sido conducidas por no haber podido encontrar el rastro. Enterado gracias a la adivinación de quién las había robado, se presentó en Cilene ante Maya y acusó a Hermes. Ella lo mostró entre pañales, pero Apolo lo condujo a presencia de Zeus y le reclamó sus vacas. Cuando Zeus le ordenó devolverlas, negó tenerlas, pero, como no logró convencerlos de ello, llevó a Apolo a Pilos y le devolvió las vacas. Sin embargo, cuando Apolo escuchó la lira, se la cambió por las vacas. Hermes, mientras las apacentaba, construyó también una flauta y tocaba con ella. Deseoso Apolo de obtener también ésta, le entregó un bastón de oro que había adquirido cuando se dedicaba al pastoreo. Pero Hermes deseaba a cambio de la flauta no sólo obtener el bastón, sino también alcanzar el arte de la adivinación; así que hubo entregado la flauta, fue instruido en el arte de adivinar por medio de guijarros, y Zeus lo hizo mensajero suyo y de los dioses subterráneos.'

Aquest mite d'infantesa és l'únic en el qual Hermés és el personatge principal, i és també la causa per la qual Hermes és considerat déu del comerç i... del latrocini.

A partir d'aquí, trobam Hermes en el paper d'intèrpret de la voluntat divina: ara es presenta a Deucalió, després del diluvi, per comunicar la resposta de Zeus a les seues demandes; ara dóna la lira a Amfió, amb la qual movia les pedres per edificar Tebes; ara regala l'espasa a Hèracles. Va conduir les tres deesses davant Paris, perquè el príncep troià decidís quina era més bella. Té dues intervencions estel·lars a Odissea: quan transmet a Calipso l'ordre de Zeus d'alliberar Odisseu, i quan li dóna una herba màgica per tal d'evitar que Circe el transformi en animal, com havia fet amb els seus companys.

Com hem dit abans, era el déu del comerç i dels lladres, i també guiava els viatgers, i la seua imatge s'aixecava a les cruïlles de camins, com una pilastra amb un cap humà i òrgans virils molt evidents. També vetlava pels pastors i per açò era freqüentment representat duent un be a les espatlles. Era l'encarregat de conduir les ànimes a l'Hades.

Era representat calçat amb sandàlies alades, amb el cap cobert amb el πέτασος, un capell d'ala ampla, emprat per viatjar, i duent a la mà el caduceu, la vara d'or que Apol·ló li havia donat a canvi de la flauta.

Au! Res més per avui.
Χαίρετε

Som-hi, que ara feia estona...

2008-02-21T18:47:00.002+01:00

...que no vos deia res.
Una de tòpics literaris, avui el de la militia amoris, que consisteix a comparar o identificar l'amor amb la milícia. I aquí Ovidi és el mestre:

Militiae species amor est; discedite, segnes:
Non sunt haec timidis signa tuenda viris.
Nox et hiems longaeque viae saevique dolores
Mollibus his castris et labor omnis inest.
Saepe feres imbrem caelesti nube solutum,
Frigidus et nuda saepe iacebis humo.

Una mena de milícia és amor: allunyau-vos, covards!
No són aquestes ensenyes per a homes porucs.
Nit i hivern, i largs camins i cruels dolors
i un feinar en aquest campament plaent hi entren.
Sovint patiràs la pluja amollada d'un núvol del cel,
i fred sovint jeuràs damunt la terra nua.

OVIDI, Ars amandi, II, 233-238

No sé si podríem considerar un antecedent el següent fragment de Safó, però com que m'agrada molt, aquí que el pos:

Οἰ μὲν ἰππήων στρότον οἰ δὲ πέσδων
οἰ δὲ νάων φαῖσ᾽ ἐπὶ γᾶν μέλαιναν
ἔμμεναι κάλλιστον, ἔγω δὲ κῆν᾽ ὄτ-
τω τις ἔραται·

Uns que la cavalleria en posició, altres que la infanteria,
i altres que una esquadra naval diuen que sobre la negra terra
és allò més bell; jo, però, que aquell que
hom estima.

SAFÓ, D. 27A L.P. 16

Efectivament, no és el tòpic del qual xerram, però és igual, ha pagat la pena tornar a llegir na Safó, tot i que siguin quatre versets fora de context. Un altre d'Ovidi:

Militat omnis amans, et habet sua castra Cupido;
Attice, crede mihi, militat omnis amans.
Quae bello est habilis, Veneri quoque convenit aetas.
Turpe senex miles, turpe senilis amor.
Quos petiere duces animos in milite forti,
Hos petit in socio bella puella viro.
Pervigilant ambo; terra requiescit uterque --
Ille fores dominae servat, at ille ducis.
Militis officium longa est via; mitte puellam,
Strenuus exempto fine sequetur amans.
Ibit in adversos montes duplicataque nimbo
Flumina, congestas exteret ille nives,
Nec freta pressurus tumidos causabitur Euros
Aptaque verrendis sidera quaeret aquis.
Quis nisi vel miles vel amans et frigora noctis
Et denso mixtas perferet imbre nives?
Mittitur infestos alter speculator in hostes;
In rivale oculos alter, ut hoste, tenet.
Ille graves urbes, hic durae limen amicae
Obsidet; hic portas frangit, at ille fores.
Saepe soporatos invadere profuit hostes
Caedere et armata vulgus inerme manu.
Sic fera Threicii ceciderunt agmina Rhesi,
Et dominum capti deseruistis equi.
Nempe maritorum somnis utuntur amantes,
Et sua sopitis hostibus arma movent.
Custodum transire manus vigilumque catervas
Militis et miseri semper amantis opus.
Mars dubius nec certa Venus; victique resurgunt,
Quosque neges umquam posse iacere, cadunt.

És un soldat cada amant, i té el seu campament Cupido;
Àtic, creu-me, és un soldat cada amant.
L'edat que és apta per a la guerra, a Venus també convé.
Vergonyós el soldat vell, vergonyós l'amor senil.
Les forces que cerquen els generals en un soldat valent,
aquestes cerca l'al·lota polida en el seu aliat de llit.
Vigilen ambdós, en terra dormen un i altre.
L'un serva les portes de l'ama, l'altre les del general.
L'ofici de soldat és una llarga marxa; fes partir l'al·lota,
diligent a la fi del món la seguirà l'amant.
Travessarà muntanyes adverses i crescuts per la pluja
els rius, suportarà ell neus i congestes,
i a punt de salpar no li arredraran els vents de Llevant
ni esperarà el bon oratge per solcar les aigües.
Qui, si no soldat o amant, la gelor de la nit
i neus i pluja torrencial resisteix?
És enviat l'un d'espia als enemics en temps de guerra,
en un rival, com enemic, fixa els ulls l'altre.
Aquell grans ciutats, aquest el llindar de la dura amant
assetja; aquest sotmet portes, aquell, però, portalades.
Sovint va anar bé atacar enemics que dormien
i abatre gent inerme amb les armes a la mà.
Així van caure els ferotges exèrcits del traci Resos,
i els cavalls capturats van abandonar l'amo.
Igualment de la son dels marits en fan ús els amants,
i aixequen les armes contra enemics que dormen.
Evitar escamots de guardians i gernacions de guaites
és obligació del soldat i del sempre míser amant.
Mart és incert i no certa és Venus, que els vençuts resurgeixen,
i els que et pensaves que mai havien de caure, cauen.

OVIDI, Amores, I, 9, 1-30

En xerrarem un altre dia del tòpic del foedus amoris, el 'tractat de pau d'amor', molt proper al que acabam d'explicar.

Nunc nox est: ego paulisper ita militaturus sum, ut sero foedus amoris feriam.
Valete

Avís important!! Lectures PAU de Llatí II

2008-02-18T18:32:00.003+01:00

Finalment he sabut què hem de llegir per a l'examen de selectivitat de llatí: clicau aquí i accedireu al document, del qual haureu de llegir els mites que estan assenyalats en color groc. Si hi ha cap dubte, demà a classe.

Seguint amb les seccions habituals, continuam amb 'còmics i clàssics': 5a entrega d'Asterix gladiator, clicau damunt la imatge.

Tercera entrega de la fotonovel·la Familia Lucentina:

| View | Upload your own

Ara per als de 1r de grec: un μῦθος, el de Teseu i el Minotaure, vos sona? Esper que sí!!

I ara, per als de 1r de llatí, una de soldadets (avam si ens acaba d'entrar el capítol XII, que sembla que no ha anat molt bé):

I ara, com era un campament romà?

Un poc més d'informació, aquí.

Més soldadets, dins 'cinema i clàssics; es tracta d'una sequència del telefilm Atila:

Res més per avui.

(Están locos estos romanos!)

I xerrant de mites i idees

2008-02-13T18:03:00.003+01:00

Ara he pensat que potser vos resultaria interessant tenir més informació a propòsit de mites, creences, sentiments... de grecs i romans. Així que, per començar, aquí teniu unes quantes cites de popes de l'antropologia clàssica a propòsit del mite i les seues funcions.
Aquí teniu una visió canònica de la mitologia grega, un resumet de tot el que s'havia publicat fins el 1980, així que... revisable a la llum de nous punts de vista, tot i que impecable quant a l'exposició.
Si pitjau aquí trobareu uns petits 'divertimenti' amb la mitologia clàssica com a excusa. Aquí teniu uns quants jocs en línia.
Quant a la descripció dels ritus associats a aquest sistema de creences, podeu consultar aquí un petit treballet amb informació treta d'aquí i d'allà. Si pitjau aquí accedireu a un petit dossier on teniu el calendari de festes a Atenes i Roma, el que els romans deien Fasti.
Ja n'hi ha prou de mites, ara realitats: segona entrega de Familia Lucentina, protagonitzada pels alumnes de clàssiques de l'IES Cotes Baixes d'Alcoi.

| View | Upload your own

Res més, que ja és fosc.
Χαίρετε

Més mites, per favor

2008-02-12T23:21:00.000+01:00

És molt tard i només tenc temps de penjar-vos un 'manualet' de mitologia. Aquí teniu un recull de textos traduïts, que segueix la mateixa estructura del 'manualet', perquè veieu les fonts literàries dels mites. Si teniu curiositat, podeu consultar alguns exemples de la recepció del mite a les literatures catalana i espanyola.
Valete

Unes notes i poca cosa més

2008-02-07T14:38:00.000+01:00

Que els de 1r de llatí ja esteis desesperats, i ahir no vaig poder entrar al servidor (la típica excusa dels problemes informàtics!). Aquí van les notes:

Làquesis 3,3; Eufròsine 7,4; Cal·líope 5,3; Antígona 5; Eros, 5,75; Chaos 8,25; Selene 8,85; Venus 6,45; Iris 8,1; Electra 7,55

Οἱ ἔνδον μῦθοι presenta...

Εὐφροσύνη

És a dir, Alegria, és una de les tres Χάριτες, les tres Gràcies, divinitats de la bellesa i, originàriament, deïficació de potències de la vegetació. Reparteixen alegria a la naturalesa, al cor dels humans i, fins i tot, al dels déus.

Les tres Gràcies a un fresc pompeià

Viuen a l'Olimp, juntament amb les Muses, i com elles formen part del seguici d'Apol·ló. Hom les representa com tres germanes, Aglaia (Esplendor), Eufròsine (Alegria) i Talia (Floriment), filles de Zeus i Eurínome.
Pausànies, un viatger grec del segle II, interromp la seva Descripció de Grècia (9, xxxv.1-5) per explicar els diversos conceptes de les Cárites que s'havien desenvolupat en diferents regions del continent grec i Jonia:

τὸν δὲ Ἐτεοκλέα λέγουσιν οἱ Βοιωτοὶ Χάρισιν ἀνθρώπων θῦσαι πρῶτον. καὶ ὅτι μὲν τρεῖς εἶναι Χάριτας κατεστήσατο ἴσασιν, ὀνόματα δὲ οἷα ἔθετο αὐταῖς οὐ μνημονεύουσιν: ἐπεὶ Λακεδαιμόνιοί γε εἶναι Χάριτας δύο καὶ Λακεδαίμονα ἱδρύσασθαι τὸν Ταϋγέτης φασὶν αὐτὰς καὶ ὀνόματα θέσθαι Κλήταν καὶ Φαένναν. ἐοικότα μὲν δὴ Χάρισιν ὀνόματα καὶ ταῦτα, ἐοικότα δὲ καὶ παρ' Ἀθηναίοις: τιμῶσι γὰρ ἐκ παλαιοῦ καὶ Ἀθηναῖοι Χάριτας Αὐξὼ καὶ Ἡγεμόνην. τὸ γὰρ τῆς Καρποῦς ἐστὶν οὐ Χάριτος ἀλλὰ Ὥρας ὄνομα: τῇ δὲ ἑτέρᾳ τῶν Ὡρῶν νέμουσιν ὁμοῦ τῇ Πανδρόσῳ τιμὰς οἱ Ἀθηναῖοι, Θαλλὼ τὴν θεὸν ὀνομάζοντες. παρὰ δὲ Ἐτεοκλέους τοῦ Ὀρχομενίου μαθόντες τρισὶν ἤδη νομίζομεν Χάρισιν εὔχεσθαι: καὶ Ἀγγελίων τεκαὶ Τεκταῖος ὅσοι γε Διονύσου τὸν Ἀπόλλωνα ἐργασάμενοι Δηλίοις τρεῖς ἐποίησαν ἐπὶ τῇ χειρὶ αὐτοῦ Χάριτας: καὶ Ἀθήνῃσι πρὸ τῆς ἐς τὴν ἀκρόπολιν ἐσόδου Χάριτές εἰσι καὶ αὗται τρεῖς, παρὰ δὲ αὐταῖς τελετὴν ἄγουσιν ἐς τοὺς πολλοὺς ἀπόρρητον. Πάμφως μὲν δὴ πρῶτος ὧν ἴσμεν ᾖσεν ἐς Χάριτας, πέρα δὲ οὔτε ἀριθμοῦ πέρι οὔτε ἐς τὰ ὀνόματά ἐστιν οὐδὲν αὐτῷ πεποιημένον: Ὅμηρος δὲ--ἐμνημόνευσε γὰρ Χαρίτων καὶ οὗτος--τὴν μὲν Ἡφαίστου γυναῖκα εἶναι λέγει καὶ ὄνομα αὐτῇ τίθεται Χάριν, Πασιθέας δὲ εἶναί φησιν ἐραστὴν ἐν δὲ Ὕπνου τοῖς λόγοις τὸ ἔπος ἐποίησεν

ἦ μέν μοι δώσειν Χαρίτων μίαν ὁπλοτεράων.

τούτου δὲ ἕνεκα ὑπόνοια δὴ παρέστη τισὶν ὡς Χάριτας ἄρα καὶ πρεσβυτέρας οἶδεν ἄλλας Ὅμηρος. Ἡσίοδος δὲ ἐν Θεογονίᾳ--προσιέσθω δὲ ὅτῳ φίλον τὴν Θεογονίαν--, ἐν δ' οὖν τῇ ποιήσει ταύτῃ τὰς Χάριτάς φησιν εἶναι Διός τε καὶ Εὐρυνόμης καί σφισιν ὀνόματα Εὐφροσύνην τε καὶ Ἀγλαί̈αν εἶναι καὶ Θαλίαν. κατὰ ταὐτὰ δὲ ἐν ἔπεσίν ἐστι τοῖς Ὀνομακρίτου. Ἀντίμαχος δὲ οὔτε ἀριθμὸν Χαρίτων οὔτε ὀνόματα εἰπὼν Αἴγλης εἶναι θυγατέρας καὶ Ἡλίου φησὶν αὐτάς. Ἑρμησιάνακτι δὲ τῷ τὰ ἐλεγεῖα γράψαντι τοσόνδε οὐ κατὰ τὴν τῶν πρότερον δόξαν ἐστὶν αὐτῷ πεποιημένον, ὡς ἡ Πειθὼ Χαρίτων εἴη καὶ αὐτὴ μία.

Els beocis diuen que Eteocles va ser el primer home a sacrificar en honor de les Càrites. A més, saben que va establir en tres el nombre de les Càrites, però no hi ha tradició sobre els noms que els hi va donar. Els lacedemonis, no obstant això, diuen que les Cárites són dos, i que van ser establertes per Lacedemó, fill de Tàigete, qui els va donar els noms de Cleta i Faena. Aquests són noms adequats per a les Càrites, ja que són els que els van donar els atenesos, qui des d'antic han adorat a dues Càrites: Auxe i Hegemona. [...] Va ser des d'Etèocles d'Orcomen que vam aprendre el costum de pregar a les tres Càrites. I Angelió i Tectau, fills de Dionís, que van fer la imatge d'Apol·ló per als delis, van posar tres Càrites en la seva mà. A més, a Atenes, abans de l'entrada a l'Acròpoli, les Càrites eren tres en nombre; al seu costat se celebren misteris que no han de ser revelats a molts. Pamfos va ser el primer de qui sabem que va cantar sobre les Càrites, però la seva poesia no conté informació sobre el seu nombre ni els seus noms. Homer (qui també al·ludeix a les Càrites) fa a una d'elles esposa d'Hefest, donant-li el nom de Gràcia. També diu que Somni era un amant de Pasítea, i en el discurs de Somni apareix aquest vers:

«realment em donaràs una de les més joves Càrites»

D'aquí alguns han sospitat que Homer sabia també d'altres Càrites majors. Hesiode en la Teogonía (encara que l'autoria és dubtosa, aquest poema és bon testimoniatge) diu que les Càrites són filles de Zeus i Eurínome, donant-li els noms de Eufròsine, Aglaia i Talia. El poema d'Onomàcrit coincideix amb aquesta versió. Antímac, encara que no dóna el nombre de les Càrites ni els seus noms, diu que eren filles de Egle i el Sol. El poeta elegíac Hermesianax discrepa amb els seus predecessors en fer també a Persuasió una de les Cárites.

Més endavant (9, xxxv.6-7) ens xerra de la seva representació a les arts:

ὅστις δὲ ἦν ἀνθρώπων ὁ γυμνὰς πρῶτος Χάριτας ἤτοι πλάσας ἢ γραφῇ μιμησάμενος, οὐχ οἷόν τε ἐγένετο πυθέσθαι με, ἐπεὶ τά γε ἀρχαιότερα ἐχούσας ἐσθῆτα οἵ τε πλάσται καὶ κατὰ ταὐτὰ ἐποίουν οἱ ζωγράφοι: καὶ Σμυρναίοις τοῦτο μὲν ἐν τῷ ἱερῷ τῶν Νεμέσεων ὑπὲρ τῶν ἀγαλμάτων χρυσοῦ Χάριτες ἀνάκεινται, τέχνη Βουπάλου, τοῦτο δέ σφισιν ἐν τῷ Ὠιδείῳ Χάριτός ἐστιν εἰκών, Ἀπελλοῦ γραφή, Περγαμηνοῖς δὲ ὡσαύτως ἐν τῷ Ἀττάλου θαλάμῳ, Βουπάλου καὶ αὗται: καὶ πρὸς τῷ ὀνομαζομένῳ Πυθίῳ Χάριτες καὶ ἐνταῦθά εἰσι Πυθαγόρου γράψαντος Παρίου: Σωκράτης τε ὁ Σωφρονίσκου πρὸ τῆς ἐς τὴν ἀκρόπολιν ἐσόδου Χαρίτων εἰργάσατο ἀγάλματα Ἀθηναίοις. καὶ ταῦτα μέν ἐστιν ὁμοίως ἅπαντα ἐν ἐσθῆτι, οἱ δὲ ὕστερον-- οὐκ οἶδα ἐφ' ὅτῳ--μεταβεβλήκασι τὸ σχῆμα αὐταῖς: Χάριτας γοῦν οἱ κατ' ἐμὲ ἔπλασσόν τε καὶ ἔγραφον γυμνάς.

Qui va ser el primer que va representar despullades a les Càrites, en escultura o en pintura, no pot ser descobert. Durant el període més antic, certament, tant escultors com pintors les representaven cobertes. A Esmirna, per exemple, en el santuari de Nemeses, sobre les imatges s'havien dedicat Càrites d'or, obra de Bupal; i en el teatre d'aquesta mateixa ciutat hi ha un retrat d'una Gràcia pintat per Apeles. Igualment a Pèrgam, a la càmera d'Atal, hi ha altres imatges de Càrites fetes per Bupal; i prop del que es diu Pythium hi ha un retrat de les Càrites, pintat per Pitàgoras de Paros. També Sòcrates, fill de Sofronisc, va fer imatges de les Càrites per als atenesos, que estan davant l'entrada a l'Acròpoli. Totes aquestes estan igualment cobertes; però artistes posteriors, no sé per quina raó, han canviat la forma de retratar-les. Certament els escultors i pintors actuals representen a les Cárites despullades.

Quant als testimoniatges més antics, tenim Homer, que al cinqué cant d'Iliada ens conta com Diomedes fer la deessa Afrodita, que en aquell moment prenia part al combat, de la banda dels troians, travessant amb la llança l'escut que li havien fet les Càrites:

εἶθαρ δὲ δόρυ χροὸς ἀντετόρησεν
ἀμβροσίου διὰ πέπλου, ὅν οἱ Χάριτες κάμον αὐταί,
πρυμνὸν ὕπερ θέναρος·

Tot d'una la llança va travessar la pell
a través del peple diví que les Gràcies li havien fet,
damunt la palma de la mà.

Iliada, 5, 337-339

I al cant vuité d'Odissea, al final de l'episodi dels amors adúlters d'Ares i Afrodita:

ὣς εἰπὼν δεσμὸν ἀνίει μένος Ἡφαίστοιο.
τὼ δ' ἐπεὶ ἐκ δεσμοῖο λύθεν, κρατεροῦ περ ἐόντος,
αὐτίκ' ἀναί̈ξαντε ὁ μὲν Θρῄκηνδε βεβήκει,
ἡ δ' ἄρα Κύπρον ἵκανε φιλομμειδὴς Ἀφροδίτη,
ἐς Πάφον· ἔνθα δέ οἱ τέμενος βωμός τε θυήεις.
ἔνθα δέ μιν Χάριτες λοῦσαν καὶ χρῖσαν ἐλαίῳ
ἀμβρότῳ, οἷα θεοὺς ἐπενήνοθεν αἰὲν ἐόντας,
ἀμφὶ δὲ εἵματα ἕσσαν ἐπήρατα, θαῦμα ἰδέσθαι.

Dicho esto, la fuerza de Hefesto le quitó los lazos. Ellos, al verse libres de los mismos, que tan recios eran, se levantaron sin tardanza y fuéronse és a Tracia y la risueña Afrodita a Chipre y a Pafos, donde tiene un bosque y un perfumado altar: allí las Gracias la lavaron, la ungieron con el aceite divino que hermosea a los sempiternos dioses y le pusieron lindas vestiduras que dejaban admirado a quien las contemplaba.

Odissea, 8, 359-366 (Trad. Lluís Segalà)

Quant a Hesiode, també fa referència, com hem llegit a Pausànies, a les tres Gràcies, primer a Teogonia, 53-67, on apareixen associades a les Muses:

τὰς ἐν Πιερίῃ Κρονίδῃ τέκε πατρὶ μιγεῖσα
Μνημοσύνη, γουνοῖσιν Ἐλευθῆρος μεδέουσα,
λησμοσύνην τε κακῶν ἄμπαυμά τε μερμηράων.
ἐννέα γάρ οἱ νυκτὸς ἐμίσγετο μητίετα Ζεὺς
νόσφιν ἀπ' ἀθανάτων ἱερὸν λέχος εἰσαναβαίνων·
ἀλλ' ὅτε δή ῥ' ἐνιαυτὸς ἔην, περὶ δ' ἔτραπον ὧραι
μηνῶν φθινόντων, περὶ δ' ἤματα πόλλ' ἐτελέσθη,
ἣ δ' ἔτεκ' ἐννέα κούρας ὁμόφρονας, ᾗσιν ἀοιδὴ
μέμβλεται ἐν στήθεσσιν, ἀκηδέα θυμὸν ἐχούσαις,
τυτθὸν ἀπ' ἀκροτάτης κορυφῆς νιφόεντος Ὀλύμπου.
ἔνθα σφιν λιπαροί τε χοροὶ καὶ δώματα καλά.
πὰρ δ' αὐτῇς Χάριτές τε καὶ Ἵμερος οἰκί' ἔχουσιν
ἐν θαλίῃς· ἐρατὴν δὲ διὰ στόμα ὄσσαν ἱεῖσαι
μέλπονται πάντων τε νόμους καὶ ἤθεα κεδνὰ
ἀθανάτων κλείουσιν, ἐπήρατον ὄσσαν ἱεῖσαι.

A Pièria les va parir, després de la unió amb el pare Cronida,
Mnemòsine, senyora dels turons d'Eleutera,
per a oblit de mals i descans de preocupacions.
Nou vespres es va unir a ella Zeus prudent,
pujant al seu llit sagrat, lluny dels immortals.
I quan ja fou el temps, i havien girat les estacions,
passats els mesos i acomplerts els dies,
nou al·lotes (les Muses) d'iguals sentiment, pel cant
preocupades dins els cors, amb la ment lliure de penes,
van néixer prop del cim més alt del nevat Olimp.
Allà formen els brillants cors i tenen els bells palaus.
Al costat les Gràcies i Himeros tenen les cases
entre festes. I fent sortir de la boca una veu deliciosa,
canten les lleis i els savis costums
dels immortals celebren, amb veu deliciosa.

I després a Treballs i dies, 73-74, on les Gràcies fan la seua aportació perquè Pandora pugui seduir Epimeteu:

ἀμφὶ δέ οἱ Χάριτές τε θεαὶ καὶ πότνια Πειθὼ
ὅρμους χρυσείους ἔθεσαν χροί̈

Al voltant les divines Gràcies i la soberana Pitó (la Persuasió)
collars d'or li van posar al coll.

I això és tot el que he de dir de les Càrites.

Canviam de rotllo. Dedicat als de 1r de grec, avam si vos animau a fer qualque cosa com la que fan els alumnes de grec de l'IES Matilde Salvador de Castelló de la Plana: clicau aquí i veureu. Podeu visitar el blog del profe, Μὰ Δία.

I ara, una de 'raruli': uns profes americans fent 'hoc est Latina lingua', a la manera del 'That's English' televisiu, però en freak:

I ara, la primera entrega d'una fotonovela en llatí, cortesia dels alumnes de llatí de l'IES Cotes Baixes d'Alcoi, i del seu profe, en Santi Carbonell, un crak de l'aplicació del les TIC a les classes d'aquestes coses nostres, vull dir classes de llatí i grec, per si de cas qualcú no vol sabre de què estic xerrant:

| View | Upload your own

També vos resultarà interessant visitar el blog d'en Santi Carbonell, ΑΙΓΙΑΛΟΣ.

I ara, per als de llati de 1r, corpus humanum:

Si visitau el blog de Lingua Latina per se illustrata podreu accedir a una pàgina de recursos on el podeu llegir alguns nombres de les revistes Adulescens i Iuvenis.

I per avui ja n'hi ha prou.

Seguim amb el tòpic de la porta...

2008-01-30T13:30:00.000+01:00

... que ahir es va fer massa tard per oferir-vos més exemples i em vaig limitar a esmentar-los.

Aquí va el primer, un παρακλαυσίθυρον canònic (invocació - imprecació - súplica - complicitat) a TIBUL, 1, 2, 1-12:

Adde merum vinoque novos conpesce dolores,

Occupet ut fessi lumina victa sopor,

Neu quisquam multo percussum tempora baccho

Excitet, infelix dum requiescit amor.

Nam posita est nostrae custodia saeva puellae,

Clauditur et dura ianua firma sera.

Ianua difficilis domini, te verberet imber,

Te Iovis imperio fulmina missa petant.

Ianua, iam pateas uni mihi, victa querelis,

Neu furtim verso cardine aperta sones.

Et mala siqua tibi dixit dementia nostra,

Ignoscas: capiti sint precor illa meo.

Te meminisse decet, quae plurima voce peregi
Supplice cum posti florida serta darem.

Posa vi i amb el vi nous dolors alleuja,
que s'apoderi la son dels teus ulls vençuts,
que ningú quan estiguis molt ferit per Bacus
et desperti, mentre descansa l'amor infeliç.
Que li ham posat custòdia cruel a la nostra al·lota,
i és tancada la dura porta amb pany ferm.
Porta d'amo intratable, que et feri la pluja,
que et cerquin els llamps enviats per ordre de Júpiter.
Porta, obri'm només a jo, vençuda pels precs,
i quan d'amagat giris la frontissa no sonis oberta.
I si qualque amenaça et va proferir la meua demència,
ignora-la, i que caiguin damunt el meu cap, ho prec.
Cal que recordis tot allò que et vaig dir amb veu
suplicant, en posar-te al llindar garlandes florides.

Què polit, no és ver?
Aquí va un altre, ara de Properci (1, 16, 1-20), on és la porta que xerra:

Quae fueram magnis olim patefacta triumphis,
ianua Tarpeiae nota pudicitiae;
cuius inaurati celebrarunt limina currus,
captorum lacrimis umida supplicibus;
nunc ego, nocturnis potorum saucia rixis,
pulsata indignis saepe queror manibus,
et mihi non desunt turpes pendere corollae
semper et exclusis signa iacere faces.
nec possum infamis dominae defendere noctes,
nobilis obscenis tradita carminibus;
(nec tamen illa suae revocatur parcere famae,
turpior et saecli vivere luxuria.)
has inter gravibus cogor deflere querelis,
supplicis a longis tristior excubiis.
ille meos numquam patitur requiescere postis,
arguta referens carmina blanditia:
"Ianua vel domina penitus crudelior ipsa,
quid mihi tam duris clausa taces foribus?
cur numquam reserata meos admittis amores,
nescia furtivas reddere mota preces?

Jo que un temps era oberta a grans victòries,
porta famosa pel pudor de Tarpeia,
de qui els llindars van celebrar carros plens d'or,
humits per les llàgrimes suplicants dels captius;
ara jo, ferida per bregues nocturnes de borratxos,
copejada sovint per mans in dignes em queix,
i no em falten vergonyoses corones penjades
i sempre torxes llençades, senyals de rebuig.
I no puc defensar les nits d'una ama infame,
presa, tot i la meua noblesa, de càntics obscens.
Emperò ella desisteix de mirar pel seu bon nom,
i només vol viure la luxuria indecent d'avui dia.
Em sent plorar entre queixes terribles,
més trist que les llargues vigílies del suplicant,
que mai deixa descansar els meus llindars
entonant tendres cançons d'amor:
"Porta més cruel que la pròpia ama!
per què calles tancada per jo amb cruels batents?
Per què mai admets oberta els meus amors?
És que no fies respondre els meus precs amb un gir?"

Un altre, un altre: HORACI, Carmina, 3, 10

Extremum Tanain si biberes, Lyce,
saevo nupta viro, me tamen asperas
porrectum ante foris obicere incolis
plorares Aquilonibus

audis, quo strepitu ianua, quo nemus
inter pulcra satum tecta remugiat
ventis et positas ut glaciet nives
puro numine Iuppiter?

ingratam Veneri pone superbiam,
ne currente retro funis eat rota:
non te Penelopen difficilem procis
Tyrrhenus genuit parens.

o quamvis neque te munera nec preces
nec tinctus viola pallor amantium
nec vir Pieria paelice saucius
curvat, supplicibus tuis

parcas, nec rigida mollior aesculo
nec Mauris animum mitior anguibus:
non hoc semper erit liminis aut aquae
caelestis patiens latus.

Si beguesis del remot Tanai, Lice,
casada amb un salvatge, tot i així t'encresparia
deixar-me ajagut davant les portes habitades
pels vents Aquilons.
Escolta amb quin estrèpit la porta i el bosc
entre les belles branques dels arbres remuga
amb els vents, i com glaça la neu caiguda
la voluntat de Júpiter.
Deposa la ingrata supèrbia a Venus,
que la corda vagi darrere de la roda;
com Penèlope, difícil al pretendents, no et
va engendrar el pare tirré!
Encara que ni els regals, ni els precs,
ni la violàcia palidesa dels amants,
ni l'home ferit per una amant pièria
et fan cedir, a qui et suplica
complau, o tu, més dura que una dura alzina,
més ferotge que les serps africanes;
No sempre resistirà la dura porta i l'aigua
del cel la meua esquena.

Dins la secció 'culturicula', una sinopsi de història de Roma, vida quotidiana, etc:

Res més, que encara he de dinar.

Aquí va el tòpiiiiiiiic!!

2008-01-29T18:09:00.000+01:00

'¡Peassssssssssssso de tópico el de hoy!', ni més ni manco que el παρακλαυσίθυρον, és a dir, el de 'davant de la porta tancada', amb excelsos exemples en la poesia llatina. Consisteix al lament de l'enamorat davant la porta tancada, darrera de la qual es troba l'estimada que no el deixa entrar, i on finalment acabarà dormint l'enamorat. Com ara el tòpic de la militia amoris, del qual ja en xerrarem, compara o identifica l'amor amb un servei a la pàtria amb les armes a la mà, aquest tòpic, de manera subtil, o no tan subtil, ens fa pensar en l'amor com a esclavatge (cf. el tòpic del servitium amoris, derivat del de la militia), si atenem al costum entre els antics de tenir l'esclau de confiança dormint en terra davant la porta de l'amo. D'aquesta manera l'enamorat esdevé l'esclau d'amor de la seva estimada.
Bé, anam, però, a veure uns quants exemples d'aquells que he dit excel·lents, no sense recomanar abans la lectura del ben profusament il·lustrat article de na Julieta Cardigni, de la Universidad de Buenos Aires, a propòsit de tòpics de la poesia amorosa romana. Idò, anam amb els poetes, i podreu comprovar com l'èxit d'un recurs literari està en proporció directa amb la freqüència amb què és parodiat:

Vet aquí un fragment de Semònides (15 D.), poeta grec del s. VII ae.

κατ' τῆς ὄπισθεν ὀρσοθύρης ἠλσάμην

per la porta de l'escala de darrera em van fer fora

Aquí teniu Aristòfanes, com sempre, fent paròdia del tòpic a Les Assembleístes (960ss).

δεῦρο δὴ δεῦρο δή,; καὶ σύ μοι καταδραμοῦ-; σα τὴν θύραν ἄνοιξον; τήνδ᾽· εἰ δὲ μή, καταπεσὼν κείσομαι.; φίλον, ἀλλ᾽ ἐν τῶι σῶι; βούλομαι κόλπωι πληκτίζεσθαι
μετὰ τῆς σῆς πυγῆς.: Κύπρι τί μ᾽ ἐκμαίνεις ἐπὶ ταύτηι;; μέθες, ἱκνοῦμαί σ᾽ Ἔρως,; καὶ ποίησον τήνδ᾽ ἐς εὐνὴν; τὴν ἐμὴν ἱκέσθαι.

Ara mateix, ara mateix,

davalla aquí corrent i

obri'm la porta

aquesta, si no vols que caigui mort.

Tresoret, vinga, que dins la teua

vall vull bregar

amb el teu cul.

Cípria, com és que em fas embogir per aquesta?

Venc a tu, Eros, ajuda'm

i fes que aquesta al llit

meu vengui!

Aquí teniu un fragment del poeta hel·lenístic Teòcrit, on es pot esbrinar el prec de l'amant per entrar (Idilis, 2.118-124):

Ãnqon g£r ken ™gè, naˆ tÕn glukÝn Ãnqon '/Erwta,

À tr…ton º tštartoj ™ën f…loj aÙt…ka nuktÒj...

ka… k' e„ mšn m' ™dšcesqe...

Que ja hi som, sí, ja arrib al dolç Amor,
tres o quatre vegades puc estimar, un cop arriba el vespre...
i si m'obriu...

Però van ser els poetes romans els que van fer arribar aquest tòpic fins el cim de l'expressió literària. Vet aquí Catul, LXVII, en una altra paròdia del tòpic:

o dulci iocunda viro, iocunda parenti,
salve, teque bona Iuppiter auctet ope,
ianua, quam Balbo dicunt servisse benigne
olim, cum sedes ipse senex tenuit,
quamque ferunt rursus gnato servisse maligne, postquam es porrecto facta marita sene: dic agedum nobis, quare mutata feraris in dominum veterem deseruisse fidem. Non (ita Caecilio placeam, cui tradita nunc sum)
culpa mea est, quamquam dicitur esse mea, nec peccatum a me quisquam pote dicere quidquam: verum +isti populo ianua quidque+ facit qui, quacumque aliquid reperitur non bene factum, ad me omnes clamant: «ianua, culpa tua est.» (...) Primum igitur, virgo quod fertur tradita nobis,
falsum est. non illam vir prior attigerat, languidior tenera cui pendens sicula beta numquam se mediam sustulit ad tunicam; sed pater illius gnati violasse cubile dicitur et miseram conscelerasse domum,
sive quod impia mens caeco flagrabat amore, seu quod iners sterili semine natus erat et quaerendus , unde foret nervosius illud, quod posset zonam solvere virgineam.

Grata i dolça a l'espòs, grata al pare,
salut! I que Júpiter et faci bons favors,
porta que a Balb diuen que vas servir bé
un temps, quan el propi vell va ocupar la casa,
i que diuen ara que has servit malament,
després que, mort el vell, ets propietat d'un matrimoni;
digue'ns, vinga, per què diuen que has canviat,
que has deixat de ser fidel a l'amo?
"No (tant de bo plagui a Cecili, de qui som ara)
no és culpa meua, encara que diuen que ho és, meua,
ni ningú pot dir de jo que he comès cap falta:
la veritat és que per tothom la porta tot ho fa!
i si se descobreix res que vagi malament
tothom em crida: porta, és culpa teua
(...)
En primer lloc, la verge que diuen que m'han duit,
no ho és, que l'home seu no l'ha tocada el primer,
que li penja més lànguida que tronxo de bleda,
que mai se li ha aixecat al mig de la túnica;
son pare, però, ha violat el seu llit,
diuen, i ha deshonrat aquesta mísera casa,
sigui perquè sa ment impia cremava amb amor cec,
sigui perquè el fill és nat impotent i estèril,
i s'havia de trobar qualcú amb 'allò' més potent,
que poguès desvirgar una verge."
(...)

Aquest mateix tòpic el trobam a Properci (1, 16), a Tibul (1, 2), a Horaci (Carmina 3, 10), a Ovidi (Amores 1, 6)...

Res més, que s'ha fet molt tard.
Valete.

Ja som aquí, ja som aquí...

2008-01-28T18:05:00.000+01:00

No sense vessa -ja sol passar, ja, quan arriben aquestes dates, qua ens agafa la vessa... al manco a jo- recomençam el nostre periple pel món dels clàssis amb la ja habitual secció 'mites de ca nostra'; avui...
Ἔρως

A les genealogies més antigues, Ἔρως és una de les forces primigènies de l'univers, contemporani de Gea i nascut del Caos primordial:

ἠδ’Ἔρος, ὃς κάλλιστος ἐν ἀθανάτοισι θεοῖσι,
λυσιμελής, πάντων δὲ θεῶν πάντων τ’ἀνθρώπων
δάμναται ἐν στήθεσσι νόον καὶ ἐπίφρονα βουλήν.

'i Eros, el més bell entre els déus immortals,
dolç alliberador, que de déus tots i homes tots,
dins l'ànima en sotmet la ment i la prudent decisió.'

HESIODE, Teogonia, 120-122

Altra versió el fa néixer de l'ou primigeni, engendrat per la Nit i Èrebos, la Foscor, les dues meitats del qual, en separar-se, van formar la terra i el cel. Aquí teniu un petit fragment del cor de pardals de l'obra d'Aristòfanes Els ocells:

Χάος ἦν καὶ Νὺξ Ἔρεβός τε μέλαν πρῶτον καὶ Τάρταρος εὐρύς,
γῆ δ' οὐδ' ἀὴρ οὐδ' οὐρανὸς ἦν: Ἐρέβους δ' ἐν ἀπείροσι κόλποις
τίκτει πρώτιστον ὑπηνέμιον Νὺξ ἡ μελανόπτερος ᾠόν,
ἐξ οὖ περιτελλομέναις ὥραις ἔβλαστεν Ἔρως ὁ ποθεινός,
στίλβων νῶτον πτερύγοιν χρυσαῖν, εἰκὼς ἀνεμώκεσι δίναις.
οὖτος δὲ Χάει πτερόεντι μιγεὶς νυχίῳ κατὰ Τάρταρον εὐρὺν
ἐνεόττευσεν γένος ἡμέτερον, καὶ πρῶτον ἀνήγαγεν ἐς φῶς.
πρότερον δ' οὐκ ἦν γένος ἀθανάτων, πρὶν Ἔρως ξυνέμειξεν ἅπαντα·
ξυμμιγνυμένων δ' ἑτέρων ἑτέροις γένετ' οὐρανὸς ὠκεανός τε
καὶ γῆ πάντων τε θεῶν μακάρων γένος ἄφθιτον. ὦδε μέν ἐσμεν
πολὺ πρεσβύτατοι πάντων μακάρων. ἡμεῖς δ' ὡς ἐσμὲν Ἔρωτος

'Al principi hi havia Caos, i la Nit i el negre Èrebos i l'ample Tàrtar.
No existia la terra ni l'aire ni el cel; llavors a l'immens si d'Èrebos
va pondre la Nit de negres ales, abans que res, un ou buit,
i d'aquest, passat el temps, va néixer Eros, el desitjat,
d'esquena brillant amb ales daurades, més ràpid que el vent.
Unint-se a Caos alat al negre i ample Tàrtar
va procrear la raça nostra i la va treure a llum primera.
Que encara no existia raça d'immortals, fins que Eros ho mesclà tot:
i mesclant uns amb altres elements nasqué Urà i també Oceà,
i Gea i la raça del déus sempre feliços sense morir. Som, idò,
els més antics de tots els déus, que nosaltres som d'Eros els fills.'

ARISTÒFANES, Els ocells, 693-703

Al marge de genealogies, però, Eros, entre els antics, sempre va ser considerat una força fonamental del món.
Hi ha moltes altres versions del naixement d'Eros: de vegades és fill de Ilítia, la deessa dels parts, o d'Iris, filla i missatgera d'Hera. Finalment, la versió més estesa va ser la que el feia fill d'Hermes i Afrodita, i germà d'Ànteros, l'amor recíproc, fill d'Ares i Afrodita.
Poc a poc, sota la influència dels poetes, va anar creant-se la imatge d'un fillet alat, que ara porta torxes amb què encendre els cors dels enamorats, ara porta arc i fletxes amb què ferir els qui no s'estimen, per tal que ho facin. Tot i així, és un fillet terriblement poderós, a qui fins i tot sa mare, Afrodita, tem.
L'episodi més famós de la vida d'Eros és els dels seus amors amb Ψύχη:
La bellesa de Psique era sobrehumana, fins el punt de fer fugir els pretendents. Així, mentre que les germanes s'havien casat, na Psique es mantenia verge. Son pare va consultar l'oracle, el qual li va recomanar que vestís sa filla de núvia i l'abandonàs dalt el cim d'una muntanya, on la vindria a desposar un monstre terrible. Psique, abandonada, bramava de desesperació, fins que es va aixecar un vent que la va arrossegar i la va sostenir en l'aire, conduint-la fins a una vall fonda, coberta de gespa, on l'al·lota va quedar dormida. En despertar s'hi va trobar als jardins d'un magnífic palau, les portes del qual s'obrien al seu pas, mentre unes veus li mostraven el camí. En fer-se fosquet, es va allargar al llit, i en la foscor, va notar una presència: era l'espòs de qui havia xerrat l'oracle, tot i que a ella no li va semblar tan monstruós, vaja... que li va agradar prou. L'espòs la venia a visitar cada vespre, sense que ella el veiés, ja que ell l'havia avisada que en el moment que el veiés, el perdria.

William Bouguereau, L'enlèvement de Psyché

Un bon dia Psique es va enyorar de ca seua, i va decidir anar a romandre-hi: el vent la tornà a transportar, i a ca seua la van rebre amb alegria, tret de ses germanes, que envejoses de tota la felicitat que mostrava Psique, la van xinxar prou perquè reconegués que mai havia vist el seu espòs, i la van convèncer d'enganar-lo. Així, en tornar al palau d'Eros, va amagar un llumet davall el llit, i quan Eros dormia, el va aixecar: va quedar meravellada de la bellesa i de la joventut del seu home, però l'emoció li va fer tremolar, i una gota d'oli ardent va caure damunt Eros, que, en despertar, va complir l'amenaça que li havia fet, i va partir per sempre.
Psique va vagar pel món, desesperada, fins que va caure en mans d'Afrodita, que la va fer esclava seua. Un dia li va manar que davallés a l'Hades a demanar a Persèfone aigua de Joventut. Tenia prohibit obrir el recipient, però ella no va creure i en beure va quedar dormida per sempre.
Però aquesta és una història d'amor amb final feliç, no vos penseu... que Eros no l'havia oblidada, i quan la va trobar dormida va demanar permís a Zeus per despertar-la d'un cop de fletxa i casar-s'hi. Zeus l'hi va concedir i... conte contat, conte acabat.

Au, açó és tot.

Avui va de 'culturilla'

2008-01-10T18:41:00.000+01:00

Avui, secció única: 'culturicula'.

Recordau quan llegiem el capítol V de FAMILIA ROMANA? Allà vam veure com era una casa romana. Aquí podeu fer una visita virtual a una domus. Com heu vist, la visita està allotjada al fantàstic web λαβύρινθος, un portal del món clàssic elaborat per Sebastià Giralt, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona. És molt recomanable accedir a aquest web... és clar, si vos interessa, encara que sigui una miqueta, açò de les clàssiques, cosa que no tenc molt clara, en aquests moments... (pausa dubitativa...). Allà també podreu fer una passejada virtual per Atenes, ja sabeu, allà on diuen que va viure el nostre amic Diceòpolis, i en Filip, i na Mirrina, i na Mèlita, i el vessut d'en Xàntias.
A l'aplicatiu ΟΔΙΣΣΕΥΣ del Ministeri de Cultura de Grècia podreu fer un tour fotogràfic per les principals restes arqueològiques del país.
Al web capitolium.org podeu fer també una visita a Roma com si no haguessin passat quasibé 2000 anys.
Clicau damunt la imatge virtual del fòrum i accedireu a l'aplicatiu Digital Roman Forum, de la University of California Los Angeles (UCLA), on podreu fer una visita virtual en 3D al fòrum de Roma:

Booooooonu, dins 'cinema i clàssics', avui vos recoman la lectura del magnífic article d'Óscar Lapeña García, "Hacia un pasado común. El cine y la uniformización de la Antigüedad clásica. Apuntes para su estudio" en Methodos, revista electrónica de didáctica del latín, editada per l'Àrea de Filologia Llatina de la Universitat Autònoma de Barcelona.
També podeu consultar aquesta extensa filmografia de tema clàssic elaborada pels membres del Instituto de Estudos Clássicos da Universidade de Coimbra. El catàleg inclou obres musicals de tema o inspiració grecorromana.
També podeu consultar la bibliografia que ens ofereix Fernando Lillo Redonet, centrada en les aplicacions didàctiques del cinema de tema clàssic.

Ara em permetre un exercici de nostàlgia, com que xerràvem de Grècia, i de música... aquí teniu na Patti Smith fa només tres mesos, en directe, a Λυκαβηττός, a Atenes, cantant el clàssic Dancing Barefoot:

Encara dóna guerra, sa punyetera!! Clicau aquí si la voleu veure interpretar el mateix tema en plenitud de facultats, ara fa uns 28 anys!!??!!?????!!!!! (mai havia fet els comptes, waaaaaalaaaaaaaaaaa!!!!!!! quina pila d'anys!!!!!!! Jur que mai més faré comptes d'aquesta casta... quasibé he perdut l'alè!!!! El més fotut és jo... també... no vull dir-ho... no hi vull pensar, aaaaaggggghhhh!!!).****

Bé, he de partir, que una llagrimeta regalima regalima, vol regalimaaaaar... i encara m'agafarà un 'yuyu'.

Au, fins demà.

****No sé què punyetes ha passat, però ja no s'hi troba al YUTUB la versió del '79!!! Punyetes, punyetes, punyetes, punyetes, punyetes, punyetes!!!!!!!!!!!!!!!!!! Era fantàstica!!!!!!!!! N'he posada una versió live de Ask the angels de l'any 1976, del LP (que era com es dèien llavors) Radio Ethiopia, on es podien sentir autèntiques delícies com Pissing in a river, o Ain't it strange

Idò, sí... seguim amb la rutina nostra

2008-01-09T18:36:00.000+01:00

Continuam amb les nostres seccions més o manco habituals: 'còmic i clàssics'; pitjau damunt la il·lustració i accedireu a la següent entrega de Asterix gladiator.

La següent secció és la que dedicam als 'tòpics llatinòrums': Carpe diem. Aquí teniu HORACI, Carmina, I, XI:

Tu ne quaesieris, scire nefas, quem mihi, quem tibi
finem di dederint, Leuconoe, nec Babylonios
temptaris numeros. ut melius, quidquid erit, pati.
seu pluris hiemes seu tribuit Iuppiter ultimam,
quae nunc oppositis debilitat pumicibus mare
Tyrrhenum: sapias, vina liques et spatio brevi
spem longam reseces. dum loquimur, fugerit invida
aetas: carpe diem quam minimum credula postero.

Tu no demanis, que és sacríleg, quin a jo, quin a tu,
quin final els deus ens han dat, Leucònoe, ni els babilònics
nombres consultis, que és millor passar el que hagi de passar.
Siguin molts hiverns, o sigui el darrer que Júpiter t'ha concedit
el que ara contra els esculls de roca debilita el mar
Tirré, posa-hi seny, aboca vins i d'una vida breu
retalla una llarga esperança; mentre xerram, haurà fugit gelós
el temps: estreny el dia i no creguis gaire en el següent.

Com molt bé ens va escriure na Rea: és una invitació a disfrutar del present sense preocupar-se del futur. Apareix per primera vegada a Horaci. També s'empra amb un significat molt semblant el tòpic collige rosas, “agafa les roses”, fent referència més concreta a l'aprofitament i el gaudi de la joventut, ja que aquesta passa fugissera i al punt dóna pas a l'edat adulta, talment com una rosa, que un cop s'ha obert, dura uns breus instants plena de bellesa i tot d'una es comença a marcir.

Per cert, la formulació collige rosas també té una font clàssica: es tracta de l'Appendix Vergiliana, una variada col·lecció de poemes que, des de l'antiguitat, se'ns van transmetre com a obres de joventut de Virgili; avui cap especialista considera que siguin obra de l'autor de les Geòrgiques. Hom pensa que es tracta de l'obra de diferents poetes de les darreríes del Principat i, per tant, bastant posteriors a la mort de Virgili. El poema on apareix l'expressió que ens ocupa és De rosis nascentibus, que acaba així:

collige, virgo, rosas dum flos novus et nova pubes,
et memor esto aevum sic properare tuum.

cull, al·lota, roses mentre la flor és jove i jove ets tu
i no deixis de pensar que el teu temps fa molta via.

Continuam amb l'esporàdica secció 'olera' (paraula llatina que significa 'llegums'): aquí teniu una cançoneta de la producció de Disney Aladdin, subtitulada en llatí:

I ara, per acabar, i com que s'atraquen Carnestoltes, una de freaks de la Bètica:

Mañana más...

Tornem-hi amb els mites de la casa

2008-01-08T18:34:00.000+01:00

Per un error meu vos vaig presentar el mite d'Eris abans del d'Electra, que ja vam dir que ho faríem per rigorós ordre alfabètic. Demanam disculpes a Electra. A continuació reproduïm l'entrada ELECTRA, magnífica, de GRIMAL, P.(1994) Diccionario de mitología griega y romana, Paidós, Barcelona.

Ἠλέκτρα

Les llegendes coneixen diversos personatges amb aquest nom.

1. El més antic és una de les filles d'Oceà i Tetis. Casada amb Taumant (el fill de Πόντος, l'Ona i de Γαῖα, la Terra) va tenir per fills a Iris, la missatgera dels déus, i les dues Ἅρπυιαι, els Harpies, Ἀελλώ, l'Huracà i Ὀξιπετής, «la de vol ràpid». Electra figura entre les companyes de joc de Persefone quan el rapte.

2. Hi havia igualment una Electra entre les Plèiades, les set filles d'Atlant i Plèione, residents a l'illa de Samotràcia. Unida a Zeus, va concebre a Dàrdan, el qual va passar de Samotràcia a Tròade, on va fundar la dinastia reial de Troia. Va tenir també un altre fill, anomenat Iasió, la llegenda del qual està molt relacionada amb les de Cibeles¹ i Demèter. De vegades hom li atribueix també un tercer fill, Ematió, que hauria regnat a Samotràcia; però el més corrent és que hom li assigni com a tercer fill, de la seva unió amb Zeus, Harmonia, la futura esposa de Cadme (encara que altres versions fan de Harmonia la filla d'Ares i Afrodita).

En les versions italianes de la llegenda d'Electra, era considerada l'esposa de Coritó, rei etrusc, i Dàrdan i Iasió havien nascut a Itàlia. Finalment, Electra està en relació amb la llegenda del Pal·ladi². Quan Zeus va voler violentarla, la donzella es va refugiar, encara que en va, al costat d'aquesta estàtua divina. En la seva ira, Zeus sembla que va llançar el Pal·ladi de l'alt del cel i la imatge, al caure a Tròade, va ser conservada en un temple de la ciutat de Troia. També es diu que la pròpia Electra va ser qui va dur l'estàtua al seu fill, com a protecció per a la ciutat. Més tard, juntament amb les seves germanes, Electra va ser transformada en estrella de la constel·lació de les Plèiades.³

3. El més cèlebre personatge llegendari entre els quals duen el nom de Electra és la filla d'Agamèmnon i Clitemnestra. No apareix a l'epopeia homèrica, però en els poetes posteriors reemplaça a poc a poc a Laòdice, una de les filles d'Agamèmnon. Després de l'assassinat d'Agamèmnon per Clitemnestra i el seu amant Egist, Electra, que ha escapat per poc a la mort, és tractada com una esclava. L'estàlvia la seva mare, que intercedeix per ella davant Egist. Segons certes versions, Electra sostreu al petit Orestes de les mans dels assassins i el confia en secret al vell preceptor que l'allunya de Micenas. Egist, per tal d'impedir que Electra tingui un fill capaç de venjar la mort d'Agamèmnon, ha casat la jove amb un pagès resident lluny de la ciutat. Però el seu marit ha respectat la seva virginitat.

William Blake Richmond (1874) Electra on the tomb of Agamemnon

Segons altres autors Electra, que en altre temps havia estat promesa de Càstor⁴, i després de Polimèstor, rei de Tràcia, és mantinguda presonera en el palau de Micenes. Quan torna Orestes, reconeix el seu germà, arribat com ella a la tomba del seu pare, i junts preparen la venjança, o sigui, l'assassinat de sa mare, Clitemnestra, i del seu amant, Egist.

Pren part activa en aquest doble assassinat, i quan, posteriorment, Orestes és perseguit per les Erínies⁵, s'ocupa en ell.

Orestes, a una ceràmica apúlia del s. IV ae, és purificat per Apoll·ló,

mentres Clitemnestra, a l'esquerra, intenta despertar a les Erínies.

Ocupa el seu paper en els diversos episodis de la llegenda de Orestes, tal com ha estat desenvolupada pels tràgics. En el Orestes d'Eurípides participa dels patiments del seu germà i lluita al seu costat contra l'hostilitat del poble, que vol condemnar a mort als homicides. En la tragèdia Aletes, de Sófocles, avui perduda, és el personatge principal. Havent marxat Orestes, ja rei de Micenes, i Pílades a Tàuride a la recerca de l'estàtua d'Àrtemis Tàurica, és anunciada a Micenes la notícia de la seva mort, i s'afegeix que és la pròpia Ifigènia la immoladora del seu germà. Immediatament, Aletes, fill de Egist, s'apodera del tron. Electra es trasllada llavors a Delfos, on es troba amb Ifigènia, que ha arribat amb Orestes. En veure la seva germana, Electra, que la creu culpable, vol castigar-la, i quan està a punt d'encegar-la amb una torxa ardent que ha agafat de l'altar, adverteix la presència del seu germà. Electra i Orestes tornen llavors a Micenes, on donen mort a Aletes. Orestes casa amb Hermione, filla d'Helena, i Electra és donada en matrimoni a Pílades, i parteix amb ell a Fòcide. D'aquesta unió naixeran Medent i Estrofi.

1Deessa frígia, anomenada la Mare Terra o la Gran Mare. El seu culte era molt antic, i s'havia iniciat al neolític. Representava a la terra fèrtil, les coves, les muntanyes, les fortaleses, la natura i als animals. Són molt importants entre els grecs els seus rituals mistèrics.

2La representació en llenya de Pal·las Atena.

3Segons la llegenda, van ser assetjades pel caçador Orió, que les desitjava. Però elles van volar tan amunt que van arribar al cel i allà van quedar fixades com un grup d'estels de la constel·lació del Taure.

4Un dels Διόσκυροι, fills de Zeus i Leda. El seu germà era Pòl·lux, i les seves germanes, Clitemnestra i Helena. La tradició relata que Zeus, prenent l'aparença d'un cigne, es va unir a Leda, esposa de Tindàreu, i ella després va pondre dos ous: del primer van néixer els Diòscurs -Càstor i Pól·lux- i del segon van néixe Helena i Clitemnestra.

5Són els monstres nascuts de la sang d'Urà després de l'emasculació, que perseguien els crims amb vessament de sang, especialment contra la pròpia família. De fet, són la causa de les desgràcies de la família d'Agamèmnon: va haver de sacrificar la seva filla Ifigènia perquè l'esquadra grega pogués partir cap a Troia, ja que, segons conta la llegenda, un dia Agamèmnon, en haver mort un cérvol, va comparar la seva habilitat amb la de la deessa Àrtemis; aquesta, en resposta, immobilitzà la seva flota i exigí el sacrifici d’Ifigènia, a qui salvà en l'últim moment traslladant-la a Táuride. Clitemnestra, esposa d’Agamèmnon i mare d’Ifigènia, mai el perdonarà haver intentat matar la seva filla.

Aquí teniu part del pròleg de l'Orestes d'Eurípides, pronunciat per Electra:

Ἠλέκτρα

Οὐκ ἔστιν οὐδὲν δεινὸν ὧδ' εἰπεῖν ἔπος
οὐδὲ πάθος οὐδὲ ξυμφορὰ θεήλατος,
ἧς οὐκ ἂν ἄραιτ' ἄχθος ἀνθρώπου φύσις.
ὁ γὰρ μακάριος -- κοὐκ ὀνειδίζω τύχας
Διὸς πεφυκώς, ὡς λέγουσι, Τάνταλος
κορυφῆς ὑπερτέλλοντα δειμαίνων πέτρον
ἀέρι ποτᾶται: καὶ τίνει ταύτην δίκην,
ὡς μὲν λέγουσιν, ὅτι θεοῖς ἄνθρωπος ὢν
κοινῆς τραπέζης ἀξίωμ' ἔχων ἴσον,
ἀκόλαστον ἔσχε γλῶσσαν, αἰσχίστην νόσον.
οὗτος φυτεύει Πέλοπα, τοῦ δ' Ἀτρεὺς ἔφυ,
ᾧ στέμματα ξήνασ' ἐπέκλωσεν θεὰ
ἔριν, Θυέστῃ πόλεμον ὄντι συγγόνῳ
θέσθαι. τί τἄρρητ' ἀναμετρήσασθαί με δεῖ;
ἔδαισε δ' οὖν νιν τέκν' ἀποκτείνας Ἀτρεύς.
Ἀτρέως δέ: τὰς γὰρ ἐν μέσῳ σιγῶ τύχας·
ὁ κλεινός, εἰ δὴ κλεινός, Ἀγαμέμνων ἔφυ
Μενέλεώς τε Κρήσσης μητρὸς Ἀερόπης ἄπο.
γαμεῖ δ' ὃ μὲν δὴ τὴν θεοῖς στυγουμένην
Μενέλαος Ἑλένην, ὃ δὲ Κλυταιμήστρας λέχος
ἐπίσημον εἰς Ἕλληνας Ἀγαμέμνων ἄναξ·
ᾧ παρθένοι μὲν τρεῖς ἔφυμεν ἐκ μιᾶς,
Χρυσόθεμις Ἰφιγένειά τ' Ἠλέκτρα τ' ἐγώ,
ἄρσην δ' Ὀρέστης, μητρὸς ἀνοσιωτάτης,
ἣ πόσιν ἀπείρῳ περιβαλοῦσ' ὑφάσματι
ἔκτεινεν: ὧν δ' ἕκατι, παρθένῳ λέγειν
οὐ καλόν: ἐῶ τοῦτ' ἀσαφὲς ἐν κοινῷ σκοπεῖν.
Φοίβου δ' ἀδικίαν μὲν τί δεῖ κατηγορεῖν;
πείθει δ' Ὀρέστην μητέρ' ἥ σφ' ἐγείνατο
κτεῖναι, πρὸς οὐχ ἅπαντας εὔκλειαν φέρον.
ὅμως δ' ἀπέκτειν' οὐκ ἀπειθήσας θεῷ·
κἀγὼ μετέσχον, οἷα δὴ γυνή, φόνου.
[Πυλάδης θ', ὃς ἡμῖν συγκατείργασται τάδε.]
ἐντεῦθεν ἀγρίᾳ συντακεὶς νόσῳ [νοσεῖ]
τλήμων Ὀρέστης ὅδε πεσὼν ἐν δεμνίοις
κεῖται, τὸ μητρὸς δ' αἷμά νιν τροχηλατεῖ
μανίαισιν: ὀνομάζειν γὰρ αἰδοῦμαι θεὰς
εὐμενίδας, αἳ τόνδ' ἐξαμιλλῶνται φόβῳ.
ἕκτον δὲ δὴ τόδ' ἦμαρ ἐξ ὅτου σφαγαῖς
θανοῦσα μήτηρ πυρὶ καθήγνισται δέμας,
ὧν οὔτε σῖτα διὰ δέρης ἐδέξατο,
οὐ λούτρ' ἔδωκε χρωτί: χλανιδίων δ' ἔσω
κρυφθείς, ὅταν μὲν σῶμα κουφισθῇ νόσου,
ἔμφρων δακρύει, ποτὲ δὲ δεμνίων ἄπο
πηδᾷ δρομαῖος, πῶλος ὣς ὑπὸ ζυγοῦ.
ἔδοξε δ' Ἄργει τῷδε μήθ' ἡμᾶς στέγαις,
μὴ πυρὶ δέχεσθαι, μήτε προσφωνεῖν τινα
μητροκτονοῦντας· κυρία δ' ἥδ' ἡμέρα,
ἐν ᾗ διοίσει ψῆφον Ἀργείων πόλις,
εἰ χρὴ θανεῖν νὼ λευσίμῳ πετρώματι.
[ἢ φάσγανον θήξαντ' ἐπ' αὐχένος βαλεῖν.]
ἐλπίδα δὲ δή τιν' ἔχομεν ὥστε μὴ θανεῖν·
ἥκει γὰρ ἐς γῆν Μενέλεως Τροίας ἄπο,
λιμένα δὲ Ναυπλίειον ἐκπληρῶν πλάτῃ
ἀκταῖσιν ὁρμεῖ, δαρὸν ἐκ Τροίας χρόνον
ἄλαισι πλαγχθείς: τὴν δὲ δὴ πολύστονον
Ἑλένην, φυλάξας νύκτα, μή τις εἰσιδὼν
μεθ' ἡμέραν στείχουσαν, ὧν ὑπ' Ἰλίῳ
παῖδες τεθνᾶσιν, ἐς πέτρων ἔλθῃ βολάς,
προύπεμψεν ἐς δῶμ' ἡμέτερον· ἔστιν δ' ἔσω
κλαίουσ' ἀδελφὴν συμφοράν τε δωμάτων.
ἔχει δὲ δή τιν' ἀλγέων παραψυχήν·
ἣν γὰρ κατ' οἴκους ἔλιφ', ὅτ' ἐς Τροίαν ἔπλει,
παρθένον ἐμῇ τε μητρὶ παρέδωκεν τρέφειν
Μενέλαος ἀγαγὼν Ἑρμιόνην Σπάρτης ἄπο,
ταύτῃ γέγηθε κἀπιλήθεται κακῶν.
βλέπω δὲ πᾶσαν εἰς ὁδόν, πότ' ὄψομαι
Μενέλαον ἥκονθ': ὡς τά γ' ἄλλ' ἐπ' ἀσθενοῦς
ῥώμης ὀχούμεθ', ἤν τι μὴ κείνου πάρα
σωθῶμεν. ἄπορον χρῆμα δυστυχῶν δόμος.

I aquí, la sempre fantàstica traducció de Carles Riba:

ELECTRA:

No es pot concebre res que espanti tant de dir,
no, cap sofrença ni desastre enviat pel Cel,
que la natura humana no en suporti el pes.
Aquell feliç —no em burlo de la seva sort—
de Tàntal parlo, nat de Zeus, com diu la gent,
vola a mig aire, amb el terror d'un peny suspès
damunt la testa, i és un càstig que sofreix,
com diu la història, perquè mortal com era ell,
honrat a seure a taula amb déus en paritat,
no va frenar la llengua, flac ben vergonyós!
Engendra Pèlops, i d'aquest va néixe' Atreu,
al qual la dea va teixî els fils combinant
discòrdia, fer la guerra a Tiestes, que era el seu
germà. ¿Enumeraria el que és pecat de dir?
Per fer-li un àpat, va matar-li els fills Atreu.
D'Atreu —perquè no conto els casos d'entremig—
naixé Agamèmnon, el famós, si és fama això,
i Menelaos, de la cretea Aèrope.
I Menelaos es casà amb Helena, sí,
que els déus detesten, i el rei Agamèmnon es guanyà
el llit de Clitemnestra, memorable als grecs.
Som tres les noies que tingué de l'única,
Crisòtemis, Ifigenia i Electra, que sóc jo,
i un fill, Orestes, d'una mare criminal,
que va enxarxâ el seu home en un espès teixit
i el va matar; la causa, no està bé de dir
per una noia: ho deixo a qui ho voldrà esbrinar.
Però a Febos ¿és que se l'ha d'acusar de crim?
Convenç Orestes que la mare que el parí
occeixi, cosa que tothom no lloa pas.
Amb tot, l'ha occida, no desobeint el déu.
Jo he pres, en tant que dona, part també en la mort,
i Pílades, que amb nosaltres ha cooperat.
Des d'aleshores, consumit d'un mal cruel,
el pobre Orestes jeu, vegeu-lo, estès damunt
d'un llit: la sang de la mare el fa girâ en rampells
de fúria. A penes m'atreveixo a anomenar
les dees que l'esveren, les Eumènides.
Ja fa amb aquest sis dies que la mare ha mort
a fil d'espasa, i que el foc va fer-ne pur el cos,
durant els quals Orestes ni ha engolit menjar
ni ha entrat a la banyera: dins els seus mantells
colgat, tot d'una que del mal sent un respit
i pensa, plora, i de vegades bot del llit
i es posa a córrer, com un poltre descollat.
I el poble d'Argos ha decretat que ni a cobert
ni a foc se'ns rebi, i que ningú ens adreci un mot,
per matricides; i és el dia assenyalat,
avui, perquè el sufragi d'Argos posi en clar
si se'ns condemna a mort per lapidació,
o bé clavant-nos l'esmolada fulla al coll.
Però esperança, una en tenim, de no morir.
Car Menelaos ha tornat de Tròada,
i omplint el port de Nàuplion amb els seus vaixells,
té presa terra, ell que ha anat tant temps errant
des que partí de Troia. I la que ens ha costat
tants plors, Helena, de nit, perquè no la veiés
amb llum de dia algú dels que han perdut els fills
davant de Troia i l'emprengués a cops de roc,
ens l'ha enviada abans a casa; i ara és dins
que plora la germana i les dissorts dels seus.
I tanmateix té algun consol dels seus dolors:
la filla que Menelaos va deixâ al casal
quan va embarcar-se, duta d'Esparta, i que lliurà
a la meva mare per criar-la, Hermíone,
en ella encara troba un goig i oblida els mals.
I guaito via enllà pertot, sí, quan veuré
Menelau que arriba. Tanmateix de feble impuls
és l'esperança que ens sosté, si Menelau
no ens salva. Pobra cosa, un casal infortunat!

Au, ara, si pots, respira!

That's all, folks!

Vacanceeeeeeeeeeeeeeeeeeeesssssssss!!!!!

2007-12-21T18:50:00.000+01:00

Només desitjar-vos bones festes i bon any a tots... ah... estudiau un poquet de llatí i grec, que sempre va bé!

Valete.

PD. Clicau aquí i flipareu (Mirau les fotos: Déu, que n'hi ha, de frikis, al món). Sembla broma, però aquesta gent realment pretén la recuperació de la res publica Romana. Bromes de banda, la informació sobre diferents aspectes culturals i històrics és magnífica, com ara el sacerdoci.

Una de 'mites domèstics'

2007-12-20T16:20:00.000+01:00

Ἔρις

Eris és la personificació de la Discòrdia. Segons ens diu Hesiode (Teogonia, 225 s.):

τίκτε δὲ καὶ Νέμεσιν, πῆμα θνητοῖσι βροτοῖσι,
Νὺξ ὀλοή· μετὰ τὴν δ᾿Ἀπάτην τέκε καὶ Φιλότητα
Γῆράς τ᾿οὐλόμενον, καὶ Ἔριν τέκε καρτερόθυμον.
αὐτὰρ Ἔρις στυγερὴ τέκε μὲν Πόνον ἀλγινόεντα
Λήθην τε Λιμόν τε καὶ Ἄλγεα δακρυόεντα
᾿Υσμίμας τε Μάχας τε Φόνους τ᾿Ἀνδροκτασίας τε
Νείκεά τε ψευδέας τε Λόγους Ἀμφιλλογίας τε
Δυσνομίην τ᾿ Ἄτην τε, συνήθεας ἀλλήλῃσιν,
Ὅρκον θ᾿, ὃς δὴ πλεῖστον ἐπιχθονίους ἀνθρώπους
πημαίνει, ὅτε κέν τις ἑκὼν ἐπίορκον ὀμόσσῃ.

Va parir també Nèmesi[1], flagell per als mortals,
la Nit funesta; després va parir Àpate[2] i Filotes[3],
i la cruel Gueras[4], i va parir Eris[5] d’ànim cruel.
Al seu torn l’abominable Eris va parir el penós Ponos[6]
i Lete[7], i Limos[8] i també les Àlgies[9] que fan plorar,
i els Combats i les Guerres, les Massacres i els Assassinats i
les Disputes, i les Paraules mentideres, les Disputes i
el Desordre i l’Ofuscació, companys l’una de l’altre,
i el Jurament, que molt i molt als homes damunt la terra
castiga, quan qualcú a propòsit jura en fals.

[1] la Venjança divina, encarregada de castigar les ofenses als déus.
[2] l’Engany
[3] la Tendresa
[4] la Vellesa
[5] la Discòrdia
[6] la Fatiga
[7] l’Oblit
[8] la Fam
[9] els Dolors

A Treballs i dies, 11 s., distingeix dues Èrides: la primera, abominable i cruel, incita a la discòrdia i a guerra; la segona, filla de la Nit, en Cronos la va ficar a les arrels de la terra, per tal que incitàs al treball, ja que l'enveja i la gelosia de la riquesa de l'altre fan que l'home s'esforci més per superar-lo. Diu així (Treballs i dies, 25 s.):

[...] ἀγαθὴ δ’Ἔρις ἥδε βροτοῖσιν.
καὶ κεραμεὺς κεραμεῖ κοτέει καὶ τέκτονι τέκτων,
καὶ πτωχὸς πτωχῷ φθονέει καὶ ἀοιδὸς ἀοιδῷ.

... bona Eris és aquesta per als mortals.
I el terrissaire del terrissaire està gelós, i el manobre del manobre,
i el pobre al pobre enveja, i l’aede a l’aede.

L'episodi mític més famós del nostre personatge d'avui va tenir lloc a unes de les més famoses noces de l'antiguitat, les de Tetis i Peleu, mare i pare d'Aquil·leu. Tots els déus havien estat convidats excepte Eris, que, maleïta, s'hi va presentar i va llençar una poma d'or damunt la taula amb la següent inscripció:

ΤΗΙ ΚΑΛΛΙΣΤΗΙ
'per a la més bella'

Hera, Atena i Afrodita van rivalitzar per la poma, fins que Zeus va decidir nomenar un jutge imparcial que decidís qui de les tres deesses n'era mereixedora.

Va encarregar al seu fidel fill Hermes que conduís les tres deesses al mont Ida, a la plana de Troia, i les hi presentés a Paris, bell jove, fill del rei Príam de Troia, que pasturava els ramats reials en aquell lloc. Ell havia de ser l'encarregat de dirimir el plet, segons voluntat de Zeus, i així l'hi va explicar el déu missatger Hermes a l'espantat jove.

El judici de Paris (1636), de Peter Paul Rubens

Durant el judici cada deessa va fer valer els seus mèrits al títol però a més li van prometre a Paris beneficiosos dons si aquest fallava al seu favor. Hera es va comprometre a fer-li sobirà de tota l'Àsia. Atena li va oferir la prudència i la victòria en tots els combats, i Afrodita li va brindar l'amor de la mortal més bella de Grècia, Helena d'Esparta. Paris va donar la poma a Afrodita, guanyant-se així la fidel protecció de la deessa per a ell i els seus per sempre, i l'enemistat de les altres dues deesses, cosa que quedarà reflectida a la Guerra de Troia.
Paris arriba a Esparta i el rei l'acull hospitalàriament a ca seua. Però Menelau ha d'absentar-se i anar a Creta i, quan tornarà, no trobarà ni el seu hoste ni la seua dona. Han fugit junts a Troia.
Menelau va invocar l'antic pacte que comprometia tots els reis grecs a defensar-lo, cas que la seua dona li fos disputada. I així va començar la guerra de Troia.

Χαίρετε

Feina per al nadal, al·lots i al·lotes

2007-12-19T17:16:00.000+01:00

Per als de 1r de batxillerat:

Llatí I: aquí teniu la fabella que heu de completar i traduir aquestes ¿vacances? de Nadal: format PDF (per imprimir-la) / format OpenOffice (per fer-la amb l'ordinador)
Grec I: açò és l'exercici que heu de fer aquestes ¿vacances? de Nadal: format PDF (per imprimir-lo) / format OpenOffice (per fer-lo amb l'ordinador).

Per als de 2n de Batxillerat:

Llatí II: aquí teniu el text de Cèsar que heu de traduir aquestes ¿vacances? de Nadal: format PDF (per imprimir-lo) / format OpenOffice (per fer-lo amb l'ordinador)
Grec II: açò és el text d'Apol·lodor que heu de traduir aquestes ¿vacances? de Nadal: format PDF (per imprimir-lo) / format OpenOffice (per fer-lo amb l'ordinador).

Ara una de freaks: un profe mostrant les declinacions cantant (ffffffffffffffffffff!!!!!!!!!!!)

Per avui ja n'hi ha prou (no tenc més temps)

Valete.

Tornam a les seccions habituals

2007-12-18T20:20:00.000+01:00

I començam amb 'cinema i clàssics', amb una superproducció de Hollywood, Cleopatra, dirigida el 1963 per l'ínclit Joseph L. Mankiewicz, que també havia dirigit la versió cinematogràfica del drama de Shakespeare Julius Caesar l'any 1953, de la qual ja havíem xerrat. La van protagonitzar Elizabeth Taylor, Rex Harrison en el paper de Cèsar, i Richard Burton en el de Marc Antoni. Si voleu conéixer la història de la darrera reina d'Egipte, de la dinastia grega dels Ptolomeus, consultau la magnífica entrada de la Viquipèdia. Pel que fa al director, ho va ser d'un bon grapat de clàssics de l'edat d'or de Hollywood, com podreu veure clicant aquí i aquí. Avui vos mostr la grandiosa entrada de Cleòpatra en Roma. Bruuuuutaaaaaaal!!!

Si teniu curiositat, heu de saber que gran part dels exteriors es van rodar a Espanya, i hi va haver molta gent que va fer-hi feina com a figurant. Des del punt de vista de la producció, vaser un maldecap per als capitosts dels estudis, degut al divisme de la Taylor i al seu enamorament d'en Burton, precissament durant el rodatge d'aquesta peli. Mirau i escoltau aquest anecdotari d'un admirador de la figura de Cleòpatra i, a més a més, professional del cinema.

Continuam amb una de les seccions més reeixides del bloc: 'freaks'... o no tant. Mirau com es pot recitar Homer:

El text pertany a Odissea (V, 270 ss.), i és el següent:

αὐταρ ὁ πηδαλίῳ ἰθύνετο τεχνηέντως
ἥμενος, οὐδέ οἱ ὕπνος ἐπὶ βλεφάροισιν ἔπιπτεν
Πληιάδας τ᾿ἐσορῶντι καὶ ὀψὲ δύοντα Βοώτην
Ἄρκτον θ᾿, ἣν καὶ ἄμαξαν ἐπίκλησιν καλέουσιν,
ἥ τ᾿αὐτοῦ στρέφεται καί τ᾿Ὠρίωνα δοκεύει,
οἴη δ᾿ἄμμορός ἐστι λοετρῶν Ὠκεανοῖο·
τὴν γὰρ δή μιν ἄνωγε Καλυψώ, δῖα θεάων,
ποντοπορευέμεναι ἐπ᾿ἀριστερὰ χειρὸς ἔχοντα.

Així que amb el timó menava hàbilment
mentre seia, i no li va caure la son damunt les parpelles
mentre les Plèiades contemplava i el Bootes, que es pon tard,
i l’Ossa, a qui també diuen de malnom el Carro,
que gira en el mateix lloc i aguaita Orió,
i així està privada dels banys d’Oceà;
que li va manar Calipso, divina entre les dees,
que navegàs amb ella a mà esquerra.

Com veieu, es tracta d'un mini tractat d'astronomia per a navegants.

Per avui res més, que és tard i hem de sopar.

Χαίρετε.

VIATGE A ROMA... i dates d'exàmens

2007-12-17T18:15:00.000+01:00

Com que veig que ningú diu res, aquí teniu el pressupost de l'agència de viatges perquè el consulteu. Clicau damunt la imatge per accedir-hi.

Pensau que heu de dir-me cosa tot d'una que ho sapigueu, preferiblement abans de vacances. He pensat un sistema per pagar sense que ens resulti molt difícil: podríem establir un sistema de quotes mensuals d'aquí al mes d'abril, de manera que pagaríem 200 euros com a senyal a principi de gener, i 200 euros cada mes fins el mes d'abril.

Ara anam per feina: clicau a l'enllaç Kalendarium probationum del menú de l'esquerra i veureu les dates dels exàmens de la 2a avaluació.

Χαίρετε

SATVRNALIA

2007-12-17T17:03:00.000+01:00

Em limit a reproduir el magnífic post que l'any passat per aquestes dates va fer na Charo Marco al seu interessantíssim blog, Caliope (Marco, Charo, "http://caliopeausiasmanises.blogspot.com/2006/12/saturnalia.html", Caliope Diario del departamento de clásicas del IES Ausiàs March de Manises, URL: http://caliopeausiasmanises.blogspot.com, desembre, 2007), on ens xerra d'aquesta festa romana dedicada a Saturn, antiga divinitat itàlica encarregada dels cultius i les collites, que més tard, amb la introducció de la cultura grega a Roma, va ser assimilada a Cronos.

Així escrivia na Charo:

Las Saturnalia eran unas fiestas en honor a Saturno, en un principio, dios de la agricultura y las cosechas. Con el tiempo fue equiparado a la divinidad griega Crono, dios del tiempo. Esta celebración duraba sólo un día, el 17 de Diciembre, pero posteriormente se prolongó del 17 al 23 de mes citado.
Esta fiesta rememoraba la Edad de Oro de la Humanidad en la que Saturno gobernaba y en la que no existían las diferencias sociales, el sustento no se ganaba con el trabajo, reinaba la paz y siempre había comida.

Al igual que se hace en nuestra era, el año se cerraba con unas festividades de alegría, paz y felicidad, pues estas conmemoraciones festejaban el fin del año y el comienzo de otro nuevo.

Las celebraciones se abrían cortando la cinta de lana que sujetaba al dios durante todo el año para que no huyera de la ciudad. A continuación, se celebraba un sacrificio en su honor en el templo que tenía ubicado en el Foro y se continuaba con un banquete público al que podía asistir todo el pueblo.

Para poder participar de las conmemoraciones, las actividades de la ciudad se paralizaban. Se cerraban los comercios, las escuelas, los tribunales, se otorgaba la libertad a los presos y se suspendían las ejecuciones de los condenados a muerte.
Para que reinara la felicidad entre los ciudadanos se llevaban a cabo sorteos de lotería y la gente deambulaba por la calle, permitiéndoseles jugar y apostar en público. A su vez, podían asistir en el anfiteatro a combates de gladiadores.
El vino y las comidas abundantes caracterizaban a esta semana festiva.
La gente vestía con sus mejores galas para asistir a los banquetes, dejaban de lado sus togas cotidianas para ataviarse con los trajes festivos (synthesis).
Los esclavos coronaban sus cabezas con unos gorros llamados pileus, símbolo de libertad.
En el núcleo familiar, las celebraciones eran más relajadas, pues se intercambiaban regalos; a los hijos se les regalaban muñecos de barro (sigilla) y a los amigos velas (cerei). Durante estos días las familias se reunían y comían todas juntas, principalmente un dulce de miel y frutos secos que llevaba un obsequio en su interior (haba seca), el que lo encontraba era coronado como princeps Saturnalicius y sus órdenes debían de ser cumplidas.
Como los esclavos formaban parte de la casa, también disfrutaban de la festividad. Los esclavos eran liberados de sus tareas cotidianas y se intercambiaban los roles sociales, pues los esclavos eran servidos por sus amos, e incluso podían injuriarlos, sin ser castigados. También se les permitía desempeñar cargos del Estado.
Se sabe que en el segundo día de las Saturnalia se llevaba a cabo un carnaval que sería el preludio de nuestros carnavales.
La fiesta finalizaba el 23 de diciembre tras seis días de banquetes, de regalos y de inversión del estatus social.
Tras leer las celebraciones que se realizaban durante las Saturnalia resulta difícil no ver reminiscencias de la fiesta pagana en la celebración de la Navidad:

Reuniones familiares con abundante comida y bebida.
Intercambio de regalos.
Sorteo de lotería.
Consumo de un dulce con un haba seca en su interior, el que la descubre tendrá buena suerte y se cumplirá su voluntad.
Uso de vestimenta más lujosa.

Alguna referencia clásica sobre las Saturnalia:

Synthesibus dum gaudet eques dominusque senator

Dumque decent nostrum pillea sumpta Iovem;

Nec timet aedilem moto spectare fritillo,

Cum videat gelidos tam prope verna lacus:

Divitis alternas et pauperis accipe sortes:

Praemia convivae dent sua quisque suo.

'Sunt apinae tricaeque et si quid vilius istis.'

Quis nescit? vel quis tam manifesta negat?

Sed quid agam potius madidis, Saturne, diebus,

Quos tibi pro caelo filius ipse dedit?

Vis scribam Thebas Troiamve malasve Mycenas?

'Lude,' inquis, 'nucibus'. Perdere nolo nuces.

"Mientras se alegra con sus vestidos de fiesta el caballero y el senador, señor de Roma; mientras a nuestro Júpiter sienta bien el birrete de liberto y el esclavo nacido en casa agitando el cubilete de los dados no teme la presencia del edil viendo tan de cerca el hielo de las fuentes, recibe las suertes alternas del rico y del pobre, que cada uno dé los regalos que le convenga a sus comensales; éstos son frivolidades, fruslerías y otras cosas si cabe, de menos importancia. ¿Quién lo ignora o niega cosas tan claras' ¿Pero qué haré con preferencia, Saturno, en los días de borrachera que en vez del cielo te consagró tu propio hijo? ¿Quieres que yo escriba sobre Tebas, sobre Troya o sobre la criminal Micenas?. Juega con nueces- me dirás. Yo no quiero perder las mías". (Marcial. XIV, 1)

Leyenda sobre la fundación del templo de Saturno:

"En los tiempos en que Saturno vivía en Italia, un campesino llamado Icario dio hospitalidad al dios, el cual se unió con su hija, Entoria y tuvo de ella cautro hijos: Jano, Himno, Fausto y Félix. Saturno enseñó a su huesped el arte de la vid y elaborar el vino, recomendándole hiciese participar a sus vecinos de los conocimientos adquiridos. Icario invitó a sus vecinos y les dio de beber su vino, sumiéndolos así en un sueño profundo. cuando despertaron, creyéronse envenenados y lapidaron a Icario; los nietos de éste, apenados, se ahorcaron. Entonces surgió una epidemia entre los romanos y consultando al oráculo de Delfos declaró que era consecuencia de la cólera de saturno. Para aplacar al dios, Lutacio Catulo fundó el templo de Saturno al pie del Capitolio, así como un altar con cuatro caras (los cuatro hijos de Entoria) y dio el nombre de Jano al mes de enero. Saturno transformó en constelación a la familia de Icario." (P. Grimal. Diccionario de mitología, p. 159 y ss. Fuente original Plutarco, Paral.,9 )

Si os apetece recrear la fiesta en el aula, podéis ver unos posibles rituales aquí.

Bona Saturnalia!

Valete!

PD. Si voleu ampliar informació, podeu visitar els webs següents:

http://hortushesperidum.blogspot.com/2006/12/saturnalia.html
http://es.wikipedia.org/wiki/Saturnalia
http://penelope.uchicago.edu/Thayer/E/Roman/Texts/Macrobius/Saturnalia/home.html
http://www.culturaclasica.com/agenda_pagana/december.htm

http://caliopeausiasmanises.blogspot.com/2006/12/saturnalia.html

Ja som aquíííííííí!!!

2007-12-10T18:14:00.000+01:00

Després d'uns quants dies sense l'aire que necessitam per respirar, és a dir, aquest bloc, tornam a ser aquí (gràcies als déus, que m'han pogut salvar l'ordinador, que si no... adéu paga extra!!).

Només vos volia participar la bona nova: ja som aquí (rursus), que avui no tenc temps de res més, perquè he de tornar a instal·lar totes les cosetes que fan que aquesta punyetera màquina tengui qualque utilitat (ja sabeu: Euclides GP, OpenOffice, Mozilla...).l

Per acabar, una pàgina de gramàtica llatina que ens ha fet arribar en Bacus per mitjà de la nostra viqui.

D'aquí poc temps, tots els nostres indispensables: freaks, 'cinema i clàssics', 'còmics i clàssics', 'mites domèstics', 'tòpics i clàssics'... I la poesia, sense la qual la vida manca d'un mínim de sentit (booonu, un poc exagerat, però ja hem coneixeu... ho som, d'excessiu).

Valete.

No és acabador, açò de corregir!

2007-11-27T19:36:00.000+01:00

Va per als alumnes de 2n, que encara els hi dec unes quantes feines. No passeu pena, ho aconseguiré!! (no avui, però).

Per no deixar abandonat el bloc, avui només vos oferesc un dels nostre 'mites domèstics', amb na Dido com a protagonista:

Dido
Na Dido és una de les protagonistes de la llegenda de la migració fenícia a l'occident de la Mediterrània. Era filla del rei de Tir, a Fenícia, que en morir va llegar el regne als dos fills, a Elisa (el nom fenici de Dido), i al seu germà Pigmalió. Tot i ser un fiet, el poble va fer rei a Pigmalió, i va casar n'Elisa amb el seu oncle Siqueu, sacerdot del temple d'Hèracles, i segona autoritat del regne. En fer-se adult, Pigmalió va matar Siqueu per fer-se amb el tresor del temple, cosa que no va aconseguir, perquè Dido va fugir amb ell, en companyia d'uns quants nobles tiris, descontents amb la política de Pigmalió.
Al seu pas per Xipre, els tiris van segrestar vuitanta al·lotes que s'havien consagrat a la deessa Afrodita, per fer d'elles les seues esposes. Finalment van arribar al nord d'Àfrica, on els indígenes els van rebre amistosament i, a petició de Dido, els van concedir establir-se en el territori que pogués abarcar la pell d'un bou. Dido va ordenar tallar la pell a tires tan primes que, totes fermades, van abarcar prou territori per construir una ciutat.
Poc després de fundada Cartago, hi va arribar Eneas fugint de la destruïda Troia, de qui Dido es va enamorar bojament. Al llibre IV de l'Eneida Virgili ens narra la història d'amor no correspost. Vet aquí el començament d'aquest llibre:

La reina, peró, ara ja tocada per un profund neguit, alimenta en les seves venes la ferida i es consumeix en un foc que manté en secret. Li tornen al cap el coratge inmens de l’heroi i la glòria incomparable del seu llinatge; té fixament clavats al cor el seu rostre i les seves paraules, i el neguit no permet als seus membres un plàcid repós. Una nova Aurora il·luminava la terra amb la llàntia de Febos i havia allunyat ja del firmament la nit humida, quan Dido, gairebé perdut el seny, s’adreça a la seva estimada germana amb aquestes paraules: «Anna, germana meva, quins malsons em terroritzen i em mantenen indecisa! Quin hoste tan singular ha arribat al nostre palau! Quin posat més distingit en el rostre! Quin coratge en el seu pit i en les seves gestes! Crec ben bé, i la meva creença no és mancada de fonament, que deu ser del llinatge dels déus. La por revela els esperits innobles. Ai, quins destins l’han sacsejat! Quines guerres ens contava que havia dut a terme! Si no tingués fixa i inamovible en el meu cor la voluntat de no casar-me amb ningú més després que el primer amor em deixà desenganyada amb la mort, si no sentís aversió pel llit i les torxes nupcials, potser fóra capaç de sucumbir a aquesta única temptació. Anna, t’ho he de confessar, després del destí del meu dissortat marit Siqueu, i de la dispersió dels meus Penats amb l’acte criminal del meu germà, només aquest home m’ha doblegat els sentits i l’ànim fins a fer-lo vacil·lar. Reconec els senyals de l’antiga flama. Peró abans desitjaria que s’obrís davant meu la profunditat de la terra o que el pare omnipotent m’enviés amb el seu llamp al regne de les ombres, a les pàl·lides ombres de l’Ereb i a la nit profunda, que no pas violar-te, oh Pudor!, i trencar les teves lleis. Aquell que fou el meu primer marit s’endugué tot el meu amor; que el continuï posseint i el guardi amb ell en el sepulcre. Després de parlar així, omplí el seu pit amb un esclat de llàgrimes.

Finalment Eneas engana Dido, fent-li creure que l'estima, i jeu amb ella amb la promesa d'amor etern, mentre els seus companys preparen les naus per fugir cap a Itàlia, on el destí menava l'heroi troià per fundar la ciutat que dominarà el món.
A l'endemà, Dido s'entem de l'engany i, desesperada, aixeca una gran pira i es llença al foc.
Aquest episodi és la tematització literària, en clau etiològica, de l'enemistat entre Roma i Cartago, que conduïrà al descendents d'Eneas i Dido a una guerra que, després d'un segle, acabarà amb la destrucció de Cartago, l'any 146 ae.

Miniatura del Manuscrit del Vaticà, una joia del s. V, on es representa la mort de Dido.

Valete

És que m'enredau bé!

2007-11-26T15:52:00.000+01:00

Bé... canvi de data d'examen acceptat!! Què hi farem!! L'examen de llatí de 1r serà dimecres. Recordau tornar a llegir el capítol VI, que les preguntes sortiran d'allà. L'examen tindrà l'estructura següent:

Traducció (5 punts). Si vos sembla demà podem xerrar de la possibilitat de canviar la traducció per 10 preguntes del tipus PENSVM C, que haureu de contestar en llatí.
Veu passiva (2,5 punts)
Preposicions i complements de lloc (2,5 punts)

Canvi de tema... Per als de 2n de grec... La correcció del exercicis... Mmmmmm... No sé què he de dir... Que demà passat la tindré... O s'altre... S'admeten queixes i reclamacions... Fins i tot insults (sense mentar la família)... Em sap greu... No sé què més he de dir al respecte... Ah!! Sí!! Χαλετός ἐστι ὁ τοῦ διδασκάλου βίος.

Per cert, avui xerravem a la classe de 2n de castellanismes 'flagrants', mereixedors d'una condemna que no està escrita. Aquí teniu el poema d'Ausiàs March, on (oh!!!! AAAGGGHHH!!!) trobam 'aberracions' com ara 'deports' i 'buitre'. Hi ha qui argumenta que... bé... açò de 'deports', en català medieval no significava el que ara significa 'deporte' en castellà (ni que hi existissin deports, en sentit actual, a l'edat mitjana!!!), que es referia a 'activitats d'esbarjo' en general, i que així és acceptat per l'IEC:

deport m. Recreació, esbarjo, comunament a l'aire lliure.

I jo em deman: què punyetes són els esports?? A més... si disposam d'un mot patrimonial... per què punyetes un anglicisme???

Quant a 'buitre'... Aquí sí hem de condemnar, i a la pena màxima, n'Ausiàs, aiaiaiaiai!!! Castellanista!!! Que l'IEC no ho accepta, açò de 'buitre'!!!! Si al manco hagués emprat un italianisme... açò sí és polit!! Un italianisme sí!!! Però un castellanisme??!!?? Aiaiai, Ausiàs, què estaries tu pensant!!
Bé, aquí teniu el poema:

Colguen les gents ab alegria festes,
lloant a Déu, entremesclant deports,
places, carrers e delitables horts
sien cercats ab recónt de grans gestes,
e vaja jo los sepulcres cercant,
interrogant ànimes infernades,
e respondran, car no són companyades
d'altre que mi en son contínuu plant.
Cascú requer e vol a son semblant,
per ço no em plau la pràtica dels vius:
d'imaginar mon estat són esquius,
sí com d'hom mort de mi prenen espant.
Lo rei xiprè, presoner d'un heretge,
en mon esguard no és malauirat,
car ço que vull no serà mai finat,
de mon desig no em porà guarir metge.
Cell Teixion qui el buitre el menja el fetge
e per tots temps brota la carn de nou
e en son menjar aquell ocell mai clou,
pus fort dolor d'aquesta em té lo setge,
car és un verm qui romp la mia pensa,
altre, lo cor, qui mai cessen de rompre,
e llur treball no es porà enterrompre
sinó ab ço que d'haver se defensa.
E, si la mort no em dugués tal ofensa:
fer mi absent d'una tan plasent vista,
no li graesc que de terra no vista
lo meu cos nuu, qui de plaer no pensa
de perdre pus que lo imaginar
los meus desigs no poder-se complir,
e, si em cové mon derrer jorn finir,
seran donats térmens a ben amar.
E, si en lo cel Déu me vol allogar,
part veure a Ell, per complir mon delit
serà mester que em sia dellai dit
que d'esta mort vos ha plagut plorar,
penedint vós com per poca mercè
mor rignocent e per amar-vos martre,
cell qui lo cos de l'arma vol departre
si ferm cregués que us dolríeu de se.
Llir entre cards, vós sabeu e jo sé
que es pot bé fer hom morir per amor:
creure de mi que só en tal dolor,
no fareu molt que hi doneu plena fe.

Açò m'ha dut a la memòria un treballet que tenc fet... poca cosa, no vos penseu... que rastreja restes de mitologia al llarg de la història de les literatures catalana i castellana. Pitjau aquí, si teniu curiositat. Memorable l'interview que Leopoldo Alas li fa a Apol·ló a la seua residència de Pafos (llàstima que no hi hagi el text sencer, que un temps era accessible a la biblioteca virtual Miguel de Cervantes, i ara ja no, coses del copyright).

I xerrant de mitologia, aquí teniu un petit florilegi de textos grecs i romans de tema mitològic.

Avui res més.

Χαίρετε

No sé quin títol posar avui... ah! sí! Ja queda poc per als exàmens (hahahae!!!)

2007-11-22T16:37:00.000+01:00

Mirau el que ha fet en Santi Carbonell, profe de grec de l'IES Cotes Baixes d'Alcoi:

Vos sona de res? Esper que sí, que si no... 'apaga y vámonos!!'

Ara, un poc de poesia, que l'altre dia vam rebre un comentari on s'esmentava Kavafis, i, cercant cercant, finalment he trobat uns quants poemes en versió original (clicau aquí per accedir a una pàgina excel·lent dedicada al poeta), dels quals vos oferiré un parell, el primer, un dels més coneguts, Ítaca, de 1911, en versió cinematogràfica i amb el text grec: vos recoman que el llegiu a la vegada que l'escoltau; el text no es recita sencer, i vos he assenyalat en vermell les parts que no es reciten. Si el voleu sentir sencer en grec, clicau aquí. Finalment la deliciosa, fins fer mal, traducció del nostre mai prou apreciat Carles Riba:

Ιθάκη

Σα βγεις στον πηγαιμό για την Ιθάκη,
να εύχεσαι νάναι μακρύς ο δρόμος,
γεμάτος περιπέτειες, γεμάτος γνώσεις.
Τους Λαιστρυγόνας και τους Κύκλωπας,
τον θυμωμένο Ποσειδώνα μη φοβάσαι,
τέτοια στον δρόμο σου ποτέ σου δεν θα βρεις,
αν μεν' η σκέψις σου υψηλή, αν εκλεκτή
συγκίνησις το πνεύμα και το σώμα σου αγγίζει.
Τους Λαιστρυγόνας και τους Κύκλωπας,
τον άγριο Ποσειδώνα δεν θα συναντήσεις,
αν δεν τους κουβανείς μες στην ψυχή σου,
αν η ψυχή σου δεν τους στήνει εμπρός σου.

Να εύχεσαι νάναι μακρύς ο δρόμος.
Πολλά τα καλοκαιρινά πρωϊά να είναι
που με τι ευχαρίστησι, με τι χαρά
θα μπαίνεις σε λιμένας πρωτοειδωμένους,
να σταματήσεις σ' εμπορεία Φοινικικά,
και τες καλές πραγμάτειες ν' αποκτήσεις,
σεντέφια και κοράλλια, κεχριμπάρια κ' έβενους,
και ηδονικά μυρωδικά κάθε λογής,
όσο μπορείς πιο άφθονα ηδονικά μυρωδικά,
σε πόλεις Αιγυπτιακές πολλές να πας,
να μάθεις και να μάθεις απ' τους σπουδασμένους.

Πάντα στον νου σου νάχεις την Ιθάκη.
Το φθάσιμον εκεί ειν' ο προορισμός σου.
Αλλά μη βιάζεις το ταξείδι διόλου.
Καλλίτερα χρόνια πολλά να διαρκέσει
και γέρος πια ν' αράξεις στο νησί,
πλούσιος με όσα κέρδισες στο δρόμο,
μη προσδοκώντας πλούτη να σε δώσει η Ιθάκη.

Η Ιθάκη σ'έδωσε τ' ωραίο ταξείδι.
Χωρίς αυτήν δεν θάβγαινες στον δρόμο.
Άλλα δεν έχει να σε δώσει πια.

Κι αν πτωχική την βρεις, η Ιθάκη δε σε γέλασε.
Έτσι σοφός που έγινες, με τόση πείρα,
ήδη θα το κατάλαβες οι Ιθάκες τι σημαίνουν.

Κωνσταντίνος Πέτρου Καβάφης

ÍTACA

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

Constantí Pere Kavafis (trad. de Carles Riba)

Toooooooooommmmmaaaaaaaaaaaaaa!!!! No sé si, després d'açò, podré continuar, que em tremolen fins i tot els pels de les cames!!!! (ja sé que no sóna gens poètic, però què hi farem, de vegades sentim amb els budells, si sentim ben a dins).

Aquí va un altre, en un to eruditament irònic, si atenem a la història moderna de Grècia: Esperant els bàrbars, de 1904. També el podeu escoltar en grec pitjant aquí.

Περιμένοντας τους Βαρβάρους

-Τι περιμένουμε στην αγορά συναθροισμένοι;
Είναι οι βάρβαροι να φθάσουν σήμερα.

-Γιατί μέσα στην Σύγκλητο μιά τέτοια απραξία;
Τι κάθοντ' οι Συγκλητικοί και δεν νομοθετούνε;

-Γιατί οι βάρβαροι θα φθάσουν σήμερα.
Τι νόμους πια θα κάμουν οι Συγκλητικοί;
Οι βάρβαροι σαν έλθουν θα νομοθετήσουν.

-Γιατί ο αυτοκράτωρ μας τόσο πρωί σηκώθη,
και κάθεται στης πόλεως την πιο μεγάλη πύλη
στον θρόνο επάνω, επίσημος, φορώντας την κορώνα;

-Γιατί οι βάρβαροι θα φθάσουν σήμερα.
Κι ο αυτοκράτωρ περιμένει να δεχθεί
τον αρχηγό τους. Μάλιστα ετοίμασε
για να τον δώσει μια περγαμηνή. Εκεί
τον έγραψε τίτλους πολλούς κι ονόματα.

-Γιατί οι δυό μας ύπατοι κ' οι πραίτορες εβγήκαν
σήμερα με τες κόκκινες, τες κεντημένες τόγες·
γιατί βραχιόλια φόρεσαν με τόσους αμεθύστους,
και δαχτυλίδια με λαμπρά γυαλιστερά σμαράγδια·
γιατί να πιάσουν σήμερα πολύτιμα μπαστούνια
μ' ασήμια και μαλάματα έκτακτα σκαλισμένα;

Γιατί οι βάρβαροι θα φθάσουν σήμερα·
και τέτοια πράγματα θαμπόνουν τους βαρβάρους.

-Γιατί κ' οι άξιοι ρήτορες δεν έρχονται σαν πάντα
να βγάλουνε τους λόγους τους, να πούνε τα δικά τους;

Γιατί οι βάρβαροι θα φθάσουν σήμερα·
κι αυτοί βαριούντ' ευφράδειες και δημηγορίες.

-Γιατί ν' αρχίσει μονομιάς αυτή η ανησυχία
κ' η σύγχυσις. (Τα πρόσωπα τι σοβαρά που έγιναν).
Γιατί αδειάζουν γρήγορα οι δρόμοι κ' οι πλατέες,
κι όλοι γυρνούν στα σπίτια τους πολύ συλλογισμένοι;

Γιατί ενύχτωσε κ' οι βάρβαροι δεν ήλθαν.
Και μερικοί έφθασαν απ' τα σύνορα,
και είπανε πως βάρβαροι πια δεν υπάρχουν.

Και τώρα τι θα γένουμε χωρίς βαρβάρους.
Οι άνθρωποι αυτοί ήσαν μιά κάποια λύσις.

Κωνσταντίνος Πέτρου Καβάφης

ESPERANT ELS BÀRBARS

¿Què esperem a la plaça tanta gent reunida?

Diu que els bàrbars avui seran aquí.

¿De què ve al Senat aquesta inacció?
¿Per què seuen els Senadors i no legislen?

És que els bàrbars arribaran avui.
¿Per què han de fer lleis ja els Senadors?
Les dictaran els bàrbars quan vindran.

¿Per què l'Emperador se'ns ha llevat tan d'hora
i és a seure al portal més gran de la ciutat,
dalt del tron, revestit i portant la corona?

És que els bàrbars arribaran avui,
i el nostre Emperador creu que ha de rebre
llur cap. I fins i tot té preparat,
per dar-l'hi, un pergamí. Allí li ha escrit
una llista de títols i de noms.

¿Per què els nostres dos cònsols i els pretors van avui
amb les togues vermelles, les togues recamades?
¿Per què porten braçals amb tantes ametistes
i anells amb esplèndides, cristal·lines maragdes?
¿Per què han pres avui uns bastons tan preciosos
amb tot de plata i or cisellats de mà mestra?

És que els bàrbars arribaran avui;
i tot això són coses que fascinen els bàrbars.

¿Per què els bons oradors no han vingut com sempre
a engegar llurs discursos, a dir el que d'ells s'espera?

És que els bàrbars arribaran avui;
i són gent que els empipen retòriques i arengues.

¿Per què ha començat de sobte aquesta angúnia
i aquest renou? (Oh, com s'han allargat les cares!)

¿Per què es buiden de pressa els carrers i les places
i tothom va tornant a casa molt pensívol?

És que s'ha fet de nit i els bàrbars no han vingut.
I uns homes arribats de la frontera
han dit com ja, de bàrbars, no se'n veuen enlloc.

¿I de nosaltres ara què serà sense bàrbars?
Aquesta gent alguna cosa bé resolia.

Constantí Pere Kavafis (trad. de Carles Riba)

Avui, res més.

Χαίρετε

Avui és un poc tard, som-hi, però !

2007-11-21T20:44:00.000+01:00

Bé... ha estat un dia llarg (sempre queixant-se , aquest Xavi!!), però aquí hi som, per oferir-vos unes poques cosetes.

Na Rea ens envia un petitíssim recull de tòpics literaris.

Ara que me'ls he mirats, se m'ha acudit una nova secció per al bloc: 'tòpics', on cercarem l'origen de les denominacions llatines. El primer tòpic, el Beatus ille, provinent de HORACI, Èpodes, I, 2, poema del qual vos oferesc els primers 30 versos:

Beatus ille qui procul negotiis,
ut prisca gens mortalium
paterna rura bobus exercet suis,
solutus omni fenore,
neque excitatur classico meles truci
neque horret iratum mare,
forumque vitat et superba civium
potentiorum limina.
Ergo aut adulta vitium propagine
altas maritat populos,
aut in reducta valle mugientium
prospectat errantis greges,
inutilisque falce ramos amputans
feliciores inserit,
aut pressa puris mella condit amphoris,
aut tondet infirmas ovis;
vel, cum decorum mitibus pomis caput
Autumnus agris extulit,
ut gaudet insitiva decerpens pira
certantem et uvam purpurae,
qua muneretur te, Priape, et te, pater
Silvane, tutor finium.
Libet iacere modo sub antiqua ilice,
modo in tenaci gramine;
labuntur altis interim ripis aquae,
queruntur in silvis aves,
fontesque lymphis obstrepunt manantibus,
somnos quod invitet levis.

Feliç aquell que lluny dels negocis,
com l'antiga estirp dels mortals,
els camps paterns treballa amb els seus bous,
lliure de tot deute,
i no es desperta amb el toc ferèstec de trompeta,
ni tem la mar irada,
i el fòrum evita i dels potentats
els superbs llindars .
Així, o amb adult sarment de vinyes
empelta els alts albers
o a l'estreta vall braolants
contempla errants ramats
i amb la falç podant inútils branques,
de més bones fa arrelar;
o netes àmfores ompl amb mel que vessa,
o ton febles ovelles;
o bé, quan el cap decorat amb suaus fruites
la Tardor treu als camps,
com li plau collir peres empeltades
i raïm com porpra,
amb el qual t'ofrenen a tu, Príap, i a tu, pare
Silvà, tutor de la pàtria.
Plau jeure ara sota vella alzina,
ara sobre ferma gespa;
llisquen mentrestant per altes ribes les aigües,
planyen al bosc les aus
i les fonts remoroses vessen nimfes
que conviden a suaus somnis.

Llegiu ara la traducció castellana de Fray Luís de León, que s'estalvia l'esment a Príap del vers 21 d'Horaci, per raons obvies, si mirau de quin 'deuet' estem xerrant:

Dichoso el que de pleitos alejado,
cual los del tiempo antigo,
labra sus heredades, no obligado
al logrero enemigo.

Ni la arma en los reales le despierta,
ni tiembla en la mar brava;
huye la plaza y la soberbia puerta
de la ambición esclava.

Su gusto es, o poner la vid crecida
al álamo ayuntada,
contemplar cuál pace, desparcida,
el valle su vacada.

Ya poda el ramo inútil, o ya enjiere
en su vez el extraño;
castra sus colmenas, o si quiere,
tresquila su rebaño.

Pues cuando el padre Otoño muestra fuera
la su frente galana,
con cuánto gozo coge la alta pera,
las uvas como grana.

Y a ti, sacro Silvano, las presenta,
que guardas el ejido,
debajo un roble antiguo ya se asienta,
ya en el prado florido.

El agua en las acequias corre, y cantan
los pájaros sin dueño;
las fuentes al murmullo que levantan,
despiertan dulce sueño.

Llegiu ara una visió del tòpic a càrrec d'Arturo Dávila, poeta mexicà contemporani, autor de les Catulinarias:

Dichoso aquél, Horacio,
que huye del mundanal ruido
(y del tráfico
y del smog)
y, lejos de los negocios de la poesía,
se dedica (como aconseja Voltaire)
a cultivar su jardín.
Y a hacer el amor a una mujer callada,
y a desayunar frutas con té de menta,
y a practicar yoga al atardecer,
y a ver, tras la ventana azul,
el mar
que siempre nace
y nunca muere.

S'ha de dir, però, que, tot i que és el tòpic horacià el que ha influït en la literatura posterior, no és Horaci el primer a emprar-lo. Així el poeta espartà Alcman, al s. VII ae, va escriure:

ὁ δ'ὄλβιος, ὅστις εὔφρων

ἁμέραν διαπλέκει

ἀκλαυτος· ἐγὼν δ'ἀείδω

Feliç aquell que, content,
el dia acaba de teixir
sense llàgrimes; jo, però, cant...

Per acabar, dins la secció 'còmics i clàssics', la tercera entrega de Asterix gladiator.

Valete

Perdonau per l'absència d'ahir...

2007-11-20T20:47:00.000+01:00

... encara que sembla que ningú m'ha trobat a faltar. Bé... és broma, que ja sé que esteis un poc estressats, que arriben exàmens 'a saco', i retgira un poc!

En Bacus ens proposa, per a la secció freaks, el següent vídeo:

De de ver, no sé si m'he de sentir ofés, que a jo també me pega de tant en tant per recitar aquestes coses, tot i que molt millor que no aquest, 'sosu, sosu'. Així que en Bacus m'està dient freak de manera subreptícia...??!! 'mañana te vas a enterar, chaval!!!'

Jo també estic un poc estressat, que demà ens fan una auditoria a l'Insti i he d'acabar d'aclarir un munt de papers: registre de notes, seguiment de programació, actes de departament... uuuuffffffffffff!!!! Immo dura est vita magistri!!!

Na Selene ens ha enviat a la viqui un treball sobre la llengua occitana: déu n'idò, per ser un treball fet a 3r d'ESO!!!

N'Ovidi, ara fa estona, ens va fer arribar un faaaaaaaaaantàààààààssssssssstiiiiiiiiic treball, fet a 1r de Batxillerat: comentari de dos poemes de Teognis de Mègara.

Açò és el que fa treure el suc a la viqui, al·lots i al·lotes: compartim coneixements gratis et amore, que és 'lu pulit'!!!

Dins els nostres 'mites domèstics', avui és el torn de na Δάφνη.
Com que hi va haver un excels poeta romà que va narrar el seu mite d'una manera magistral, m'estalviaré fer la feina que ja va fer un altre de manera insuperable: aquí teniu

OVIDI, Metamorfosis, I, 452-566 (traducció de Ferran Aguilera i Puentes per a Edicions La Magrana)

El primer amor de Febos¹ va ser Dafne, filla de Peneu;² no va ser causat per un atzar cec, sinó per l’ira cruel de Cupido³. El Deli,⁴ tot just després d'haver vençut el serpent, l'havia vist mentre corbava, tot tensant la corda, els extrems del seu arc i li havia dit: «Què fas tu, nen juganer, amb armes d'homes? Portar aquesta mena de carrega a les espatlles m'escau a mi, que soc capaç de donar cops infal·libles a una fera o a un enemic, i que fa poc he abatut amb fletxes innombrables Pitó, que cobria tanta extensió de terreny amb el seu ventre carregat de verí. Tu acontenta't d'encendre amb la teva flama no sé quina mena d'amors, i no vulguis aspirar a una glòria que a mi em pertoca».

El fill de Venus li va respondre: «El teu arc pot travessar tot el que vulgui, però el meu et travessarà a tu; en la mateixa mesura en què tots els animals són inferiors a un déu, la teva glòria és menor que la meva». Això va dir i, trencant l'aire amb el moviment de les seves ales, va col·locar-se, veloç, en el cim ombrívol del Parnàs; del seu buirac carregat de sagetes va treure dues fletxes amb efectes ben diversos; l'una fa fugir l’amor, l'altra el produeix. La que el produeix és d'or i té una punta afilada i lluent; la que el fa fugir és roma i té plom sota la canya. Aquesta última va clavar-la el déu a la nimfa, filla de Peneu; amb l'altra va ferir Apol·ló, travessant els seus ossos fins al moll. Tot d'una ell queda enamorat; ella fuig, fins i tot, de la paraula «amant»; gaudeix només en els amagatalls dels boscos i amb les despulles de les feres que captura, imitant, així, la virginal Febe.⁵ Una cinta lligava els seus cabells deixats anar en desordre. Molts van ser els seus pretendents; però ella, desdenyant-los tots, sense poder suportar la idea de prendre marit, recorre els paratges més amagats dels boscos, sense preocupar-se de saber què és l'himeneu,⁶ ni què és l'amor, ni què el matrimoni.

El pare li ha dit sovint: «Has de donar-me un gendre, filla». El pare li ha dit sovint: «Filla meva, has de donar-me néts». Ella, que odiava com un crim les torxes conjugals, s'avergonyia i mostrava el seu bell rostre envaït de rubor, i, envoltant el coll del seu pare amb els seus braços afalagadors, va dir-li: «Atorga'm, pare estimadíssim, de poder gaudir d'una virginitat perpètua. El seu pare la va concedir abans a Diana». Ell hi accedeix; però a tu, Dafne, la teva mateixa bellesa t'impedeix d'aconseguir el que desitges, i la teva aparença no s'adiu gens al teu vot. Febos l'estima; ha vist Dafne i desitja unir-se a ella. Espera aconseguir allò que desitja i els seus propis oracles l'enganyen.⁷ Com es cremen les palles lleugeres un cop llevades les espigues, com es cremen les tanques amb les torxes que un vianant sense adonar-se ha apropat massa o ha deixat abandonades amb l'arribada del dia, així el déu es consumeix en flames, així es crema fíns al fons del seu cor, i nodreix amb esperances un amor estèril. Mira els cabells d'ella que cauen en desordre pel seu coll i es demana: «Com serien si els pentinés?». Veu els seus ulls que brillen com estrelles, veu els seus llavis i no té prou d'haver-los vist; lloa els dits, les mans, els canells i els braços nus fíns més amunt del colze. Les parts que no veu les imagina millors encara. Ella, però, fuig més veloç que la brisa lleugera i no es detura en sentir aquestes paraules que la criden:

«Nimfa, t'ho suplico, filla de Peneu, atura't; no et persegueixo amb males intencions; nimfa, atura't. Així fuig l'ovella del llop, la cérvola del lleó, així fugen amb ales tremoloses les colomes de l’àliga, cadascuna dels seus enemics; jo et segueixo perquè t'estimo. Pobre de mi! vés en compte de no caure de boca a terra. Que les teves cames, que no ho mereixen, no sentin les ferides dels esbarzers i que jo no et sigui una causa de dolor. Els terrenys per on t'apresses són abruptes; no corris tant, t'ho prego, i deixa de fugir; jo mateix et seguiré més a poc a poc. Sàpigues, tanmateix, qui has enamorat; jo no sóc pas un habitant de les muntanyes, no sóc un pastor, ni un d'aquells homes rudes que guarden per aquí bestiar i ramats. No saps, no saps, inconscient, de qui fuges i per això fuges. A mi m’obeeixen la terra de Delos, Claros i Tènedos, i la residència reial de Pàtara;⁸ Júpiter és el meu pare; per a mi es revela el que serà, el que ha estat i el que és; per a mi els cants s'acompanyen dels sons de les cordes; la meva fletxa és infal·lible, tot i que n'hi ha una més infal·lible que la meva, la que ha ferit el meu cor, abans lliure de cuites. La medicina ha estat una de les meves invencions, sóc anomenat auxiliador pertot arreu, i controlo el poder de les herbes. Ai de mi! El mal d'amor no pot ser guarit amb cap mena d'herbes i les arts que són útils a tothom de res no serveixen al seu senyor».

Tenia intencions de continuar parlant, però la filla de Peneu va fugir amb la seva cursa esporuguida i va deixar-lo a ell i al seu discurs inacabat. També aleshores li va semblar bella; els vents li descobrien les formes del cos, l'aire de cara li agitava els vestits mentre corria, i la brisa lleugera li tirava enrere els cabells; la fugida augmentava la seva bellesa. Però el jove déu no pot suportar més perdre el temps amb paraules afectuoses i, empès per l'amor, segueix les seves petjades amb passos freturosos. Com quan un gos de les Gàl·lies ha vist una llebre en camp obert i, amb les seves potes, l'un cerca d'aconseguir la presa i l'altre la salvació; l'un sembla que l'agafa, espera d'engrapar-la d'un moment a l'altre i frega les petjades amb el musell estirat; l'altra té la incertesa de si serà atrapada, escapa per un pèl de les mossegades mateixes i esquiva la boca que ja la tocava; així corrien el déu i la donzella, ell mogut per l’esperança, ella per la por. El perseguidor, tanmateix, ajudat per les ales de l’amor, és més ràpid i no es permet un moment de repòs; encalça l'esquena de la fugitiva i llança el seu alè sobre els cabells escampats pel seu coll. Ella va empal·lidir esgotada i, vençuda per l’esforç de la vertiginosa fugida, va dir, tot contemplant les aigües del Peneu: «Ajuda'm, pare, si és veritat que els rius teniu poder diví; destrueix, transformant-la, aquesta figura meva que m'ha fet ser massa desitjada».

Tot just acabada la pregària, un pesat entorpiment li envaeix els membres, els seus pits delicats comencen a ser envoltats per una fina escorça, els seus cabells creixen transformant-se en fulles, els seus braços en branques; els peus, suara tan àgils, queden fixats a terra, convertits en arrels immòbils, el seu cap esdevé una copa d'arbre. Només queda d'ella la seva bellesa resplendent. Febos, tanmateix, continua estimant-la; posa la mà dreta en el tronc i sent com batega encara el seu cor sota la nova escorça; estreny amb els seus braços les branques com si fossin membres i omple la fusta de besos; la fusta, però, refusa els petons. El déu li digué: «Ja que no pots ésser la meva esposa, seràs, no ho dubtis, el meu arbre; ornaràs per sempre, llorer, els meus cabells, la meva lira, el meu buirac; acompanyaràs els cabdills romans quan veus alegres cantin el seu triomf i el Capitoli sigui testimoni de les llargues desfilades. També tu et dreçaràs, com a guardiana fidelíssima davant les portes d'August i protegiràs la corona d'alzina situada enmig;⁹ igual que el meu cap es conserva sempre jove i els meus cabells no són mai tallats, rep també tu l’honor de tenir un fullatge perenne». Peà¹⁰ havia acabat de parlar; el llorer va assentir amb les branques novelles i va semblar que havia agitat la copa com si fos un cap.

1. Apol·ló

2. Riu principal de Tessàlia

3. Déu de l'amor, fill de Venus

4. Sobrenom d’Apol·ló, anomenat així perquè va néixer a l'illa de Delos

5. Diana, germana bessona de Febos Apol·ló i deessa dels boscos i de la cacera. Com ja hem vist era identificada amb la lluna, igual que el seu germà era identificat amb el sol.

6. El casament. Himeneu era un déu fill d’Apol·ló i d'una nimfa, o de Venus i de Bacus segons una altra tradició, encarregat de presidir les cerimònies nupcials i d'encendre les torxes que eren portades a la processó nupcial.

7. Apol·lo coneix el futur i el transmet als homes per mitjà d'oracles. Hauria de saber, doncs, quina és la sort que espera al seu amor.

8. Santuaris famosos d'Apol·lo; Delfos a la Grècia continental, Claros i Pàtara a Àsia Menor, i Tènedos a l'illa del mateix nom, prop de Troia.

9. Per un privilegi del senat, August gaudia de l'honor de tenir un llorer a cada costat de la porta del seu palau, i, damunt, de la porta, una corona d'alzina que li havia estat concedida per ser «el salvador dels ciutadans».

10. Sobrenom d'Apol·lo. Era originàriament un déu de la medicina, després assimilat a Apol·lo.

Prou per avui.

Valete!

Παρασκευήν φιλοῦμεν

2007-11-16T17:04:00.000+01:00

... id est, 'diem Veneris amamus!'
Hodie breve erit nuntium, quia sodalitatem habeo.
Ariadna nobis offert Latinas orationes Hispanica lingua usitatas. Gratias tibi agimus, Ariadna.
Ex vicispatio quoque, ecce movens imago, a Rea oblata, e longaevisionis secuta nomine Elfen Lied, cuius initii carmen Latine cantum:

Littera eius non est recte scripta. Haec sunt correcta vocabula, quorum prima e Vulgata Latina (sacer Ecclesiae Catholicae Romanae liber Latine scriptus), anno CCCC adscripta, excerpta sunt; primus versus excerptus est e Libro Psalmorum, secundus e Sancti Iacobi Epistula:
Liber Psalmorum

36:30

os iusti meditabitur sapientiam et lingua eius loquetur iudicium

sancti Iacobi Epistula

1:12

beatus vir qui suffert temptationem quia cum probatus fuerit accipiet coronam vitae

Ceteri partes sunt in diversis Mediae Aetatis carminibus, Gregorianis modis. Primi versus quoque in Gregorianis carminibus sunt.
Citherea in vicispatio posuit hanc oblationem, ut ea dixit 'garrula garrula': Les cases romanes.
Denique, in sectione 'imagines delineatas et classici', secunda data Asterigis gladiatoris.

Valete.

PD. Latina scripta in: Perseus project vel Bibliotheca Augustana, vel The Latin library vel Intratext. Ἑλληνικὰ γράμματα ἐν: Perseus project vel Bibliotheca Augustana.