TIMEO DANAOS ET DONA FERENTES

SALVETE OMNES, CARAE DISCIPVLAE

L'entrada d'avui està dedicada a la citació que va encendre l'espurna que va donar inici a aquesta nova etapa del blog: TIMEO DANAOS ET DONA FERENTES.

La vinyeta apareix a la pàg. 17 del n. 10 de la sèrie, Astèrix legionari (Astérix Légionnaire, 1967). La citació també apareix a la pàg. 38:

En aquest episodi Astèrix i Obèlix han d'anar a cercar en Tragicòmix, l'al·lot de na Falbala, una al·lota del poble de la qual s'havia enamorat Obèlix. Quan na Falbala rep una carta, en presència d'Obèlix, romp a plorar: el seu enamorat ha estat obligat a enrolar-se a la legió i ha partit cap al nord d'Àfrica, a la campanya de Cèsar contra les restes dels exèrcits de Pompeu, comandats per Cató i Escipió. La notícia romp el cor de n'Obèlix que, tot i així, s'ofereix per anar a alliberar en Tragicòmix. Vos pos la pàgina d'aquesta escena perquè de petit sempre em feia riure i em fa venir molt bons records de ca meua.

Fet i fet, Astèrix i Obèlix s'enrolen a la legió i, finalment, troben en Tragicòmix, que havia caigut presoner de les tropes d'Escipió. L'alliberen i el duen al poblat, on es troba amb na Falbala i, com en tots els episodis, tot el poble acaba celebrant l'èxit de la missió en un gran banquet.

Pel que fa a TIMEO DANAOS ET DONA FERENTES, aquí teniu el passatge on apareix la citació (Virgili, Eneida, II, 40-56):
  

Primus ibi ante omnis, magna comitante caterva,
Laocoön ardens summa decurrit ab arce,
et procul: "O miseri, quae tanta insania, cives?
Creditis avectos hostis? Aut ulla putatis
dona carere dolis Danaum? Sic notus Ulixes?
aut hoc inclusi ligno occultantur Achivi,
aut haec in nostros fabricata est machina muros
inspectura domos venturaque desuper urbi,
aut aliquis latet error; equo ne credite, Teucri.
Quicquid id est, timeo Danaos et dona ferentis."
Sic fatus, validis ingentem viribus hastam
in latus inque feri curvam compagibus alvum
contorsit: stetit illa tremens, uteroque recusso
insonuere cavae gemitumque dedere cavernae.
Et, si fata deum, si mens non laeva fuisset,
impulerat ferro Argolicas foedare latebras,
Troiaque, nunc stares, Priamique arx alta, maneres.

«Llavors, al capdavant d'una gernació,

Laocoont, encès, davalla corrent de la ciutadella

i d'enfora (crida): "Desgraciats troians! Quina follia és aquesta?

Vos pensau que l'enemic ha fugit? Trobau que hi ha

cap regal del dànaus sense engany? Que no coneixeu n'Ulisses?

O bé dins aquest tros de llenya s'amaguen els aqueus,

o bé aquesta màquina ha estat feta per atacar les nostres muralles,

per espiar les nostres cases i per destruir la ciutat,

o bé amaga qualque engany! No vos refieu del cavall, teucres!

Sigui el que sigui, tenc por dels dànaus, i més quan duen regals."

Després de dir açò, amb totes les forces envia una llançada

entre el costat i el ventre corbat de l'animal.

La llança es clava i tremola, i del ventre ferit

ressona la buidor i se sent un gemec.

I, si la voluntat dels déus no hagués estat funesta,

ens hauria empès a ferir amb ferro els amagatalls dels argius,

i Troia i l'alta ciutadella de Príam encara restarien dretes.»

Un petit comentari de profe cansat: veureu que al text de Virgili diu ferentis, i no ferentes. El fet és que Virgili pretén emprar un llenguatge arcaïtzant a la seua obra, de manera que els acusatius plurals de la tercera declinació no els fa en -ēs, sinó en -īs, que seria la forma antiga.

Pel que fa a les diferents maneres de referir-se als grecs, el poeta utilitza uns quants gentilicis epicòrics: 

• Argivi / Argolici, «els argius» / «els argòlides», és a dir, «els d'Argos», ciutat grega a la península del Peloponès, prop de Micenes.  
• Achaei / Achivi, «els aqueus», és a dir, «els d'Acaia», regió de Grècia limítrofa amb Macedònia.
• Danai, «els dànaus, és a dir, «els descendents de Dànau», llegendari rei d'Argos.
• Myrmidones, «els mirmídons», poble de Tessàlia del qual era rei Aquil·les, literalment «els formigues».
• Pelasgi, «els pelasgs», poble que antigament habitava la regió d'Arcàdia, al Peloponès, descendents de Pelasg, mític rei de la regió, fill de Niobe i Zeus.

Quant als troians, també utilitza diferents gentilicis: 

• Dardani / Dardanides, «els dàrdans» / «els dardànides», és a dir, «els descendents de Dàrdan», el rei fundador de la dinastia e la qual descendeix Príam, rei de Troia en temps de la guerra amb els grecs.
• Aeneadae, «els enèades», és a dir, «els acompanyants d'Eneas», l'heroi troià protagonista del poema.
• Phrygii, «els frigis», és a dir, «els habitants de Frígia», regió d'Àsia Menor on es trobava la ciutat de Troia.
• Teucri, «els teucres», és a dir, «els descendents de Teucre», mític rei fundador de Troia.

Pel que fa al context, l'episodi narra l'engany del grecs als troians, fent-los veure que han partit i els han deixat una ofrena com a senyal de rendició: el famós cavall de Troia, dins el qual s'amaguen els grecs que posteriorment obriran les portes de la ciutat i, aprofitant que els troians dormen la borratxera, deixaran entrar la resta de tropes que destruiran Troia. Els troians es proposen conduir el cavall a l'interior de la ciutat, quan Laocoont, germà d'Anquises (son pare d'Eneas), sacerdot del temple d'Apol·lo, intenta dissuadir-los de fer-ho, invocant la naturalesa traïdora dels grecs, posant Odisseu com a exemple. Els troians li van encomanar que oferís un sacrifici a Posidó, per demanar que impedís que els grecs tornassin sans i estalvis a Grècia. En el moment en què es disposava a immolar un toro, dues serps van sortir de la mar i van prendre els fill del sacerdot, i quan Laocoont els va intentar ajudar, tots tres van ser conduïts per les serps a la mar, on van morir ofegats. Els troians van interpretar que Posidó es venjava pel fet que Laocoont hagués intentat evitar que entrassin el cavall a la ciutat -recordau que el cavall és la representació teriomòrfica del déu de la mar- quan, realment, era Apol·lo qui venjava una ofensa anterior: la profanació del seu temple. La resta de la història ja la coneixeu: Troia cau en mans dels grecs i és destruïda, els homes troians són executats i les dones esclavitzades. Només uns pocs troians, comandats per Eneas, van fugir de la ciutat, el destí del qual era fundar una estirp que dominaria el món, l'estirp dels fundadors de Roma.

 El grup escultòric Laocoont i els seus fills, del qual es conserva una còpia d'època romana als Museus Vaticans, és una de les obres més representatives de l'art del període hel·lenístic

El poema èpic va ser un encàrrec d'August, que pretenia enfatitzar entre el poble la seua figura com a membre de la família Júlia, descendent d'Eneas i, per tant, de Venus.

L'expressió TIMEO DANAOS ET DONA FERENTES s'empra, no diré col·loquialment, però sí en la tradició culta, per expressar desconfiança cap a qui, tot i no ser amic, fa mostres inusitades d'amistat. A l’edat mitjana, la frase es va convertir en sententia, un refrany citat per escriptors eclesiàstics com Tomàs de Canterbury o Ivo de Chartres. Hi ha qui ha volgut veure que la frase està inspirada en Sòfocles, Àiax, 665:

ἐχθρῶν ἄδωρα δῶρα κοὐκ ὀνήσιμα

«els regals del enemics no són regals ni beneficis»

No diré res més que, si esteu avorrides, una bona cosa (entre moltes altres, ja ho sé!) seria començar a llegir l'Eneida. No perdeu res per començar-la, si vos cau de les mans, idò, què hi farem, de gustibus et coloribus non est disputandum!

Bé està per avui!