Uns mites i unes PAU

Primer, unes PPAU (que no són el contrari de guerra, sinó les Punyeteres -ja sabeu, scripta manent- Proves d'Accés a la Universitat):
Llatí II: Prova 1 / Prova 2 (dilluns corregirem la 1 i vos deixaré penjada la correcció de la 2).
Grec II: Correció de l'opció B de la prova que heu fet a ca vostra. Prova 1 / Prova 2.

Ara, uns mites.
Ναίαδες

Eren les nimfes de l'aigua dolça —fonts, pous, rius i rierols—, encarnant la divinitat del curs d'aigua que habitaven.

Encara que les Nàiades estaven associades amb l'aigua dolça, les Oceànides amb l'aigua salada i les Nereides específicament amb el mar Mediterrani, hi havia un cert solapament, ja que els grecs pensaven en les aigües del món com en un sistema únic, que es filtrava des del mar a profunds espais cavernosos al si de la terra, des d'on pujava ja dolça en filtracions i deus. Com a nimfes, les Nàiades són éssers femenins, dotats de gran longevitat però mortals. L'essència d'una Nàiade estava vinculada a la seua massa d'aigua, de manera que si aquesta s'assecava, ella moria.

John William Waterhouse (1896), Hylas and the Nymphs

La seva genealogia canvia segons el mitògraf i la llegenda consultada: Homer les fa «filles de Zeus», però altres afirmen que eren filles d'Oceà. És més comú considerar-les filles del déu-riu en el qual habiten. Totes les fonts i deus cèlebres tenen la seua Nàiade o el seu grup de Nàiades, normalment considerades germanes, i la seua llegenda pròpia. Eren sovint objecte de cultes locals arcaics, adorades com a forces essencials per a la fertilitat i la vida humana. Els joves que arribaven a la majoria d'edat dedicaven les seves penyores infantils a la Nàiade de la font local. Amb freqüència s'atribuïa a les Nàiades virtuts curatives: els malalts bevien l'aigua de la font a la qual estaven associades o bé, més rarament, es banyaven en elles. Les Nàiades també podien ser perilloses. En ocasions, banyar-se en les seues aigües es considerava un sacrilegi i les Nàiades prenien represàlies contra l'ofensor. Veure-les també podia ser motiu de càstig, cosa que normalment implicava com a càstig la bogeria de l'infortunat. Eren també conegudes per la seva gelosia.

Hi ha diferents tipus de Nàiades:

1. Crenees, nimfes de les fonts.

2. Heleades, nimfes dels pantans.

3. Limnades, nimfes dels llacs.

4. Pegees, nimfes dels deus.

5. Potamides, nimfes dels rius.

Tornem-hi!

Ja ho sé, ja ho sé, que ara fa molta estona que no venim per aquí, però ja sabeu com és açò del final de curs, i el feinar que duu! A vosaltres vos ho diré, estimats alumnes de 2n de Batxillerat, que ara patiu l'estres (jo diria que són més de quatre i més de cinc... cents) i la nerviada de la punyetera selectivitat (avam si qualque dia ho baraten, açò de la tortura sistemàtica concentrada en tres dies).

Bé... havia pensat en un acomiadament així com toca, però no tenc clar què he de fer... 'Boooonu, lu primer és lu primer,' que encara hi ha uns quants de vosaltres que no heu tengut els vostres quinze minuts de fama, així que... ALLÀ VAN MITEEEEEEEEEEES:

ΜΗΔΕΙΑ

En la mitologia grega Medea era la filla d'Eetes, rei de la Còlquida i de la nimfa Idia. Era sacerdotessa d'Hècate, que alguns consideren sa mare i de la que se suposa que va aprendre els principis de la màgia juntament amb la seua tia, la maga Circe. Així, Medea és l'arquetip de bruixa o maga.

Quan Jasó i els argonautes van arribar a la Còlquida i van reclamar el velló d'or, el rei Eetes els va prometre que els donaria només si eren capaços de superar unes proves. En primer lloc Jasó havia de junyir dos bous que exhalaven flamerades de foc per la boca i llaurar un camp amb ells. Una vegada llaurat hauria de sembrar en els solcs les dents de drac que Eetes li va donar. Jasó va acceptar les condicions.

Medea, traspassat el seu cor pels dards precisos d'amor d'Eros i aconsellada per la seua germana, els fills de la qual havia salvat Jasó de perir a l'illa dels pardals, va visitar aquella mateixa nit Jasóni li va donar pocions, ungüents màgics i instruccions precises per superar les proves. Invulnerable al foc i posseïdor d'una força sobrenatural va poder l'heroi sotmetre els bous i junyir-los a l'arada. Després de sembrar les dents en els solcs, de cada dent sorgia un soldat: els σπαρτοί, homes sembrats, fortament armats. Quan un gran nombre d'ells havia crescut, i seguint els consells de Medea, va tirar una enorme pedra entre els soldats i aquests, que no sabien qui l'havia tirat, van lluitar aferrissadament entre ells. Finalment, encara sota els efectes de les pocions màgiques de Medea, Jasó va acabar amb els que van quedar vius.

Eetes es va emprenyar molt i es va negar a complir la seua part del tracte. Guiats per Medea, els argonautes van arribar al bosc on s'amagava el Velló d'Or, on Medea va exhortar als presents a evitar ser hipnotitzats no mirant als ulls al seu guardià, una serp enorme que mai dormia. Ajudada d'unes herbes especials i dels seus poders màgics, Medea va aconseguir adormir-la, permetent així que Jasó agafàs el trofeu i poguessin tots tornar amb ell a la pàtria.

L'expedició dels argonautes va partir amb Medea, ja que, sabedora que la seua traïció mai seria perdonada, i enamorada bojament de Jasó, havia pregat poder fugir amb ells a canvi dels seus serveis. Jasó no sols havia accedit sinó que va prometre fer-la la seua esposa, jurant-li que li seria sempre fidel. Eetes va manar al seu fill gran, Apsirt, al capdavant d'una gran flota per tal d'encalçar-los. Jasón i Medea van ordir una trampa, i amb l'excusa d'una negociació, van fer venir Apsirt amb la condició que vingués tot sol, la qual cosa va aprofitar Jasón per a matar-lo a traïció i llençar el seu cos, trossejat en bocins, al mar. El desconsolat Eetes va haver d'entretenir-se recollint un per un les restes del seu fill, la qual cosa va donar avantatge als argonautes perquè poguessin fugir.

Quan els argonautes van arribar a Creta després d'esperar que Circe purificara Medea per l'assassinat d'Apsirt i de travessar l'estret d'Escil·la i Caribdis i sobrepassar els dominis de les sirenes, els va ser impossible desembarcar, perquè l'illa estava custodiada per Tal·lus, el gegant de bronze. Tal·lus tenia una única vena que li arribava des del coll al turmell i que estava rematada amb un clau que evitava que se li sortís la sang. Medea va fer beure al gegant una poció, prometent-li que li faria immortal, però que en realitat era un potent somnífer. Després li va treure el clau i va deixar que es dessagnàs, podent així arribar a Creta.

Durant l'expedició, Hera continuava maquinant la seua forma de venjar-se del rei Pèlias, a qui odiava profundament. Va utilitzar estratagemes per a fer que s'enamoràs de Medea, perquè la deessa pensava que acabaria matant-lo. Quan Jasó i Medea van arribar a Iolcos, Pèlias es va negar a tornar-li el tron, malgrat que havien portat el velló. Medea va conspirar llavors perquè fossin les filles de Pèlias les que el matassin: disfressada de vella sacerdotessa d'Àrtemis, els va demostrar que es podia rejovenir un vell trossejant Esó, pare de Jasó, i bullint els trossos en un calder. Tot d'una Esó, rejovenit, en va sortir. Però quan les filles de Pèlias, excepte la petita, amb la millor intenció, van fer el mateix amb son pare, no va sobreviure.

Tot i haver-se alliberat ja de Pèlias, els habitants de Iolcos van rebutjar el magnicidi i Jasó i Medea van haver de fugir de Iolcos, partint cap a Corint. Allà Jasó va acordar amb el rei Creont abandonar Medea, a qui el rei pretenia expulsar de Corint, per unir-se a la seua filla, la princesa Glauce. Medea, arrossegada per la gelosia, va enviar a Glauce com a regal de noces un mant d'irresistible bellesa. Quan Glauce el va rebre de mans dels fill de Medea i Jasó, se'l va posar tot d'una, alliberant la màgia continguda en ell que la va convertir en una torxa humana. Les flames la van consumir totalment a ella i a Creont, que es va llençar damunt ella amb intenció de salvar-la. Tot seguit, per venjar-se de la traïció de Jasó, va matar els dos fills que havien tingut en comú, i els va donar al seu home per menjar.

Els habitants de Corint, en venjança per la mort de Creont i Glauce, la van apedregar al temple d'Hera i la van obligar a abandonar la ciutat en el carro de serps alades que li havia regalat el seu avi Hèlios.

Paul Cézanne, Medea, 1879-1882

Després d'anar amunt i avall durant un temps, Medea va arribar a la ciutat d'Atenes, el rei de la qual, Egeu, no sols li va oferir hospitalitat sinó que es va casar amb ella amb l'esperança que la seua màgia li permetés concebre un fill, tot i la seua edat. La màgia va complir les seues expectatives, tenint d'ell un fill a qui van anomenar Mede.

Quan Teseu, el fill secret d'Egeu, va arribar a Atenes per tal que son pare el reconegués com a hereu, Medea el va veure com una amenaça al futur del seu fill, i va intentar enverinar-lo. Però Teseu la va descobrir, i acusada de cometre horribles crims i de bruixeria, Medea va haver de fugir altra vegada, ara amb el seu fill.

Després de fugir precipitadament d'Atenes, Medea va arribar a l'actual Pèrsia, on el seu fill acabaria essent l'epònim del poble meda.

Medea no va morir, sinó que es va fer immortal i va habitar en els Camps Elisis, on diuen que es va casar amb Aquil·les.

Va bé ara recuperar la secció de 'cinema i clàssics' per veure el desenllaç fatal de l'amor de Medea i Jasó en els dos fragments de la versió cinematogràfica de Passolini, amb Maria Callas en el paper de Medea:

Bruuuuuutaaaaaaaaaaaaaal!!!!!
Trob que no puc escriure més.
Χαίρετε πάντες

P.S. Aquí teniu la correcció de la PAU de llatí.

Unes notetes de llatí I

Allà van:

Làquesis 5
Eufròsine 7,2
Cal·líope 7,35
Antígona 7,07
Eros 3,9
Chaos 9,05
Selene 9,5
Venus 6,8
Iris 8,6
Electra 7,9

Au, totes contentes i només un content!

Ara recuperam la mai prou lloada secció de 'raruli', és a dir, freakies, amb el mite de Dèdal i Ícar en una "superproducció" en llatí:

Esper que el shock no hagi estat massa traumàtic!! Saps que n'hi ha, de freakies, en aquest món!!!

Ara, a la secció de 'mythi domestici'...

Λάχεσις

Una de les tres Μοῖραι, la personificació del destí de cada mortal, de la sort que li pertoca.
En principi, cada mortal té la seua μοῖρα, paraula relacionada etimològicament amb μόρος, 'lot', i amb μέρος, 'part', al seu torn relacionats amb el verb μείρομαι, 'dividir' o 'repartir'. Així, partint de l'etimologia, podem interpretar que la μοῖρα vindria a ser la part que li pertoca a cada mortal en el repartiment global, i d'aquí la seua interpretació com a 'destí' o 'sort'. Aquesta abstracció, amb el temps, va ser l'origen de la tematització literària de les tres Moires.
Les Μοῖραι són tres, segons Hesiode, filles de Νύξ, i segons altres versions, filles de Zeus i Temis. Els seus noms són Κλωθώ (Clotos), 'la filadora', Λάχεσις (Làquesis), 'la repartidora', i Ἄτροπος (Àtropos), 'la indefugible'; la iconografia les presenta com tres dones, la primera de les quals treu el fil, la segona, na Làquesis, el trena, i la tercera el talla, comformant així una metàfora de la vida mortal, amb el naixement, la vida i, al final, la mort. Les equivalents romanes són les Parcae, 'les estalviadores', de nom Nona, 'la novena' (a qui s'invocava el nové mes d'embaràs), Decima, 'la desena', i Morta, el significat del qual nom és prou evident; també eren conegudes a Roma com els tria Fata, 'els tres Destins', i són, al manco etimològicament, l'origen de les nostres fades.

John Strudwick, A Golden Thread, 1885

A Grècia solien anar en companyia d'Εἰλείθυια (Ilítia), la deessa dels parts, i també amb Τύχη, 'la Sort'. D'aquí, precissament, el nom el nostre blog, tret, com sabeu, d'un vers d'Arquíloc (8 D):

πάντα Τύχη καὶ Μοῖρα, Περίκλεες, ἀνδρὶ δίδωσιν.

tot la Sort i el Destí, Pèricles, ho dónen a l'home

A una interessantíssima inscripció bilingüe (eteocretenc-grec) trobada a Dreros, a Creta, trobam una possible referència a les Moires:

La transcripció del text, escrit en bustrofedó, és la següent:

1. --Σ|ΤΥΠΡΜΗΡΙΗΙΑομο ←

2. σαιδαπερενορκιοισι|α-- →

3. --καθαρονγενοιτο ←

Les fletxes indiquen la direcció del text a la inscripció. La primera part, transcrita en majúscules, seria el text eteocretenc, on trobam, transliterat a minúscules, Μηριηια, possiblement el nom eteocretenc de les Μοῖραι, i el text grec podria ser interpretat així:

ὀμόσαι δ᾽ἃπερ Ἐνορκίοισι· ἀ.... καθαρὸν γένοιτο
fent els mateixos juraments a les Juramentadores ... pot arribar a ser pur

Tenim referències a les Moires a Homer, Hesiode, i mots autors posteriors, dels quals em permetreu que triï Píndar, a l'Olímpica X (43-59), que xerra de la institució dels Jocs Olímpics per part d'Hèracles (feu l'esforç de llegir-lo en grec, que sona com un cor d'àngels celestials):

ὁ δ' ἄρ' ἐν Πίσᾳ ἔλσαις ὅλον τε στρατὸν
λαίαν τε πᾶσαν Διὸς ἄλκιμος
υἱὸς σταθμᾶτο ζάθεον ἄλσος πατρὶ μεγίστῳ: περὶ δὲ πάξαις Ἄλτιν μὲν ὅγ' ἐν καθαρῷ
διέκρινε, τὸ δὲ κύκλῳ πέδον
ἔθηκε δόρπου λύσιν,
τιμάσαις πόρον Ἀλφεοῦ
μετὰ δώδεκ' ἀνάκτων θεῶν. καὶ πάγον
Κρόνου προσεφθέγξατο: πρόσθε γὰρ
νώνυμνος, ἇς Οἰνόμαος ἆρχε, βρέχετο πολλᾷ νιφάδι. ταύτᾳ δ' ἐν πρωτογόνῳ τελετᾷ
παρέσταν μὲν ἄρα Μοῖραι σχεδὸν
ὅ τ' ἐξελέγχων μόνος
ἀλάθειαν ἐτήτυμον
χρόνος. τὸ δὲ σαφανὲς ἰὼν πόρσω κατέφρασεν,
ὅπα τὰν πολέμοιο δόσιν
ἀκρόθινα διελὼν ἔθυε καὶ πενταετηρίδ' ὅπως ἄρα
ἔστασεν ἑορτὰν σὺν Ὀλυμπιάδι πρώτᾳ
νικαφορίαισί τε.

I aquí teniu la traducció castellana d'Emilio Suárez de la Torre:

Entonces el fuerte hijo de Zeus reunió en Pisa
a todo su ejército y todo su botín
y roturó un divino recinto para su padre excelso;
con una cerca alrededor al Altis aisló
en campo abierto, convirtió en esparcimiento para banquetes
la llanura en derredor
y honró el curso del Alfeo
junto con los doce dioses soberanos. A la colina
le impuso el nombre de Crono, pues antes,
cuando Enómao allí reinaba, permanecía sin nombre, cubierta de abundante nieve. En este rito originario
le prestaron, es natural, cercana asistencia las Moiras
y el único que demuestra
la verdad auténtica,
el tiempo: en su progresivo avance reveló con transparencia
con qué fin dividió el botín de guerra
y lo ofreció como primicia sacrificial y cómo instituyó cuatrienal
fiesta con la primera Olimpiada
y con sus premios.

I és que ja ho va dir qualcú que sabia de què xerrava: la literatura, tota, és Homer... Píndar... i la resta no són sinó notes a peu de pàgina.

Χαίρετε πάντες

Ja va... ja vaaaaaaa...

Ecce primi cursus Baccalaureatus linguae Latinae probationis aestimationes:

Laquesis 3,8; Eufròsine 8,3; Cal·líope 8,4; Antígona 8,15; Eros 2,9; Chaos 8,35, Selene 9,75; Venus 7,95; Iris 9,3; Electra 9,45

Bé, avui estic animat, així que recuperarem qualque secció de les, un temps, habituals, com a ara 'mites domèsticics', i avui toca...

Ἶρις

És filla del tità Taumant, el fill de Gea i Pontos (l'Ona del mar) i d'Electra, la filla d'Oceà i Tetis. És germana de les Harpies, Ἀελλώ, la Tempesta, i Ὠκυπέτης, la Vola-ràpid. Iris és la personificación de l'arc de Sant Martí, que simbolitza la unió entre terra i cel, entre déus i homes. Està casada amb Cèfir, el vent de ponent.

Veiem, però, com ens ho conta Hesiode (Teog. 265-269):

Θαύμας δ' Ὠκεανοῖο βαθυρρείταο θύγατρα
ἠγάγετ' Ἠλέκτρην· ἣ δ' ὠκεῖαν τέκεν Ἶριν
ἠυκόμους θ' Ἁρπυίας Ἀελλώ τ' Ὠκυπέτην τε,
αἵ ῥ' ἀνέμων πνοιῆισι καὶ οἰωνοῖς ἅμ' ἕπονται
ὠκείηις πτερύγεσσι· μεταχρόνιαι γὰρ ἴαλλον.

Taumant la filla d'Oceà correntfonda,
Electra, desposa; ella va parir la ràpida Iris
i les Harpies de bells cabells, Ael·ló i Ocípetes,
que segueixen als bufs dels vents i a les aus
amb ràpides ales, arribant fins al cel.

Igual que Hermes, és l'encarregada de fer arribar els missatges dels déus, especialment d'Hera, als homes. Aquí la teniu duent un missatge a Hèlena (Homer, Iliada, III, 121s; trad. de Joan Alberich i Mariné):

Ἶρις δ᾽ αὖθ᾽ Ἑλένηι λευκωλένωι ἄγγελος ἦλθεν
εἰδομένη γαλόωι Ἀντηνορίδαο δάμαρτι,
τὴν Ἀντηνορίδης εἶχε κρείων Ἑλικάων
Λαοδίκην Πριάμοιο θυγατρῶν εἶδος ἀρίστην.

τὴν δ᾽ εὗρ᾽ ἐν μεγάρωι· ἣ δὲ μέγαν ἱστὸν ὕφαινε
δίπλακα πορφυρέην, πολέας δ᾽ ἐνέπασσεν ἀέθλους
Τρώων θ᾽ ἱπποδάμων καὶ Ἀχαιῶν χαλκοχιτώνων,
οὕς ἑθεν εἵνεκ᾽ ἔπασχον ὑπ᾽ Ἄρηος παλαμάων·
ἀγχοῦ δ᾽ ἱσταμένη προσέφη πόδας ὠκέα Ἶρις·

δεῦρ᾽ ἴθι νύμφα φίλη, ἵνα θέσκελα ἔργα ἴδηαι
Τρώων θ᾽ ἱπποδάμων καὶ Ἀχαιῶν χαλκοχιτώνων,
οἳ πρὶν ἐπ᾽ ἀλλήλοισι φέρον πολύδακρυν Ἄρηα
ἐν πεδίωι ὀλοοῖο λιλαιόμενοι πολέμοιο·
οἳ δὴ νῦν ἕαται σιγῆι, πόλεμος δὲ πέπαυται,

ἀσπίσι κεκλιμένοι, παρὰ δ᾽ ἔγχεα μακρὰ πέπηγεν.
αὐτὰρ Ἀλέξανδρος καὶ ἀρηΐφιλος Μενέλαος
μακρῆις ἐγχείηισι μαχήσονται περὶ σεῖο·
τῶι δέ κε νικήσαντι φίλη κεκλήσηι ἄκοιτις.
ὣς εἰποῦσα θεὰ γλυκὺν ἵμερον ἔμβαλε θυμῶι

ἀνδρός τε προτέρου καὶ ἄστεος ἠδὲ τοκήων·
αὐτίκα δ᾽ ἀργεννῆισι καλυψαμένη ὀθόνηισιν
ὁρμᾶτ᾽ ἐκ θαλάμοιο τέρεν κατὰ δάκρυ χέουσα

Iris, per la seva banda, es va presentar com a missatgera aHèlena, la de braços blancs, assemblant-se a una de les seves cunyades, l'esposa de l'Arenòrida. Aquesta, la tenia per mullers el poderós Helicàon, el fill d'Antènor, Leòdice, la primera, en bellesa, de les filles de Príam. L va trobar al palau; feia un gran teixit, un mantell de doble porpra; hi brodava moltes lluites dels troians domapoltres i dela aqueus de túnica de bronze, que per culpa seva patien sota les mans d'Ares. Iris, la de peus lleugers, es posà al seu costat i li digué: "Vine aquí, benvolguda núvia, perquè vegis les prodigioses gestes dels troians domapoltres i dels aqueus de túnica de bronze, els quals anaven els uns contra els altres conduint per la plana Ares, font de moltes llàgrimes, desiyjosos de guerra mortífera. Ara ells estan asseguts en silenci, i la guerra s'ha aturat. Repenjats en els escuts, han plantat les llances al seu costat. Després Alexandre i Menelau, favorit d'Ares, lluitaran per tu amb les llargues llances; i d'aquell que guanyi seràs anomenada esposa estimada". Havent parlat així, la dea li va infondre el dolç desig del seu primer marit, de la seva ciutat i dels seus pares. Tot seguit es va cobrir amb un vel blanc, finíssim, i va sortir de la cambra, vessant llàgrimes entendridores.

Es representa a Iris com una jove amb ales i un vel que, a la llum del sol, mostra els colors de l'espectre. Com a missatgera dels déus, sovint porta el caduceu d'Hermes. Veiem com ho canta Virgili, al final del preciós passatge de la mort de Dido (Eneida, VI, 694 s; trad. de Joan Bellès):

Tum Iuno omnipotens longum miserata dolorem

difficilisque obitus Irim demisit Olympo

quae luctantem animam nexosque resolveret artus.

nam quia nec fato merita nec morte peribat,

sed misera ante diem subitoque accensa furore,

nondum illi flavum Proserpina vertice crinem

abstulerat Stygioque caput damnaverat Orco.

ergo Iris croceis per caelum roscida pennis

mille trahens varios adverso sole colores

devolat et supra caput astitit. «hunc ego Diti

sacrum iussa fero teque isto corpore solvo»:

sic ait et dextra crinem secat, omnis et una

dilapsus calor atque in ventos vita recessit.

Aleshores l'omnipotent Juno, compadint-se del seu llarg dolor i del seu costós desenllaç, envià Iris des de l'Olimp a alliberar dels lligams del cos aquella ànima agonitzant. Perquè, com que no moria ni per decret del destí ni de mort merescuda, sinó per dissort, abans que li fos arribat el dia i afectada de cop per la follia, encara Prosèrpina no li havia tallat del cap el cabell ros ni havia sentenciat la seva vida a l'Orc Estigi. Per això Iris, coberta de rosada, amb les seves ales color de safrà, desplegant a través del cel mil variats colors sota els raigs del sol, davalla volant i s'atura damunt el cap de Dido: «Compleixo l'ordre de dur a Dis aquest tribut sagrat, i t'allibero d'aquest cos.» Així parlà; amb la dreta li tallà el cabell, i al mateix temps desaparegué del cos de Dido el darrer escalf i la seva vida s'esfumà en els aires.

Pierre-Narcisse Guérin (1811) Morphée et Iris

Quan un déu feia un jurament, Iris era l'encarregada de dur un gerro amb aigua de l'Estix, un dels rius de l'Hades, perquè en fos testimoni, de manera que, si el déu cometia perjuri, per efecte de l'aigua del submón, quedava privat de respiració, nèctar i ambrosia durant tot un any. També Hesiode (Teog. 781s; trad. de M. Antonia Corbera Lloveras) ens dóna compte d'aquesta funció de la dea:

παῦρα δὲ Θαύμαντος θυγάτηρ πόδας ὠκέα Ἶρις
ἀγγελίη πωλεῖται ἐπ' εὐρέα νῶτα θαλάσσης·
ὁππότ' ἔρις καὶ νεῖκος ἐν ἀθανάτοισιν ὄρηται
καί ῥ' ὅστις ψεύδηται Ὀλύμπια δώματ' ἐχόντων,
Ζεὺς δέ τε Ἶριν ἔπεμψε θεῶν μέγαν ὅρκον ἐνεῖκαι

τηλόθεν ἐν χρυσέηι προχόωι πολυώνυμον ὕδωρ
ψυχρόν, ὅ τ' ἐκ πέτρης καταλείβεται ἠλιβάτοιο
ὑψηλῆς· πολλὸν δὲ ὑπὸ χθονὸς εὐρυοδείης
ἐξ ἱεροῦ ποταμοῖο ῥέει διὰ νύκτα μέλαιναν,
Ὠκεανοῖο κέρας, δεκάτη δ' ἐπὶ μοῖρα δέδασται·

ἐννέα μὲν περὶ γῆν τε καὶ εὐρέα νῶτα θαλάσσης
δίνηις ἀργυρέηις εἱλιγμένος εἰς ἅλα πίπτει,
ἣ δὲ μί' ἐκ πέτρης προρέει, μέγα πῆμα θεοῖσιν.
Ὅς κεν τὴν ἐπίορκον ἀπολλείψας ἐπομόσσηι
ἀθανάτων, οἳ ἔχουσι κάρη νιφόεντος Ὀλύμπου,

κεῖται νήυτμος τετελεσμένον εἰς ἐνιαυτόν·
οὐδέ ποτ' ἀμβροσίης καὶ νέκταρος ἔρχεται ἆσσον
βρώσιος, ἀλλά τε κεῖται ἀνάπνευστος καὶ ἄναυδος
στρωτοῖς ἐν λεχέεσσι, κακὸν δέ ἑ κῶμα καλύπτει.

Raras veces la hija de Taumante, Iris la de veloces pies, va a este lugar como mensajera sobre el ancho dorso del mar. Cuando una disputa o una querella se suscita entre los Inmortales y si miente alguno de los que habitan la moradas Olímpicas, Zeus envia a Iris para que traiga de lejos en un recipiente de oro el gran juramento de los dioses: la célebre agua helada que fluye de una alta y escarpada roca.
Y bajo la tierra de anchos caminos mana en abundancia el río sagrado a través de la negra noche, brazo de Océano. Le es dada una décima parte; las otras nueve, enroscándose en plateados remolinos por la tierra y los anchos lomos del mar, las arroja al mar salado. Y ésta es la única que brota de la roca, gran azote de los dioses.
Aquel de los inmortales que habitan las cumbres del nevado Olimpo que cometa perjurio al verterla, yace exànime durante un año completo y nunca puede acercarse a la ambrosía ni al néctar ni a la comida, sino que yace sin aliento y sin voz sobre lechos que le han preparado y un horrible sopor lo envuelve.

That's all, folks!

Unes notes i qualque coseta més

El que va davant, va davant: les notes del darrer examen de llatí de 1r.

Làquesis 4,25; Eufròsine 7,74; Cal·líope 7,58; Antígona 6,44; Eros 4,36; Chaos 9,2; Selene 9,67; Venus 7,39; Iris 9,18; Electra 9,47.

I ara, una de 'raruli': uns ous frits en llatí!!

I dins la secció 'mites domèstics', avui toca...

Ἡρμῆς

Hermes és fill de Zeus i Maia, la més jove de les Plèiades, les set filles d'Atlas i Plèione, que van ser transformades per son pare, primer en colomes, i després en estrelles, per tal de fugir de la persecució d'Orió, un gegant enamorat de totes set.

Ja de molt petit va mostrar les seues habilitats: es va desembolicar de les bandes que el tenien immobilitzat, com era el costum amb els nadons antigament, i va fugir a Tessàlia, on el seu germà Apol·ló pasturava els ramats d'Admet, els quals li va robar mentre Apol·ló estava distret, lligant amb Himeneu, un jovenet molt polit del qual s'havia enamorat. Però veiem com ens ho conta Apol·lodor (Bibl. III, 10, 2):

Μαῖα μὲν οὖν ἡ πρεσβυτάτη Διὶ συνελθοῦσα ἐν ἄντρῳ τῆς Κυλλήνης Ἑρμῆν τίκτει. οὗτος ἐν σπαργάνοις ἐπὶ τοῦ λίκνου κείμενος, ἐκδὺς εἰς Πιερίαν παραγίνεται, καὶ κλέπτει βόας ἃς ἔνεμεν Ἀπόλλων. ἵνα δὲ μὴ φωραθείη ὑπὸ τῶν ἰχνῶν, ὑποδήματα τοῖς ποσὶ περιέθηκε, καὶ κομίσας εἰς Πύλον τὰς μὲν λοιπὰς εἰς σπήλαιον ἀπέκρυψε, δύο δὲ καταθύσας τὰς μὲν βύρσας πέτραις καθήλωσε, τῶν δὲ κρεῶν τὰ μὲν κατηνάλωσεν ἑψήσας τὰ δὲ κατέκαυσε: καὶ ταχέως εἰς Κυλλήνην ᾤχετο. καὶ εὑρίσκει πρὸ τοῦ ἄντρου νεμομένην χελώνην. ταύτην ἐκκαθάρας, εἰς τὸ κύτος χορδὰς ἐντείνας ἐξ ὧν ἔθυσε βοῶν καὶ ἐργασάμενος λύραν εὗρε καὶ πλῆκτρον. Ἀπόλλων δὲ τὰς βόας ζητῶν εἰς Πύλον ἀφικνεῖται, καὶ τοὺς κατοικοῦντας ἀνέκρινεν. οἱ δὲ ἰδεῖν μὲν παῖδα ἐλαύνοντα ἔφασκον, οὐκ ἔχειν δὲ εἰπεῖν ποῖ ποτε ἠλάθησαν διὰ τὸ μὴ εὑρεῖν ἴχνος δύνασθαι. μαθὼν δὲ ἐκ τῆς μαντικῆς τὸν κεκλοφότα πρὸς Μαῖαν εἰς Κυλλήνην παραγίνεται, καὶ τὸν Ἑρμῆν ᾐτιᾶτο. ἡ δὲ ἐπέδειξεν αὐτὸν ἐν τοῖς σπαργάνοις. Ἀπόλλων δὲ αὐτὸν πρὸς Δία κομίσας τὰς βόας ἀπῄτει. Διὸς δὲ κελεύοντος ἀποδοῦναι ἠρνεῖτο. μὴ πείθων δὲ ἄγει τὸν Ἀπόλλωνα εἰς Πύλον καὶ τὰς βόας ἀποδίδωσιν. ἀκούσας δὲ τῆς λύρας ὁ Ἀπόλλων ἀντιδίδωσι τὰς βόας. Ἑρμῆς δὲ ταύτας νέμων σύριγγα πάλιν πηξάμενος ἐσύριζεν. Ἀπόλλων δὲ καὶ ταύτην βουλόμενος λαβεῖν, τὴν χρυσῆν ῥάβδον ἐδίδου ἣν ἐκέκτητο βουκολῶν. ὁ δὲ καὶ ταύτην λαβεῖν ἀντὶ τῆς σύριγγος ἤθελε καὶ τὴν μαντικὴν ἐπελθεῖν: καὶ δοὺς διδάσκεται τὴν διὰ τῶν ψήφων μαντικήν. Ζεὺς δὲ αὐτὸν κήρυκα ἑαυτοῦ καὶ θεῶν ὑποχθονίων τίθησι.

I aquí teniu la traducció castellana de na Julia García Moreno, editada per Alianza Editorial a la col·lecció Clásicos de Grecia y Roma:

'Maya, la mayor, se unió a Zeus en una cueva de Cilene y dio a luz a Hermes. Cuando éste se hallaba entre pañales dentro de la cuna, se escapó y, dirigiéndose a Pieria, robó las vacas que apacentaba Apolo. Para que no se le descubriera por las huellas, les puso zapatos en las patas y las condujo a Pilos; al resto lo ocultó en una cueva, pero sacrificó a dos y sujetó las pieles a unas rocas; en cuanto a la carne, una parte se la comió tras haberla cocido y la otra la quemó; y se fue a toda velocidad a Cilene y allí encontró delante de la cueva a una tortuga que estaba comiendo; la limpió y, tensando sobre su caparazón unas cuerdas obtenidas de las tripas de las vacas que había sacrificado, des-pués de haber fabricado así la lira, inventó también el plectro. Apolo llegó a Pilos en busca de sus vacas y preguntó a sus habitantes; ellos le dijeron que habían visto a un niño llevárselas, pero que no sabían decir adonde habían sido conducidas por no haber podido encontrar el rastro. Enterado gracias a la adivinación de quién las había robado, se presentó en Cilene ante Maya y acusó a Hermes. Ella lo mostró entre pañales, pero Apolo lo condujo a presencia de Zeus y le reclamó sus vacas. Cuando Zeus le ordenó devolverlas, negó tenerlas, pero, como no logró convencerlos de ello, llevó a Apolo a Pilos y le devolvió las vacas. Sin embargo, cuando Apolo escuchó la lira, se la cambió por las vacas. Hermes, mientras las apacentaba, construyó también una flauta y tocaba con ella. Deseoso Apolo de obtener también ésta, le entregó un bastón de oro que había adquirido cuando se dedicaba al pastoreo. Pero Hermes deseaba a cambio de la flauta no sólo obtener el bastón, sino también alcanzar el arte de la adivinación; así que hubo entregado la flauta, fue instruido en el arte de adivinar por medio de guijarros, y Zeus lo hizo mensajero suyo y de los dioses subterráneos.'

Aquest mite d'infantesa és l'únic en el qual Hermés és el personatge principal, i és també la causa per la qual Hermes és considerat déu del comerç i... del latrocini.

A partir d'aquí, trobam Hermes en el paper d'intèrpret de la voluntat divina: ara es presenta a Deucalió, després del diluvi, per comunicar la resposta de Zeus a les seues demandes; ara dóna la lira a Amfió, amb la qual movia les pedres per edificar Tebes; ara regala l'espasa a Hèracles. Va conduir les tres deesses davant Paris, perquè el príncep troià decidís quina era més bella. Té dues intervencions estel·lars a Odissea: quan transmet a Calipso l'ordre de Zeus d'alliberar Odisseu, i quan li dóna una herba màgica per tal d'evitar que Circe el transformi en animal, com havia fet amb els seus companys.

Com hem dit abans, era el déu del comerç i dels lladres, i també guiava els viatgers, i la seua imatge s'aixecava a les cruïlles de camins, com una pilastra amb un cap humà i òrgans virils molt evidents. També vetlava pels pastors i per açò era freqüentment representat duent un be a les espatlles. Era l'encarregat de conduir les ànimes a l'Hades.

Era representat calçat amb sandàlies alades, amb el cap cobert amb el πέτασος, un capell d'ala ampla, emprat per viatjar, i duent a la mà el caduceu, la vara d'or que Apol·ló li havia donat a canvi de la flauta.

Au! Res més per avui.
Χαίρετε

Unes notes i poca cosa més

Que els de 1r de llatí ja esteis desesperats, i ahir no vaig poder entrar al servidor (la típica excusa dels problemes informàtics!). Aquí van les notes:

Làquesis 3,3; Eufròsine 7,4; Cal·líope 5,3; Antígona 5; Eros, 5,75; Chaos 8,25; Selene 8,85; Venus 6,45; Iris 8,1; Electra 7,55

Οἱ ἔνδον μῦθοι presenta...

Εὐφροσύνη

És a dir, Alegria, és una de les tres Χάριτες, les tres Gràcies, divinitats de la bellesa i, originàriament, deïficació de potències de la vegetació. Reparteixen alegria a la naturalesa, al cor dels humans i, fins i tot, al dels déus.


Les tres Gràcies a un fresc pompeià

Viuen a l'Olimp, juntament amb les Muses, i com elles formen part del seguici d'Apol·ló. Hom les representa com tres germanes, Aglaia (Esplendor), Eufròsine (Alegria) i Talia (Floriment), filles de Zeus i Eurínome.
Pausànies, un viatger grec del segle II, interromp la seva Descripció de Grècia (9, xxxv.1-5) per explicar els diversos conceptes de les Cárites que s'havien desenvolupat en diferents regions del continent grec i Jonia:

τὸν δὲ Ἐτεοκλέα λέγουσιν οἱ Βοιωτοὶ Χάρισιν ἀνθρώπων θῦσαι πρῶτον. καὶ ὅτι μὲν τρεῖς εἶναι Χάριτας κατεστήσατο ἴσασιν, ὀνόματα δὲ οἷα ἔθετο αὐταῖς οὐ μνημονεύουσιν: ἐπεὶ Λακεδαιμόνιοί γε εἶναι Χάριτας δύο καὶ Λακεδαίμονα ἱδρύσασθαι τὸν Ταϋγέτης φασὶν αὐτὰς καὶ ὀνόματα θέσθαι Κλήταν καὶ Φαένναν. ἐοικότα μὲν δὴ Χάρισιν ὀνόματα καὶ ταῦτα, ἐοικότα δὲ καὶ παρ' Ἀθηναίοις: τιμῶσι γὰρ ἐκ παλαιοῦ καὶ Ἀθηναῖοι Χάριτας Αὐξὼ καὶ Ἡγεμόνην. τὸ γὰρ τῆς Καρποῦς ἐστὶν οὐ Χάριτος ἀλλὰ Ὥρας ὄνομα: τῇ δὲ ἑτέρᾳ τῶν Ὡρῶν νέμουσιν ὁμοῦ τῇ Πανδρόσῳ τιμὰς οἱ Ἀθηναῖοι, Θαλλὼ τὴν θεὸν ὀνομάζοντες. παρὰ δὲ Ἐτεοκλέους τοῦ Ὀρχομενίου μαθόντες τρισὶν ἤδη νομίζομεν Χάρισιν εὔχεσθαι: καὶ Ἀγγελίων τεκαὶ Τεκταῖος ὅσοι γε Διονύσου τὸν Ἀπόλλωνα ἐργασάμενοι Δηλίοις τρεῖς ἐποίησαν ἐπὶ τῇ χειρὶ αὐτοῦ Χάριτας: καὶ Ἀθήνῃσι πρὸ τῆς ἐς τὴν ἀκρόπολιν ἐσόδου Χάριτές εἰσι καὶ αὗται τρεῖς, παρὰ δὲ αὐταῖς τελετὴν ἄγουσιν ἐς τοὺς πολλοὺς ἀπόρρητον. Πάμφως μὲν δὴ πρῶτος ὧν ἴσμεν ᾖσεν ἐς Χάριτας, πέρα δὲ οὔτε ἀριθμοῦ πέρι οὔτε ἐς τὰ ὀνόματά ἐστιν οὐδὲν αὐτῷ πεποιημένον: Ὅμηρος δὲ--ἐμνημόνευσε γὰρ Χαρίτων καὶ οὗτος--τὴν μὲν Ἡφαίστου γυναῖκα εἶναι λέγει καὶ ὄνομα αὐτῇ τίθεται Χάριν, Πασιθέας δὲ εἶναί φησιν ἐραστὴν ἐν δὲ Ὕπνου τοῖς λόγοις τὸ ἔπος ἐποίησεν

ἦ μέν μοι δώσειν Χαρίτων μίαν ὁπλοτεράων.

τούτου δὲ ἕνεκα ὑπόνοια δὴ παρέστη τισὶν ὡς Χάριτας ἄρα καὶ πρεσβυτέρας οἶδεν ἄλλας Ὅμηρος. Ἡσίοδος δὲ ἐν Θεογονίᾳ--προσιέσθω δὲ ὅτῳ φίλον τὴν Θεογονίαν--, ἐν δ' οὖν τῇ ποιήσει ταύτῃ τὰς Χάριτάς φησιν εἶναι Διός τε καὶ Εὐρυνόμης καί σφισιν ὀνόματα Εὐφροσύνην τε καὶ Ἀγλαί̈αν εἶναι καὶ Θαλίαν. κατὰ ταὐτὰ δὲ ἐν ἔπεσίν ἐστι τοῖς Ὀνομακρίτου. Ἀντίμαχος δὲ οὔτε ἀριθμὸν Χαρίτων οὔτε ὀνόματα εἰπὼν Αἴγλης εἶναι θυγατέρας καὶ Ἡλίου φησὶν αὐτάς. Ἑρμησιάνακτι δὲ τῷ τὰ ἐλεγεῖα γράψαντι τοσόνδε οὐ κατὰ τὴν τῶν πρότερον δόξαν ἐστὶν αὐτῷ πεποιημένον, ὡς ἡ Πειθὼ Χαρίτων εἴη καὶ αὐτὴ μία.

Els beocis diuen que Eteocles va ser el primer home a sacrificar en honor de les Càrites. A més, saben que va establir en tres el nombre de les Càrites, però no hi ha tradició sobre els noms que els hi va donar. Els lacedemonis, no obstant això, diuen que les Cárites són dos, i que van ser establertes per Lacedemó, fill de Tàigete, qui els va donar els noms de Cleta i Faena. Aquests són noms adequats per a les Càrites, ja que són els que els van donar els atenesos, qui des d'antic han adorat a dues Càrites: Auxe i Hegemona. [...] Va ser des d'Etèocles d'Orcomen que vam aprendre el costum de pregar a les tres Càrites. I Angelió i Tectau, fills de Dionís, que van fer la imatge d'Apol·ló per als delis, van posar tres Càrites en la seva mà. A més, a Atenes, abans de l'entrada a l'Acròpoli, les Càrites eren tres en nombre; al seu costat se celebren misteris que no han de ser revelats a molts. Pamfos va ser el primer de qui sabem que va cantar sobre les Càrites, però la seva poesia no conté informació sobre el seu nombre ni els seus noms. Homer (qui també al·ludeix a les Càrites) fa a una d'elles esposa d'Hefest, donant-li el nom de Gràcia. També diu que Somni era un amant de Pasítea, i en el discurs de Somni apareix aquest vers:

«realment em donaràs una de les més joves Càrites»

D'aquí alguns han sospitat que Homer sabia també d'altres Càrites majors. Hesiode en la Teogonía (encara que l'autoria és dubtosa, aquest poema és bon testimoniatge) diu que les Càrites són filles de Zeus i Eurínome, donant-li els noms de Eufròsine, Aglaia i Talia. El poema d'Onomàcrit coincideix amb aquesta versió. Antímac, encara que no dóna el nombre de les Càrites ni els seus noms, diu que eren filles de Egle i el Sol. El poeta elegíac Hermesianax discrepa amb els seus predecessors en fer també a Persuasió una de les Cárites.

Més endavant (9, xxxv.6-7) ens xerra de la seva representació a les arts:

ὅστις δὲ ἦν ἀνθρώπων ὁ γυμνὰς πρῶτος Χάριτας ἤτοι πλάσας ἢ γραφῇ μιμησάμενος, οὐχ οἷόν τε ἐγένετο πυθέσθαι με, ἐπεὶ τά γε ἀρχαιότερα ἐχούσας ἐσθῆτα οἵ τε πλάσται καὶ κατὰ ταὐτὰ ἐποίουν οἱ ζωγράφοι: καὶ Σμυρναίοις τοῦτο μὲν ἐν τῷ ἱερῷ τῶν Νεμέσεων ὑπὲρ τῶν ἀγαλμάτων χρυσοῦ Χάριτες ἀνάκεινται, τέχνη Βουπάλου, τοῦτο δέ σφισιν ἐν τῷ Ὠιδείῳ Χάριτός ἐστιν εἰκών, Ἀπελλοῦ γραφή, Περγαμηνοῖς δὲ ὡσαύτως ἐν τῷ Ἀττάλου θαλάμῳ, Βουπάλου καὶ αὗται: καὶ πρὸς τῷ ὀνομαζομένῳ Πυθίῳ Χάριτες καὶ ἐνταῦθά εἰσι Πυθαγόρου γράψαντος Παρίου: Σωκράτης τε ὁ Σωφρονίσκου πρὸ τῆς ἐς τὴν ἀκρόπολιν ἐσόδου Χαρίτων εἰργάσατο ἀγάλματα Ἀθηναίοις. καὶ ταῦτα μέν ἐστιν ὁμοίως ἅπαντα ἐν ἐσθῆτι, οἱ δὲ ὕστερον-- οὐκ οἶδα ἐφ' ὅτῳ--μεταβεβλήκασι τὸ σχῆμα αὐταῖς: Χάριτας γοῦν οἱ κατ' ἐμὲ ἔπλασσόν τε καὶ ἔγραφον γυμνάς.

Qui va ser el primer que va representar despullades a les Càrites, en escultura o en pintura, no pot ser descobert. Durant el període més antic, certament, tant escultors com pintors les representaven cobertes. A Esmirna, per exemple, en el santuari de Nemeses, sobre les imatges s'havien dedicat Càrites d'or, obra de Bupal; i en el teatre d'aquesta mateixa ciutat hi ha un retrat d'una Gràcia pintat per Apeles. Igualment a Pèrgam, a la càmera d'Atal, hi ha altres imatges de Càrites fetes per Bupal; i prop del que es diu Pythium hi ha un retrat de les Càrites, pintat per Pitàgoras de Paros. També Sòcrates, fill de Sofronisc, va fer imatges de les Càrites per als atenesos, que estan davant l'entrada a l'Acròpoli. Totes aquestes estan igualment cobertes; però artistes posteriors, no sé per quina raó, han canviat la forma de retratar-les. Certament els escultors i pintors actuals representen a les Cárites despullades.

Quant als testimoniatges més antics, tenim Homer, que al cinqué cant d'Iliada ens conta com Diomedes fer la deessa Afrodita, que en aquell moment prenia part al combat, de la banda dels troians, travessant amb la llança l'escut que li havien fet les Càrites:

εἶθαρ δὲ δόρυ χροὸς ἀντετόρησεν
ἀμβροσίου διὰ πέπλου, ὅν οἱ Χάριτες κάμον αὐταί,
πρυμνὸν ὕπερ θέναρος·

Tot d'una la llança va travessar la pell
a través del peple diví que les Gràcies li havien fet,
damunt la palma de la mà.

Iliada, 5, 337-339

I al cant vuité d'Odissea, al final de l'episodi dels amors adúlters d'Ares i Afrodita:

ὣς εἰπὼν δεσμὸν ἀνίει μένος Ἡφαίστοιο.
τὼ δ' ἐπεὶ ἐκ δεσμοῖο λύθεν, κρατεροῦ περ ἐόντος,
αὐτίκ' ἀναί̈ξαντε ὁ μὲν Θρῄκηνδε βεβήκει,
ἡ δ' ἄρα Κύπρον ἵκανε φιλομμειδὴς Ἀφροδίτη,
ἐς Πάφον· ἔνθα δέ οἱ τέμενος βωμός τε θυήεις.
ἔνθα δέ μιν Χάριτες λοῦσαν καὶ χρῖσαν ἐλαίῳ
ἀμβρότῳ, οἷα θεοὺς ἐπενήνοθεν αἰὲν ἐόντας,
ἀμφὶ δὲ εἵματα ἕσσαν ἐπήρατα, θαῦμα ἰδέσθαι.

Dicho esto, la fuerza de Hefesto le quitó los lazos. Ellos, al verse libres de los mismos, que tan recios eran, se levantaron sin tardanza y fuéronse és a Tracia y la risueña Afrodita a Chipre y a Pafos, donde tiene un bosque y un perfumado altar: allí las Gracias la lavaron, la ungieron con el aceite divino que hermosea a los sempiternos dioses y le pusieron lindas vestiduras que dejaban admirado a quien las contemplaba.

Odissea, 8, 359-366 (Trad. Lluís Segalà)

Quant a Hesiode, també fa referència, com hem llegit a Pausànies, a les tres Gràcies, primer a Teogonia, 53-67, on apareixen associades a les Muses:

τὰς ἐν Πιερίῃ Κρονίδῃ τέκε πατρὶ μιγεῖσα
Μνημοσύνη, γουνοῖσιν Ἐλευθῆρος μεδέουσα,
λησμοσύνην τε κακῶν ἄμπαυμά τε μερμηράων.
ἐννέα γάρ οἱ νυκτὸς ἐμίσγετο μητίετα Ζεὺς
νόσφιν ἀπ' ἀθανάτων ἱερὸν λέχος εἰσαναβαίνων·
ἀλλ' ὅτε δή ῥ' ἐνιαυτὸς ἔην, περὶ δ' ἔτραπον ὧραι
μηνῶν φθινόντων, περὶ δ' ἤματα πόλλ' ἐτελέσθη,
ἣ δ' ἔτεκ' ἐννέα κούρας ὁμόφρονας, ᾗσιν ἀοιδὴ
μέμβλεται ἐν στήθεσσιν, ἀκηδέα θυμὸν ἐχούσαις,
τυτθὸν ἀπ' ἀκροτάτης κορυφῆς νιφόεντος Ὀλύμπου.
ἔνθα σφιν λιπαροί τε χοροὶ καὶ δώματα καλά.
πὰρ δ' αὐτῇς Χάριτές τε καὶ Ἵμερος οἰκί' ἔχουσιν
ἐν θαλίῃς· ἐρατὴν δὲ διὰ στόμα ὄσσαν ἱεῖσαι
μέλπονται πάντων τε νόμους καὶ ἤθεα κεδνὰ
ἀθανάτων κλείουσιν, ἐπήρατον ὄσσαν ἱεῖσαι.

A Pièria les va parir, després de la unió amb el pare Cronida,
Mnemòsine, senyora dels turons d'Eleutera,
per a oblit de mals i descans de preocupacions.
Nou vespres es va unir a ella Zeus prudent,
pujant al seu llit sagrat, lluny dels immortals.
I quan ja fou el temps, i havien girat les estacions,
passats els mesos i acomplerts els dies,
nou al·lotes (les Muses) d'iguals sentiment, pel cant
preocupades dins els cors, amb la ment lliure de penes,
van néixer prop del cim més alt del nevat Olimp.
Allà formen els brillants cors i tenen els bells palaus.
Al costat les Gràcies i Himeros tenen les cases
entre festes. I fent sortir de la boca una veu deliciosa,
canten les lleis i els savis costums
dels immortals celebren, amb veu deliciosa.

I després a Treballs i dies, 73-74, on les Gràcies fan la seua aportació perquè Pandora pugui seduir Epimeteu:

ἀμφὶ δέ οἱ Χάριτές τε θεαὶ καὶ πότνια Πειθὼ
ὅρμους χρυσείους ἔθεσαν χροί̈

Al voltant les divines Gràcies i la soberana Pitó (la Persuasió)
collars d'or li van posar al coll.

I això és tot el que he de dir de les Càrites.

Canviam de rotllo. Dedicat als de 1r de grec, avam si vos animau a fer qualque cosa com la que fan els alumnes de grec de l'IES Matilde Salvador de Castelló de la Plana: clicau aquí i veureu. Podeu visitar el blog del profe, Μὰ Δία.

I ara, una de 'raruli': uns profes americans fent 'hoc est Latina lingua', a la manera del 'That's English' televisiu, però en freak:

I ara, la primera entrega d'una fotonovela en llatí, cortesia dels alumnes de llatí de l'IES Cotes Baixes d'Alcoi, i del seu profe, en Santi Carbonell, un crak de l'aplicació del les TIC a les classes d'aquestes coses nostres, vull dir classes de llatí i grec, per si de cas qualcú no vol sabre de què estic xerrant:

| View | Upload your own

També vos resultarà interessant visitar el blog d'en Santi Carbonell, ΑΙΓΙΑΛΟΣ.

I ara, per als de llati de 1r, corpus humanum:

Si visitau el blog de Lingua Latina per se illustrata podreu accedir a una pàgina de recursos on el podeu llegir alguns nombres de les revistes Adulescens i Iuvenis.

I per avui ja n'hi ha prou.

Ja som aquí, ja som aquí...

No sense vessa -ja sol passar, ja, quan arriben aquestes dates, qua ens agafa la vessa... al manco a jo- recomençam el nostre periple pel món dels clàssis amb la ja habitual secció 'mites de ca nostra'; avui...
Ἔρως


A les genealogies més antigues, Ἔρως és una de les forces primigènies de l'univers, contemporani de Gea i nascut del Caos primordial:

ἠδ’Ἔρος, ὃς κάλλιστος ἐν ἀθανάτοισι θεοῖσι,
λυσιμελής, πάντων δὲ θεῶν πάντων τ’ἀνθρώπων
δάμναται ἐν στήθεσσι νόον καὶ ἐπίφρονα βουλήν.

'i Eros, el més bell entre els déus immortals,
dolç alliberador, que de déus tots i homes tots,
dins l'ànima en sotmet la ment i la prudent decisió.'

HESIODE, Teogonia, 120-122

Altra versió el fa néixer de l'ou primigeni, engendrat per la Nit i Èrebos, la Foscor, les dues meitats del qual, en separar-se, van formar la terra i el cel. Aquí teniu un petit fragment del cor de pardals de l'obra d'Aristòfanes Els ocells:

Χάος ἦν καὶ Νὺξ Ἔρεβός τε μέλαν πρῶτον καὶ Τάρταρος εὐρύς,
γῆ δ' οὐδ' ἀὴρ οὐδ' οὐρανὸς ἦν: Ἐρέβους δ' ἐν ἀπείροσι κόλποις
τίκτει πρώτιστον ὑπηνέμιον Νὺξ ἡ μελανόπτερος ᾠόν,
ἐξ οὖ περιτελλομέναις ὥραις ἔβλαστεν Ἔρως ὁ ποθεινός,
στίλβων νῶτον πτερύγοιν χρυσαῖν, εἰκὼς ἀνεμώκεσι δίναις.
οὖτος δὲ Χάει πτερόεντι μιγεὶς νυχίῳ κατὰ Τάρταρον εὐρὺν
ἐνεόττευσεν γένος ἡμέτερον, καὶ πρῶτον ἀνήγαγεν ἐς φῶς.
πρότερον δ' οὐκ ἦν γένος ἀθανάτων, πρὶν Ἔρως ξυνέμειξεν ἅπαντα·
ξυμμιγνυμένων δ' ἑτέρων ἑτέροις γένετ' οὐρανὸς ὠκεανός τε
καὶ γῆ πάντων τε θεῶν μακάρων γένος ἄφθιτον. ὦδε μέν ἐσμεν
πολὺ πρεσβύτατοι πάντων μακάρων. ἡμεῖς δ' ὡς ἐσμὲν Ἔρωτος

'Al principi hi havia Caos, i la Nit i el negre Èrebos i l'ample Tàrtar.
No existia la terra ni l'aire ni el cel; llavors a l'immens si d'Èrebos
va pondre la Nit de negres ales, abans que res, un ou buit,
i d'aquest, passat el temps, va néixer Eros, el desitjat,
d'esquena brillant amb ales daurades, més ràpid que el vent.
Unint-se a Caos alat al negre i ample Tàrtar
va procrear la raça nostra i la va treure a llum primera.
Que encara no existia raça d'immortals, fins que Eros ho mesclà tot:
i mesclant uns amb altres elements nasqué Urà i també Oceà,
i Gea i la raça del déus sempre feliços sense morir. Som, idò,
els més antics de tots els déus, que nosaltres som d'Eros els fills.'

ARISTÒFANES, Els ocells, 693-703

Al marge de genealogies, però, Eros, entre els antics, sempre va ser considerat una força fonamental del món.
Hi ha moltes altres versions del naixement d'Eros: de vegades és fill de Ilítia, la deessa dels parts, o d'Iris, filla i missatgera d'Hera. Finalment, la versió més estesa va ser la que el feia fill d'Hermes i Afrodita, i germà d'Ànteros, l'amor recíproc, fill d'Ares i Afrodita.
Poc a poc, sota la influència dels poetes, va anar creant-se la imatge d'un fillet alat, que ara porta torxes amb què encendre els cors dels enamorats, ara porta arc i fletxes amb què ferir els qui no s'estimen, per tal que ho facin. Tot i així, és un fillet terriblement poderós, a qui fins i tot sa mare, Afrodita, tem.
L'episodi més famós de la vida d'Eros és els dels seus amors amb Ψύχη:
La bellesa de Psique era sobrehumana, fins el punt de fer fugir els pretendents. Així, mentre que les germanes s'havien casat, na Psique es mantenia verge. Son pare va consultar l'oracle, el qual li va recomanar que vestís sa filla de núvia i l'abandonàs dalt el cim d'una muntanya, on la vindria a desposar un monstre terrible. Psique, abandonada, bramava de desesperació, fins que es va aixecar un vent que la va arrossegar i la va sostenir en l'aire, conduint-la fins a una vall fonda, coberta de gespa, on l'al·lota va quedar dormida. En despertar s'hi va trobar als jardins d'un magnífic palau, les portes del qual s'obrien al seu pas, mentre unes veus li mostraven el camí. En fer-se fosquet, es va allargar al llit, i en la foscor, va notar una presència: era l'espòs de qui havia xerrat l'oracle, tot i que a ella no li va semblar tan monstruós, vaja... que li va agradar prou. L'espòs la venia a visitar cada vespre, sense que ella el veiés, ja que ell l'havia avisada que en el moment que el veiés, el perdria.

William Bouguereau, L'enlèvement de Psyché

Un bon dia Psique es va enyorar de ca seua, i va decidir anar a romandre-hi: el vent la tornà a transportar, i a ca seua la van rebre amb alegria, tret de ses germanes, que envejoses de tota la felicitat que mostrava Psique, la van xinxar prou perquè reconegués que mai havia vist el seu espòs, i la van convèncer d'enganar-lo. Així, en tornar al palau d'Eros, va amagar un llumet davall el llit, i quan Eros dormia, el va aixecar: va quedar meravellada de la bellesa i de la joventut del seu home, però l'emoció li va fer tremolar, i una gota d'oli ardent va caure damunt Eros, que, en despertar, va complir l'amenaça que li havia fet, i va partir per sempre.
Psique va vagar pel món, desesperada, fins que va caure en mans d'Afrodita, que la va fer esclava seua. Un dia li va manar que davallés a l'Hades a demanar a Persèfone aigua de Joventut. Tenia prohibit obrir el recipient, però ella no va creure i en beure va quedar dormida per sempre.
Però aquesta és una història d'amor amb final feliç, no vos penseu... que Eros no l'havia oblidada, i quan la va trobar dormida va demanar permís a Zeus per despertar-la d'un cop de fletxa i casar-s'hi. Zeus l'hi va concedir i... conte contat, conte acabat.

Au, açó és tot.

Tornem-hi amb els mites de la casa

Per un error meu vos vaig presentar el mite d'Eris abans del d'Electra, que ja vam dir que ho faríem per rigorós ordre alfabètic. Demanam disculpes a Electra. A continuació reproduïm l'entrada ELECTRA, magnífica, de GRIMAL, P.(1994) Diccionario de mitología griega y romana, Paidós, Barcelona.

Ἠλέκτρα

Les llegendes coneixen diversos personatges amb aquest nom.

1. El més antic és una de les filles d'Oceà i Tetis. Casada amb Taumant (el fill de Πόντος, l'Ona i de Γαῖα, la Terra) va tenir per fills a Iris, la missatgera dels déus, i les dues Ἅρπυιαι, els Harpies, Ἀελλώ, l'Huracà i Ὀξιπετής, «la de vol ràpid». Electra figura entre les companyes de joc de Persefone quan el rapte.

2. Hi havia igualment una Electra entre les Plèiades, les set filles d'Atlant i Plèione, residents a l'illa de Samotràcia. Unida a Zeus, va concebre a Dàrdan, el qual va passar de Samotràcia a Tròade, on va fundar la dinastia reial de Troia. Va tenir també un altre fill, anomenat Iasió, la llegenda del qual està molt relacionada amb les de Cibeles¹ i Demèter. De vegades hom li atribueix també un tercer fill, Ematió, que hauria regnat a Samotràcia; però el més corrent és que hom li assigni com a tercer fill, de la seva unió amb Zeus, Harmonia, la futura esposa de Cadme (encara que altres versions fan de Harmonia la filla d'Ares i Afrodita).

En les versions italianes de la llegenda d'Electra, era considerada l'esposa de Coritó, rei etrusc, i Dàrdan i Iasió havien nascut a Itàlia. Finalment, Electra està en relació amb la llegenda del Pal·ladi². Quan Zeus va voler violentarla, la donzella es va refugiar, encara que en va, al costat d'aquesta estàtua divina. En la seva ira, Zeus sembla que va llançar el Pal·ladi de l'alt del cel i la imatge, al caure a Tròade, va ser conservada en un temple de la ciutat de Troia. També es diu que la pròpia Electra va ser qui va dur l'estàtua al seu fill, com a protecció per a la ciutat. Més tard, juntament amb les seves germanes, Electra va ser transformada en estrella de la constel·lació de les Plèiades.³

3. El més cèlebre personatge llegendari entre els quals duen el nom de Electra és la filla d'Agamèmnon i Clitemnestra. No apareix a l'epopeia homèrica, però en els poetes posteriors reemplaça a poc a poc a Laòdice, una de les filles d'Agamèmnon. Després de l'assassinat d'Agamèmnon per Clitemnestra i el seu amant Egist, Electra, que ha escapat per poc a la mort, és tractada com una esclava. L'estàlvia la seva mare, que intercedeix per ella davant Egist. Segons certes versions, Electra sostreu al petit Orestes de les mans dels assassins i el confia en secret al vell preceptor que l'allunya de Micenas. Egist, per tal d'impedir que Electra tingui un fill capaç de venjar la mort d'Agamèmnon, ha casat la jove amb un pagès resident lluny de la ciutat. Però el seu marit ha respectat la seva virginitat.

William Blake Richmond (1874) Electra on the tomb of Agamemnon

Segons altres autors Electra, que en altre temps havia estat promesa de Càstor⁴, i després de Polimèstor, rei de Tràcia, és mantinguda presonera en el palau de Micenes. Quan torna Orestes, reconeix el seu germà, arribat com ella a la tomba del seu pare, i junts preparen la venjança, o sigui, l'assassinat de sa mare, Clitemnestra, i del seu amant, Egist.

Pren part activa en aquest doble assassinat, i quan, posteriorment, Orestes és perseguit per les Erínies⁵, s'ocupa en ell.

Orestes, a una ceràmica apúlia del s. IV ae, és purificat per Apoll·ló,

mentres Clitemnestra, a l'esquerra, intenta despertar a les Erínies.

Ocupa el seu paper en els diversos episodis de la llegenda de Orestes, tal com ha estat desenvolupada pels tràgics. En el Orestes d'Eurípides participa dels patiments del seu germà i lluita al seu costat contra l'hostilitat del poble, que vol condemnar a mort als homicides. En la tragèdia Aletes, de Sófocles, avui perduda, és el personatge principal. Havent marxat Orestes, ja rei de Micenes, i Pílades a Tàuride a la recerca de l'estàtua d'Àrtemis Tàurica, és anunciada a Micenes la notícia de la seva mort, i s'afegeix que és la pròpia Ifigènia la immoladora del seu germà. Immediatament, Aletes, fill de Egist, s'apodera del tron. Electra es trasllada llavors a Delfos, on es troba amb Ifigènia, que ha arribat amb Orestes. En veure la seva germana, Electra, que la creu culpable, vol castigar-la, i quan està a punt d'encegar-la amb una torxa ardent que ha agafat de l'altar, adverteix la presència del seu germà. Electra i Orestes tornen llavors a Micenes, on donen mort a Aletes. Orestes casa amb Hermione, filla d'Helena, i Electra és donada en matrimoni a Pílades, i parteix amb ell a Fòcide. D'aquesta unió naixeran Medent i Estrofi.

1Deessa frígia, anomenada la Mare Terra o la Gran Mare. El seu culte era molt antic, i s'havia iniciat al neolític. Representava a la terra fèrtil, les coves, les muntanyes, les fortaleses, la natura i als animals. Són molt importants entre els grecs els seus rituals mistèrics.

2La representació en llenya de Pal·las Atena.

3Segons la llegenda, van ser assetjades pel caçador Orió, que les desitjava. Però elles van volar tan amunt que van arribar al cel i allà van quedar fixades com un grup d'estels de la constel·lació del Taure.

4Un dels Διόσκυροι, fills de Zeus i Leda. El seu germà era Pòl·lux, i les seves germanes, Clitemnestra i Helena. La tradició relata que Zeus, prenent l'aparença d'un cigne, es va unir a Leda, esposa de Tindàreu, i ella després va pondre dos ous: del primer van néixer els Diòscurs -Càstor i Pól·lux- i del segon van néixe Helena i Clitemnestra.

5Són els monstres nascuts de la sang d'Urà després de l'emasculació, que perseguien els crims amb vessament de sang, especialment contra la pròpia família. De fet, són la causa de les desgràcies de la família d'Agamèmnon: va haver de sacrificar la seva filla Ifigènia perquè l'esquadra grega pogués partir cap a Troia, ja que, segons conta la llegenda, un dia Agamèmnon, en haver mort un cérvol, va comparar la seva habilitat amb la de la deessa Àrtemis; aquesta, en resposta, immobilitzà la seva flota i exigí el sacrifici d’Ifigènia, a qui salvà en l'últim moment traslladant-la a Táuride. Clitemnestra, esposa d’Agamèmnon i mare d’Ifigènia, mai el perdonarà haver intentat matar la seva filla.

Aquí teniu part del pròleg de l'Orestes d'Eurípides, pronunciat per Electra:

Ἠλέκτρα

Οὐκ ἔστιν οὐδὲν δεινὸν ὧδ' εἰπεῖν ἔπος
οὐδὲ πάθος οὐδὲ ξυμφορὰ θεήλατος,
ἧς οὐκ ἂν ἄραιτ' ἄχθος ἀνθρώπου φύσις.
ὁ γὰρ μακάριος -- κοὐκ ὀνειδίζω τύχας
Διὸς πεφυκώς, ὡς λέγουσι, Τάνταλος
κορυφῆς ὑπερτέλλοντα δειμαίνων πέτρον
ἀέρι ποτᾶται: καὶ τίνει ταύτην δίκην,
ὡς μὲν λέγουσιν, ὅτι θεοῖς ἄνθρωπος ὢν
κοινῆς τραπέζης ἀξίωμ' ἔχων ἴσον,
ἀκόλαστον ἔσχε γλῶσσαν, αἰσχίστην νόσον.
οὗτος φυτεύει Πέλοπα, τοῦ δ' Ἀτρεὺς ἔφυ,
ᾧ στέμματα ξήνασ' ἐπέκλωσεν θεὰ
ἔριν, Θυέστῃ πόλεμον ὄντι συγγόνῳ
θέσθαι. τί τἄρρητ' ἀναμετρήσασθαί με δεῖ;
ἔδαισε δ' οὖν νιν τέκν' ἀποκτείνας Ἀτρεύς.
Ἀτρέως δέ: τὰς γὰρ ἐν μέσῳ σιγῶ τύχας·
ὁ κλεινός, εἰ δὴ κλεινός, Ἀγαμέμνων ἔφυ
Μενέλεώς τε Κρήσσης μητρὸς Ἀερόπης ἄπο.
γαμεῖ δ' ὃ μὲν δὴ τὴν θεοῖς στυγουμένην
Μενέλαος Ἑλένην, ὃ δὲ Κλυταιμήστρας λέχος
ἐπίσημον εἰς Ἕλληνας Ἀγαμέμνων ἄναξ·
ᾧ παρθένοι μὲν τρεῖς ἔφυμεν ἐκ μιᾶς,
Χρυσόθεμις Ἰφιγένειά τ' Ἠλέκτρα τ' ἐγώ,
ἄρσην δ' Ὀρέστης, μητρὸς ἀνοσιωτάτης,
ἣ πόσιν ἀπείρῳ περιβαλοῦσ' ὑφάσματι
ἔκτεινεν: ὧν δ' ἕκατι, παρθένῳ λέγειν
οὐ καλόν: ἐῶ τοῦτ' ἀσαφὲς ἐν κοινῷ σκοπεῖν.
Φοίβου δ' ἀδικίαν μὲν τί δεῖ κατηγορεῖν;
πείθει δ' Ὀρέστην μητέρ' ἥ σφ' ἐγείνατο
κτεῖναι, πρὸς οὐχ ἅπαντας εὔκλειαν φέρον.
ὅμως δ' ἀπέκτειν' οὐκ ἀπειθήσας θεῷ·
κἀγὼ μετέσχον, οἷα δὴ γυνή, φόνου.
[Πυλάδης θ', ὃς ἡμῖν συγκατείργασται τάδε.]
ἐντεῦθεν ἀγρίᾳ συντακεὶς νόσῳ [νοσεῖ]
τλήμων Ὀρέστης ὅδε πεσὼν ἐν δεμνίοις
κεῖται, τὸ μητρὸς δ' αἷμά νιν τροχηλατεῖ
μανίαισιν: ὀνομάζειν γὰρ αἰδοῦμαι θεὰς
εὐμενίδας, αἳ τόνδ' ἐξαμιλλῶνται φόβῳ.
ἕκτον δὲ δὴ τόδ' ἦμαρ ἐξ ὅτου σφαγαῖς
θανοῦσα μήτηρ πυρὶ καθήγνισται δέμας,
ὧν οὔτε σῖτα διὰ δέρης ἐδέξατο,
οὐ λούτρ' ἔδωκε χρωτί: χλανιδίων δ' ἔσω
κρυφθείς, ὅταν μὲν σῶμα κουφισθῇ νόσου,
ἔμφρων δακρύει, ποτὲ δὲ δεμνίων ἄπο
πηδᾷ δρομαῖος, πῶλος ὣς ὑπὸ ζυγοῦ.
ἔδοξε δ' Ἄργει τῷδε μήθ' ἡμᾶς στέγαις,
μὴ πυρὶ δέχεσθαι, μήτε προσφωνεῖν τινα
μητροκτονοῦντας· κυρία δ' ἥδ' ἡμέρα,
ἐν ᾗ διοίσει ψῆφον Ἀργείων πόλις,
εἰ χρὴ θανεῖν νὼ λευσίμῳ πετρώματι.
[ἢ φάσγανον θήξαντ' ἐπ' αὐχένος βαλεῖν.]
ἐλπίδα δὲ δή τιν' ἔχομεν ὥστε μὴ θανεῖν·
ἥκει γὰρ ἐς γῆν Μενέλεως Τροίας ἄπο,
λιμένα δὲ Ναυπλίειον ἐκπληρῶν πλάτῃ
ἀκταῖσιν ὁρμεῖ, δαρὸν ἐκ Τροίας χρόνον
ἄλαισι πλαγχθείς: τὴν δὲ δὴ πολύστονον
Ἑλένην, φυλάξας νύκτα, μή τις εἰσιδὼν
μεθ' ἡμέραν στείχουσαν, ὧν ὑπ' Ἰλίῳ
παῖδες τεθνᾶσιν, ἐς πέτρων ἔλθῃ βολάς,
προύπεμψεν ἐς δῶμ' ἡμέτερον· ἔστιν δ' ἔσω
κλαίουσ' ἀδελφὴν συμφοράν τε δωμάτων.
ἔχει δὲ δή τιν' ἀλγέων παραψυχήν·
ἣν γὰρ κατ' οἴκους ἔλιφ', ὅτ' ἐς Τροίαν ἔπλει,
παρθένον ἐμῇ τε μητρὶ παρέδωκεν τρέφειν
Μενέλαος ἀγαγὼν Ἑρμιόνην Σπάρτης ἄπο,
ταύτῃ γέγηθε κἀπιλήθεται κακῶν.
βλέπω δὲ πᾶσαν εἰς ὁδόν, πότ' ὄψομαι
Μενέλαον ἥκονθ': ὡς τά γ' ἄλλ' ἐπ' ἀσθενοῦς
ῥώμης ὀχούμεθ', ἤν τι μὴ κείνου πάρα
σωθῶμεν. ἄπορον χρῆμα δυστυχῶν δόμος.

I aquí, la sempre fantàstica traducció de Carles Riba:

ELECTRA:

No es pot concebre res que espanti tant de dir,
no, cap sofrença ni desastre enviat pel Cel,
que la natura humana no en suporti el pes.
Aquell feliç —no em burlo de la seva sort—
de Tàntal parlo, nat de Zeus, com diu la gent,
vola a mig aire, amb el terror d'un peny suspès
damunt la testa, i és un càstig que sofreix,
com diu la història, perquè mortal com era ell,
honrat a seure a taula amb déus en paritat,
no va frenar la llengua, flac ben vergonyós!
Engendra Pèlops, i d'aquest va néixe' Atreu,
al qual la dea va teixî els fils combinant
discòrdia, fer la guerra a Tiestes, que era el seu
germà. ¿Enumeraria el que és pecat de dir?
Per fer-li un àpat, va matar-li els fills Atreu.
D'Atreu —perquè no conto els casos d'entremig—
naixé Agamèmnon, el famós, si és fama això,
i Menelaos, de la cretea Aèrope.
I Menelaos es casà amb Helena, sí,
que els déus detesten, i el rei Agamèmnon es guanyà
el llit de Clitemnestra, memorable als grecs.
Som tres les noies que tingué de l'única,
Crisòtemis, Ifigenia i Electra, que sóc jo,
i un fill, Orestes, d'una mare criminal,
que va enxarxâ el seu home en un espès teixit
i el va matar; la causa, no està bé de dir
per una noia: ho deixo a qui ho voldrà esbrinar.
Però a Febos ¿és que se l'ha d'acusar de crim?
Convenç Orestes que la mare que el parí
occeixi, cosa que tothom no lloa pas.
Amb tot, l'ha occida, no desobeint el déu.
Jo he pres, en tant que dona, part també en la mort,
i Pílades, que amb nosaltres ha cooperat.
Des d'aleshores, consumit d'un mal cruel,
el pobre Orestes jeu, vegeu-lo, estès damunt
d'un llit: la sang de la mare el fa girâ en rampells
de fúria. A penes m'atreveixo a anomenar
les dees que l'esveren, les Eumènides.
Ja fa amb aquest sis dies que la mare ha mort
a fil d'espasa, i que el foc va fer-ne pur el cos,
durant els quals Orestes ni ha engolit menjar
ni ha entrat a la banyera: dins els seus mantells
colgat, tot d'una que del mal sent un respit
i pensa, plora, i de vegades bot del llit
i es posa a córrer, com un poltre descollat.
I el poble d'Argos ha decretat que ni a cobert
ni a foc se'ns rebi, i que ningú ens adreci un mot,
per matricides; i és el dia assenyalat,
avui, perquè el sufragi d'Argos posi en clar
si se'ns condemna a mort per lapidació,
o bé clavant-nos l'esmolada fulla al coll.
Però esperança, una en tenim, de no morir.
Car Menelaos ha tornat de Tròada,
i omplint el port de Nàuplion amb els seus vaixells,
té presa terra, ell que ha anat tant temps errant
des que partí de Troia. I la que ens ha costat
tants plors, Helena, de nit, perquè no la veiés
amb llum de dia algú dels que han perdut els fills
davant de Troia i l'emprengués a cops de roc,
ens l'ha enviada abans a casa; i ara és dins
que plora la germana i les dissorts dels seus.
I tanmateix té algun consol dels seus dolors:
la filla que Menelaos va deixâ al casal
quan va embarcar-se, duta d'Esparta, i que lliurà
a la meva mare per criar-la, Hermíone,
en ella encara troba un goig i oblida els mals.
I guaito via enllà pertot, sí, quan veuré
Menelau que arriba. Tanmateix de feble impuls
és l'esperança que ens sosté, si Menelau
no ens salva. Pobra cosa, un casal infortunat!

Au, ara, si pots, respira!

That's all, folks!