Allà vaaaaaannn!!
Dido 6.3; Afrodita 9.2; Nereida 9.3; Ovidi 9.5; Citerea 7.3; Pandora 8.2; Dafne 8.4; Rea 7.5
Quinta entrega de Medea, dins 'cinema i clàssics'. Dins aquesta mateixa secció, molt recomanable la comèdia Poderosa Afrodita, de Woody Allen, amb l'estructura canònica d'una tragèdia grega (pròleg-pàrodos-episodi-estàsim-episodi-estàsim... episodi-èxodos), incloent-hi elements estructurals com ara l'esticomítia, l'agon, la resis del missatger... fins i tot el recurs euripideu del deus ex machina.
Per avui, res més, que sa family me reclama.
Boooonuu, per als fans de l'univers freak, Playmobil Gladiator
Dins la secció nugae, el cuñao de Nerón (és flac, però bonu... què hi farem!)
Valete, amicae et amici.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Nugae. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Nugae. Mostrar tots els missatges
divendres, 26 d’octubre del 2007
Les notes de grec de 2nnnnnnnn!!
dijous, 25 d’octubre del 2007
Ja hi som... ja hi som...
...fffffffffffff!!! Després d'un esforç sobrenatural, vet aquí les notes de l'examen de 1r de llatí:
Làquesis 7,55; Eufròsine 9,5; Cal·líope 8,35; Antígona 6,65; Eros 6,95; Chaos 9,55; Selene 9,75; Venus 7,5; Iris 9,2; Electra 10.
Quan vàrem xerrar d'Antígona ens vàrem posar en antecedents amb la història de son pare, Èdip. Llavors no vaig fer memòria d'aquesta versió del mite, interpretada per Les Luthiers. Aquesta mateixa companyia artística té una versió de la relació entre Teseu i Ariadna.
I, a propòsit d'Ariadna, el nostre mite d'avui és...
Διόνυσος
Dionís, anomenat també Bacus (Βάκχος, i identificat a Roma amb l'antic déu itàlic Liber Pater és, en essència, en l'època clàssica, el déu de la vinya, del vi i del deliri místic. La seva llegenda és complexa, perquè uneix elements diversos presos en préstec no només a Grècia sinó també als països veïns. Així, per exemple, Dionís ha assimilat cultes anàlegs procedents d'Àsia Menor, i aquestes identificacions parcials han donat origen a episodis relacionats, amb major o menor fortuna, amb la resta de la seva història.
Dionís és fill de Zeus i de Sémele, filla de Cadme i Harmonía. Pertany, per tant, a la segona generació dels Olímpics, com Hermes, Apol·ló, Àrtemis, etc. Sémele, embarassada de Zeus, va ser incitada per les seves germanes, geloses i empeses al seu torn per Hera, a demanar a Zeus que es mostràs en tot el seu poder, cosa que va fer el déu per complaure-la; però, incapaç de resistir la visió dels llampecs que envoltaven al seu amant, va caure fulminada, de manera que la venjança d'Hera per la infidelitat de Zeus va ser consumada. Zeus es va apressar a extreure-li el fill, que estava només en el sisè mes de gestació, El va cosir tot d'una dins la seua cuixa, i, en arribar l'hora del part, el va treure, viu i perfectament format. Era el petit Dionís, el déu nascut dues vegades.
El fiet va ser confiat a Hermes, qui va encarregar de la seva criança al rei de Orcòmen, Atamant, i a la seua segona esposa, Ino. Els va ordenar que revestissin la criatura amb robes femenines a fi de burlar la gelosia de Hera, que cercava la seua perdició del fruit dels amors adúlters del seu espòs. Però aquesta vegada Hera no es va deixar enganyar i va tornar boja la dida de Dionís, lno, i fins i tot el mateix Atamant. Vist això, Zeus es va endur Dionís lluny de Grècia, a Nisa, que uns situen a Àsia i altres a Etiòpia o Àfrica, i el va lliurar a les nimfes d'aquelles terres perquè el criessin. A fi d'evitar que Hera el reconegués, el va transformar llavors en cabrit. Més tard, les nimfes que el van criar es van convertir en les estrelles de la constel·lació de les Híades.
Ja adult, Dionís va descobrir la vinya i la seva utilitat. Però Hera el va fer tornar boig, i en estat de bogeria va caminar el déu errant per Egipte i Síria. Remuntant les costes d'Àsia va arribar a Frígia, on el va rebre la deessa Cibeles, que el va purificar i el va iniciar en els ritus del seu culte. Guarit ja de la bogeria, Dionís es va traslladar a Tràcia, on va ser mal acollit pel rei Licurg, que regnava en les marges del Estrimón. Licurgo va intentar agafar presoner al déu, però no ho va aconseguir, doncs aquest va anar a refugiar-se al costat de la nereida Tetis, qui li va donar asil en el mar. Però Licurg va poder capturar les bacants que escortaven Dionís; aquestes van ser alliberades miraculosament, i Licurg, atacat de bogeria, creient destruir la vinya, la planta sagrada del seu enemic, es va tallar la cama i al mateix temps les extremitats del seu fill. Tornat a la raó, es va adonar també que sobre el seu país s'havia abatut el flagell de l'esterilitat. Va consultar l'oracle, i aquest va revelar que la còlera de Dionís no es calmaria fins que s'hagués donat mort a Licurg; així ho van fer els seus súbdits, els quals el van esquarterar lligant-lo a quatre cavalls.
D'aquest periple ens xerra el propi Dionís en el començament de Les Bacants, d'Eurípides, que vos oferesc en traducció de Carles Riba , que pretén reproduir l'estructura rítmica del vers original grec, el trímetre iàmbic ( ˘ ˉ ˘ ˉ/ ˘ ˉ ˘ ˉ/ ˘ ˉ ˘ ˉ ):
Vinc a la terra dels tebans, jo, el fill de Zeus,
Dionís, que un dia la cadmea Sèmele parí,
llevada per un foc centellejant.
Mudat de forma, de divina en la mortal,
sóc a la font de Dirce, a l’aigua de l’Ismèn;
i veig la tomba de la mare, la del llamp,
no lluny d’aquesta casa, i l’enrunat palau,
que fuma de la flama encara vivent de Zeus
—eterna injúria d’Hera a la qui em va infantar.
I lloo Cadme, que el terreny aquest ha clos
per temple de la filla; i jo l’he recobert tot ell
de parra, amb el seu verd ple de raims.
Deixant els camps de Lídia, on l’or abunda tant,
i Frígia, els plans de Pèrsia, dardejats pel sol,
els murs de Bactres i el tempestejat país
dels medes, fent via per l’Arábia, la feliç,
i tota l’Àsia, que, inclinada al mar salat,
té grecs i bàrbars que omplen, barrejats tots junts,
les seves viles, torrejades bellament,
aquesta és la primera vila on vaig de grecs;
i arreu he dut les danses i establert els meus
misteris, per ésser déu patent als ulls mortals.
Des de Tràcia, Dionís va passar a la Índia, país que va conquistar en el curs d'una expedició meitat guerrera, meitat divina, sotmetent aquelles terres per la força de les armes — que duia amb ell un exèrcit — i també amb els seus encanteris i poder místic. En aquesta època sembla que té el seu origen el seguici triomfal amb el qual Dionís s'acompanyava: el carro tirat per panteres i adornat amb pàmpols i heura, els silens i les bacantes, els sàtirs i altres divinitats menors, com ara Príap, el déu de Làmpsac.
Bacus i Ariadna, de Tiziano, on podem veure el seguici dionisíac, amb el deuet Pan, els sàtirs, les mènades (fixeu-vos en el personatje que du un peu a la mà), el carro conduit per panteres... com vos deia, una iconografia magnífica.
De tornada a Grècia, Dionís es va dirigir a Beòcia, el país d'on era oriünda la seva mare. A Tebas, on regnava Penteu, successor de Cadme, va introduir les Bacanals, les festes de Dionís, en les quals tot el poble i especialment les dones, era presa de deliri místic i recorria el camp proferint crits: són els ὄργια , rituals mistèrics en què les dones, disfressades del déu (amb una pell de cèrvol, animal ritual de Dionís, i portant el tirs, una vara coronada d'heura i pàmpols) feien una expedició pel camp (ὀρειβασία, literalment 'correguda per la muntanya') a la caça d'un animal, preferiblement amb banyes, que representa el déu; un cop caçat, l'escorxaven amb les mans (σπαραγμός) i menjaven i bevien la carn i la sang crues (ὠμοφαγία); d'aquesta manera el déu entrava dins les seues iniciades que, posseïdes pel déu, podien fer miracles, com podem llegir en el següent fragment, la resis del missatger, de la citada obra d'Eurípides (vv. 677ss):
fent l’escalada d’un turó, llavors que el sol
els raigs primers dispara, entebeint el greny.
Veig unes colles, tres cors de dansa femenils:
l’un d’ells, el conduïa Autónoe; el segon
la teva mare Agave, Ino el que fa tres.
Dormien totes, amb el cos deixat anar:
les unes recolzades a un crinàs de pi,
les altres sota un fullam de roure, el cap llançat
com vingui a terra, castament, no com tu dius,
embriagades pel gran vas i pel flauteig,
caçant pel bosc la Cípria, cadascuna a part.
La teva mare, dret enmig de les bacants,
ha fet un xiscle, que es moguessin ja del son,
quan sent la bramadissa dels meus bous cornuts.
I elles, esbatent-se el son tofut dels ulls,
d’un salt es drecen, que un n’admira el bon comport,
joves i velles i donzelles sense el jou.
Primer, se solten sobre els muscles els cabells
i es tiren les pells de cervo amunt, si s’ha desfet
el nus que les corda, i per cinyell dels piguellats
vestits es posen serps que els van llepant el queix.
N’hi ha que en braços tenen un isard o uns fers
cadells de llop i els donen una blanca llet,
sí, les parteres amb un pit botit d’haver
deixat la criatura. I s’han posat al front
corones d’heura i de roure i d’arítjol enflorat.
I una pega un cop de tirs al roquissar,
i en salta una aigua amb una vena com un rou;
i una altra enfonsa la vara a terra, en el soler,
i el déu tot d’una hi fa brollâ una font de vi.
I les que senten un desig del blanc licor,
gratant a terra amb un extrem dels dits,
a eixams la llet obtenen; i dels tirsos enheurats
van degotant-los dolços correntims de mel.
Que si tu hi eres, aquest déu que ara malprens,
amb vots l’hauries suplicat, veient això.
Penteu es va oposar a la introducció en el seu país de ritus dionisíacs (per això el missatger ha dit que malpren el dés: la resis anava dirigida a Penteu), i va ser castigat per això, així com la seva mare Agave, germana de Sémele, ja que Agave, en mig del deliri bàquic, el va estripar amb les seves pròpies mans al Citeró.
A Argos, on va anar a continuació, Dionís va posar de manifest el seu poder de manera anàloga, en embogir a les filles del rei Preto, així com a les dones del país, que van recórrer el camp mugint com si fossin vaques i arribant, en la seua bogeria, a devorar els seus fills.
Després, va voler el déu passar a Naxos, per a això va contractar els serveis d'uns pirates tirrens, demanant-los que l'embarquessin en les seues naus i el conduïssin a aquesta illa. Però els pirates, fingint acceptar el tracte, van posar rumb a l'Àsia, amb la idea de vendre el seu passatger com a esclau. Quan Dionís es va entèmer, va transformar els rems en serps, va omplir el vaixell d'heura i va fer que ressonessin flautes invisibles. Va paralitzar la nau entre enramades de parra, de tal manera que els pirates, embogits, es van precipitar al mar, convenint-se en dofins — la qual cosa explica que els dofins siguin amics dels homes i s'esforcin per salvar-los en els naufragis, ja que són pirates penedits —.
En aquest moment, el poder de Dionís va ser reconegut per tot el món, i el déu va poder ascendir al cel, acabada ja la seva missió en la terra i implantada per onsevulla l'observança del seu culte. No obstant això, abans va voler descendir al regne dels morts, a la recerca de l'ombra de la seva mare Sèmele, per a retornar-la a la vida. Ho va fer travessant el llac de Lerna, un llac sense fons que es creia l'accés més directe al món infernal. A l'Hades, Dionís va demanar al déu que posés en llibertat a la seva mare. Hades va accedir a condició que Dionís donés a canvi una qualque cosa que estimàs molt. Entre les seves plantes predilectes, el déu va cedir la murta, i tal és l'origen, segons es diu, del costum que tenien els iniciats en els misteris dionisíacs de coronar-se el front amb murta. Després de la seva ascensió al cel, i en qualitat de déu, Dionís va maridar Ariadna a Naxos.
Dioniso, déu del vi i de la inspiració, era festejat mitjançant processons en les quals figuraven, evocats per màscares, els genis de la Terra i la fecunditat. D'aquests seguicis es van originar les representacions, més regulars, del teatre, la comèdia, la tragèdia i el drama satíric, que va conservar per més temps la petjada del seu origen.
En l'època romana, i des del segle II abans de la nostra era, els misteris de Dionís, amb el seu caràcter orgiàstic, van penetrar a Itàlia, on van trobar terra abonada entre les poblacions de la zona muntanyenca central i meridional. El Senat Romà va prohibir la celebració de les Bacanals en 186 ae, mitjançant un senatusconsultum. Però les sectes místiques van seguir guardant la tradició dionisíaca, i el déu ocupa encara un important paper en la religió de l'època imperial.
Quant a la pervivència del culte dionisíac encara més enllà, pensau que el text d'Eurípides que ens ha servit per il·lustrar la narració va ser reconstituït a partir d'un manuscrit conegut com Christus patiens, on es narrava la passió de Jesucrist: què és la comunió cristiana sinó l'adaptació de l' ὠμοφαγία dionisíaca?
Dionís és fill de Zeus i de Sémele, filla de Cadme i Harmonía. Pertany, per tant, a la segona generació dels Olímpics, com Hermes, Apol·ló, Àrtemis, etc. Sémele, embarassada de Zeus, va ser incitada per les seves germanes, geloses i empeses al seu torn per Hera, a demanar a Zeus que es mostràs en tot el seu poder, cosa que va fer el déu per complaure-la; però, incapaç de resistir la visió dels llampecs que envoltaven al seu amant, va caure fulminada, de manera que la venjança d'Hera per la infidelitat de Zeus va ser consumada. Zeus es va apressar a extreure-li el fill, que estava només en el sisè mes de gestació, El va cosir tot d'una dins la seua cuixa, i, en arribar l'hora del part, el va treure, viu i perfectament format. Era el petit Dionís, el déu nascut dues vegades.
El fiet va ser confiat a Hermes, qui va encarregar de la seva criança al rei de Orcòmen, Atamant, i a la seua segona esposa, Ino. Els va ordenar que revestissin la criatura amb robes femenines a fi de burlar la gelosia de Hera, que cercava la seua perdició del fruit dels amors adúlters del seu espòs. Però aquesta vegada Hera no es va deixar enganyar i va tornar boja la dida de Dionís, lno, i fins i tot el mateix Atamant. Vist això, Zeus es va endur Dionís lluny de Grècia, a Nisa, que uns situen a Àsia i altres a Etiòpia o Àfrica, i el va lliurar a les nimfes d'aquelles terres perquè el criessin. A fi d'evitar que Hera el reconegués, el va transformar llavors en cabrit. Més tard, les nimfes que el van criar es van convertir en les estrelles de la constel·lació de les Híades.
Ja adult, Dionís va descobrir la vinya i la seva utilitat. Però Hera el va fer tornar boig, i en estat de bogeria va caminar el déu errant per Egipte i Síria. Remuntant les costes d'Àsia va arribar a Frígia, on el va rebre la deessa Cibeles, que el va purificar i el va iniciar en els ritus del seu culte. Guarit ja de la bogeria, Dionís es va traslladar a Tràcia, on va ser mal acollit pel rei Licurg, que regnava en les marges del Estrimón. Licurgo va intentar agafar presoner al déu, però no ho va aconseguir, doncs aquest va anar a refugiar-se al costat de la nereida Tetis, qui li va donar asil en el mar. Però Licurg va poder capturar les bacants que escortaven Dionís; aquestes van ser alliberades miraculosament, i Licurg, atacat de bogeria, creient destruir la vinya, la planta sagrada del seu enemic, es va tallar la cama i al mateix temps les extremitats del seu fill. Tornat a la raó, es va adonar també que sobre el seu país s'havia abatut el flagell de l'esterilitat. Va consultar l'oracle, i aquest va revelar que la còlera de Dionís no es calmaria fins que s'hagués donat mort a Licurg; així ho van fer els seus súbdits, els quals el van esquarterar lligant-lo a quatre cavalls.
D'aquest periple ens xerra el propi Dionís en el començament de Les Bacants, d'Eurípides, que vos oferesc en traducció de Carles Riba , que pretén reproduir l'estructura rítmica del vers original grec, el trímetre iàmbic ( ˘ ˉ ˘ ˉ/ ˘ ˉ ˘ ˉ/ ˘ ˉ ˘ ˉ ):
Vinc a la terra dels tebans, jo, el fill de Zeus,
Dionís, que un dia la cadmea Sèmele parí,
llevada per un foc centellejant.
Mudat de forma, de divina en la mortal,
sóc a la font de Dirce, a l’aigua de l’Ismèn;
i veig la tomba de la mare, la del llamp,
no lluny d’aquesta casa, i l’enrunat palau,
que fuma de la flama encara vivent de Zeus
—eterna injúria d’Hera a la qui em va infantar.
I lloo Cadme, que el terreny aquest ha clos
per temple de la filla; i jo l’he recobert tot ell
de parra, amb el seu verd ple de raims.
Deixant els camps de Lídia, on l’or abunda tant,
i Frígia, els plans de Pèrsia, dardejats pel sol,
els murs de Bactres i el tempestejat país
dels medes, fent via per l’Arábia, la feliç,
i tota l’Àsia, que, inclinada al mar salat,
té grecs i bàrbars que omplen, barrejats tots junts,
les seves viles, torrejades bellament,
aquesta és la primera vila on vaig de grecs;
i arreu he dut les danses i establert els meus
misteris, per ésser déu patent als ulls mortals.
Des de Tràcia, Dionís va passar a la Índia, país que va conquistar en el curs d'una expedició meitat guerrera, meitat divina, sotmetent aquelles terres per la força de les armes — que duia amb ell un exèrcit — i també amb els seus encanteris i poder místic. En aquesta època sembla que té el seu origen el seguici triomfal amb el qual Dionís s'acompanyava: el carro tirat per panteres i adornat amb pàmpols i heura, els silens i les bacantes, els sàtirs i altres divinitats menors, com ara Príap, el déu de Làmpsac.
Bacus i Ariadna, de Tiziano, on podem veure el seguici dionisíac, amb el deuet Pan, els sàtirs, les mènades (fixeu-vos en el personatje que du un peu a la mà), el carro conduit per panteres... com vos deia, una iconografia magnífica.
De tornada a Grècia, Dionís es va dirigir a Beòcia, el país d'on era oriünda la seva mare. A Tebas, on regnava Penteu, successor de Cadme, va introduir les Bacanals, les festes de Dionís, en les quals tot el poble i especialment les dones, era presa de deliri místic i recorria el camp proferint crits: són els ὄργια , rituals mistèrics en què les dones, disfressades del déu (amb una pell de cèrvol, animal ritual de Dionís, i portant el tirs, una vara coronada d'heura i pàmpols) feien una expedició pel camp (ὀρειβασία, literalment 'correguda per la muntanya') a la caça d'un animal, preferiblement amb banyes, que representa el déu; un cop caçat, l'escorxaven amb les mans (σπαραγμός) i menjaven i bevien la carn i la sang crues (ὠμοφαγία); d'aquesta manera el déu entrava dins les seues iniciades que, posseïdes pel déu, podien fer miracles, com podem llegir en el següent fragment, la resis del missatger, de la citada obra d'Eurípides (vv. 677ss):
Els folcs de jónecs que pasturo anaven ja
fent l’escalada d’un turó, llavors que el sol
els raigs primers dispara, entebeint el greny.
Veig unes colles, tres cors de dansa femenils:
l’un d’ells, el conduïa Autónoe; el segon
la teva mare Agave, Ino el que fa tres.
Dormien totes, amb el cos deixat anar:
les unes recolzades a un crinàs de pi,
les altres sota un fullam de roure, el cap llançat
com vingui a terra, castament, no com tu dius,
embriagades pel gran vas i pel flauteig,
caçant pel bosc la Cípria, cadascuna a part.
La teva mare, dret enmig de les bacants,
ha fet un xiscle, que es moguessin ja del son,
quan sent la bramadissa dels meus bous cornuts.
I elles, esbatent-se el son tofut dels ulls,
d’un salt es drecen, que un n’admira el bon comport,
joves i velles i donzelles sense el jou.
Primer, se solten sobre els muscles els cabells
i es tiren les pells de cervo amunt, si s’ha desfet
el nus que les corda, i per cinyell dels piguellats
vestits es posen serps que els van llepant el queix.
N’hi ha que en braços tenen un isard o uns fers
cadells de llop i els donen una blanca llet,
sí, les parteres amb un pit botit d’haver
deixat la criatura. I s’han posat al front
corones d’heura i de roure i d’arítjol enflorat.
I una pega un cop de tirs al roquissar,
i en salta una aigua amb una vena com un rou;
i una altra enfonsa la vara a terra, en el soler,
i el déu tot d’una hi fa brollâ una font de vi.
I les que senten un desig del blanc licor,
gratant a terra amb un extrem dels dits,
a eixams la llet obtenen; i dels tirsos enheurats
van degotant-los dolços correntims de mel.
Que si tu hi eres, aquest déu que ara malprens,
amb vots l’hauries suplicat, veient això.
Penteu es va oposar a la introducció en el seu país de ritus dionisíacs (per això el missatger ha dit que malpren el dés: la resis anava dirigida a Penteu), i va ser castigat per això, així com la seva mare Agave, germana de Sémele, ja que Agave, en mig del deliri bàquic, el va estripar amb les seves pròpies mans al Citeró.
A Argos, on va anar a continuació, Dionís va posar de manifest el seu poder de manera anàloga, en embogir a les filles del rei Preto, així com a les dones del país, que van recórrer el camp mugint com si fossin vaques i arribant, en la seua bogeria, a devorar els seus fills.
Després, va voler el déu passar a Naxos, per a això va contractar els serveis d'uns pirates tirrens, demanant-los que l'embarquessin en les seues naus i el conduïssin a aquesta illa. Però els pirates, fingint acceptar el tracte, van posar rumb a l'Àsia, amb la idea de vendre el seu passatger com a esclau. Quan Dionís es va entèmer, va transformar els rems en serps, va omplir el vaixell d'heura i va fer que ressonessin flautes invisibles. Va paralitzar la nau entre enramades de parra, de tal manera que els pirates, embogits, es van precipitar al mar, convenint-se en dofins — la qual cosa explica que els dofins siguin amics dels homes i s'esforcin per salvar-los en els naufragis, ja que són pirates penedits —.
En aquest moment, el poder de Dionís va ser reconegut per tot el món, i el déu va poder ascendir al cel, acabada ja la seva missió en la terra i implantada per onsevulla l'observança del seu culte. No obstant això, abans va voler descendir al regne dels morts, a la recerca de l'ombra de la seva mare Sèmele, per a retornar-la a la vida. Ho va fer travessant el llac de Lerna, un llac sense fons que es creia l'accés més directe al món infernal. A l'Hades, Dionís va demanar al déu que posés en llibertat a la seva mare. Hades va accedir a condició que Dionís donés a canvi una qualque cosa que estimàs molt. Entre les seves plantes predilectes, el déu va cedir la murta, i tal és l'origen, segons es diu, del costum que tenien els iniciats en els misteris dionisíacs de coronar-se el front amb murta. Després de la seva ascensió al cel, i en qualitat de déu, Dionís va maridar Ariadna a Naxos.
Dioniso, déu del vi i de la inspiració, era festejat mitjançant processons en les quals figuraven, evocats per màscares, els genis de la Terra i la fecunditat. D'aquests seguicis es van originar les representacions, més regulars, del teatre, la comèdia, la tragèdia i el drama satíric, que va conservar per més temps la petjada del seu origen.
En l'època romana, i des del segle II abans de la nostra era, els misteris de Dionís, amb el seu caràcter orgiàstic, van penetrar a Itàlia, on van trobar terra abonada entre les poblacions de la zona muntanyenca central i meridional. El Senat Romà va prohibir la celebració de les Bacanals en 186 ae, mitjançant un senatusconsultum. Però les sectes místiques van seguir guardant la tradició dionisíaca, i el déu ocupa encara un important paper en la religió de l'època imperial.
Quant a la pervivència del culte dionisíac encara més enllà, pensau que el text d'Eurípides que ens ha servit per il·lustrar la narració va ser reconstituït a partir d'un manuscrit conegut com Christus patiens, on es narrava la passió de Jesucrist: què és la comunió cristiana sinó l'adaptació de l' ὠμοφαγία dionisíaca?
dilluns, 22 d’octubre del 2007
Avui ens posam didàctics...
...et conamur Latine loqui. Hodie vobis offero nova vocabula ad linguam Latinam cotidie loquendam: CIBVS, TEMPVS ET TEMPESTAS, ARBORES FLORESQVE, denique QVID AGANT ANIMALIA.
Et in sectione 'cinema et classici', ecce quarta dedita Medeae.
In sectione 'nugae', ecce carmen pelliculae nomine Nugae in itinere ad Forum acciderunt (originale Anglice nomine A funny thing happened on the way to the Forum, cui nomen Hispanice fuit Golfus de Roma). Ecce idem carmen in originale Viae Amplae (Broadway) comoedia.
In sectione 'raruli', ecce Learn a Little Latin ubi linguae Latinae discipulae Latine (certe! Id est -quamquam Anglico more- lingua Latina!) loquuntur.
Valete, cari caraeque!
dimarts, 16 d’octubre del 2007
'Más vale tarde...'
Mei discipuli atque meae discipulae primi cursus Baccalaureatus, ecce notae exercitii nomine Fabella latina: Liberi et libri.
Làquesis 9,05; Eufròsine 8,35; Cal·líope 7,35; Antígona 7,55; Eros 8,65; Chaos 9; Selene 9,65; Venus 8,05; Iris 7,65; Electra 9,15.
Insequimur sectionem 'cinema et classici' cum secunda dedita pelliculae nomine Medea. Ecce quoque scaena eiusdem auctoris operis nomine Oedipus rex in qua Oedipus et Tiresias disputationem de Oedipi oraculis faciunt, ante quam nuntius dicit Oedipum patrem suum occidisse et matrem suam uxorem duxisse.
Ecce, in sectione 'nugae', Hispanicorum comicorum scaena de aqueducto Segoviae.
In nova sectione nomine 'olera', ecce carmen ex Highschool musical excerptum Latine subscriptum.
Valete, iuvenes!!
Làquesis 9,05; Eufròsine 8,35; Cal·líope 7,35; Antígona 7,55; Eros 8,65; Chaos 9; Selene 9,65; Venus 8,05; Iris 7,65; Electra 9,15.
Insequimur sectionem 'cinema et classici' cum secunda dedita pelliculae nomine Medea. Ecce quoque scaena eiusdem auctoris operis nomine Oedipus rex in qua Oedipus et Tiresias disputationem de Oedipi oraculis faciunt, ante quam nuntius dicit Oedipum patrem suum occidisse et matrem suam uxorem duxisse.
Ecce, in sectione 'nugae', Hispanicorum comicorum scaena de aqueducto Segoviae.
In nova sectione nomine 'olera', ecce carmen ex Highschool musical excerptum Latine subscriptum.
Valete, iuvenes!!
dijous, 11 d’octubre del 2007
Ara que tenim uns dies...
avam si els aprofitam per fer un poquet de feina, que no tot és 'yuju-yuju, tenim festa!!'.
Així que, allà va:
Així que, allà va:
- els/les de 1r de llatí: faciendum est vobis exercitium sextum in pagina decima quarta libri EXERCITIA LATINA. Legenda est vobis GRAMMATICA LATINA in paginis vicesima tertia et vicesima quarta libri FAMILIA ROMANA, quia die Lunae, Idibus Octobribus, facienda sunt nobis PENSA A et B in paginis vicesima quarta et vicesima quinta libri FAMILIA ROMANA.
- el/les de 1r de grec: ἀναγιγνώσκετε οὖν τὴν ἀνάγνωσιν Ο ΔΟΥΛΟΣ ΑΡΓΟΣ ΕΣΤΙΝ ἐπὶ τῷ χάρτῃ ἐννέα και πεντήκοντα, πρῶτον μὲν ἀπὸ τοῦ στίχου ἐννεακαίδεκα πρὸς τὸν στίχον δύο καὶ εἴκοσι· ὕστερον δὲ τὴν γραφὴν ἀπὸ τοῦ στίχου τρεῖς καὶ εἴκοσι πρὸς τὸν στίχον ὀκτὼ καὶ εἴκοσι· ὕστερον δὲ τὴν γραφὴν ἀπὸ τοῦ στίχου ἐννέα καὶ εἴκοσι πρὸς τὸν στίχον δύο καὶ τριάκοντα· κτλ. (καὶ τὰ λοιπά = etcètera)
- els/les de llatí de 2n: mementote (recordau) faciendam esse vobis orationem quae die Lunae, Idibus Octobribus, viva voce in schola legenda est vobis. Ego arbitror vos omnes eam optime facturos facturasque esse.
- el/les de grec de 2n: ἀναγιγνώσκετε οὖν αὖθις πᾶσαν τὴν ἀνάγνωσιν Ο ΑΡΟΤΡΟΝ (α) καὶ ποιεῖτε τὸ ἐπὶ τῷ χάρτῃ εἶς καὶ ὀγδοήκοντα μελέτημα· ἀναγιγνώσκετε καὶ πᾶσαν τὴν ἐπὶ τῷ χάρτῃ δύο καὶ ὀγδοήκοντα ἀνάγνωσιν Ο ΑΡΟΤΡΟΝ (β)· ἅμα οὖν γὰρ ἐγὼ καὶ ὑμεῖς αὐτὴν αὖθις γνωσόμεθα τῇ ἑπομένῃ ἡμέρᾳ, Δευτέρα 15 Οκτώβρες 2007.
Bé, de moment, res més, que jo sí que faré festa (hahahae!!) aquest cap de setmana llarg... Boooonuuuu... aprofitaré per corregir uns treballets que em vàreu lliurar dilluns, dels quals esper tenir la nota diumenge; vos la penjaré aquí, juntament amb qualque secció de les habituals (no passeu pena... n'hi haurà, de frikissssss!!!)
Ara, només un breu en la secció de nugae: '¿qué han hecho por nosotros los romanos?'
Bon cap de setmana a tots!
Ad diem Lunae!
Ara, només un breu en la secció de nugae: '¿qué han hecho por nosotros los romanos?'
Bon cap de setmana a tots!
Ad diem Lunae!
dimarts, 9 d’octubre del 2007
No tenc temps de res més que...
de dir: una de romanoooos!! dins la nova secció 'cinema i clàssics'.
Avui xerravem, a propòsit de la construcció del temple d'Apol·ló al Palatí, de la victòria d'August en Actium damunt les tropes de Marc Antoni. És el final d'una llarga guerra civil que Roma va patir després de la mort de Juli Cèsar a mans d'un grup de ciutadans encapçalat pel seu fill adoptiu Brutus, que van prendre la decisió de desfer-se del dictador per salvar la res publica de les veleïtats monàrquiques del suposat descendent de Venus. Vet aquí el discurs de Brutus al poble de Roma des de la tribuna de la curia, encara amb les mans plenes de sang. Aquest discurs és contestat per Marc Antoni, ma dreta del dictador, que exaltarà els ànims del poble, conduint-lo a l'enfrontament fratricida. Són dues escenes tretes de 'Juli Cèsar', de Joseph L. Mankievitz, excel·lent versió cinematogràfica del no menys excel·lent drama de William Shakespeare.
Y ara, una altra de romans, en un to bastant diferent, dins la secció 'nugae'.
No tenc temps per més, que avui estic de cangur full time.
Valete / χαίρετε
Y ara, una altra de romans, en un to bastant diferent, dins la secció 'nugae'.
No tenc temps per més, que avui estic de cangur full time.
Valete / χαίρετε
dilluns, 8 d’octubre del 2007
Estrenam nova secció...
Salve, cari discipili caraeque discipulae.
Doncs sí, mirant de omplir de contingut aquest bloc, he pensat que fóra polit que tots estiguéssiu ben informats de tot allò que jo trob que haurieu de saber a propòsit dels nicks que heu triat, de manera que, a partir d'avui, amb una periodicitat... bastant irregular (de vegades un a la setmana, de vegades dos... o tres) vos informaré de qui sou ara (qui ereu en el passat, fins que el llatí i el grec van irrompre a les vostres vides, ja ho sabeu vosaltres). Seguirem un rigorós ordre alfabètic, de manera que començarem per...
Ἀφροδίτη Κυθέρεια (Venus)
Representa el desig sexual com una de les forces creadores de l'univers, a la qual tots els éssers vius, animals, homes o déus estan sotmesos. És la deessa de l'amor, la bellesa i el desig sexual i, malgrat la seva aparença sensual, és una deessa temible, que inspira passions monstruoses a qui descura el seu culte o desperta la seva antipatia
Hi ha dues tradicions pel que fa al naixement d'Afrodita. Una la fa filla de Zeus i Dione, una Oceànide. L'altra la fa néixer de l'escuma que es va formar a la mar, allà on va caure el semen d'Urà després de la seua emasculació per part del seu fill, Cronos.
El seu nom i els seus epítets fan referència a aquesta darrera versió del seu naixement. El nom d'Afrodita és una derivació de ἄφρος, escuma. També és anomenada Κυθέρεια (Citerea), la de Citera, ja que prop de l'illa de Citera va ser on va caure el semen d'Urà i es va formar l'escuma d'on va néixer, i a aquesta illa la va dur el Cèfir, vent de Ponent; també és coneguda com Κύπρις (Cipris), la xipriota, perquè a Xipre es va dirigir, navegant damunt una escopinya, i allà va sortir de la mar; així mateix és coneguda com Ἀναδυομένη, ‘sorgida del mar’. Va ser criada per les Hores i les Gràcies.
Plató unifica les dues tradicions diferenciant dues deesses, Afrodita Urània, la nascuda del cel, Urà, la deessa de l'amor pur i la filla de Dione, l'Afrodita Pàndemos, la deessa adorada pel poble, la deessa de l'amor vulgar. Encara que aquesta diferenciació filosòfica entre l'amor pur, metafísic, i l'amor físic és una interpretació tardana, que estava molt allunyada dels mites i els cultes que observaven els grecs.
Mirau dues versions plàstiques del naixement de la nostra deessa, el primer d'una representació vascular del s. V ae, el segon, la conegudíssima obra de Sandro Botticelli, circa 1478:
Sobre la figura de la deessa es va anar component un corpus de llegendes i mites, que no constitueixen una veritable història de la deessa, sinó una sèrie d'episodis on ella apareix. Un dels més importants és la seva participació en el conegut Judici de Paris:
A l'antiguitat mítica es van celebrar unes importants noces a les quals estaven convidats déus i mortals. Els contraents eren Peleu i Tetis, un mortal i una deessa, cosa que explica l'afluència de convidats. Tetis, una nereida, filla de Nereu, antic i ancià déu del mar, era, per tant, una divinitat marina i immortal, i Peleu, deixeble del centaure Quiró, era l'afortunat mortal que tenia el privilegi de casar-se amb una deessa.
Però no tots havien estat convidats a la festa: la deessa Eris (la Discòrdia) va voler fer notar la seva absència i es va presentar en la festa amb una poma d'or que tenia gravada la següent frase: τῇ καλλίστῃ, 'per a la més bella'. Va llançar la poma damunt la taula on s'asseien els déus i se’n va anar.
Tres de les deesses presents en el banquet, Hera, Atena i Afrodita, es van creure mereixedores del títol i es van llançar a per la poma. L'enutjosa situació que es va produir aleshores no tenia fàcil solució i ni el mateix Zeus va voler intervenir en una decisió tan compromesa.
Va encarregar al seu fidel fill Hermes que conduís a les tres deesses al bosc d’Ida, a la plana de Troia, i les hi presentés a Paris, bell jove, fill del rei Príam de Troia, que pasturava els ramats reals en aquell lloc. Ell devia ser l'encarregat de dirimir el plet, segons voluntat de Zeus, i així l'hi va explicar el déu missatger Hermes a l'espantat jove.
Durant el judici cada deessa va fer valer els seus mèrits al títol però a més li van prometre a Paris beneficiosos dons si aquest fallava al seu favor. Hera es va comprometre a fer-lo sobirà de tota l'Àsia. Atena li va oferir la prudència i la victòria en tots els combats i Afrodita li va brindar l'amor de la mortal més bella de Grècia, Helena de Esparta. Paris va donar la poma a Afrodita, guanyant-se així la fidel protecció de la deessa per a ell i els seus per sempre, i l'enemistat de les altres dues deesses, cosa que quedarà reflectida a la guerra de Troia, en la qual Afrodita afavorirà al bàndol dels troians, i Atena i Hera ajudaran el grecs.
Vet aquí altres dues versions del judici, una vascular del s. V ae, i l'altra, la versió de Rubens de 1636:
Zeus la va lliurar com esposa a Hefest, el déu coix i malfet, per castigar el seu orgull. La deessa va acceptar, pensant que el déu ferrer seria fàcil d'acontentar. Les seves infidelitats amb déus i homes són nombroses, però Hefest, molt enamorat sempre la perdonava.
Una de les més famoses és aquella que va tenir amb Ares, de la qual ens arriben notícies a Odissea VIII, 266-369 (pitjau aquí per accedir al text original grec), passatge del qual vos oferesc una traducció castellana de Lluís Segalà i Estalella, amb un regust decimonònic que la fa, si més no, deliciosa:
...al instante allanaron el piso y formaron un ancho y hermoso corro. Volvió el heraldo y trajo la melodiosa citara a Demódoco; éste se puso en medio, y los adolescentes hábiles en la danza, habiéndose colocado a su alrededor, hirieron con los pies el divinal circo. Y Odiseo contemplaba con gran admiración los rápidos y deslumbradores movimientos que con los pies hacían.
Mas el aedo, pulsando la cítara, empezó a cantar hermosamente los amores de Ares y Afrodita, la de bella corona: cómo se unieron a hurto y por vez primera en casa de Hefesto, y cómo aquél hizo muchos regalos e infamó el lecho marital del soberano dios. El Sol, que vio el amoroso suceso, fue en seguida a contárselo a Hefesto, y éste, al oir la punzante nueva, se encaminó a su fragua, agitando en lo intimo de su alma ardides siniestros, puso encima del tajo el enorme yunque y fabricó unos hilos inquebrantables para que permanecieran firmes donde los dejara. Después que, poseido de cólera contra Ares, construyó esta trampa, fuese a la habitación en que tenía el lecho y extendió los hilos en círculo y por todas partes alrededor de los pies de la cama y colgando de las vigas, como tenues hilos de araña que nadie hubiese podido ver, aunque fuera alguno de los bienaventurados dioses, por haberlos labrado aquél con gran artificio. Y no bien acabó de sujetar la trampa en torno de la cama, fingió que se encaminaba a Lemnos, ciudad bien construida, que es para él la más agradable de todas las tierras. No en balde estaba al acecho Ares, que usa áureas riendas, y cuando vio que Hefesto, el ilustre artífice, se alejaba, fuese al palacio de este ínclito dios, ávido del amor de Citerea la de hermosa corona. Afrodita, recién venida de junto a su padre, el prepotente Cronión, se hallaba sentada, y Ares, entrando en la casa tomóla de la mano y así le dijo: “Ven al lecho, amada mia, y acostémonos, que ya Hefesto no está entre nosotros, pues partió sin duda hacia Lemnos y los sinties de bárbaro lenguaje.” Así se expresó, y a ella parecióle grato acostarse. Metiéronse ambos en la cama, y se extendieron a su alrededor los lazos artificiosos del prudente Hefesto, de tal suerte que aquéllos no podian mover ni levantar ninguno de sus miembros, y entonces comprendieron que no había medio de escapar. No tardó en presentárseles el ínclito Cojo de ambos pies, que se volvió antes de llegar a la tierra de Lemnos, porque el Sol estaba en acecho y fue a avisarle. Encammóse a su casa con el corazón triste, detúvose en el umbral y, poseido de feroz cólera, gritó de un modo tan horrible que le oyeron todos los dioses: “Zeus, bienaventurados y sempiternos dioses! Venid a presenciar estas cosas ridículas e intolerables: Afrodita, hija de Zeus, me infama de continuo, a mi, que soy cojo, queriendo al pernicioso Ares porque es gallardo y tiene los pies sanos, mientras que yo naci débil; mas de ello nadie tiene la culpa sino mis padres, que no debieron haberme engendrado. Veréis cómo se han acostado en mi lecho y duermen, amorosamente unidos, y yo me angustio al contemplarlo. Mas no espero que les dure el yacer de este modo ni siquiera breves instantes, aunque mucho se amen: pronto querrán entrambos no dormir, pero los engañosos lazos los sujetarán hasta que el padre me restituya íntegra la dote que le entregué por su hija desvergonzada. Que ésta es hermosa, pero no sabe contenerse.” Así dijo, y los dioses se juntaron en la morada de pavimento de bronce. Compareció Poseidón, que ciñe la tierra; presentóse también el benéfico Hermes; llegó asimismo el soberano Apolo, que hiere de lejos. Las diosas quedáronse, por pudor, cada una en su casa. Detuviéronse los dioses, dadores de los bienes, en el umbral, y una risa inextinguible se alzó entre los bienaventurados númenes al ver el artificio del ingenioso Hefesto. Y uno de ellos dijo al que tenia más cerca: “No prosperan las malas acciones y el más tardo alcanza al más ágil; como ahora Hefesto, que es cojo y lento, aprisionó con su artificio a Ares, el más veloz de los dioses que poseen el Olimpo, quien tendrá que pagarle la mulia del adulterio.” Así éstos conversaban. Mas el soberano Apolo, hijo de Zeus, habló a Hermes de esta manera: “ hijo de Zeus, mensajero, dador de bienes! ¿Querrias, preso en fuertes vínculos, dormir en la cama con la áurea Afrodita?” Respondióle el mensajero Argifontes: “sucediera lo que has dicho, oh soberano Apolo, que hieres de lejos! Envolviéranme triple número de inextricables vínculos, y vosotros los dioses y aun las diosas todas me estuvierais mirando, con tal que yo durmiese con la áurea Afrodita!” Así se expresó, y alzóse nueva risa entre los inmortales dioses. Pero Poseidón no se reía, sino que suplicaba continuamente a Hefesto, el ilustre artifice, que pusiera en libertad a Ares. Y, hablándole, estas aladas palabras le decia: “Desátale, que yo te prometo que pagará, como lo mandas, cuanto sea justo entre los inmortales dioses.” Replicóle entonces el ínclito Cojo de ambos pies: “No me ordenes semejante cosa, ¡oh Poseidón que ciñes la tierra!, pues son malas las cauciones que por los malos se prestan. ¿Cómo te podria apremiar yo ante los inmortales dioses, si Ares se fuera suelto, libre ya de los vínculos, rehusara satisfacer la deuda?” Contestóle Poseidón, que sacude la tierra: “Si Ares huyere, rehusando satisfacer la deuda, yo mismo te lo pagaré todo.” Respondióle el ínclito Cojo de ambos pies: “No es posible, ni seria conveniente, negarte lo que pides.” Dicho esto, la fuerza de Hefesto le quitó los lazos. Ellos, al verse libres de los mismos, que tan recios eran, se levantaron sin tardanza y fuéronse él a Τracia y la risueña Afrodita a Chipre y Pafos, donde tiene un bosque y un perfumado altar: allí las Gracias la lavaron, la ungieron con el aceite divino que hermosea a los sempiternos dioses y le pusieron lindas vestiduras que dejaban admirado a quien las contemplaba.
Tal era lo que cantaba el ínclito aedo, y holgábanse de oírlo Odiseo y los feacios, que usan largos remos y son ilustres navegantes.
Els seus animals favorits són les colomes, que tiraven del seu carro; en altres versions, com ara el poema de Safó que teniu al final, el carro està tirat per pardals. Les seues plantes són la rosa i el mirt.
Aquí, la oda a Afrodita de Safó (D. (Diehl) 1 L.-P. (Lobel-Page) 1):
- Ποικιλόθρον᾽ ἀθανάτ᾽ Ἀφρόδιτα,
παῖ Δίος δολόπλοκε, λίσσομαί σε,
μή μ᾽ ἄσαισι μηδ᾽ ὀνίαισι δάμνα,
πότνια θῦμον·
- ἀλλὰ τύιδ᾽ ἔλθ᾽, αἴ ποτα κἀτέρωτα
τὰς ἔμας αὔδας ἀίοισα πήλοι
ἔκλυες, πάτρος δὲ δόμον λίποισα
χρύσιον ἦλθες - ἄρμ᾽ ὐπασδεύξαισα· κάλοι δέ σ᾽ ἆγον
- ὤκεες στροῦθοι περὶ γᾶς μελαίνας
πύκνα δίννεντες πτέρ᾽ ἀπ᾽ ὠράνω αἴθε-
ρος διὰ μέσσω. - αἶψα δ᾽ ἐξίκοντο, σύ δ᾽, ὦ μάκαιρα,
μειδιαίσαισ᾽ ἀθανάτωι προσώπωι - ἤρε᾽, ὄττι δηὖτε πέπονθα κὤττι
δηὖτε κάλημμι - κὤττι μοι μάλιστα θέλω γένεσθαι
μαινόλαι θύμωι. τίνα δηὖτε πείθω
ἀψ᾽ ἄγην ἐς σὰν φιλότατα, τίς σ᾽, ὦ - Ψάπφ᾽, ἀδίκηει;
- καὶ γὰρ αἰ φεύγει, ταχέως διώξει,
αἰ δὲ δῶρα μὴ δέκετ᾽, ἀλλὰ δώσει,
αἰ δὲ μὴ φίλει, ταχέως φιλήσει
κωὐκ ἐθέλοισα. - ἔλθε μοι καὶ νῦν, χαλέπαν δὲ λῦσον
ἐκ μερίμναν, ὄσσα δέ μοι τέλεσσαι
θῦμος ἰμέρρει, τέλεσον, σὺ δ᾽ αὔτα
σύμμαχος ἔσσο.
- Immortal Afrodita, de tron policromat,
filla de Zeus, teixidora de trampes, jo t'invoc
no castiguis amb penes i dolors,
senyora, el meu cor. - Vine, però, si qualque vegada vas respondre
als meu precs, i en sentir-los des de dalt
els vas atendre, i abandonant la casa de ton pare
daurada vas venir - menant el teu carro; preciosos et duen
- pardals ràpids al voltant de la negra terra
batent ràpides ales des del cel
travessant l'horitzó - i tot d'una que arribes, tu, feliç deessa,
amb un somriure al teu rostre immortal - em demanes i ara què em passa i
per què et crid ara, - què és el que més desitja que passi
el meu cor embogit. “Qui he de convèncer ara
perquè sigui la teva companya d'armes d'amor? Qui, - ai Safó, et maltracta?
- Que si ara et fuig, prest et seguirà,
si ara no accepta regals, prest te'ls donarà,
si ara no t'estima, prest t'estimarà
tot i a contracor.” - Vine'm ara mateix, allibera'm de la dura
aflicció, i tot allò que veure acomplert
vol el meu cor, fes-ho real, i tu mateixa
sigues ma vera aliada.
També tenc en ment incloure, sense periodicitat fixa, una secció de còmic en llatí, de la qual vos mostr un avenç.
Res més per avui, eeeeep!!! els deures per demà!!! Beeeeeé, ja sou prou grossos i sabeu què heu de fer: molta feina i ser bons fiets!!
Valete / χαίρετε
dijous, 4 d’octubre del 2007
Avui no tenc el dia... 'jotero'
Avam, a propòsit de llengües mortes, guaitau les revistes Adulescens i Iuvenis. Bonu... ja ho sé que són una mica innocents. Si voleu cosa més seriosa, llegiu Ephemeris. O Nuntii Latini. També podeu escoltar notícies en llatí a Radio Bremen. Per als afeccionats al rock en català (personalment el trob espantós... en general, però de gustos... colors!), escolteu els BRAMS, amb subtítols en llatí.
Anam a posar una mica d'humor: guaitau aquí (ai! que n'erem, de joves, als anys 80!! els heu reconegut?). I ara, una de filòsofs, dels Monty Python. També dels Monty Python, una escena genial de La vida de Brian: açò són classes de llatí.
Ara, per feina, al·lots i al·lotes:
- els/les de 1r de llatí: que no vos heu fixat que per contestar les preguntes del PENSVM C s'ha de recordar el que s'ha llegit al capítol? Les preguntes seran aquestes... i algunes més!
- el/les de 1r de grec: traduïu, traduïu...
- els/les de 2n de llatí: déu sagrat!!! ja he tornat a oblidar posar-vos deures!!! és que m'enredau bé, voltrus!!! Bé... ja pensaré qualque maldat!
- el/les de 2n de grec: ἐγχειρίδιον del capítol II (ai! quin embull, amb les regles d'accentuació!!).
I vet aquí Ἅιδης καὶ Περσεφόνη (no te mengis... la magr
ana!!!):Ja està, l'ha menjada i ja no pot sortir del regne dels morts!!
ἰδού νέον τοῦ διδασκάλου πλάσμα / ecce nova magistri imago (versió actualitzada!):
Ara ja me'n vaig!
Ad crastinum, amici amicaeque!!
PD. Ai!! Les notes de 1r de llatí:
- Exercitia capituli primi (ante diem septimum Kalendas Octobres): Venus 9, Selene 8,2, Electra 8,75, Antígona 6,4, Chaos 7,9, Cal·líope 7, Iris 8,4, Eufròsine 8,6, Làquesis 6, Eros 8,6.
- Exercitia capituli secundi (Kalendae Octobres): Venus 8,6, Selene 8,6, Electra 9,5, Antígona 8,8, Chaos 9, Cal·líope 8,8, Iris 9, Eufròsine 8,6, Làquesis 7,7, Eros 9,5.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
