Bé, ja heu vist que açò de fer una entrada cada dia... "como que no". La veritat és que no recordava com era açò de dur al dia un blog, i que dóna més feina que no em pensava, si vols fer una coseta mínimament digna. Així, trob que allò de l'entrada diària no podrà ser, però sí que em compromet a fer, com a mínim, dues o tres per setmana, per tenir-vos entretinguts (si és que vos entretenen aquestes frikades de profe de clàssiques, és clar).
La frase llatina d'avui té a veure amb el periodisme, professió alhora lloada i menystinguda en els nostres dies, i no per manca de mèrit d'uns, els lloats, però sí per manca d'escrúpols d'altres, els menyspreats. L'aspecte d'aquesta professió que tracta l'entrada d'avui té a veure amb les famoses 5W, en terminologia anglosaxona: what, who, where, when, why, el principi subjacent de les quals és que, en una informació periodística, cada pregunta ha d'obtenir una resposta basada en dades, els fets bàsics que cal incloure a la informació perquè es consideri completa, i és important que cap d'aquestes preguntes sigui contestada amb un simple «sí» o «no».
Y vosaltres direu: "quina relació té açò amb la cultura clàssica?" Els nostres amics ens ho diran:
La vinyeta apareix a la pàgina 43 del n. 2 de la col·lecció, La falç d'or (La Serpe d'or, 1962). L'argument d'aquest episodi té a veure amb els costums dels druides cèltics. Un druida (en bretó, drouiz) era, en la cultura cèltica, un aristòcrata que exercia com a líder religiós, tot i que també exercia com a jutge, metge i assessor polític. Era una figura amb un gran prestigi social, fins al punt que no es podia prendre cap decisió important sense el seu vist-i-plau. Així, la «casta» dels druides era un poder fàctic amb un gran predicament entre els celtes de Gàl·lia i de Britània, si hem de creure les fonts dels historiadors grecs i romans que en van xerrar, perquè no ens ha arribat cap font escrita cèltica que en xerri, ja que la seua saviesa, considerada de caire màgic i provinent dels déus, només es podia transmetre oralment de mestres a deixebles.
Si vos fixau, el druida Panoràmix té una falç d'or al cinturó, ja que sembla que el fet de tallar amb aquesta eina el vesc, una herba que és l'ingredient principal de la poció màgica, li atorga les propietats màgiques. En aquest episodi, Panoràmix romp la falç d'or i prest haurà d'anar a una convenció druídica al bosc dels Carnuts, on es fa un concurs que sol guanyar cada any amb la seua poció, de manera que li és imprescindible trobar-ne un altra. El millor artesà de falçs d'or es troba a Lutècia, un oppidum gal situat a l'illa del riu Sena on avui es troba Notre-Dame, la catedral de Paris de París. Astèrix s'ofereix voluntari per fer el viatge a la «gran ciutat», acompanyat de Obèlix, que casualment és fill de cosí d'Amèrix, el famós artesà. L'episodi explota el tòpic de l'ingenu pagès de poble que visita la gran ciutat, on es troba un món totalment desconegut per ell: superpoblació, màfies, «policies» (les milícies urbanes romanes), etc.
Bé, tornant al tema: Quis, quid, ubi, quibus auxiliis, cur, quomodo, quando («qui, què, on, amb quins mitjans, per què, com i quan»), segons va establir Aristòtil, són un seguit de circumstàncies (μόρια περιστάσεως) que hom ha de tenir en compte en la narració d'uns fets. La formulació llatina que apareix en aquesta vinyeta, segons el filòsof medieval Tomàs d'Aquino (1225-1274), a la seua obra Summa Theologica, té l'origen en l'obra de Ciceró De inventione (Sobre la invenció), dedicada a la primera operació retòrica, la INVENTIO, consistent a trobar el tema que resultarà més adient perquè un discurs tengui l'efecte esperat, tot i que Ciceró no la formula exactament així, sinó que desenvolupa cada una de les circumstàncies in extenso.
Una formulació semblant apareix a una obra atribuïda erròniament a Agustí d'Hipona (354-420), amb el títol De Rhetorica (Sobre la retòrica): Quis, quid, quando, ubi, cur, quem ad modum, quibus adminiculis («qui, què, quan, on, per què, de quina manera i amb quins suports»), que segons l'autor va ser emprada pel rètor rodi Hermàgoras de Temnos, contemporani del propi Cicerò, que es va traslladar a Roma des de l'illa natal de Rodas per tal d'exercir de mestre de retòrica.
El mateix llatinòrum va ser emprat a un altre dels episodis de la sèrie, concretament a la pàgina 43 del penúltim dibuixat per Albert Uderzo, el n. 31, Astèrix i Latraviata (Astérix et Latraviata, 2001):
En definitiva, que si no sabem fefaentment (sí, fefaentment!) qui ha fet què, on, quan, com i per què ho ha fet, i amb quins mitjans, millor restam calladets, ja que, segons els clàssics, el nostre relat queda coix i mancat no només de credibilitat, sinó també de versemblança.
Au, idò, fins la pròxima.
Imatge del druida Panoràmix, preparant la poció màgica que feia invencible qui la bevia
Si vos fixau, el druida Panoràmix té una falç d'or al cinturó, ja que sembla que el fet de tallar amb aquesta eina el vesc, una herba que és l'ingredient principal de la poció màgica, li atorga les propietats màgiques. En aquest episodi, Panoràmix romp la falç d'or i prest haurà d'anar a una convenció druídica al bosc dels Carnuts, on es fa un concurs que sol guanyar cada any amb la seua poció, de manera que li és imprescindible trobar-ne un altra. El millor artesà de falçs d'or es troba a Lutècia, un oppidum gal situat a l'illa del riu Sena on avui es troba Notre-Dame, la catedral de Paris de París. Astèrix s'ofereix voluntari per fer el viatge a la «gran ciutat», acompanyat de Obèlix, que casualment és fill de cosí d'Amèrix, el famós artesà. L'episodi explota el tòpic de l'ingenu pagès de poble que visita la gran ciutat, on es troba un món totalment desconegut per ell: superpoblació, màfies, «policies» (les milícies urbanes romanes), etc.
Bé, tornant al tema: Quis, quid, ubi, quibus auxiliis, cur, quomodo, quando («qui, què, on, amb quins mitjans, per què, com i quan»), segons va establir Aristòtil, són un seguit de circumstàncies (μόρια περιστάσεως) que hom ha de tenir en compte en la narració d'uns fets. La formulació llatina que apareix en aquesta vinyeta, segons el filòsof medieval Tomàs d'Aquino (1225-1274), a la seua obra Summa Theologica, té l'origen en l'obra de Ciceró De inventione (Sobre la invenció), dedicada a la primera operació retòrica, la INVENTIO, consistent a trobar el tema que resultarà més adient perquè un discurs tengui l'efecte esperat, tot i que Ciceró no la formula exactament així, sinó que desenvolupa cada una de les circumstàncies in extenso.
Una formulació semblant apareix a una obra atribuïda erròniament a Agustí d'Hipona (354-420), amb el títol De Rhetorica (Sobre la retòrica): Quis, quid, quando, ubi, cur, quem ad modum, quibus adminiculis («qui, què, quan, on, per què, de quina manera i amb quins suports»), que segons l'autor va ser emprada pel rètor rodi Hermàgoras de Temnos, contemporani del propi Cicerò, que es va traslladar a Roma des de l'illa natal de Rodas per tal d'exercir de mestre de retòrica.
El mateix llatinòrum va ser emprat a un altre dels episodis de la sèrie, concretament a la pàgina 43 del penúltim dibuixat per Albert Uderzo, el n. 31, Astèrix i Latraviata (Astérix et Latraviata, 2001):
En definitiva, que si no sabem fefaentment (sí, fefaentment!) qui ha fet què, on, quan, com i per què ho ha fet, i amb quins mitjans, millor restam calladets, ja que, segons els clàssics, el nostre relat queda coix i mancat no només de credibilitat, sinó també de versemblança.
Au, idò, fins la pròxima.
