Unes notetes de llatí I

Allà van:

Làquesis 5
Eufròsine 7,2
Cal·líope 7,35
Antígona 7,07
Eros 3,9
Chaos 9,05
Selene 9,5
Venus 6,8
Iris 8,6
Electra 7,9

Au, totes contentes i només un content!

Ara recuperam la mai prou lloada secció de 'raruli', és a dir, freakies, amb el mite de Dèdal i Ícar en una "superproducció" en llatí:

Esper que el shock no hagi estat massa traumàtic!! Saps que n'hi ha, de freakies, en aquest món!!!

Ara, a la secció de 'mythi domestici'...

Λάχεσις

Una de les tres Μοῖραι, la personificació del destí de cada mortal, de la sort que li pertoca.
En principi, cada mortal té la seua μοῖρα, paraula relacionada etimològicament amb μόρος, 'lot', i amb μέρος, 'part', al seu torn relacionats amb el verb μείρομαι, 'dividir' o 'repartir'. Així, partint de l'etimologia, podem interpretar que la μοῖρα vindria a ser la part que li pertoca a cada mortal en el repartiment global, i d'aquí la seua interpretació com a 'destí' o 'sort'. Aquesta abstracció, amb el temps, va ser l'origen de la tematització literària de les tres Moires.
Les Μοῖραι són tres, segons Hesiode, filles de Νύξ, i segons altres versions, filles de Zeus i Temis. Els seus noms són Κλωθώ (Clotos), 'la filadora', Λάχεσις (Làquesis), 'la repartidora', i Ἄτροπος (Àtropos), 'la indefugible'; la iconografia les presenta com tres dones, la primera de les quals treu el fil, la segona, na Làquesis, el trena, i la tercera el talla, comformant així una metàfora de la vida mortal, amb el naixement, la vida i, al final, la mort. Les equivalents romanes són les Parcae, 'les estalviadores', de nom Nona, 'la novena' (a qui s'invocava el nové mes d'embaràs), Decima, 'la desena', i Morta, el significat del qual nom és prou evident; també eren conegudes a Roma com els tria Fata, 'els tres Destins', i són, al manco etimològicament, l'origen de les nostres fades.

John Strudwick, A Golden Thread, 1885

A Grècia solien anar en companyia d'Εἰλείθυια (Ilítia), la deessa dels parts, i també amb Τύχη, 'la Sort'. D'aquí, precissament, el nom el nostre blog, tret, com sabeu, d'un vers d'Arquíloc (8 D):

πάντα Τύχη καὶ Μοῖρα, Περίκλεες, ἀνδρὶ δίδωσιν.

tot la Sort i el Destí, Pèricles, ho dónen a l'home

A una interessantíssima inscripció bilingüe (eteocretenc-grec) trobada a Dreros, a Creta, trobam una possible referència a les Moires:

La transcripció del text, escrit en bustrofedó, és la següent:

1. --Σ|ΤΥΠΡΜΗΡΙΗΙΑομο ←

2. σαιδαπερενορκιοισι|α-- →

3. --καθαρονγενοιτο ←

Les fletxes indiquen la direcció del text a la inscripció. La primera part, transcrita en majúscules, seria el text eteocretenc, on trobam, transliterat a minúscules, Μηριηια, possiblement el nom eteocretenc de les Μοῖραι, i el text grec podria ser interpretat així:

ὀμόσαι δ᾽ἃπερ Ἐνορκίοισι· ἀ.... καθαρὸν γένοιτο
fent els mateixos juraments a les Juramentadores ... pot arribar a ser pur

Tenim referències a les Moires a Homer, Hesiode, i mots autors posteriors, dels quals em permetreu que triï Píndar, a l'Olímpica X (43-59), que xerra de la institució dels Jocs Olímpics per part d'Hèracles (feu l'esforç de llegir-lo en grec, que sona com un cor d'àngels celestials):

ὁ δ' ἄρ' ἐν Πίσᾳ ἔλσαις ὅλον τε στρατὸν
λαίαν τε πᾶσαν Διὸς ἄλκιμος
υἱὸς σταθμᾶτο ζάθεον ἄλσος πατρὶ μεγίστῳ: περὶ δὲ πάξαις Ἄλτιν μὲν ὅγ' ἐν καθαρῷ
διέκρινε, τὸ δὲ κύκλῳ πέδον
ἔθηκε δόρπου λύσιν,
τιμάσαις πόρον Ἀλφεοῦ
μετὰ δώδεκ' ἀνάκτων θεῶν. καὶ πάγον
Κρόνου προσεφθέγξατο: πρόσθε γὰρ
νώνυμνος, ἇς Οἰνόμαος ἆρχε, βρέχετο πολλᾷ νιφάδι. ταύτᾳ δ' ἐν πρωτογόνῳ τελετᾷ
παρέσταν μὲν ἄρα Μοῖραι σχεδὸν
ὅ τ' ἐξελέγχων μόνος
ἀλάθειαν ἐτήτυμον
χρόνος. τὸ δὲ σαφανὲς ἰὼν πόρσω κατέφρασεν,
ὅπα τὰν πολέμοιο δόσιν
ἀκρόθινα διελὼν ἔθυε καὶ πενταετηρίδ' ὅπως ἄρα
ἔστασεν ἑορτὰν σὺν Ὀλυμπιάδι πρώτᾳ
νικαφορίαισί τε.

I aquí teniu la traducció castellana d'Emilio Suárez de la Torre:

Entonces el fuerte hijo de Zeus reunió en Pisa
a todo su ejército y todo su botín
y roturó un divino recinto para su padre excelso;
con una cerca alrededor al Altis aisló
en campo abierto, convirtió en esparcimiento para banquetes
la llanura en derredor
y honró el curso del Alfeo
junto con los doce dioses soberanos. A la colina
le impuso el nombre de Crono, pues antes,
cuando Enómao allí reinaba, permanecía sin nombre, cubierta de abundante nieve. En este rito originario
le prestaron, es natural, cercana asistencia las Moiras
y el único que demuestra
la verdad auténtica,
el tiempo: en su progresivo avance reveló con transparencia
con qué fin dividió el botín de guerra
y lo ofreció como primicia sacrificial y cómo instituyó cuatrienal
fiesta con la primera Olimpiada
y con sus premios.

I és que ja ho va dir qualcú que sabia de què xerrava: la literatura, tota, és Homer... Píndar... i la resta no són sinó notes a peu de pàgina.

Χαίρετε πάντες

Les notes de grec II i... trob que poca cosa, o res, més...

... que he badat un poquet i se m'han fet les quines hores!

Bé, allà van les notes, i perdonau els cinc -boooonu, deu- minuts de retard, que vos havia promès a les vuit:

Dido 5,5 (aiaiaiai!! ben justet!!!)
Afrodita 9 (molt bé!!!)
Nereida 4,25 (què!!?? com!!?? què ha estat açò!!?? dema en xerram!!)
Ovidius 9,75 (tooooomaaaa!!! peaaaasssso nota!!! llàstima de vessa!!!)
Citerea 8,5 (què me dices!!??)
Pandora 9 (waaaalaaaa!!! uijauija!!!)
Dafne 9 (aiaiai!! quins nirvis!!! pues tooomaaa nota!!!)
Rea 7 (aiaiaiai!!! sa punyetera etimologia!!! tant que mos agrada!!!)

Aquí teniu na Caputxeta vermella en llatí (amb un accent de per aquesta banda de la Mediterrània que tira d'esquenes):

Boooonuuu!! Que vos havia promès... allò en llatí; bé, no té nom!!!

Com va dir na Safó:

ὤς με φώναισ' οὐδ' ἒν ἔτ' εἴκει
ἀλλ ἄκαν μὲν γλῶσσα ἔαγε

que no puc xerrar ja més,
la llengua resta callada

és a dir, no tenc paraules, evidentment, per motius ben diferents a na Safó. Em sap molt de greu fer-vos passar per aquest 'trance'.

Per als de 1r de grec, aquí van els dos hexàmetres d'Homer (Odissea, I, 1-2) per escandir-los:

ἄνδρα μοι ἔννεπε, Μοῦσα, πολύτροπον, ὃς μάλα πολλὰ

πλάγχθη, ἐπεὶ Τροίης ἱερὸν πτολίεθρον ἔπερσε·

Recordau que l'estructura de l'hexàmetre és la següent:

— υυ — υυ — υυ — υυ — υυ — x

Au, res més.
Χαίρετε πάντες

Unes notes i qualque coseta més

El que va davant, va davant: les notes del darrer examen de llatí de 1r.

Làquesis 4,25; Eufròsine 7,74; Cal·líope 7,58; Antígona 6,44; Eros 4,36; Chaos 9,2; Selene 9,67; Venus 7,39; Iris 9,18; Electra 9,47.

I ara, una de 'raruli': uns ous frits en llatí!!

I dins la secció 'mites domèstics', avui toca...

Ἡρμῆς

Hermes és fill de Zeus i Maia, la més jove de les Plèiades, les set filles d'Atlas i Plèione, que van ser transformades per son pare, primer en colomes, i després en estrelles, per tal de fugir de la persecució d'Orió, un gegant enamorat de totes set.

Ja de molt petit va mostrar les seues habilitats: es va desembolicar de les bandes que el tenien immobilitzat, com era el costum amb els nadons antigament, i va fugir a Tessàlia, on el seu germà Apol·ló pasturava els ramats d'Admet, els quals li va robar mentre Apol·ló estava distret, lligant amb Himeneu, un jovenet molt polit del qual s'havia enamorat. Però veiem com ens ho conta Apol·lodor (Bibl. III, 10, 2):

Μαῖα μὲν οὖν ἡ πρεσβυτάτη Διὶ συνελθοῦσα ἐν ἄντρῳ τῆς Κυλλήνης Ἑρμῆν τίκτει. οὗτος ἐν σπαργάνοις ἐπὶ τοῦ λίκνου κείμενος, ἐκδὺς εἰς Πιερίαν παραγίνεται, καὶ κλέπτει βόας ἃς ἔνεμεν Ἀπόλλων. ἵνα δὲ μὴ φωραθείη ὑπὸ τῶν ἰχνῶν, ὑποδήματα τοῖς ποσὶ περιέθηκε, καὶ κομίσας εἰς Πύλον τὰς μὲν λοιπὰς εἰς σπήλαιον ἀπέκρυψε, δύο δὲ καταθύσας τὰς μὲν βύρσας πέτραις καθήλωσε, τῶν δὲ κρεῶν τὰ μὲν κατηνάλωσεν ἑψήσας τὰ δὲ κατέκαυσε: καὶ ταχέως εἰς Κυλλήνην ᾤχετο. καὶ εὑρίσκει πρὸ τοῦ ἄντρου νεμομένην χελώνην. ταύτην ἐκκαθάρας, εἰς τὸ κύτος χορδὰς ἐντείνας ἐξ ὧν ἔθυσε βοῶν καὶ ἐργασάμενος λύραν εὗρε καὶ πλῆκτρον. Ἀπόλλων δὲ τὰς βόας ζητῶν εἰς Πύλον ἀφικνεῖται, καὶ τοὺς κατοικοῦντας ἀνέκρινεν. οἱ δὲ ἰδεῖν μὲν παῖδα ἐλαύνοντα ἔφασκον, οὐκ ἔχειν δὲ εἰπεῖν ποῖ ποτε ἠλάθησαν διὰ τὸ μὴ εὑρεῖν ἴχνος δύνασθαι. μαθὼν δὲ ἐκ τῆς μαντικῆς τὸν κεκλοφότα πρὸς Μαῖαν εἰς Κυλλήνην παραγίνεται, καὶ τὸν Ἑρμῆν ᾐτιᾶτο. ἡ δὲ ἐπέδειξεν αὐτὸν ἐν τοῖς σπαργάνοις. Ἀπόλλων δὲ αὐτὸν πρὸς Δία κομίσας τὰς βόας ἀπῄτει. Διὸς δὲ κελεύοντος ἀποδοῦναι ἠρνεῖτο. μὴ πείθων δὲ ἄγει τὸν Ἀπόλλωνα εἰς Πύλον καὶ τὰς βόας ἀποδίδωσιν. ἀκούσας δὲ τῆς λύρας ὁ Ἀπόλλων ἀντιδίδωσι τὰς βόας. Ἑρμῆς δὲ ταύτας νέμων σύριγγα πάλιν πηξάμενος ἐσύριζεν. Ἀπόλλων δὲ καὶ ταύτην βουλόμενος λαβεῖν, τὴν χρυσῆν ῥάβδον ἐδίδου ἣν ἐκέκτητο βουκολῶν. ὁ δὲ καὶ ταύτην λαβεῖν ἀντὶ τῆς σύριγγος ἤθελε καὶ τὴν μαντικὴν ἐπελθεῖν: καὶ δοὺς διδάσκεται τὴν διὰ τῶν ψήφων μαντικήν. Ζεὺς δὲ αὐτὸν κήρυκα ἑαυτοῦ καὶ θεῶν ὑποχθονίων τίθησι.

I aquí teniu la traducció castellana de na Julia García Moreno, editada per Alianza Editorial a la col·lecció Clásicos de Grecia y Roma:

'Maya, la mayor, se unió a Zeus en una cueva de Cilene y dio a luz a Hermes. Cuando éste se hallaba entre pañales dentro de la cuna, se escapó y, dirigiéndose a Pieria, robó las vacas que apacentaba Apolo. Para que no se le descubriera por las huellas, les puso zapatos en las patas y las condujo a Pilos; al resto lo ocultó en una cueva, pero sacrificó a dos y sujetó las pieles a unas rocas; en cuanto a la carne, una parte se la comió tras haberla cocido y la otra la quemó; y se fue a toda velocidad a Cilene y allí encontró delante de la cueva a una tortuga que estaba comiendo; la limpió y, tensando sobre su caparazón unas cuerdas obtenidas de las tripas de las vacas que había sacrificado, des-pués de haber fabricado así la lira, inventó también el plectro. Apolo llegó a Pilos en busca de sus vacas y preguntó a sus habitantes; ellos le dijeron que habían visto a un niño llevárselas, pero que no sabían decir adonde habían sido conducidas por no haber podido encontrar el rastro. Enterado gracias a la adivinación de quién las había robado, se presentó en Cilene ante Maya y acusó a Hermes. Ella lo mostró entre pañales, pero Apolo lo condujo a presencia de Zeus y le reclamó sus vacas. Cuando Zeus le ordenó devolverlas, negó tenerlas, pero, como no logró convencerlos de ello, llevó a Apolo a Pilos y le devolvió las vacas. Sin embargo, cuando Apolo escuchó la lira, se la cambió por las vacas. Hermes, mientras las apacentaba, construyó también una flauta y tocaba con ella. Deseoso Apolo de obtener también ésta, le entregó un bastón de oro que había adquirido cuando se dedicaba al pastoreo. Pero Hermes deseaba a cambio de la flauta no sólo obtener el bastón, sino también alcanzar el arte de la adivinación; así que hubo entregado la flauta, fue instruido en el arte de adivinar por medio de guijarros, y Zeus lo hizo mensajero suyo y de los dioses subterráneos.'

Aquest mite d'infantesa és l'únic en el qual Hermés és el personatge principal, i és també la causa per la qual Hermes és considerat déu del comerç i... del latrocini.

A partir d'aquí, trobam Hermes en el paper d'intèrpret de la voluntat divina: ara es presenta a Deucalió, després del diluvi, per comunicar la resposta de Zeus a les seues demandes; ara dóna la lira a Amfió, amb la qual movia les pedres per edificar Tebes; ara regala l'espasa a Hèracles. Va conduir les tres deesses davant Paris, perquè el príncep troià decidís quina era més bella. Té dues intervencions estel·lars a Odissea: quan transmet a Calipso l'ordre de Zeus d'alliberar Odisseu, i quan li dóna una herba màgica per tal d'evitar que Circe el transformi en animal, com havia fet amb els seus companys.

Com hem dit abans, era el déu del comerç i dels lladres, i també guiava els viatgers, i la seua imatge s'aixecava a les cruïlles de camins, com una pilastra amb un cap humà i òrgans virils molt evidents. També vetlava pels pastors i per açò era freqüentment representat duent un be a les espatlles. Era l'encarregat de conduir les ànimes a l'Hades.

Era representat calçat amb sandàlies alades, amb el cap cobert amb el πέτασος, un capell d'ala ampla, emprat per viatjar, i duent a la mà el caduceu, la vara d'or que Apol·ló li havia donat a canvi de la flauta.

Au! Res més per avui.
Χαίρετε

Unes notes i poca cosa més

Que els de 1r de llatí ja esteis desesperats, i ahir no vaig poder entrar al servidor (la típica excusa dels problemes informàtics!). Aquí van les notes:

Làquesis 3,3; Eufròsine 7,4; Cal·líope 5,3; Antígona 5; Eros, 5,75; Chaos 8,25; Selene 8,85; Venus 6,45; Iris 8,1; Electra 7,55

Οἱ ἔνδον μῦθοι presenta...

Εὐφροσύνη

És a dir, Alegria, és una de les tres Χάριτες, les tres Gràcies, divinitats de la bellesa i, originàriament, deïficació de potències de la vegetació. Reparteixen alegria a la naturalesa, al cor dels humans i, fins i tot, al dels déus.


Les tres Gràcies a un fresc pompeià

Viuen a l'Olimp, juntament amb les Muses, i com elles formen part del seguici d'Apol·ló. Hom les representa com tres germanes, Aglaia (Esplendor), Eufròsine (Alegria) i Talia (Floriment), filles de Zeus i Eurínome.
Pausànies, un viatger grec del segle II, interromp la seva Descripció de Grècia (9, xxxv.1-5) per explicar els diversos conceptes de les Cárites que s'havien desenvolupat en diferents regions del continent grec i Jonia:

τὸν δὲ Ἐτεοκλέα λέγουσιν οἱ Βοιωτοὶ Χάρισιν ἀνθρώπων θῦσαι πρῶτον. καὶ ὅτι μὲν τρεῖς εἶναι Χάριτας κατεστήσατο ἴσασιν, ὀνόματα δὲ οἷα ἔθετο αὐταῖς οὐ μνημονεύουσιν: ἐπεὶ Λακεδαιμόνιοί γε εἶναι Χάριτας δύο καὶ Λακεδαίμονα ἱδρύσασθαι τὸν Ταϋγέτης φασὶν αὐτὰς καὶ ὀνόματα θέσθαι Κλήταν καὶ Φαένναν. ἐοικότα μὲν δὴ Χάρισιν ὀνόματα καὶ ταῦτα, ἐοικότα δὲ καὶ παρ' Ἀθηναίοις: τιμῶσι γὰρ ἐκ παλαιοῦ καὶ Ἀθηναῖοι Χάριτας Αὐξὼ καὶ Ἡγεμόνην. τὸ γὰρ τῆς Καρποῦς ἐστὶν οὐ Χάριτος ἀλλὰ Ὥρας ὄνομα: τῇ δὲ ἑτέρᾳ τῶν Ὡρῶν νέμουσιν ὁμοῦ τῇ Πανδρόσῳ τιμὰς οἱ Ἀθηναῖοι, Θαλλὼ τὴν θεὸν ὀνομάζοντες. παρὰ δὲ Ἐτεοκλέους τοῦ Ὀρχομενίου μαθόντες τρισὶν ἤδη νομίζομεν Χάρισιν εὔχεσθαι: καὶ Ἀγγελίων τεκαὶ Τεκταῖος ὅσοι γε Διονύσου τὸν Ἀπόλλωνα ἐργασάμενοι Δηλίοις τρεῖς ἐποίησαν ἐπὶ τῇ χειρὶ αὐτοῦ Χάριτας: καὶ Ἀθήνῃσι πρὸ τῆς ἐς τὴν ἀκρόπολιν ἐσόδου Χάριτές εἰσι καὶ αὗται τρεῖς, παρὰ δὲ αὐταῖς τελετὴν ἄγουσιν ἐς τοὺς πολλοὺς ἀπόρρητον. Πάμφως μὲν δὴ πρῶτος ὧν ἴσμεν ᾖσεν ἐς Χάριτας, πέρα δὲ οὔτε ἀριθμοῦ πέρι οὔτε ἐς τὰ ὀνόματά ἐστιν οὐδὲν αὐτῷ πεποιημένον: Ὅμηρος δὲ--ἐμνημόνευσε γὰρ Χαρίτων καὶ οὗτος--τὴν μὲν Ἡφαίστου γυναῖκα εἶναι λέγει καὶ ὄνομα αὐτῇ τίθεται Χάριν, Πασιθέας δὲ εἶναί φησιν ἐραστὴν ἐν δὲ Ὕπνου τοῖς λόγοις τὸ ἔπος ἐποίησεν

ἦ μέν μοι δώσειν Χαρίτων μίαν ὁπλοτεράων.

τούτου δὲ ἕνεκα ὑπόνοια δὴ παρέστη τισὶν ὡς Χάριτας ἄρα καὶ πρεσβυτέρας οἶδεν ἄλλας Ὅμηρος. Ἡσίοδος δὲ ἐν Θεογονίᾳ--προσιέσθω δὲ ὅτῳ φίλον τὴν Θεογονίαν--, ἐν δ' οὖν τῇ ποιήσει ταύτῃ τὰς Χάριτάς φησιν εἶναι Διός τε καὶ Εὐρυνόμης καί σφισιν ὀνόματα Εὐφροσύνην τε καὶ Ἀγλαί̈αν εἶναι καὶ Θαλίαν. κατὰ ταὐτὰ δὲ ἐν ἔπεσίν ἐστι τοῖς Ὀνομακρίτου. Ἀντίμαχος δὲ οὔτε ἀριθμὸν Χαρίτων οὔτε ὀνόματα εἰπὼν Αἴγλης εἶναι θυγατέρας καὶ Ἡλίου φησὶν αὐτάς. Ἑρμησιάνακτι δὲ τῷ τὰ ἐλεγεῖα γράψαντι τοσόνδε οὐ κατὰ τὴν τῶν πρότερον δόξαν ἐστὶν αὐτῷ πεποιημένον, ὡς ἡ Πειθὼ Χαρίτων εἴη καὶ αὐτὴ μία.

Els beocis diuen que Eteocles va ser el primer home a sacrificar en honor de les Càrites. A més, saben que va establir en tres el nombre de les Càrites, però no hi ha tradició sobre els noms que els hi va donar. Els lacedemonis, no obstant això, diuen que les Cárites són dos, i que van ser establertes per Lacedemó, fill de Tàigete, qui els va donar els noms de Cleta i Faena. Aquests són noms adequats per a les Càrites, ja que són els que els van donar els atenesos, qui des d'antic han adorat a dues Càrites: Auxe i Hegemona. [...] Va ser des d'Etèocles d'Orcomen que vam aprendre el costum de pregar a les tres Càrites. I Angelió i Tectau, fills de Dionís, que van fer la imatge d'Apol·ló per als delis, van posar tres Càrites en la seva mà. A més, a Atenes, abans de l'entrada a l'Acròpoli, les Càrites eren tres en nombre; al seu costat se celebren misteris que no han de ser revelats a molts. Pamfos va ser el primer de qui sabem que va cantar sobre les Càrites, però la seva poesia no conté informació sobre el seu nombre ni els seus noms. Homer (qui també al·ludeix a les Càrites) fa a una d'elles esposa d'Hefest, donant-li el nom de Gràcia. També diu que Somni era un amant de Pasítea, i en el discurs de Somni apareix aquest vers:

«realment em donaràs una de les més joves Càrites»

D'aquí alguns han sospitat que Homer sabia també d'altres Càrites majors. Hesiode en la Teogonía (encara que l'autoria és dubtosa, aquest poema és bon testimoniatge) diu que les Càrites són filles de Zeus i Eurínome, donant-li els noms de Eufròsine, Aglaia i Talia. El poema d'Onomàcrit coincideix amb aquesta versió. Antímac, encara que no dóna el nombre de les Càrites ni els seus noms, diu que eren filles de Egle i el Sol. El poeta elegíac Hermesianax discrepa amb els seus predecessors en fer també a Persuasió una de les Cárites.

Més endavant (9, xxxv.6-7) ens xerra de la seva representació a les arts:

ὅστις δὲ ἦν ἀνθρώπων ὁ γυμνὰς πρῶτος Χάριτας ἤτοι πλάσας ἢ γραφῇ μιμησάμενος, οὐχ οἷόν τε ἐγένετο πυθέσθαι με, ἐπεὶ τά γε ἀρχαιότερα ἐχούσας ἐσθῆτα οἵ τε πλάσται καὶ κατὰ ταὐτὰ ἐποίουν οἱ ζωγράφοι: καὶ Σμυρναίοις τοῦτο μὲν ἐν τῷ ἱερῷ τῶν Νεμέσεων ὑπὲρ τῶν ἀγαλμάτων χρυσοῦ Χάριτες ἀνάκεινται, τέχνη Βουπάλου, τοῦτο δέ σφισιν ἐν τῷ Ὠιδείῳ Χάριτός ἐστιν εἰκών, Ἀπελλοῦ γραφή, Περγαμηνοῖς δὲ ὡσαύτως ἐν τῷ Ἀττάλου θαλάμῳ, Βουπάλου καὶ αὗται: καὶ πρὸς τῷ ὀνομαζομένῳ Πυθίῳ Χάριτες καὶ ἐνταῦθά εἰσι Πυθαγόρου γράψαντος Παρίου: Σωκράτης τε ὁ Σωφρονίσκου πρὸ τῆς ἐς τὴν ἀκρόπολιν ἐσόδου Χαρίτων εἰργάσατο ἀγάλματα Ἀθηναίοις. καὶ ταῦτα μέν ἐστιν ὁμοίως ἅπαντα ἐν ἐσθῆτι, οἱ δὲ ὕστερον-- οὐκ οἶδα ἐφ' ὅτῳ--μεταβεβλήκασι τὸ σχῆμα αὐταῖς: Χάριτας γοῦν οἱ κατ' ἐμὲ ἔπλασσόν τε καὶ ἔγραφον γυμνάς.

Qui va ser el primer que va representar despullades a les Càrites, en escultura o en pintura, no pot ser descobert. Durant el període més antic, certament, tant escultors com pintors les representaven cobertes. A Esmirna, per exemple, en el santuari de Nemeses, sobre les imatges s'havien dedicat Càrites d'or, obra de Bupal; i en el teatre d'aquesta mateixa ciutat hi ha un retrat d'una Gràcia pintat per Apeles. Igualment a Pèrgam, a la càmera d'Atal, hi ha altres imatges de Càrites fetes per Bupal; i prop del que es diu Pythium hi ha un retrat de les Càrites, pintat per Pitàgoras de Paros. També Sòcrates, fill de Sofronisc, va fer imatges de les Càrites per als atenesos, que estan davant l'entrada a l'Acròpoli. Totes aquestes estan igualment cobertes; però artistes posteriors, no sé per quina raó, han canviat la forma de retratar-les. Certament els escultors i pintors actuals representen a les Cárites despullades.

Quant als testimoniatges més antics, tenim Homer, que al cinqué cant d'Iliada ens conta com Diomedes fer la deessa Afrodita, que en aquell moment prenia part al combat, de la banda dels troians, travessant amb la llança l'escut que li havien fet les Càrites:

εἶθαρ δὲ δόρυ χροὸς ἀντετόρησεν
ἀμβροσίου διὰ πέπλου, ὅν οἱ Χάριτες κάμον αὐταί,
πρυμνὸν ὕπερ θέναρος·

Tot d'una la llança va travessar la pell
a través del peple diví que les Gràcies li havien fet,
damunt la palma de la mà.

Iliada, 5, 337-339

I al cant vuité d'Odissea, al final de l'episodi dels amors adúlters d'Ares i Afrodita:

ὣς εἰπὼν δεσμὸν ἀνίει μένος Ἡφαίστοιο.
τὼ δ' ἐπεὶ ἐκ δεσμοῖο λύθεν, κρατεροῦ περ ἐόντος,
αὐτίκ' ἀναί̈ξαντε ὁ μὲν Θρῄκηνδε βεβήκει,
ἡ δ' ἄρα Κύπρον ἵκανε φιλομμειδὴς Ἀφροδίτη,
ἐς Πάφον· ἔνθα δέ οἱ τέμενος βωμός τε θυήεις.
ἔνθα δέ μιν Χάριτες λοῦσαν καὶ χρῖσαν ἐλαίῳ
ἀμβρότῳ, οἷα θεοὺς ἐπενήνοθεν αἰὲν ἐόντας,
ἀμφὶ δὲ εἵματα ἕσσαν ἐπήρατα, θαῦμα ἰδέσθαι.

Dicho esto, la fuerza de Hefesto le quitó los lazos. Ellos, al verse libres de los mismos, que tan recios eran, se levantaron sin tardanza y fuéronse és a Tracia y la risueña Afrodita a Chipre y a Pafos, donde tiene un bosque y un perfumado altar: allí las Gracias la lavaron, la ungieron con el aceite divino que hermosea a los sempiternos dioses y le pusieron lindas vestiduras que dejaban admirado a quien las contemplaba.

Odissea, 8, 359-366 (Trad. Lluís Segalà)

Quant a Hesiode, també fa referència, com hem llegit a Pausànies, a les tres Gràcies, primer a Teogonia, 53-67, on apareixen associades a les Muses:

τὰς ἐν Πιερίῃ Κρονίδῃ τέκε πατρὶ μιγεῖσα
Μνημοσύνη, γουνοῖσιν Ἐλευθῆρος μεδέουσα,
λησμοσύνην τε κακῶν ἄμπαυμά τε μερμηράων.
ἐννέα γάρ οἱ νυκτὸς ἐμίσγετο μητίετα Ζεὺς
νόσφιν ἀπ' ἀθανάτων ἱερὸν λέχος εἰσαναβαίνων·
ἀλλ' ὅτε δή ῥ' ἐνιαυτὸς ἔην, περὶ δ' ἔτραπον ὧραι
μηνῶν φθινόντων, περὶ δ' ἤματα πόλλ' ἐτελέσθη,
ἣ δ' ἔτεκ' ἐννέα κούρας ὁμόφρονας, ᾗσιν ἀοιδὴ
μέμβλεται ἐν στήθεσσιν, ἀκηδέα θυμὸν ἐχούσαις,
τυτθὸν ἀπ' ἀκροτάτης κορυφῆς νιφόεντος Ὀλύμπου.
ἔνθα σφιν λιπαροί τε χοροὶ καὶ δώματα καλά.
πὰρ δ' αὐτῇς Χάριτές τε καὶ Ἵμερος οἰκί' ἔχουσιν
ἐν θαλίῃς· ἐρατὴν δὲ διὰ στόμα ὄσσαν ἱεῖσαι
μέλπονται πάντων τε νόμους καὶ ἤθεα κεδνὰ
ἀθανάτων κλείουσιν, ἐπήρατον ὄσσαν ἱεῖσαι.

A Pièria les va parir, després de la unió amb el pare Cronida,
Mnemòsine, senyora dels turons d'Eleutera,
per a oblit de mals i descans de preocupacions.
Nou vespres es va unir a ella Zeus prudent,
pujant al seu llit sagrat, lluny dels immortals.
I quan ja fou el temps, i havien girat les estacions,
passats els mesos i acomplerts els dies,
nou al·lotes (les Muses) d'iguals sentiment, pel cant
preocupades dins els cors, amb la ment lliure de penes,
van néixer prop del cim més alt del nevat Olimp.
Allà formen els brillants cors i tenen els bells palaus.
Al costat les Gràcies i Himeros tenen les cases
entre festes. I fent sortir de la boca una veu deliciosa,
canten les lleis i els savis costums
dels immortals celebren, amb veu deliciosa.

I després a Treballs i dies, 73-74, on les Gràcies fan la seua aportació perquè Pandora pugui seduir Epimeteu:

ἀμφὶ δέ οἱ Χάριτές τε θεαὶ καὶ πότνια Πειθὼ
ὅρμους χρυσείους ἔθεσαν χροί̈

Al voltant les divines Gràcies i la soberana Pitó (la Persuasió)
collars d'or li van posar al coll.

I això és tot el que he de dir de les Càrites.

Canviam de rotllo. Dedicat als de 1r de grec, avam si vos animau a fer qualque cosa com la que fan els alumnes de grec de l'IES Matilde Salvador de Castelló de la Plana: clicau aquí i veureu. Podeu visitar el blog del profe, Μὰ Δία.

I ara, una de 'raruli': uns profes americans fent 'hoc est Latina lingua', a la manera del 'That's English' televisiu, però en freak:

I ara, la primera entrega d'una fotonovela en llatí, cortesia dels alumnes de llatí de l'IES Cotes Baixes d'Alcoi, i del seu profe, en Santi Carbonell, un crak de l'aplicació del les TIC a les classes d'aquestes coses nostres, vull dir classes de llatí i grec, per si de cas qualcú no vol sabre de què estic xerrant:

| View | Upload your own

També vos resultarà interessant visitar el blog d'en Santi Carbonell, ΑΙΓΙΑΛΟΣ.

I ara, per als de llati de 1r, corpus humanum:

Si visitau el blog de Lingua Latina per se illustrata podreu accedir a una pàgina de recursos on el podeu llegir alguns nombres de les revistes Adulescens i Iuvenis.

I per avui ja n'hi ha prou.

Idò, sí... seguim amb la rutina nostra

Continuam amb les nostres seccions més o manco habituals: 'còmic i clàssics'; pitjau damunt la il·lustració i accedireu a la següent entrega de Asterix gladiator.


La següent secció és la que dedicam als 'tòpics llatinòrums': Carpe diem. Aquí teniu HORACI, Carmina, I, XI:

Tu ne quaesieris, scire nefas, quem mihi, quem tibi
finem di dederint, Leuconoe, nec Babylonios
temptaris numeros. ut melius, quidquid erit, pati.
seu pluris hiemes seu tribuit Iuppiter ultimam,
quae nunc oppositis debilitat pumicibus mare
Tyrrhenum: sapias, vina liques et spatio brevi
spem longam reseces. dum loquimur, fugerit invida
aetas: carpe diem quam minimum credula postero.

Tu no demanis, que és sacríleg, quin a jo, quin a tu,
quin final els deus ens han dat, Leucònoe, ni els babilònics
nombres consultis, que és millor passar el que hagi de passar.
Siguin molts hiverns, o sigui el darrer que Júpiter t'ha concedit
el que ara contra els esculls de roca debilita el mar
Tirré, posa-hi seny, aboca vins i d'una vida breu
retalla una llarga esperança; mentre xerram, haurà fugit gelós
el temps: estreny el dia i no creguis gaire en el següent.

Com molt bé ens va escriure na Rea: és una invitació a disfrutar del present sense preocupar-se del futur. Apareix per primera vegada a Horaci. També s'empra amb un significat molt semblant el tòpic collige rosas, “agafa les roses”, fent referència més concreta a l'aprofitament i el gaudi de la joventut, ja que aquesta passa fugissera i al punt dóna pas a l'edat adulta, talment com una rosa, que un cop s'ha obert, dura uns breus instants plena de bellesa i tot d'una es comença a marcir.

Per cert, la formulació collige rosas també té una font clàssica: es tracta de l'Appendix Vergiliana, una variada col·lecció de poemes que, des de l'antiguitat, se'ns van transmetre com a obres de joventut de Virgili; avui cap especialista considera que siguin obra de l'autor de les Geòrgiques. Hom pensa que es tracta de l'obra de diferents poetes de les darreríes del Principat i, per tant, bastant posteriors a la mort de Virgili. El poema on apareix l'expressió que ens ocupa és De rosis nascentibus, que acaba així:

collige, virgo, rosas dum flos novus et nova pubes,
et memor esto aevum sic properare tuum.

cull, al·lota, roses mentre la flor és jove i jove ets tu
i no deixis de pensar que el teu temps fa molta via.

Continuam amb l'esporàdica secció 'olera' (paraula llatina que significa 'llegums'): aquí teniu una cançoneta de la producció de Disney Aladdin, subtitulada en llatí:

I ara, per acabar, i com que s'atraquen Carnestoltes, una de freaks de la Bètica:

Mañana más...

Vacanceeeeeeeeeeeeeeeeeeeesssssssss!!!!!

Només desitjar-vos bones festes i bon any a tots... ah... estudiau un poquet de llatí i grec, que sempre va bé!

Valete.

PD. Clicau aquí i flipareu (Mirau les fotos: Déu, que n'hi ha, de frikis, al món). Sembla broma, però aquesta gent realment pretén la recuperació de la res publica Romana. Bromes de banda, la informació sobre diferents aspectes culturals i històrics és magnífica, com ara el sacerdoci.

Feina per al nadal, al·lots i al·lotes

Per als de 1r de batxillerat:

• Llatí I: aquí teniu la fabella que heu de completar i traduir aquestes ¿vacances? de Nadal: format PDF (per imprimir-la) / format OpenOffice (per fer-la amb l'ordinador)
  
• Grec I: açò és l'exercici que heu de fer aquestes ¿vacances? de Nadal: format PDF (per imprimir-lo) / format OpenOffice (per fer-lo amb l'ordinador).

Per als de 2n de Batxillerat:

• Llatí II: aquí teniu el text de Cèsar que heu de traduir aquestes ¿vacances? de Nadal: format PDF (per imprimir-lo) / format OpenOffice (per fer-lo amb l'ordinador)
  
• Grec II: açò és el text d'Apol·lodor que heu de traduir aquestes ¿vacances? de Nadal: format PDF (per imprimir-lo) / format OpenOffice (per fer-lo amb l'ordinador).

Ara una de freaks: un profe mostrant les declinacions cantant (ffffffffffffffffffff!!!!!!!!!!!)

Per avui ja n'hi ha prou (no tenc més temps)

Valete.

Tornam a les seccions habituals

I començam amb 'cinema i clàssics', amb una superproducció de Hollywood, Cleopatra, dirigida el 1963 per l'ínclit Joseph L. Mankiewicz, que també havia dirigit la versió cinematogràfica del drama de Shakespeare Julius Caesar l'any 1953, de la qual ja havíem xerrat. La van protagonitzar Elizabeth Taylor, Rex Harrison en el paper de Cèsar, i Richard Burton en el de Marc Antoni. Si voleu conéixer la història de la darrera reina d'Egipte, de la dinastia grega dels Ptolomeus, consultau la magnífica entrada de la Viquipèdia. Pel que fa al director, ho va ser d'un bon grapat de clàssics de l'edat d'or de Hollywood, com podreu veure clicant aquí i aquí. Avui vos mostr la grandiosa entrada de Cleòpatra en Roma. Bruuuuutaaaaaaal!!!

Si teniu curiositat, heu de saber que gran part dels exteriors es van rodar a Espanya, i hi va haver molta gent que va fer-hi feina com a figurant. Des del punt de vista de la producció, vaser un maldecap per als capitosts dels estudis, degut al divisme de la Taylor i al seu enamorament d'en Burton, precissament durant el rodatge d'aquesta peli. Mirau i escoltau aquest anecdotari d'un admirador de la figura de Cleòpatra i, a més a més, professional del cinema.

Continuam amb una de les seccions més reeixides del bloc: 'freaks'... o no tant. Mirau com es pot recitar Homer:

El text pertany a Odissea (V, 270 ss.), i és el següent:

αὐταρ ὁ πηδαλίῳ ἰθύνετο τεχνηέντως
ἥμενος, οὐδέ οἱ ὕπνος ἐπὶ βλεφάροισιν ἔπιπτεν
Πληιάδας τ᾿ἐσορῶντι καὶ ὀψὲ δύοντα Βοώτην
Ἄρκτον θ᾿, ἣν καὶ ἄμαξαν ἐπίκλησιν καλέουσιν,
ἥ τ᾿αὐτοῦ στρέφεται καί τ᾿Ὠρίωνα δοκεύει,
οἴη δ᾿ἄμμορός ἐστι λοετρῶν Ὠκεανοῖο·
τὴν γὰρ δή μιν ἄνωγε Καλυψώ, δῖα θεάων,
ποντοπορευέμεναι ἐπ᾿ἀριστερὰ χειρὸς ἔχοντα.

Així que amb el timó menava hàbilment
mentre seia, i no li va caure la son damunt les parpelles
mentre les Plèiades contemplava i el Bootes, que es pon tard,
i l’Ossa, a qui també diuen de malnom el Carro,
que gira en el mateix lloc i aguaita Orió,
i així està privada dels banys d’Oceà;
que li va manar Calipso, divina entre les dees,
que navegàs amb ella a mà esquerra.

Com veieu, es tracta d'un mini tractat d'astronomia per a navegants.

Per avui res més, que és tard i hem de sopar.

Χαίρετε.

Perdonau per l'absència d'ahir...

... encara que sembla que ningú m'ha trobat a faltar. Bé... és broma, que ja sé que esteis un poc estressats, que arriben exàmens 'a saco', i retgira un poc!

En Bacus ens proposa, per a la secció freaks, el següent vídeo:

De de ver, no sé si m'he de sentir ofés, que a jo també me pega de tant en tant per recitar aquestes coses, tot i que molt millor que no aquest, 'sosu, sosu'. Així que en Bacus m'està dient freak de manera subreptícia...??!! 'mañana te vas a enterar, chaval!!!'

Jo també estic un poc estressat, que demà ens fan una auditoria a l'Insti i he d'acabar d'aclarir un munt de papers: registre de notes, seguiment de programació, actes de departament... uuuuffffffffffff!!!! Immo dura est vita magistri!!!

Na Selene ens ha enviat a la viqui un treball sobre la llengua occitana: déu n'idò, per ser un treball fet a 3r d'ESO!!!

N'Ovidi, ara fa estona, ens va fer arribar un faaaaaaaaaantàààààààssssssssstiiiiiiiiic treball, fet a 1r de Batxillerat: comentari de dos poemes de Teognis de Mègara.

Açò és el que fa treure el suc a la viqui, al·lots i al·lotes: compartim coneixements gratis et amore, que és 'lu pulit'!!!

Dins els nostres 'mites domèstics', avui és el torn de na Δάφνη.
Com que hi va haver un excels poeta romà que va narrar el seu mite d'una manera magistral, m'estalviaré fer la feina que ja va fer un altre de manera insuperable: aquí teniu

OVIDI, Metamorfosis, I, 452-566 (traducció de Ferran Aguilera i Puentes per a Edicions La Magrana)

El primer amor de Febos¹ va ser Dafne, filla de Peneu;² no va ser causat per un atzar cec, sinó per l’ira cruel de Cupido³. El Deli,⁴ tot just després d'haver vençut el serpent, l'havia vist mentre corbava, tot tensant la corda, els extrems del seu arc i li havia dit: «Què fas tu, nen juganer, amb armes d'homes? Portar aquesta mena de carrega a les espatlles m'escau a mi, que soc capaç de donar cops infal·libles a una fera o a un enemic, i que fa poc he abatut amb fletxes innombrables Pitó, que cobria tanta extensió de terreny amb el seu ventre carregat de verí. Tu acontenta't d'encendre amb la teva flama no sé quina mena d'amors, i no vulguis aspirar a una glòria que a mi em pertoca».

El fill de Venus li va respondre: «El teu arc pot travessar tot el que vulgui, però el meu et travessarà a tu; en la mateixa mesura en què tots els animals són inferiors a un déu, la teva glòria és menor que la meva». Això va dir i, trencant l'aire amb el moviment de les seves ales, va col·locar-se, veloç, en el cim ombrívol del Parnàs; del seu buirac carregat de sagetes va treure dues fletxes amb efectes ben diversos; l'una fa fugir l’amor, l'altra el produeix. La que el produeix és d'or i té una punta afilada i lluent; la que el fa fugir és roma i té plom sota la canya. Aquesta última va clavar-la el déu a la nimfa, filla de Peneu; amb l'altra va ferir Apol·ló, travessant els seus ossos fins al moll. Tot d'una ell queda enamorat; ella fuig, fins i tot, de la paraula «amant»; gaudeix només en els amagatalls dels boscos i amb les despulles de les feres que captura, imitant, així, la virginal Febe.⁵ Una cinta lligava els seus cabells deixats anar en desordre. Molts van ser els seus pretendents; però ella, desdenyant-los tots, sense poder suportar la idea de prendre marit, recorre els paratges més amagats dels boscos, sense preocupar-se de saber què és l'himeneu,⁶ ni què és l'amor, ni què el matrimoni.

El pare li ha dit sovint: «Has de donar-me un gendre, filla». El pare li ha dit sovint: «Filla meva, has de donar-me néts». Ella, que odiava com un crim les torxes conjugals, s'avergonyia i mostrava el seu bell rostre envaït de rubor, i, envoltant el coll del seu pare amb els seus braços afalagadors, va dir-li: «Atorga'm, pare estimadíssim, de poder gaudir d'una virginitat perpètua. El seu pare la va concedir abans a Diana». Ell hi accedeix; però a tu, Dafne, la teva mateixa bellesa t'impedeix d'aconseguir el que desitges, i la teva aparença no s'adiu gens al teu vot. Febos l'estima; ha vist Dafne i desitja unir-se a ella. Espera aconseguir allò que desitja i els seus propis oracles l'enganyen.⁷ Com es cremen les palles lleugeres un cop llevades les espigues, com es cremen les tanques amb les torxes que un vianant sense adonar-se ha apropat massa o ha deixat abandonades amb l'arribada del dia, així el déu es consumeix en flames, així es crema fíns al fons del seu cor, i nodreix amb esperances un amor estèril. Mira els cabells d'ella que cauen en desordre pel seu coll i es demana: «Com serien si els pentinés?». Veu els seus ulls que brillen com estrelles, veu els seus llavis i no té prou d'haver-los vist; lloa els dits, les mans, els canells i els braços nus fíns més amunt del colze. Les parts que no veu les imagina millors encara. Ella, però, fuig més veloç que la brisa lleugera i no es detura en sentir aquestes paraules que la criden:

«Nimfa, t'ho suplico, filla de Peneu, atura't; no et persegueixo amb males intencions; nimfa, atura't. Així fuig l'ovella del llop, la cérvola del lleó, així fugen amb ales tremoloses les colomes de l’àliga, cadascuna dels seus enemics; jo et segueixo perquè t'estimo. Pobre de mi! vés en compte de no caure de boca a terra. Que les teves cames, que no ho mereixen, no sentin les ferides dels esbarzers i que jo no et sigui una causa de dolor. Els terrenys per on t'apresses són abruptes; no corris tant, t'ho prego, i deixa de fugir; jo mateix et seguiré més a poc a poc. Sàpigues, tanmateix, qui has enamorat; jo no sóc pas un habitant de les muntanyes, no sóc un pastor, ni un d'aquells homes rudes que guarden per aquí bestiar i ramats. No saps, no saps, inconscient, de qui fuges i per això fuges. A mi m’obeeixen la terra de Delos, Claros i Tènedos, i la residència reial de Pàtara;⁸ Júpiter és el meu pare; per a mi es revela el que serà, el que ha estat i el que és; per a mi els cants s'acompanyen dels sons de les cordes; la meva fletxa és infal·lible, tot i que n'hi ha una més infal·lible que la meva, la que ha ferit el meu cor, abans lliure de cuites. La medicina ha estat una de les meves invencions, sóc anomenat auxiliador pertot arreu, i controlo el poder de les herbes. Ai de mi! El mal d'amor no pot ser guarit amb cap mena d'herbes i les arts que són útils a tothom de res no serveixen al seu senyor».

Tenia intencions de continuar parlant, però la filla de Peneu va fugir amb la seva cursa esporuguida i va deixar-lo a ell i al seu discurs inacabat. També aleshores li va semblar bella; els vents li descobrien les formes del cos, l'aire de cara li agitava els vestits mentre corria, i la brisa lleugera li tirava enrere els cabells; la fugida augmentava la seva bellesa. Però el jove déu no pot suportar més perdre el temps amb paraules afectuoses i, empès per l'amor, segueix les seves petjades amb passos freturosos. Com quan un gos de les Gàl·lies ha vist una llebre en camp obert i, amb les seves potes, l'un cerca d'aconseguir la presa i l'altre la salvació; l'un sembla que l'agafa, espera d'engrapar-la d'un moment a l'altre i frega les petjades amb el musell estirat; l'altra té la incertesa de si serà atrapada, escapa per un pèl de les mossegades mateixes i esquiva la boca que ja la tocava; així corrien el déu i la donzella, ell mogut per l’esperança, ella per la por. El perseguidor, tanmateix, ajudat per les ales de l’amor, és més ràpid i no es permet un moment de repòs; encalça l'esquena de la fugitiva i llança el seu alè sobre els cabells escampats pel seu coll. Ella va empal·lidir esgotada i, vençuda per l’esforç de la vertiginosa fugida, va dir, tot contemplant les aigües del Peneu: «Ajuda'm, pare, si és veritat que els rius teniu poder diví; destrueix, transformant-la, aquesta figura meva que m'ha fet ser massa desitjada».

Tot just acabada la pregària, un pesat entorpiment li envaeix els membres, els seus pits delicats comencen a ser envoltats per una fina escorça, els seus cabells creixen transformant-se en fulles, els seus braços en branques; els peus, suara tan àgils, queden fixats a terra, convertits en arrels immòbils, el seu cap esdevé una copa d'arbre. Només queda d'ella la seva bellesa resplendent. Febos, tanmateix, continua estimant-la; posa la mà dreta en el tronc i sent com batega encara el seu cor sota la nova escorça; estreny amb els seus braços les branques com si fossin membres i omple la fusta de besos; la fusta, però, refusa els petons. El déu li digué: «Ja que no pots ésser la meva esposa, seràs, no ho dubtis, el meu arbre; ornaràs per sempre, llorer, els meus cabells, la meva lira, el meu buirac; acompanyaràs els cabdills romans quan veus alegres cantin el seu triomf i el Capitoli sigui testimoni de les llargues desfilades. També tu et dreçaràs, com a guardiana fidelíssima davant les portes d'August i protegiràs la corona d'alzina situada enmig;⁹ igual que el meu cap es conserva sempre jove i els meus cabells no són mai tallats, rep també tu l’honor de tenir un fullatge perenne». Peà¹⁰ havia acabat de parlar; el llorer va assentir amb les branques novelles i va semblar que havia agitat la copa com si fos un cap.

1. Apol·ló

2. Riu principal de Tessàlia

3. Déu de l'amor, fill de Venus

4. Sobrenom d’Apol·ló, anomenat així perquè va néixer a l'illa de Delos

5. Diana, germana bessona de Febos Apol·ló i deessa dels boscos i de la cacera. Com ja hem vist era identificada amb la lluna, igual que el seu germà era identificat amb el sol.

6. El casament. Himeneu era un déu fill d’Apol·ló i d'una nimfa, o de Venus i de Bacus segons una altra tradició, encarregat de presidir les cerimònies nupcials i d'encendre les torxes que eren portades a la processó nupcial.

7. Apol·lo coneix el futur i el transmet als homes per mitjà d'oracles. Hauria de saber, doncs, quina és la sort que espera al seu amor.

8. Santuaris famosos d'Apol·lo; Delfos a la Grècia continental, Claros i Pàtara a Àsia Menor, i Tènedos a l'illa del mateix nom, prop de Troia.

9. Per un privilegi del senat, August gaudia de l'honor de tenir un llorer a cada costat de la porta del seu palau, i, damunt, de la porta, una corona d'alzina que li havia estat concedida per ser «el salvador dels ciutadans».

10. Sobrenom d'Apol·lo. Era originàriament un déu de la medicina, després assimilat a Apol·lo.

Prou per avui.

Valete!

Avui faig jornada extensiva...

... atque ad horam decimam ex Institutione non exeo, quia magistri magistraeque primum discipulorum discipularumque conspectum insequendum facimus.

Immo dura est vita magistro!!

In sectione 'culturicula', ex vicispatio recupero Ovidii datum, fragmentum Tarkowskyi pelliculae, nomine Зеркало (Latine speculum), Sclave locutum:

Ex vicispatio quoque vobis offero, in sectione 'raruli' (Anglice freakie), anonimi datum: Socratis gallus

Pandora ad nos misit operam suam, ut ea dixit 'pulchra pulchra': Pollentia

Gratias tibi agimus, Rea, ob hoc carmine Ελευθέριας Αρβανιτάκης:

Id est in origine Turcicum carmen nomine GEL GEL SARIŞINIM.

Chaos volebat nobis pulchram -immo vero pulchrissimam!- Satieis operam, nomine Gnossienne n. 1, offerre, a Patricio Cohene executatam, sed impossibile documentum aperire est, quia rarum est formatum. Nos possumus in retis sede musicarium.com fragmentum eius audire, sed necesse est QuickTime Player habere.

Ad crastinum.
Valete

'Melenudos con guitarras, no! Gracias!!!'

Queda clar, usuaris de la viqui? Per cert, que no coneixeu Joe Satriani -s'únic i veritable hereu del llegat d'en Hendrix? Per favor!!! 'No más melenas al viento, por Diossssssssss!!!!'

Ara m'he posat nostàlgic una altra vegada, de manera que, aquí me teniu amb 15 anyets, quan encara no duia el 'pelopinxo' del tot, quan em pensava que canviaríem el món i totes aquelles coses que passen pel cap quan tens aquella maleïda edat (sí, sí, ara dius maleïda, Xavi, però hi haurà qui trobi que el que realment penses és: 'quien los pillara!', Però no!!!!
I haver de passar una altra vegada per tot allò de 'tant que l'estimava i m'ha deixat!!' o per allò de 'tant que m'estimava i l'he deixada!!!', o bé per allò de 'uuuuuuuffffffffffffff!!! Què hi faig jo aquí!!????' ???? Nooooooooo, estimats, noooooooooo!!! Jo açò ja ho he vist una -o més d'una- vegada!). Bé... que el del mig som jo... que amb aquest dos 'aporreaba' la bateria i de tant en tant 'berreaba' qualque coseta.















Ara mateix els de 1r deveu estar flipant, perquè no sabeu de què va açò: ho sabreu, que aquesta setmana també vos mostraré a vosaltres com funciona açò de la viquiramanona, i tindré la precaució d'especificar un poquet més què s'enten per 'contingut susceptible de ser pujat a la viqui', perquè trob que en qualque moment he dit cosa d'un tal Shakespeare, d'un tal Turmeda, però no som conscient d'haver dit res de 'melena al viento, mandoble -de guitarra- va, mandoble viene...' Així que, quedau avisats!

Bé, recuperam una secció quasibé no començada, o 'interrupta', per dir-ho així: 'còmics i clàssics'. Aquí teniu la primera entrega de 'Asterix gladiator':



Ara, dins els nostres 'mites domèstics', i per rigorós ordre alfabètic:

Καλλιόπη

Cal·íope, 'la de bell rostre', és una de les nou Muses, filles de Zeus i Mnemòsine, deïficació de la memòria. Encara que les seves funcions no estan ben definides a les fonts més antigues, des d'època alexandrina hom li atribueix el domini de la poesia èpica i lírica. Té com a atributs una corona daurada, la cítara, intrument habitual en l'acompanyament de la poesia èpica; de vegades hom la sol representar amb un poema èpic a la mà.

És considerada la mare de les Sirenes, criatures meitat dona meitat ocell, que amb el seu cant encisaven els mariners per després menjar-se'ls. També passa per ser la mare de Linos, músic notable, inventor del ritme i de la melodia, que va rivalitzar amb Apol·ló en l'art del cant, cosa que va provocar la seva mort a mans del déu. Segons Apolodor, també Orfeu era fill seu, que era capaç de commoure les pedres i els arbres amb la seva música.

Va ser la mestra de cant del diví Aquil·leu, i va participar com a judge en la baralla entre Persèfone i Afrodita per Adonis:

Adonis era fill de Mirra, que, enamorada de son pare, Tias, rei de Síria, el va enganar per jeure amb ell durant 12 vespres, fins que el dotzé Tías va descobrir l'engany, i va encalçar la seva filla amb un ganivet per degollar-la. Mirra va invocar la protecció dels déus, que la van trans formar en arbre: l'arbre de la mirra. Deu mesos després, de l'escorça va sortir un fiet, de qui se'n va fer càrrec Afrodita, la qual el va confiar a Persèfone perquè el cuidàs. En fer-se un jovenet, la seva bellesa es va fer irresistible, i totes dues deesses es van enamorar d'ell. La disputa per l'amor d'Adonis la va resoldre Cal·líope de la següent manera: Adonis passaria un terç de l'any amb Persèfone, un altre terç amb Afrodita, i l'altre terç on ell volgués. 'De facto', Adonis passava un terç amb Persèfone i els altres dos amb Afrodita.

Es tracta d'un mite etiològic semblant al de Persèfone, Demèter i Hades, ja que pretén explicar el misteri de la vegetació: com un arbre passa un terç de l'any davall terra (on, recordau, hi viu Persèfone) i els altres dos terços es reuneix amb la deessa de la primavera i de l'amor.

Poca cosa més podem dir de Cal·líope, ja que és molt poc freqüent la participació directa de les Muses en el mite.

Aquí teniu Apolodor, Biblioteca mitològica, 3, 4:

Καλλιόπης μὲν οὖν καὶ Οἰάγρου, κατ΄ ἐπίκλησιν δὲ Ἀπόλλωνος, Λίνος, ὃν Ἡρακλῆς ἀπέκτεινε, καὶ Ὀρφεὺς ὁ ἀσκήσας κιθαρῳδίαν, ὃς ᾄδων ἐκίνει λίθους τε καὶ δένδρα.

'De Cal·líope i Eagre, o d'Apol·ló, segons altra versió, neix Linos, el qual Hèracles va occir, i Orfeu, que cantava al so de la cítara, que cantant commovia pedres i arbres'

La invocació a la Musa és quasibé preceptiva en molta de la poesia antiga, com podem veure al començament d'Odissea:

ἄνδρα μοι ἔννεπε, Μοῦσα, πολύτροπον, ὸς μάλα πολλὰ
πλάγχθη, ἐπεὶ Τροίης ἱερὸν πτολίεθρον ἔπερσε·
πολλῶν δ'ἀνθρώπων ἴδεν ἄστεα καὶ νόον ἔγνω,
πολλὰ δ'ὅ γ'ἐν πόντῳ πάθεν ἄλγεα ὃν κατὰ θυμόν,
ἀρνύμενος ἥν τε ψυχὴν καὶ νόστον ἑταίρων.

l’home canta’m, Musa, l’arditer, que molt i molt
va patir, des que de Troia la sacra ciutadella destruí;
de molts d’homes veié ciutats i conegué llur pensar,
molts a la mar patí els dolors al fons del seu cor,
lluitant per sa vida i la tornada dels companys.

També entre els romans trobam aquest recurs, si bé ja només es tracta d'un tòpic, mentre que entre els grecs sí hi havia la creença en la inspiració: eren les Muses qui xerraven per boca del poeta, que no era més que un instrument seu.

Comparau Homer amb Livi Andronic, poeta grec que, al s. III ae, va escriure una versió de d'Odissea en llatí, l'Odussia, al començament de la qual trobam la invocació preceptiva, si bé a una de les Camenae, divinitats itàliques que posteriorment van ser identificades amb les Muses gregues

virum mihi, Camena, insece versutum

l'home, Camena, conta'm, l'arditer

Veieu ara la invocació en Virgili (Eneida I, 1 ss.), purament tòpica:

Arma virumque cano, Troiae qui primus ab oris
Italiam, fato profugus, Laviniaque venit
litora, multum ille et terris iactatus et alto
vi superum saevae memorem Iunonis ob iram;
multa quoque et bello passus, dum conderet urbem,
inferretque deos Latio, genus unde Latinum,
Albanique patres, atque altae moenia Romae.
Musa, mihi causas memora, quo numine laeso
quidve dolens regina deum tot volvere casus
insignem pietate virum, tot adire labores
impulerit. tantaene animis caelestibus irae?

Les armes i l’home cant, que el primer de les ribes de Troia
a Itàlia, menat pel destí, fugint vingué a les Lavínies
ribes, molt i molt sacsejat per terra i per mar
per la força dels déus a causa de l’ira tenaç de la terrible Juno;
molt i molt patí també a la guerra, fins que fundà la ciutat,
i portà els déus al Laci, d’on venen l’estirp dels llatins,
i els pares albans i les altes muralles de Roma.
Musa, rememora'm les causes; quin númen ofés
o dolguda per què la reina dels déus a patir tantes penes
a un home d'insigne pietat, a afrontar tants treballs
el va empènyer. ¿És que és tanta la ira en els cors celestials?

('Xatus', açò és poesia, de de ver, cada vegada que llegesc açò -i ho he llegit un munt de vegades, vos ho jur!- em tremolen les cames, què hi farem!? Som així de 'floreta'!!)

Dins la secció 'freaks', aquí teniu una classe de física en llatí:

Prou per avui.

Valete