Els irreductibles gals

Trob que ja és hora de presentar-vos els principals personatges de la sèrie. Avui començarem pels habitants del poblat gal, conciutadans de n'Astèrix i n'Obèlix.

Cada episodi de la col·lecció comença amb les dues mateixes pàgines introductòries. Aquí les teniu en llatí, francès, català i grec:

La primera de les pàgines remet a la frase inicial dels Comentarii de bello Gallico, de Cèsar, obra de la qual ja en vam xerrar:

Gallia est omnis divisa in partes tres 

«El conjunt de la Gàl·lia està dividit en tres parts»)

A més a més, el fet que el poblat d'irreductibles gals estigui ubicat a la regió d'Armòrica, l'actual Bretanya francesa, remetria al fet que és l'únic territori francès que conserva una llengua cèltica, tot i que no es tracta, com podríem sospitar, d'un reflex de la resistència a la romanització dels gals d'aquella zona, que haurien conservat la llengua pròpia, com ara els bascs/aquitans al sud. El fet és que el bretó, la llengua de la Bretanya francesa, té el seu origen en la migració, durant un llarg període de l'alta edat mitjana (ss. III-IX), dels britons, un poble de llengua cèltica originari del sud-est de l'illa de Gran Bretanya i de l'illa de Cornualles. El bretó, per tant, té més relació amb les llengües cèltiques insulars, com ara el galès, que no amb les llengües cèltiques originàries de la Gàl·lia.

Quant als personatges, a més dels cinc que apareixen a la segona pàgina, n'hi ha d'altres personatges secundaris que apareixen a la majoria dels episodis:

Karabella: esposa d'Abraracúrcix (m'agrada més aquest nom del cap del poblat que no el que li han posat a algunes de les edicions en català: Copdegarròtix).

Ordenalfabètix: és el peixater del poblat, famós per vendre peix mig podrit. 

La dona de n'Ordenalfabètix és na Ielosubmarin:

El peix d'Ordenalfabètix sol ser motiu freqüent de baralles amb Esautomàtix, el ferrer del poble:

Esautomàtix, al seu torn, és un dels més grans detractors d'Asseguratòrix, el bard del poble, famós per la manca de dots per al cant:

Pel que fa al peix podrit de n'Ordenalfabètix, els gals el solen fer servir com a arma en les freqüents baralles entre ells. És un tòpic entre els francesos, un cliché, el gust per la baralla dels bretons actuals.

El vell del poble és  Edatdepèdrix:

Està casat amb la dona més polida del poble, Madame Edatdepèdrix, molt més jove que ell:

Finalment, el personatge inseparable d'Obèlix, el seu ca, Ideàfix:

Supòs que vos heu fixat que molts dels noms són noms «parlants», és a dir, que tenen un significat (Ordenalfabètix, Esautomàtix, Abraracúrcix -«els dels bracets curts», Edatdepèdrix, etc.) o que remeten a elements reals (Astèrix < asterisc; Obèlix < obelisc, etc).

Un altra curiositat dels noms masculins és que tots acaben en -ix. Açò té una explicació, i és aquí que torna a aparèixer... EL PROFE CANSAT!

Una de les principals fonts per a l'onomàstica de la Gàl·lia (topònims, etnònims i antropònims) és, una vegada més, els Comentarii de bello Gallico, de Cèsar. Pel que fa als antropònims, en trobam una sèrie de noms dels caps de diferents tribus gàl·liques, com ara Ambiorīx (cap dels Eburōnēs, «els eburons»), Dumnorīx (cap dels Aeduī, «els edus»), Orgētorīx (cap dels Helvetiī, «els helvecis») o Vercingētorīx (cap dels Arvernī, «els arverns»). Aquest darrer va ser capaç de formar una gran coalició de tribus gal·les, tradicionalment enfrontades entre elles, per tal de fer front a l'enemic comú: Cèsar i les seues legions. Val a dir que va ser derrotat per les legions de Cèsar a la batalla d'Alèsia, però açò és un altra història.

René Goscinny, probablement, va donar noms acabats en -ix als personatges gals a partir del seu coneixement de l'obra de Cèsar. Tot s'ha de dir: els sistema educatiu francès de l'època (anys 30 del segle XX) incloïa uns quants anys de llatí a l'educació secundària. Però el que no s'estudiava era indoeuropeística, i és per açò que Goscinny es va deixar endur per una intuïció, i no per un coneixement expert. El fet és que altres personatges gals que apareixen a l'obra de Cèsar no tenen noms acabats en -ix, com ara Diviciac, germà de Dumnòrix i druida de la tribu dels edus, o Càstic, noble de la tribu dels sequans. D'altra banda, si ens fixam un poc, veurem que l'element sufixat que comparteixen els primers noms esmentats no és ben bé -ix, sinó -rix. I és aquí on la indoeuropeística entra en acció.

Aquest formant -rīx (així, amb [i:]), segons els indoeuropeistes, tindria relació amb el llatí regere («conduir») i rex, rēgis («rei»); i amb el sànscrit rāj («rei», cf. el també sànscrit Mahārāja, «gran rei»), així com amb el gòtic reiks («governant», cf. l'alemany Reich, «imperi»). És a dir, no és que una de les característiques dels noms masculins dels dialectes gàl·lics fos que acabessin en -īx, com sembla haver interpretat Goscinny, o en -rīx, com mostren els exemples esmentats, sinó que només els qui exercien el poder, els «reis», afegien aquest sufix al seu nom, de manera que Ambiorīx seria qualque cosa així com «el rei Àmbios», Dumnorīx, «el rei Dumnos», Orgētorīx, «el rei Òrgetos», o Vercingētorīx, «el rei Vercíngetos». Vist així, seria possible que el nom alemany Friedrich fos interpretat com un antic «rei de la pau»? Sembla que açò és el que pensava l'egregi indoeuropeista Hans Krahe, i així ho va deixar escrit (Indogermanische Sprachwissenshaft, 1948).

Idò, açò és tot per avui. Un altre dia més. I un altre dia, més.