Ja va... ja vaaaaaaa...

Ecce primi cursus Baccalaureatus linguae Latinae probationis aestimationes:

Laquesis 3,8; Eufròsine 8,3; Cal·líope 8,4; Antígona 8,15; Eros 2,9; Chaos 8,35, Selene 9,75; Venus 7,95; Iris 9,3; Electra 9,45

Bé, avui estic animat, així que recuperarem qualque secció de les, un temps, habituals, com a ara 'mites domèsticics', i avui toca...

Ἶρις

És filla del tità Taumant, el fill de Gea i Pontos (l'Ona del mar) i d'Electra, la filla d'Oceà i Tetis. És germana de les Harpies, Ἀελλώ, la Tempesta, i Ὠκυπέτης, la Vola-ràpid. Iris és la personificación de l'arc de Sant Martí, que simbolitza la unió entre terra i cel, entre déus i homes. Està casada amb Cèfir, el vent de ponent.

Veiem, però, com ens ho conta Hesiode (Teog. 265-269):

Θαύμας δ' Ὠκεανοῖο βαθυρρείταο θύγατρα
ἠγάγετ' Ἠλέκτρην· ἣ δ' ὠκεῖαν τέκεν Ἶριν
ἠυκόμους θ' Ἁρπυίας Ἀελλώ τ' Ὠκυπέτην τε,
αἵ ῥ' ἀνέμων πνοιῆισι καὶ οἰωνοῖς ἅμ' ἕπονται
ὠκείηις πτερύγεσσι· μεταχρόνιαι γὰρ ἴαλλον.

Taumant la filla d'Oceà correntfonda,
Electra, desposa; ella va parir la ràpida Iris
i les Harpies de bells cabells, Ael·ló i Ocípetes,
que segueixen als bufs dels vents i a les aus
amb ràpides ales, arribant fins al cel.

Igual que Hermes, és l'encarregada de fer arribar els missatges dels déus, especialment d'Hera, als homes. Aquí la teniu duent un missatge a Hèlena (Homer, Iliada, III, 121s; trad. de Joan Alberich i Mariné):

Ἶρις δ᾽ αὖθ᾽ Ἑλένηι λευκωλένωι ἄγγελος ἦλθεν
εἰδομένη γαλόωι Ἀντηνορίδαο δάμαρτι,
τὴν Ἀντηνορίδης εἶχε κρείων Ἑλικάων
Λαοδίκην Πριάμοιο θυγατρῶν εἶδος ἀρίστην.

τὴν δ᾽ εὗρ᾽ ἐν μεγάρωι· ἣ δὲ μέγαν ἱστὸν ὕφαινε
δίπλακα πορφυρέην, πολέας δ᾽ ἐνέπασσεν ἀέθλους
Τρώων θ᾽ ἱπποδάμων καὶ Ἀχαιῶν χαλκοχιτώνων,
οὕς ἑθεν εἵνεκ᾽ ἔπασχον ὑπ᾽ Ἄρηος παλαμάων·
ἀγχοῦ δ᾽ ἱσταμένη προσέφη πόδας ὠκέα Ἶρις·

δεῦρ᾽ ἴθι νύμφα φίλη, ἵνα θέσκελα ἔργα ἴδηαι
Τρώων θ᾽ ἱπποδάμων καὶ Ἀχαιῶν χαλκοχιτώνων,
οἳ πρὶν ἐπ᾽ ἀλλήλοισι φέρον πολύδακρυν Ἄρηα
ἐν πεδίωι ὀλοοῖο λιλαιόμενοι πολέμοιο·
οἳ δὴ νῦν ἕαται σιγῆι, πόλεμος δὲ πέπαυται,

ἀσπίσι κεκλιμένοι, παρὰ δ᾽ ἔγχεα μακρὰ πέπηγεν.
αὐτὰρ Ἀλέξανδρος καὶ ἀρηΐφιλος Μενέλαος
μακρῆις ἐγχείηισι μαχήσονται περὶ σεῖο·
τῶι δέ κε νικήσαντι φίλη κεκλήσηι ἄκοιτις.
ὣς εἰποῦσα θεὰ γλυκὺν ἵμερον ἔμβαλε θυμῶι

ἀνδρός τε προτέρου καὶ ἄστεος ἠδὲ τοκήων·
αὐτίκα δ᾽ ἀργεννῆισι καλυψαμένη ὀθόνηισιν
ὁρμᾶτ᾽ ἐκ θαλάμοιο τέρεν κατὰ δάκρυ χέουσα

Iris, per la seva banda, es va presentar com a missatgera aHèlena, la de braços blancs, assemblant-se a una de les seves cunyades, l'esposa de l'Arenòrida. Aquesta, la tenia per mullers el poderós Helicàon, el fill d'Antènor, Leòdice, la primera, en bellesa, de les filles de Príam. L va trobar al palau; feia un gran teixit, un mantell de doble porpra; hi brodava moltes lluites dels troians domapoltres i dela aqueus de túnica de bronze, que per culpa seva patien sota les mans d'Ares. Iris, la de peus lleugers, es posà al seu costat i li digué: "Vine aquí, benvolguda núvia, perquè vegis les prodigioses gestes dels troians domapoltres i dels aqueus de túnica de bronze, els quals anaven els uns contra els altres conduint per la plana Ares, font de moltes llàgrimes, desiyjosos de guerra mortífera. Ara ells estan asseguts en silenci, i la guerra s'ha aturat. Repenjats en els escuts, han plantat les llances al seu costat. Després Alexandre i Menelau, favorit d'Ares, lluitaran per tu amb les llargues llances; i d'aquell que guanyi seràs anomenada esposa estimada". Havent parlat així, la dea li va infondre el dolç desig del seu primer marit, de la seva ciutat i dels seus pares. Tot seguit es va cobrir amb un vel blanc, finíssim, i va sortir de la cambra, vessant llàgrimes entendridores.

Es representa a Iris com una jove amb ales i un vel que, a la llum del sol, mostra els colors de l'espectre. Com a missatgera dels déus, sovint porta el caduceu d'Hermes. Veiem com ho canta Virgili, al final del preciós passatge de la mort de Dido (Eneida, VI, 694 s; trad. de Joan Bellès):

Tum Iuno omnipotens longum miserata dolorem

difficilisque obitus Irim demisit Olympo

quae luctantem animam nexosque resolveret artus.

nam quia nec fato merita nec morte peribat,

sed misera ante diem subitoque accensa furore,

nondum illi flavum Proserpina vertice crinem

abstulerat Stygioque caput damnaverat Orco.

ergo Iris croceis per caelum roscida pennis

mille trahens varios adverso sole colores

devolat et supra caput astitit. «hunc ego Diti

sacrum iussa fero teque isto corpore solvo»:

sic ait et dextra crinem secat, omnis et una

dilapsus calor atque in ventos vita recessit.

Aleshores l'omnipotent Juno, compadint-se del seu llarg dolor i del seu costós desenllaç, envià Iris des de l'Olimp a alliberar dels lligams del cos aquella ànima agonitzant. Perquè, com que no moria ni per decret del destí ni de mort merescuda, sinó per dissort, abans que li fos arribat el dia i afectada de cop per la follia, encara Prosèrpina no li havia tallat del cap el cabell ros ni havia sentenciat la seva vida a l'Orc Estigi. Per això Iris, coberta de rosada, amb les seves ales color de safrà, desplegant a través del cel mil variats colors sota els raigs del sol, davalla volant i s'atura damunt el cap de Dido: «Compleixo l'ordre de dur a Dis aquest tribut sagrat, i t'allibero d'aquest cos.» Així parlà; amb la dreta li tallà el cabell, i al mateix temps desaparegué del cos de Dido el darrer escalf i la seva vida s'esfumà en els aires.

Pierre-Narcisse Guérin (1811) Morphée et Iris

Quan un déu feia un jurament, Iris era l'encarregada de dur un gerro amb aigua de l'Estix, un dels rius de l'Hades, perquè en fos testimoni, de manera que, si el déu cometia perjuri, per efecte de l'aigua del submón, quedava privat de respiració, nèctar i ambrosia durant tot un any. També Hesiode (Teog. 781s; trad. de M. Antonia Corbera Lloveras) ens dóna compte d'aquesta funció de la dea:

παῦρα δὲ Θαύμαντος θυγάτηρ πόδας ὠκέα Ἶρις
ἀγγελίη πωλεῖται ἐπ' εὐρέα νῶτα θαλάσσης·
ὁππότ' ἔρις καὶ νεῖκος ἐν ἀθανάτοισιν ὄρηται
καί ῥ' ὅστις ψεύδηται Ὀλύμπια δώματ' ἐχόντων,
Ζεὺς δέ τε Ἶριν ἔπεμψε θεῶν μέγαν ὅρκον ἐνεῖκαι

τηλόθεν ἐν χρυσέηι προχόωι πολυώνυμον ὕδωρ
ψυχρόν, ὅ τ' ἐκ πέτρης καταλείβεται ἠλιβάτοιο
ὑψηλῆς· πολλὸν δὲ ὑπὸ χθονὸς εὐρυοδείης
ἐξ ἱεροῦ ποταμοῖο ῥέει διὰ νύκτα μέλαιναν,
Ὠκεανοῖο κέρας, δεκάτη δ' ἐπὶ μοῖρα δέδασται·

ἐννέα μὲν περὶ γῆν τε καὶ εὐρέα νῶτα θαλάσσης
δίνηις ἀργυρέηις εἱλιγμένος εἰς ἅλα πίπτει,
ἣ δὲ μί' ἐκ πέτρης προρέει, μέγα πῆμα θεοῖσιν.
Ὅς κεν τὴν ἐπίορκον ἀπολλείψας ἐπομόσσηι
ἀθανάτων, οἳ ἔχουσι κάρη νιφόεντος Ὀλύμπου,

κεῖται νήυτμος τετελεσμένον εἰς ἐνιαυτόν·
οὐδέ ποτ' ἀμβροσίης καὶ νέκταρος ἔρχεται ἆσσον
βρώσιος, ἀλλά τε κεῖται ἀνάπνευστος καὶ ἄναυδος
στρωτοῖς ἐν λεχέεσσι, κακὸν δέ ἑ κῶμα καλύπτει.

Raras veces la hija de Taumante, Iris la de veloces pies, va a este lugar como mensajera sobre el ancho dorso del mar. Cuando una disputa o una querella se suscita entre los Inmortales y si miente alguno de los que habitan la moradas Olímpicas, Zeus envia a Iris para que traiga de lejos en un recipiente de oro el gran juramento de los dioses: la célebre agua helada que fluye de una alta y escarpada roca.
Y bajo la tierra de anchos caminos mana en abundancia el río sagrado a través de la negra noche, brazo de Océano. Le es dada una décima parte; las otras nueve, enroscándose en plateados remolinos por la tierra y los anchos lomos del mar, las arroja al mar salado. Y ésta es la única que brota de la roca, gran azote de los dioses.
Aquel de los inmortales que habitan las cumbres del nevado Olimpo que cometa perjurio al verterla, yace exànime durante un año completo y nunca puede acercarse a la ambrosía ni al néctar ni a la comida, sino que yace sin aliento y sin voz sobre lechos que le han preparado y un horrible sopor lo envuelve.

That's all, folks!