dijous, 20 de desembre de 2007

Una de 'mites domèstics'

Ἔρις

Eris és la personificació de la Discòrdia. Segons ens diu Hesiode (Teogonia, 225 s.):

τίκτε δὲ καὶ Νέμεσιν, πῆμα θνητοῖσι βροτοῖσι,
Νὺξ
ὀλοή· μετὰ τὴν δ᾿Ἀπάτην τέκε καὶ Φιλότητα
Γ
ῆράς τ᾿οὐλόμενον, καὶ ριν τέκε καρτερόθυμον.
αὐτὰρ
Ἔρις στυγερὴ τέκε μὲν Πόνον ἀλγινόεντα
Λήθην
τε Λιμόν τε καὶ Ἄλγεα δακρυόεντα
᾿Υσμίμας τε Μάχας τε Φόνους τ᾿Ἀνδροκτασίας τε
Νείκεά
τε ψευδέας τε Λόγους Ἀμφιλλογίας τε
Δυσνομίην
τ᾿ Ἄτην τε, συνήθεας ἀλλήλῃσιν,
Ὅρκον θ᾿, ὃς δὴ πλεῖστον ἐπιχθονίους ἀνθρώπους
πημαίνει
, ὅτε κέν τις ἑκὼν ἐπίορκον ὀμόσσῃ.

Va parir també Nèmesi[1], flagell per als mortals,
la Nit funesta; després va parir Àpate[2] i Filotes[3],
i la cruel Gueras[4], i va parir Eris[5] d’ànim cruel.
Al seu torn l’abominable Eris va parir el penós Ponos[6]
i Lete[7], i Limos[8] i també les Àlgies[9] que fan plorar,
i els Combats i les Guerres, les Massacres i els Assassinats i
les Disputes, i les Paraules mentideres, les Disputes i
el Desordre i l’Ofuscació, companys l’una de l’altre,
i el Jurament, que molt i molt als homes damunt la terra
castiga, quan qualcú a propòsit jura en fals.



[1] la Venjança divina, encarregada de castigar les ofenses als déus.
[2] l’Engany
[3] la Tendresa
[4] la Vellesa
[5] la Discòrdia
[6] la Fatiga
[7] l’Oblit
[8] la Fam
[9] els Dolors

A Treballs i dies, 11 s., distingeix dues Èrides: la primera, abominable i cruel, incita a la discòrdia i a guerra; la segona, filla de la Nit, en Cronos la va ficar a les arrels de la terra, per tal que incitàs al treball, ja que l'enveja i la gelosia de la riquesa de l'altre fan que l'home s'esforci més per superar-lo. Diu així (Treballs i dies, 25 s.):

[...] ἀγαθὴ δ’Ἔρις ἥδε βροτοῖσιν.
καὶ
κεραμεὺς κεραμεῖ κοτέει καὶ τέκτονι τέκτων,
καὶ πτωχὸς πτωχῷ φθονέει καὶ οιδὸς ἀοιδῷ.

... bona Eris és aquesta per als mortals.
I el terrissaire del terrissaire està gelós, i el manobre del manobre,
i el pobre al pobre enveja, i l’aede a l’aede.

L'episodi mític més famós del nostre personatge d'avui va tenir lloc a unes de les més famoses noces de l'antiguitat, les de Tetis i Peleu, mare i pare d'Aquil·leu. Tots els déus havien estat convidats excepte Eris, que, maleïta, s'hi va presentar i va llençar una poma d'or damunt la taula amb la següent inscripció:

ΤΗΙ ΚΑΛΛΙΣΤΗΙ
'per a la més bella'

Hera, Atena i Afrodita van rivalitzar per la poma, fins que Zeus va decidir nomenar un jutge imparcial que decidís qui de les tres deesses n'era mereixedora.

Va encarregar al seu fidel fill Hermes que conduís les tres deesses al mont Ida, a la plana de Troia, i les hi presentés a Paris, bell jove, fill del rei Príam de Troia, que pasturava els ramats reials en aquell lloc. Ell havia de ser l'encarregat de dirimir el plet, segons voluntat de Zeus, i així l'hi va explicar el déu missatger Hermes a l'espantat jove.











El judici de Paris (1636), de Peter Paul Rubens

Durant el judici cada deessa va fer valer els seus mèrits al títol però a més li van prometre a Paris beneficiosos dons si aquest fallava al seu favor. Hera es va comprometre a fer-li sobirà de tota l'Àsia. Atena li va oferir la prudència i la victòria en tots els combats, i Afrodita li va brindar l'amor de la mortal més bella de Grècia, Helena d'Esparta. Paris va donar la poma a Afrodita, guanyant-se així la fidel protecció de la deessa per a ell i els seus per sempre, i l'enemistat de les altres dues deesses, cosa que quedarà reflectida a la Guerra de Troia.
Paris arriba a Esparta i el rei l'acull hospitalàriament a ca seua. Però Menelau ha d'absentar-se i anar a Creta i, quan tornarà, no trobarà ni el seu hoste ni la seua dona. Han fugit junts a Troia.
Menelau va invocar l'antic pacte que comprometia tots els reis grecs a defensar-lo, cas que la seua dona li fos disputada. I així va començar la guerra de Troia.

Χαίρετε

1 comentari:

ovidi ha dit...

aiii, n'Eris! Es molt bo aquest mite del judici de Paris! Els homos som un desastre!

fa dos anys, a cultura clássica, amb na Rosa, em va tocar explicar la Comogonia i l'origen dels homes també i una de les parts que em va agradar més fou la de Pandora. És un episodi un tant contradictori i que crec que dóna molt de joc. M'ho vaig preparar amb els apunts de na Rosa de sa universitat en una optativa de mitologia!!! Ja et pots imaginar la quantitat de notes als marges que hi havia, va ser realment moooolt interessant! Bé idò a una deia que aquest mite era paradoxal ja que a dins de la gerra de Pandora hi havia també l'Esperança, la qual va quedar-se allà dins i es l'únic refugi dels homes. Però si era allà dins, l'Esperança és un mal?

Em va meravellar en aquest aspecte...

vagi bé!