Aquí van les de llatí: Correcció Prova 1 / Correcció Prova 2
Les de grec: Cir i els presoners / Dèdal i el laberint.
Allà van:
Primer, unes PPAU (que no són el contrari de guerra, sinó les Punyeteres -ja sabeu, scripta manent- Proves d'Accés a la Universitat):
Llatí II: Prova 1 / Prova 2 (dilluns corregirem la 1 i vos deixaré penjada la correcció de la 2).
Grec II: Correció de l'opció B de la prova que heu fet a ca vostra. Prova 1 / Prova 2.
Ara, uns mites.
Ναίαδες
Eren les nimfes de l'aigua dolça —fonts, pous, rius i rierols—, encarnant la divinitat del curs d'aigua que habitaven.
Encara que les Nàiades estaven associades amb l'aigua dolça, les Oceànides amb l'aigua salada i les Nereides específicament amb el mar Mediterrani, hi havia un cert solapament, ja que els grecs pensaven en les aigües del món com en un sistema únic, que es filtrava des del mar a profunds espais cavernosos al si de la terra, des d'on pujava ja dolça en filtracions i deus. Com a nimfes, les Nàiades són éssers femenins, dotats de gran longevitat però mortals. L'essència d'una Nàiade estava vinculada a la seua massa d'aigua, de manera que si aquesta s'assecava, ella moria.
.jpg)
La seva genealogia canvia segons el mitògraf i la llegenda consultada: Homer les fa «filles de Zeus», però altres afirmen que eren filles d'Oceà. És més comú considerar-les filles del déu-riu en el qual habiten. Totes les fonts i deus cèlebres tenen la seua Nàiade o el seu grup de Nàiades, normalment considerades germanes, i la seua llegenda pròpia. Eren sovint objecte de cultes locals arcaics, adorades com a forces essencials per a la fertilitat i la vida humana. Els joves que arribaven a la majoria d'edat dedicaven les seves penyores infantils a la Nàiade de la font local. Amb freqüència s'atribuïa a les Nàiades virtuts curatives: els malalts bevien l'aigua de la font a la qual estaven associades o bé, més rarament, es banyaven en elles. Les Nàiades també podien ser perilloses. En ocasions, banyar-se en les seues aigües es considerava un sacrilegi i les Nàiades prenien represàlies contra l'ofensor. Veure-les també podia ser motiu de càstig, cosa que normalment implicava com a càstig la bogeria de l'infortunat. Eren també conegudes per la seva gelosia.
Hi ha diferents tipus de Nàiades:
Crenees, nimfes de les fonts.
Heleades, nimfes dels pantans.
Limnades, nimfes dels llacs.
Pegees, nimfes dels deus.
Potamides, nimfes dels rius.
En la mitologia grega Medea era la filla d'Eetes, rei de la Còlquida i de la nimfa Idia. Era sacerdotessa d'Hècate, que alguns consideren sa mare i de la que se suposa que va aprendre els principis de la màgia juntament amb la seua tia, la maga Circe. Així, Medea és l'arquetip de bruixa o maga.
Quan Jasó i els argonautes van arribar a la Còlquida i van reclamar el velló d'or, el rei Eetes els va prometre que els donaria només si eren capaços de superar unes proves. En primer lloc Jasó havia de junyir dos bous que exhalaven flamerades de foc per la boca i llaurar un camp amb ells. Una vegada llaurat hauria de sembrar en els solcs les dents de drac que Eetes li va donar. Jasó va acceptar les condicions.
Medea, traspassat el seu cor pels dards precisos d'amor d'Eros i aconsellada per la seua germana, els fills de la qual havia salvat Jasó de perir a l'illa dels pardals, va visitar aquella mateixa nit Jasóni li va donar pocions, ungüents màgics i instruccions precises per superar les proves. Invulnerable al foc i posseïdor d'una força sobrenatural va poder l'heroi sotmetre els bous i junyir-los a l'arada. Després de sembrar les dents en els solcs, de cada dent sorgia un soldat: els σπαρτοί, homes sembrats, fortament armats. Quan un gran nombre d'ells havia crescut, i seguint els consells de Medea, va tirar una enorme pedra entre els soldats i aquests, que no sabien qui l'havia tirat, van lluitar aferrissadament entre ells. Finalment, encara sota els efectes de les pocions màgiques de Medea, Jasó va acabar amb els que van quedar vius.
Eetes es va emprenyar molt i es va negar a complir la seua part del tracte. Guiats per Medea, els argonautes van arribar al bosc on s'amagava el Velló d'Or, on Medea va exhortar als presents a evitar ser hipnotitzats no mirant als ulls al seu guardià, una serp enorme que mai dormia. Ajudada d'unes herbes especials i dels seus poders màgics, Medea va aconseguir adormir-la, permetent així que Jasó agafàs el trofeu i poguessin tots tornar amb ell a la pàtria.
L'expedició dels argonautes va partir amb Medea, ja que, sabedora que la seua traïció mai seria perdonada, i enamorada bojament de Jasó, havia pregat poder fugir amb ells a canvi dels seus serveis. Jasó no sols havia accedit sinó que va prometre fer-la la seua esposa, jurant-li que li seria sempre fidel. Eetes va manar al seu fill gran, Apsirt, al capdavant d'una gran flota per tal d'encalçar-los. Jasón i Medea van ordir una trampa, i amb l'excusa d'una negociació, van fer venir Apsirt amb la condició que vingués tot sol, la qual cosa va aprofitar Jasón per a matar-lo a traïció i llençar el seu cos, trossejat en bocins, al mar. El desconsolat Eetes va haver d'entretenir-se recollint un per un les restes del seu fill, la qual cosa va donar avantatge als argonautes perquè poguessin fugir.
Quan els argonautes van arribar a Creta després d'esperar que Circe purificara Medea per l'assassinat d'Apsirt i de travessar l'estret d'Escil·la i Caribdis i sobrepassar els dominis de les sirenes, els va ser impossible desembarcar, perquè l'illa estava custodiada per Tal·lus, el gegant de bronze. Tal·lus tenia una única vena que li arribava des del coll al turmell i que estava rematada amb un clau que evitava que se li sortís la sang. Medea va fer beure al gegant una poció, prometent-li que li faria immortal, però que en realitat era un potent somnífer. Després li va treure el clau i va deixar que es dessagnàs, podent així arribar a Creta.
Durant l'expedició, Hera continuava maquinant la seua forma de venjar-se del rei Pèlias, a qui odiava profundament. Va utilitzar estratagemes per a fer que s'enamoràs de Medea, perquè la deessa pensava que acabaria matant-lo. Quan Jasó i Medea van arribar a Iolcos, Pèlias es va negar a tornar-li el tron, malgrat que havien portat el velló. Medea va conspirar llavors perquè fossin les filles de Pèlias les que el matassin: disfressada de vella sacerdotessa d'Àrtemis, els va demostrar que es podia rejovenir un vell trossejant Esó, pare de Jasó, i bullint els trossos en un calder. Tot d'una Esó, rejovenit, en va sortir. Però quan les filles de Pèlias, excepte la petita, amb la millor intenció, van fer el mateix amb son pare, no va sobreviure.
Tot i haver-se alliberat ja de Pèlias, els habitants de Iolcos van rebutjar el magnicidi i Jasó i Medea van haver de fugir de Iolcos, partint cap a Corint. Allà Jasó va acordar amb el rei Creont abandonar Medea, a qui el rei pretenia expulsar de Corint, per unir-se a la seua filla, la princesa Glauce. Medea, arrossegada per la gelosia, va enviar a Glauce com a regal de noces un mant d'irresistible bellesa. Quan Glauce el va rebre de mans dels fill de Medea i Jasó, se'l va posar tot d'una, alliberant la màgia continguda en ell que la va convertir en una torxa humana. Les flames la van consumir totalment a ella i a Creont, que es va llençar damunt ella amb intenció de salvar-la. Tot seguit, per venjar-se de la traïció de Jasó, va matar els dos fills que havien tingut en comú, i els va donar al seu home per menjar.
Els habitants de Corint, en venjança per la mort de Creont i Glauce, la van apedregar al temple d'Hera i la van obligar a abandonar la ciutat en el carro de serps alades que li havia regalat el seu avi Hèlios.
Paul Cézanne, Medea, 1879-1882
Després d'anar amunt i avall durant un temps, Medea va arribar a la ciutat d'Atenes, el rei de la qual, Egeu, no sols li va oferir hospitalitat sinó que es va casar amb ella amb l'esperança que la seua màgia li permetés concebre un fill, tot i la seua edat. La màgia va complir les seues expectatives, tenint d'ell un fill a qui van anomenar Mede.
Quan Teseu, el fill secret d'Egeu, va arribar a Atenes per tal que son pare el reconegués com a hereu, Medea el va veure com una amenaça al futur del seu fill, i va intentar enverinar-lo. Però Teseu la va descobrir, i acusada de cometre horribles crims i de bruixeria, Medea va haver de fugir altra vegada, ara amb el seu fill.
Després de fugir precipitadament d'Atenes, Medea va arribar a l'actual Pèrsia, on el seu fill acabaria essent l'epònim del poble meda.
Medea no va morir, sinó que es va fer immortal i va habitar en els Camps Elisis, on diuen que es va casar amb Aquil·les.
