Hodie, ante diem XI Kalendas Maias, Roma condita!
Així és. Segons els romans, va ser un 21 d'abril de l'any 753 aC quan Ròmul va solcar la terra sagrada del Pal·latí per tal de traçar el perímetre de la ciutat.
Dues són les fonts principals del mite, l'obra monumental de Titus Livi, Ab urbe condita (Des de la fundació de la ciutat), i el poema èpic de Virgili, del qual n'hem xerrat un parell de vegades per aquí: Aeneis (Eneida). Tots dos beuen d'una tradició que barrejava mite amb història.
Però avui no xerrarem de l'Eneida, sinó d'un altra obra de Virgili, Georgica (Geòrgiques). Aquesta obra, com indica el seu nom, derivat del grec γεωργός («pagès»), té una temàtica agrària. Però no hem de confondre la temàtica amb la finalitat: l'obra, ben igual que l'Eneida, va ser encomanada per Mecenes, el «ministre de propaganda» d'Octavi, a major glòria del fill adoptiu de Juli Cèsar.
Si l'Eneida pretenia insistir en l'origen diví de la família Júlia, les Geòrgiques, anteriors a la composició de l'Eneida, són un cant de lloança a la vida al camp, en línia amb l'ideal tradicionalista d'Octavi, no exempt d'adulació a la figura del fill d'Atia.
La citació d'avui, FELIX QVI POTVIT RERVM COGNOSCERE CAVSAS («feliç aquell qui ha sabut reconéixer les causes de les coses»), és el vers 489 del llibre II de les Geòrgiques, i apareix en dos episodis de la sèrie d'Astèrix. El primer d'ells és el n. 20 de la col·lecció, Astèrix a Còrsega (Astérix en Corse, 1973). A la pàgina 22 apareix aquesta vinyeta:
En aquest episodi, que ja vàrem comentar, Astèrix i Obèlix alliberen un presoner cors, que els romans havien deportat a la Gàl·lia, i l'acompanyen a l'illa, que els grecs havien anomenat Καλλίστη («la més polida»), per tal d'ajudar els corsos en la seua lluita contra un governador romà corrupte. I una vegada més és el vell pirata coix qui pronuncia el llatinòrum.
Aquest mateix vers és citat a la pàgina 41 de l'episodi n. 30:
Aquest àlbum és el sisè de l'etapa en solitari d'Albert Uderzo com a dibuixant i guionista, després de la mort de René Goscinny, El tràngol d'Obèlix (La Galère d'Obélix, 1996). En aquest episodi Obèlix decideix beure d'amagat un glop de poció màgica i com a efecte secundari acaba convertint-se en pedra. Intentant curar-lo, el druida Panoràmix el fa tornar fillet. La solució sembla ser trobar la mítica Atlantida, on podran tornar Obèlix a l'edat adulta. Mentrestant uns esclaus fugitius roben el vaixell de Juli Cèsar i van a la recerca dels poble dels gals cercant la llibertat. Fixeu-vos en Espartakis, el cap dels esclaus fugitius:
No és ver, que vos recorda qualcú?
Així és. Segons els romans, va ser un 21 d'abril de l'any 753 aC quan Ròmul va solcar la terra sagrada del Pal·latí per tal de traçar el perímetre de la ciutat.
Dues són les fonts principals del mite, l'obra monumental de Titus Livi, Ab urbe condita (Des de la fundació de la ciutat), i el poema èpic de Virgili, del qual n'hem xerrat un parell de vegades per aquí: Aeneis (Eneida). Tots dos beuen d'una tradició que barrejava mite amb història.
Però avui no xerrarem de l'Eneida, sinó d'un altra obra de Virgili, Georgica (Geòrgiques). Aquesta obra, com indica el seu nom, derivat del grec γεωργός («pagès»), té una temàtica agrària. Però no hem de confondre la temàtica amb la finalitat: l'obra, ben igual que l'Eneida, va ser encomanada per Mecenes, el «ministre de propaganda» d'Octavi, a major glòria del fill adoptiu de Juli Cèsar.
Si l'Eneida pretenia insistir en l'origen diví de la família Júlia, les Geòrgiques, anteriors a la composició de l'Eneida, són un cant de lloança a la vida al camp, en línia amb l'ideal tradicionalista d'Octavi, no exempt d'adulació a la figura del fill d'Atia.
La citació d'avui, FELIX QVI POTVIT RERVM COGNOSCERE CAVSAS («feliç aquell qui ha sabut reconéixer les causes de les coses»), és el vers 489 del llibre II de les Geòrgiques, i apareix en dos episodis de la sèrie d'Astèrix. El primer d'ells és el n. 20 de la col·lecció, Astèrix a Còrsega (Astérix en Corse, 1973). A la pàgina 22 apareix aquesta vinyeta:
En aquest episodi, que ja vàrem comentar, Astèrix i Obèlix alliberen un presoner cors, que els romans havien deportat a la Gàl·lia, i l'acompanyen a l'illa, que els grecs havien anomenat Καλλίστη («la més polida»), per tal d'ajudar els corsos en la seua lluita contra un governador romà corrupte. I una vegada més és el vell pirata coix qui pronuncia el llatinòrum.
Aquest mateix vers és citat a la pàgina 41 de l'episodi n. 30:
Aquest àlbum és el sisè de l'etapa en solitari d'Albert Uderzo com a dibuixant i guionista, després de la mort de René Goscinny, El tràngol d'Obèlix (La Galère d'Obélix, 1996). En aquest episodi Obèlix decideix beure d'amagat un glop de poció màgica i com a efecte secundari acaba convertint-se en pedra. Intentant curar-lo, el druida Panoràmix el fa tornar fillet. La solució sembla ser trobar la mítica Atlantida, on podran tornar Obèlix a l'edat adulta. Mentrestant uns esclaus fugitius roben el vaixell de Juli Cèsar i van a la recerca dels poble dels gals cercant la llibertat. Fixeu-vos en Espartakis, el cap dels esclaus fugitius:
No és ver, que vos recorda qualcú?
Bé, tornant a Virgili i les Geòrgiques, aquí teniu el passatge on apareix el vers d'avui, amb una versió lliure en vers castellà de l'ecuatorià Aurelio Espinosa Pólit (1894-1961):
Me vero primum dulces ante omnia Musae,
quarum sacra fero ingenti percussus amore,
accipiant caelique vias et sidera monstrent,
defectus solis varios lunaeque labores;
unde tremor terris, qua vi maria alta tumescant
obicibus ruptis rursusque in se ipsa residant,
quid tantum Oceano properent se tinguere soles
hiberni, vel quae tardis mora noctibus obstet.
Sin, has ne possim naturae accedere partis,
frigidus obstiterit circum praecordia sanguis:
rura mihi et rigui placeant in vallibus amnes,
flumina amem silvasque inglorius. O ubi campi
Spercheosque et virginibus bacchata Lacaenis
Taygeta! O, qui me gelidis convallibus Haemi
sistat et ingenti ramorum protegat umbra!
Felix, qui potuit rerum cognoscere causas,
atque metus omnis et inexorabile fatum
subiecit pedibus strepitumque Acherontis avari.
es que las Musas se me allanen, ellas
que han sido para mí viva dulzura,
a mí su sacerdote, a mí que llevo
de su entrañable amor el alma herida!
Enséñenme las rutas que los astros
van siguiendo en el cielo, los eclipses
del sol y las mudanzas de la luna,
por qué la tierra tiembla, a qué se debe
que el mar, rotas sus vallas, se agigante,
y luego por sí mismo se reporte,
por qué tan presurosos al océano
van los soles de invierno, y tanto tardan
las perzosas noches del estío.
Mas si llegar no puedo a los misterios
de la Naturaleza, por faltarme
vital calor que al corazón aliente,
que entonces mi ilusión sean los campos,
las vertientes que riegan las cañadas,
los ríos, los bosques, aunque pierda
por ello fama y gloria... ¡Ah, dulce ensueño:
los campos dels Esperquio, las laderas
del Taigeto espartano que sus vírgenes
en bacanal recorren, las umbrías
en que Hemo me oculte en su enramada!
Feliz quien el misterio de los seres
pudo las causas penetrar, hollando
los terrores del hado inexorable
y el estruendo raptor del Aqueronte.»
Com podeu veure, tot exercici de traducció, sobretot en poesia, és un exercici de recreació (ara, que allò de «que llevo de su entrañable amor el alma herida» és una cursilada digna de Camilo Sesto!).
Bé està, aquí ho deixam per avui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada