Unes notetes de llatí I

Allà van:

Làquesis 5
Eufròsine 7,2
Cal·líope 7,35
Antígona 7,07
Eros 3,9
Chaos 9,05
Selene 9,5
Venus 6,8
Iris 8,6
Electra 7,9

Au, totes contentes i només un content!

Ara recuperam la mai prou lloada secció de 'raruli', és a dir, freakies, amb el mite de Dèdal i Ícar en una "superproducció" en llatí:

Esper que el shock no hagi estat massa traumàtic!! Saps que n'hi ha, de freakies, en aquest món!!!

Ara, a la secció de 'mythi domestici'...

Λάχεσις

Una de les tres Μοῖραι, la personificació del destí de cada mortal, de la sort que li pertoca.
En principi, cada mortal té la seua μοῖρα, paraula relacionada etimològicament amb μόρος, 'lot', i amb μέρος, 'part', al seu torn relacionats amb el verb μείρομαι, 'dividir' o 'repartir'. Així, partint de l'etimologia, podem interpretar que la μοῖρα vindria a ser la part que li pertoca a cada mortal en el repartiment global, i d'aquí la seua interpretació com a 'destí' o 'sort'. Aquesta abstracció, amb el temps, va ser l'origen de la tematització literària de les tres Moires.
Les Μοῖραι són tres, segons Hesiode, filles de Νύξ, i segons altres versions, filles de Zeus i Temis. Els seus noms són Κλωθώ (Clotos), 'la filadora', Λάχεσις (Làquesis), 'la repartidora', i Ἄτροπος (Àtropos), 'la indefugible'; la iconografia les presenta com tres dones, la primera de les quals treu el fil, la segona, na Làquesis, el trena, i la tercera el talla, comformant així una metàfora de la vida mortal, amb el naixement, la vida i, al final, la mort. Les equivalents romanes són les Parcae, 'les estalviadores', de nom Nona, 'la novena' (a qui s'invocava el nové mes d'embaràs), Decima, 'la desena', i Morta, el significat del qual nom és prou evident; també eren conegudes a Roma com els tria Fata, 'els tres Destins', i són, al manco etimològicament, l'origen de les nostres fades.

John Strudwick, A Golden Thread, 1885

A Grècia solien anar en companyia d'Εἰλείθυια (Ilítia), la deessa dels parts, i també amb Τύχη, 'la Sort'. D'aquí, precissament, el nom el nostre blog, tret, com sabeu, d'un vers d'Arquíloc (8 D):

πάντα Τύχη καὶ Μοῖρα, Περίκλεες, ἀνδρὶ δίδωσιν.

tot la Sort i el Destí, Pèricles, ho dónen a l'home

A una interessantíssima inscripció bilingüe (eteocretenc-grec) trobada a Dreros, a Creta, trobam una possible referència a les Moires:

La transcripció del text, escrit en bustrofedó, és la següent:

1. --Σ|ΤΥΠΡΜΗΡΙΗΙΑομο ←

2. σαιδαπερενορκιοισι|α-- →

3. --καθαρονγενοιτο ←

Les fletxes indiquen la direcció del text a la inscripció. La primera part, transcrita en majúscules, seria el text eteocretenc, on trobam, transliterat a minúscules, Μηριηια, possiblement el nom eteocretenc de les Μοῖραι, i el text grec podria ser interpretat així:

ὀμόσαι δ᾽ἃπερ Ἐνορκίοισι· ἀ.... καθαρὸν γένοιτο
fent els mateixos juraments a les Juramentadores ... pot arribar a ser pur

Tenim referències a les Moires a Homer, Hesiode, i mots autors posteriors, dels quals em permetreu que triï Píndar, a l'Olímpica X (43-59), que xerra de la institució dels Jocs Olímpics per part d'Hèracles (feu l'esforç de llegir-lo en grec, que sona com un cor d'àngels celestials):

ὁ δ' ἄρ' ἐν Πίσᾳ ἔλσαις ὅλον τε στρατὸν
λαίαν τε πᾶσαν Διὸς ἄλκιμος
υἱὸς σταθμᾶτο ζάθεον ἄλσος πατρὶ μεγίστῳ: περὶ δὲ πάξαις Ἄλτιν μὲν ὅγ' ἐν καθαρῷ
διέκρινε, τὸ δὲ κύκλῳ πέδον
ἔθηκε δόρπου λύσιν,
τιμάσαις πόρον Ἀλφεοῦ
μετὰ δώδεκ' ἀνάκτων θεῶν. καὶ πάγον
Κρόνου προσεφθέγξατο: πρόσθε γὰρ
νώνυμνος, ἇς Οἰνόμαος ἆρχε, βρέχετο πολλᾷ νιφάδι. ταύτᾳ δ' ἐν πρωτογόνῳ τελετᾷ
παρέσταν μὲν ἄρα Μοῖραι σχεδὸν
ὅ τ' ἐξελέγχων μόνος
ἀλάθειαν ἐτήτυμον
χρόνος. τὸ δὲ σαφανὲς ἰὼν πόρσω κατέφρασεν,
ὅπα τὰν πολέμοιο δόσιν
ἀκρόθινα διελὼν ἔθυε καὶ πενταετηρίδ' ὅπως ἄρα
ἔστασεν ἑορτὰν σὺν Ὀλυμπιάδι πρώτᾳ
νικαφορίαισί τε.

I aquí teniu la traducció castellana d'Emilio Suárez de la Torre:

Entonces el fuerte hijo de Zeus reunió en Pisa
a todo su ejército y todo su botín
y roturó un divino recinto para su padre excelso;
con una cerca alrededor al Altis aisló
en campo abierto, convirtió en esparcimiento para banquetes
la llanura en derredor
y honró el curso del Alfeo
junto con los doce dioses soberanos. A la colina
le impuso el nombre de Crono, pues antes,
cuando Enómao allí reinaba, permanecía sin nombre, cubierta de abundante nieve. En este rito originario
le prestaron, es natural, cercana asistencia las Moiras
y el único que demuestra
la verdad auténtica,
el tiempo: en su progresivo avance reveló con transparencia
con qué fin dividió el botín de guerra
y lo ofreció como primicia sacrificial y cómo instituyó cuatrienal
fiesta con la primera Olimpiada
y con sus premios.

I és que ja ho va dir qualcú que sabia de què xerrava: la literatura, tota, és Homer... Píndar... i la resta no són sinó notes a peu de pàgina.

Χαίρετε πάντες