FELIX QVI POTVIT RERVM COGNOSCERE CAVSAS

Hodie, ante diem XI Kalendas Maias, Roma condita!

Així és. Segons els romans, va ser un 21 d'abril de l'any 753 aC quan Ròmul va solcar la terra sagrada del Pal·latí per tal de traçar el perímetre de la ciutat.

Dues són les fonts principals del mite, l'obra monumental de Titus Livi, Ab urbe condita (Des de la fundació de la ciutat), i el poema èpic de Virgili, del qual n'hem xerrat un parell de vegades per aquí: Aeneis (Eneida). Tots dos beuen d'una tradició que barrejava mite amb història.

Però avui no xerrarem de l'Eneida, sinó d'un altra obra de Virgili, Georgica (Geòrgiques). Aquesta obra, com indica el seu nom, derivat del grec γεωργός («pagès»), té una temàtica agrària. Però no hem de confondre la temàtica amb la finalitat: l'obra, ben igual que l'Eneida, va ser encomanada per Mecenes, el «ministre de propaganda» d'Octavi, a major glòria del fill adoptiu de Juli Cèsar.

Si l'Eneida pretenia insistir en l'origen diví de la família Júlia, les Geòrgiques, anteriors a la composició de l'Eneida, són un cant de lloança a la vida al camp, en línia amb l'ideal tradicionalista d'Octavi, no exempt d'adulació a la figura del fill d'Atia.

La citació d'avui, FELIX QVI POTVIT RERVM COGNOSCERE CAVSAS («feliç aquell qui ha sabut reconéixer les causes de les coses»), és el vers 489 del llibre II de les Geòrgiques, i apareix en dos episodis de la sèrie d'Astèrix. El primer d'ells és el n. 20 de la col·lecció, Astèrix a Còrsega (Astérix en Corse, 1973). A la pàgina 22 apareix aquesta vinyeta: 

En aquest episodi, que ja  vàrem comentar, Astèrix i Obèlix alliberen un presoner cors, que els romans havien deportat a la Gàl·lia, i l'acompanyen a l'illa, que els grecs havien anomenat Καλλίστη («la més polida»), per tal d'ajudar els corsos en la seua lluita contra un governador romà corrupte. I una vegada més és el vell pirata coix qui pronuncia el llatinòrum.

Aquest mateix vers és citat a la pàgina 41 de l'episodi n. 30:

Aquest àlbum és el sisè de l'etapa en solitari d'Albert Uderzo com a dibuixant i guionista, després de la mort de René Goscinny, El tràngol d'Obèlix (La Galère d'Obélix, 1996). En aquest episodi Obèlix decideix beure d'amagat un glop de poció màgica i com a efecte secundari acaba convertint-se en pedra. Intentant curar-lo, el druida Panoràmix el fa tornar fillet. La solució sembla ser trobar la mítica Atlantida, on podran tornar Obèlix a l'edat adulta. Mentrestant uns esclaus fugitius roben el vaixell de Juli Cèsar i van a la recerca dels poble dels gals cercant la llibertat. Fixeu-vos en Espartakis, el cap dels esclaus fugitius:

No és ver, que vos recorda qualcú?

Bé, tornant a Virgili i les Geòrgiques, aquí teniu el passatge on apareix el vers d'avui, amb una versió lliure en vers castellà de l'ecuatorià Aurelio Espinosa Pólit (1894-1961):  

Me vero primum dulces ante omnia Musae, 
quarum sacra fero ingenti percussus amore,
accipiant caelique vias et sidera monstrent,
defectus solis varios lunaeque labores;
unde tremor terris, qua vi maria alta tumescant
obicibus ruptis rursusque in se ipsa residant,
quid tantum Oceano properent se tinguere soles
hiberni, vel quae tardis mora noctibus obstet.
Sin, has ne possim naturae accedere partis,
frigidus obstiterit circum praecordia sanguis:
rura mihi et rigui placeant in vallibus amnes,
flumina amem silvasque inglorius. O ubi campi
Spercheosque et virginibus bacchata Lacaenis
Taygeta! O, qui me gelidis convallibus Haemi
sistat et ingenti ramorum protegat umbra!
Felix, qui potuit rerum cognoscere causas,
atque metus omnis et inexorabile fatum
subiecit pedibus strepitumque Acherontis avari.

«¡Oh, toda mi ansia
es que las Musas se me allanen, ellas
que han sido para mí viva dulzura,
a mí su sacerdote, a mí que llevo
de su entrañable amor el alma herida!
Enséñenme las rutas que los astros
van siguiendo en el cielo, los eclipses
del sol y las mudanzas de la luna,
por qué la tierra tiembla, a qué se debe
que el mar, rotas sus vallas, se agigante,
y luego por sí mismo se reporte,
por qué tan presurosos al océano
van los soles de invierno, y tanto tardan
las perzosas noches del estío.
Mas si llegar no puedo a los misterios
de la Naturaleza, por faltarme
vital calor que al corazón aliente,
que entonces mi ilusión sean los campos,
las vertientes que riegan las cañadas,
los ríos, los bosques, aunque pierda
por ello fama y gloria... ¡Ah, dulce ensueño:
los campos dels Esperquio, las laderas
del Taigeto espartano que sus vírgenes
en bacanal recorren, las umbrías
en que Hemo me oculte en su enramada!
Feliz quien el misterio de los seres
pudo las causas penetrar, hollando
los terrores del hado inexorable
y el estruendo raptor del Aqueronte.»

Com podeu veure, tot exercici de traducció, sobretot en poesia, és un exercici de recreació (ara, que allò de «que llevo de su entrañable amor el alma herida» és una cursilada digna de Camilo Sesto!).

Bé està, aquí ho deixam per avui.

Els irreductibles gals

Trob que ja és hora de presentar-vos els principals personatges de la sèrie. Avui començarem pels habitants del poblat gal, conciutadans de n'Astèrix i n'Obèlix.

Cada episodi de la col·lecció comença amb les dues mateixes pàgines introductòries. Aquí les teniu en llatí, francès, català i grec:

La primera de les pàgines remet a la frase inicial dels Comentarii de bello Gallico, de Cèsar, obra de la qual ja en vam xerrar:

Gallia est omnis divisa in partes tres 

«El conjunt de la Gàl·lia està dividit en tres parts»)

A més a més, el fet que el poblat d'irreductibles gals estigui ubicat a la regió d'Armòrica, l'actual Bretanya francesa, remetria al fet que és l'únic territori francès que conserva una llengua cèltica, tot i que no es tracta, com podríem sospitar, d'un reflex de la resistència a la romanització dels gals d'aquella zona, que haurien conservat la llengua pròpia, com ara els bascs/aquitans al sud. El fet és que el bretó, la llengua de la Bretanya francesa, té el seu origen en la migració, durant un llarg període de l'alta edat mitjana (ss. III-IX), dels britons, un poble de llengua cèltica originari del sud-est de l'illa de Gran Bretanya i de l'illa de Cornualles. El bretó, per tant, té més relació amb les llengües cèltiques insulars, com ara el galès, que no amb les llengües cèltiques originàries de la Gàl·lia.

Quant als personatges, a més dels cinc que apareixen a la segona pàgina, n'hi ha d'altres personatges secundaris que apareixen a la majoria dels episodis:

Karabella: esposa d'Abraracúrcix (m'agrada més aquest nom del cap del poblat que no el que li han posat a algunes de les edicions en català: Copdegarròtix).

Ordenalfabètix: és el peixater del poblat, famós per vendre peix mig podrit. 

La dona de n'Ordenalfabètix és na Ielosubmarin:

El peix d'Ordenalfabètix sol ser motiu freqüent de baralles amb Esautomàtix, el ferrer del poble:

Esautomàtix, al seu torn, és un dels més grans detractors d'Asseguratòrix, el bard del poble, famós per la manca de dots per al cant:

Pel que fa al peix podrit de n'Ordenalfabètix, els gals el solen fer servir com a arma en les freqüents baralles entre ells. És un tòpic entre els francesos, un cliché, el gust per la baralla dels bretons actuals.

El vell del poble és  Edatdepèdrix:

Està casat amb la dona més polida del poble, Madame Edatdepèdrix, molt més jove que ell:

Finalment, el personatge inseparable d'Obèlix, el seu ca, Ideàfix:

Supòs que vos heu fixat que molts dels noms són noms «parlants», és a dir, que tenen un significat (Ordenalfabètix, Esautomàtix, Abraracúrcix -«els dels bracets curts», Edatdepèdrix, etc.) o que remeten a elements reals (Astèrix < asterisc; Obèlix < obelisc, etc).

Un altra curiositat dels noms masculins és que tots acaben en -ix. Açò té una explicació, i és aquí que torna a aparèixer... EL PROFE CANSAT!

Una de les principals fonts per a l'onomàstica de la Gàl·lia (topònims, etnònims i antropònims) és, una vegada més, els Comentarii de bello Gallico, de Cèsar. Pel que fa als antropònims, en trobam una sèrie de noms dels caps de diferents tribus gàl·liques, com ara Ambiorīx (cap dels Eburōnēs, «els eburons»), Dumnorīx (cap dels Aeduī, «els edus»), Orgētorīx (cap dels Helvetiī, «els helvecis») o Vercingētorīx (cap dels Arvernī, «els arverns»). Aquest darrer va ser capaç de formar una gran coalició de tribus gal·les, tradicionalment enfrontades entre elles, per tal de fer front a l'enemic comú: Cèsar i les seues legions. Val a dir que va ser derrotat per les legions de Cèsar a la batalla d'Alèsia, però açò és un altra història.

René Goscinny, probablement, va donar noms acabats en -ix als personatges gals a partir del seu coneixement de l'obra de Cèsar. Tot s'ha de dir: els sistema educatiu francès de l'època (anys 30 del segle XX) incloïa uns quants anys de llatí a l'educació secundària. Però el que no s'estudiava era indoeuropeística, i és per açò que Goscinny es va deixar endur per una intuïció, i no per un coneixement expert. El fet és que altres personatges gals que apareixen a l'obra de Cèsar no tenen noms acabats en -ix, com ara Diviciac, germà de Dumnòrix i druida de la tribu dels edus, o Càstic, noble de la tribu dels sequans. D'altra banda, si ens fixam un poc, veurem que l'element sufixat que comparteixen els primers noms esmentats no és ben bé -ix, sinó -rix. I és aquí on la indoeuropeística entra en acció.

Aquest formant -rīx (així, amb [i:]), segons els indoeuropeistes, tindria relació amb el llatí regere («conduir») i rex, rēgis («rei»); i amb el sànscrit rāj («rei», cf. el també sànscrit Mahārāja, «gran rei»), així com amb el gòtic reiks («governant», cf. l'alemany Reich, «imperi»). És a dir, no és que una de les característiques dels noms masculins dels dialectes gàl·lics fos que acabessin en -īx, com sembla haver interpretat Goscinny, o en -rīx, com mostren els exemples esmentats, sinó que només els qui exercien el poder, els «reis», afegien aquest sufix al seu nom, de manera que Ambiorīx seria qualque cosa així com «el rei Àmbios», Dumnorīx, «el rei Dumnos», Orgētorīx, «el rei Òrgetos», o Vercingētorīx, «el rei Vercíngetos». Vist així, seria possible que el nom alemany Friedrich fos interpretat com un antic «rei de la pau»? Sembla que açò és el que pensava l'egregi indoeuropeista Hans Krahe, i així ho va deixar escrit (Indogermanische Sprachwissenshaft, 1948).

Idò, açò és tot per avui. Un altre dia més. I un altre dia, més.

TIMEO DANAOS ET DONA FERENTES

SALVETE OMNES, CARAE DISCIPVLAE

L'entrada d'avui està dedicada a la citació que va encendre l'espurna que va donar inici a aquesta nova etapa del blog: TIMEO DANAOS ET DONA FERENTES.

La vinyeta apareix a la pàg. 17 del n. 10 de la sèrie, Astèrix legionari (Astérix Légionnaire, 1967). La citació també apareix a la pàg. 38:

En aquest episodi Astèrix i Obèlix han d'anar a cercar en Tragicòmix, l'al·lot de na Falbala, una al·lota del poble de la qual s'havia enamorat Obèlix. Quan na Falbala rep una carta, en presència d'Obèlix, romp a plorar: el seu enamorat ha estat obligat a enrolar-se a la legió i ha partit cap al nord d'Àfrica, a la campanya de Cèsar contra les restes dels exèrcits de Pompeu, comandats per Cató i Escipió. La notícia romp el cor de n'Obèlix que, tot i així, s'ofereix per anar a alliberar en Tragicòmix. Vos pos la pàgina d'aquesta escena perquè de petit sempre em feia riure i em fa venir molt bons records de ca meua.

Fet i fet, Astèrix i Obèlix s'enrolen a la legió i, finalment, troben en Tragicòmix, que havia caigut presoner de les tropes d'Escipió. L'alliberen i el duen al poblat, on es troba amb na Falbala i, com en tots els episodis, tot el poble acaba celebrant l'èxit de la missió en un gran banquet.

Pel que fa a TIMEO DANAOS ET DONA FERENTES, aquí teniu el passatge on apareix la citació (Virgili, Eneida, II, 40-56):
  

Primus ibi ante omnis, magna comitante caterva,
Laocoön ardens summa decurrit ab arce,
et procul: "O miseri, quae tanta insania, cives?
Creditis avectos hostis? Aut ulla putatis
dona carere dolis Danaum? Sic notus Ulixes?
aut hoc inclusi ligno occultantur Achivi,
aut haec in nostros fabricata est machina muros
inspectura domos venturaque desuper urbi,
aut aliquis latet error; equo ne credite, Teucri.
Quicquid id est, timeo Danaos et dona ferentis."
Sic fatus, validis ingentem viribus hastam
in latus inque feri curvam compagibus alvum
contorsit: stetit illa tremens, uteroque recusso
insonuere cavae gemitumque dedere cavernae.
Et, si fata deum, si mens non laeva fuisset,
impulerat ferro Argolicas foedare latebras,
Troiaque, nunc stares, Priamique arx alta, maneres.

«Llavors, al capdavant d'una gernació,

Laocoont, encès, davalla corrent de la ciutadella

i d'enfora (crida): "Desgraciats troians! Quina follia és aquesta?

Vos pensau que l'enemic ha fugit? Trobau que hi ha

cap regal del dànaus sense engany? Que no coneixeu n'Ulisses?

O bé dins aquest tros de llenya s'amaguen els aqueus,

o bé aquesta màquina ha estat feta per atacar les nostres muralles,

per espiar les nostres cases i per destruir la ciutat,

o bé amaga qualque engany! No vos refieu del cavall, teucres!

Sigui el que sigui, tenc por dels dànaus, i més quan duen regals."

Després de dir açò, amb totes les forces envia una llançada

entre el costat i el ventre corbat de l'animal.

La llança es clava i tremola, i del ventre ferit

ressona la buidor i se sent un gemec.

I, si la voluntat dels déus no hagués estat funesta,

ens hauria empès a ferir amb ferro els amagatalls dels argius,

i Troia i l'alta ciutadella de Príam encara restarien dretes.»

Un petit comentari de profe cansat: veureu que al text de Virgili diu ferentis, i no ferentes. El fet és que Virgili pretén emprar un llenguatge arcaïtzant a la seua obra, de manera que els acusatius plurals de la tercera declinació no els fa en -ēs, sinó en -īs, que seria la forma antiga.

Pel que fa a les diferents maneres de referir-se als grecs, el poeta utilitza uns quants gentilicis epicòrics: 

• Argivi / Argolici, «els argius» / «els argòlides», és a dir, «els d'Argos», ciutat grega a la península del Peloponès, prop de Micenes.  
• Achaei / Achivi, «els aqueus», és a dir, «els d'Acaia», regió de Grècia limítrofa amb Macedònia.
• Danai, «els dànaus, és a dir, «els descendents de Dànau», llegendari rei d'Argos.
• Myrmidones, «els mirmídons», poble de Tessàlia del qual era rei Aquil·les, literalment «els formigues».
• Pelasgi, «els pelasgs», poble que antigament habitava la regió d'Arcàdia, al Peloponès, descendents de Pelasg, mític rei de la regió, fill de Niobe i Zeus.

Quant als troians, també utilitza diferents gentilicis: 

• Dardani / Dardanides, «els dàrdans» / «els dardànides», és a dir, «els descendents de Dàrdan», el rei fundador de la dinastia e la qual descendeix Príam, rei de Troia en temps de la guerra amb els grecs.
• Aeneadae, «els enèades», és a dir, «els acompanyants d'Eneas», l'heroi troià protagonista del poema.
• Phrygii, «els frigis», és a dir, «els habitants de Frígia», regió d'Àsia Menor on es trobava la ciutat de Troia.
• Teucri, «els teucres», és a dir, «els descendents de Teucre», mític rei fundador de Troia.

Pel que fa al context, l'episodi narra l'engany del grecs als troians, fent-los veure que han partit i els han deixat una ofrena com a senyal de rendició: el famós cavall de Troia, dins el qual s'amaguen els grecs que posteriorment obriran les portes de la ciutat i, aprofitant que els troians dormen la borratxera, deixaran entrar la resta de tropes que destruiran Troia. Els troians es proposen conduir el cavall a l'interior de la ciutat, quan Laocoont, germà d'Anquises (son pare d'Eneas), sacerdot del temple d'Apol·lo, intenta dissuadir-los de fer-ho, invocant la naturalesa traïdora dels grecs, posant Odisseu com a exemple. Els troians li van encomanar que oferís un sacrifici a Posidó, per demanar que impedís que els grecs tornassin sans i estalvis a Grècia. En el moment en què es disposava a immolar un toro, dues serps van sortir de la mar i van prendre els fill del sacerdot, i quan Laocoont els va intentar ajudar, tots tres van ser conduïts per les serps a la mar, on van morir ofegats. Els troians van interpretar que Posidó es venjava pel fet que Laocoont hagués intentat evitar que entrassin el cavall a la ciutat -recordau que el cavall és la representació teriomòrfica del déu de la mar- quan, realment, era Apol·lo qui venjava una ofensa anterior: la profanació del seu temple. La resta de la història ja la coneixeu: Troia cau en mans dels grecs i és destruïda, els homes troians són executats i les dones esclavitzades. Només uns pocs troians, comandats per Eneas, van fugir de la ciutat, el destí del qual era fundar una estirp que dominaria el món, l'estirp dels fundadors de Roma.

 El grup escultòric Laocoont i els seus fills, del qual es conserva una còpia d'època romana als Museus Vaticans, és una de les obres més representatives de l'art del període hel·lenístic

El poema èpic va ser un encàrrec d'August, que pretenia enfatitzar entre el poble la seua figura com a membre de la família Júlia, descendent d'Eneas i, per tant, de Venus.

L'expressió TIMEO DANAOS ET DONA FERENTES s'empra, no diré col·loquialment, però sí en la tradició culta, per expressar desconfiança cap a qui, tot i no ser amic, fa mostres inusitades d'amistat. A l’edat mitjana, la frase es va convertir en sententia, un refrany citat per escriptors eclesiàstics com Tomàs de Canterbury o Ivo de Chartres. Hi ha qui ha volgut veure que la frase està inspirada en Sòfocles, Àiax, 665:

ἐχθρῶν ἄδωρα δῶρα κοὐκ ὀνήσιμα

«els regals del enemics no són regals ni beneficis»

No diré res més que, si esteu avorrides, una bona cosa (entre moltes altres, ja ho sé!) seria començar a llegir l'Eneida. No perdeu res per començar-la, si vos cau de les mans, idò, què hi farem, de gustibus et coloribus non est disputandum!

Bé està per avui!

QVIS, QVID, VBI, QVIBVS AVXILIIS, CVR, QVOMODO, QVANDO

Bé, ja heu vist que açò de fer una entrada cada dia... "como que no". La veritat és que no recordava com era açò de dur al dia un blog, i que dóna més feina que no em pensava, si vols fer una coseta mínimament digna. Així, trob que allò de l'entrada diària no podrà ser, però sí que em compromet a fer, com a mínim, dues o tres per setmana, per tenir-vos entretinguts (si és que vos entretenen aquestes frikades de profe de clàssiques, és clar).

La frase llatina d'avui té a veure amb el periodisme, professió alhora lloada i menystinguda en els nostres dies, i no per manca de mèrit d'uns, els lloats, però sí per manca d'escrúpols d'altres, els menyspreats. L'aspecte d'aquesta professió que tracta l'entrada d'avui té a veure amb les famoses 5W, en terminologia anglosaxona: what, who, where, when, why, el principi subjacent de les quals és que, en una informació periodística, cada pregunta ha d'obtenir una resposta basada en dades, els fets bàsics que cal incloure a la informació perquè es consideri completa, i és important que cap d'aquestes preguntes sigui contestada amb un simple «sí» o «no».

Y vosaltres direu: "quina relació té açò amb la cultura clàssica?" Els nostres amics ens ho diran:

La vinyeta apareix a la pàgina 43 del n. 2 de la col·lecció, La falç d'or (La Serpe d'or, 1962). L'argument d'aquest episodi té a veure amb els costums dels druides cèltics. Un druida (en bretó, drouiz) era, en la cultura cèltica, un aristòcrata que exercia com a líder religiós, tot i que també exercia com a jutge, metge i assessor polític. Era una figura amb un gran prestigi social, fins al punt que no es podia prendre cap decisió important sense el seu vist-i-plau. Així, la «casta» dels druides era un poder fàctic amb un gran predicament entre els celtes de Gàl·lia i de Britània, si hem de creure les fonts dels historiadors grecs i romans que en van xerrar, perquè no ens ha arribat cap font escrita cèltica que en xerri, ja que la seua saviesa, considerada de caire màgic i provinent dels déus, només es podia transmetre oralment de mestres a deixebles. 

Imatge del druida Panoràmix, preparant la poció màgica que feia invencible qui la bevia

Si vos fixau, el druida Panoràmix té una falç d'or al cinturó, ja que sembla que el fet de tallar amb aquesta eina el vesc, una herba que és l'ingredient principal de la poció màgica, li atorga les propietats màgiques. En aquest episodi, Panoràmix romp la falç d'or i prest haurà d'anar a una convenció druídica al bosc dels Carnuts, on es fa un concurs que sol guanyar cada any amb la seua poció, de manera que li és imprescindible trobar-ne un altra. El millor artesà de falçs d'or es troba a Lutècia, un oppidum gal situat a l'illa del riu Sena on avui es troba Notre-Dame, la catedral de Paris de París. Astèrix s'ofereix voluntari per fer el viatge a la «gran ciutat», acompanyat de Obèlix, que casualment és fill de cosí d'Amèrix, el famós artesà. L'episodi explota el tòpic de l'ingenu pagès de poble que visita la gran ciutat, on es troba un món totalment desconegut per ell: superpoblació, màfies, «policies» (les milícies urbanes romanes), etc.

Bé, tornant al tema: Quis, quid, ubi, quibus auxiliis, cur, quomodo, quando («qui, què, on, amb quins mitjans, per què, com i quan»), segons va establir Aristòtil, són un seguit de circumstàncies (μόρια περιστάσεως) que hom ha de tenir en compte en la narració d'uns fets. La formulació llatina que apareix en aquesta vinyeta, segons el filòsof medieval Tomàs d'Aquino (1225-1274), a la seua obra Summa Theologica, té l'origen en l'obra de Ciceró De inventione (Sobre la invenció), dedicada a la primera operació retòrica, la INVENTIO, consistent a trobar el tema que resultarà més adient perquè un discurs tengui l'efecte esperat, tot i que Ciceró no la formula exactament així, sinó que desenvolupa cada una de les circumstàncies in extenso.

Una formulació semblant apareix a una obra atribuïda erròniament a Agustí d'Hipona (354-420), amb el títol De Rhetorica (Sobre la retòrica): Quis, quid, quando, ubi, cur, quem ad modum, quibus adminiculis («qui, què, quan, on, per què, de quina manera i amb quins suports»), que segons l'autor va ser emprada pel rètor rodi Hermàgoras de Temnos, contemporani del propi Cicerò, que es va traslladar a Roma des de l'illa natal de Rodas per tal d'exercir de mestre de retòrica.

El mateix llatinòrum va ser emprat a un altre dels episodis de la sèrie, concretament a la pàgina 43 del penúltim dibuixat per Albert Uderzo, el n. 31, Astèrix i Latraviata (Astérix et Latraviata, 2001):

En definitiva, que si no sabem fefaentment (sí, fefaentment!) qui ha fet què, on, quan, com i per què ho ha fet, i amb quins mitjans, millor restam calladets, ja que, segons els clàssics, el nostre relat queda coix i mancat no només de credibilitat, sinó també de versemblança.

Au, idò, fins la pròxima.