dimarts, 27 de novembre de 2007

No és acabador, açò de corregir!

Va per als alumnes de 2n, que encara els hi dec unes quantes feines. No passeu pena, ho aconseguiré!! (no avui, però).

Per no deixar abandonat el bloc, avui només vos oferesc un dels nostre 'mites domèstics', amb na Dido com a protagonista:

Dido
Na Dido és una de les protagonistes de la llegenda de la migració fenícia a l'occident de la Mediterrània. Era filla del rei de Tir, a Fenícia, que en morir va llegar el regne als dos fills, a Elisa (el nom fenici de Dido), i al seu germà Pigmalió. Tot i ser un fiet, el p
oble va fer rei a Pigmalió, i va casar n'Elisa amb el seu oncle Siqueu, sacerdot del temple d'Hèracles, i segona autoritat del regne. En fer-se adult, Pigmalió va matar Siqueu per fer-se amb el tresor del temple, cosa que no va aconseguir, perquè Dido va fugir amb ell, en companyia d'uns quants nobles tiris, descontents amb la política de Pigmalió.
Al seu pas per Xipre, els tiris van segrestar vuitanta al·lotes que s'havien consagrat a la deessa Afrodita, per fer d'elles les seues esposes. Finalment van arribar al nord d'Àfrica, on els indígenes els van rebre amistosament i, a petició de Dido, els van concedir establir-se en el territori que pogués abarcar la pell d'un bou. Dido va ordenar tallar la pell a tires tan primes que, totes fermades, van abarcar prou territori per construir una ciutat.
Poc després de fundada Cartago, hi va arribar Eneas fugint de la destruïda Troia, de qui Dido es va enamorar bojament. Al llibre IV de l'
Eneida Virgili ens narra la història d'amor no correspost. Vet aquí el començament d'aquest llibre:

La reina, peró, ara ja tocada per un profund neguit, alimenta en les seves venes la ferida i es consumeix en un foc que manté en secret. Li tornen al cap el coratge inmens de l’heroi i la glòria incomparable del seu llinatge; té fixament clavats al cor el seu rostre i les seves paraules, i el neguit no permet als seus membres un plàcid repós. Una nova Aurora il·luminava la terra amb la llàntia de Febos i havia allunyat ja del firmament la nit humida, quan Dido, gairebé perdut el seny, s’adreça a la seva estimada germana amb aquestes paraules: «Anna, germana meva, quins malsons em terroritzen i em mantenen indecisa! Quin hoste tan singular ha arribat al nostre palau! Quin posat més distingit en el rostre! Quin coratge en el seu pit i en les seves gestes! Crec ben bé, i la meva creença no és mancada de fonament, que deu ser del llinatge dels déus. La por revela els esperits innobles. Ai, quins destins l’han sacsejat! Quines guerres ens contava que havia dut a terme! Si no tingués fixa i inamovible en el meu cor la voluntat de no casar-me amb ningú més després que el primer amor em deixà desenganyada amb la mort, si no sentís aversió pel llit i les torxes nupcials, potser fóra capaç de sucumbir a aquesta única temptació. Anna, t’ho he de confessar, després del destí del meu dissortat marit Siqueu, i de la dispersió dels meus Penats amb l’acte criminal del meu germà, només aquest home m’ha doblegat els sentits i l’ànim fins a fer-lo vacil·lar. Reconec els senyals de l’antiga flama. Peró abans desitjaria que s’obrís davant meu la profunditat de la terra o que el pare omnipotent m’enviés amb el seu llamp al regne de les ombres, a les pàl·lides ombres de l’Ereb i a la nit profunda, que no pas violar-te, oh Pudor!, i trencar les teves lleis. Aquell que fou el meu primer marit s’endugué tot el meu amor; que el continuï posseint i el guardi amb ell en el sepulcre. Després de parlar així, omplí el seu pit amb un esclat de llàgrimes.


Finalment Eneas engana Dido, fent-li creure que l'estima, i jeu amb ella amb la promesa d'amor etern, mentre els seus companys preparen les naus per fugir cap a Itàlia, on el destí menava l'heroi troià per fundar la ciutat que dominarà el món.
A l'endemà, Dido s'entem de l'engany i, desesperada, aixeca una gran pira i es llença al foc.
Aquest episodi és la tematització literària, en clau etiològica, de l'enemistat entre Roma i Cartago, que conduïrà al descendents d'Eneas i Dido a una guerra que, després d'un segle, acabarà amb la destrucció de Cartago, l'any 146 ae.



Miniatura del Manuscrit del Vaticà, una joia del s. V, on es representa la mort de Dido.


















Valete

dilluns, 26 de novembre de 2007

És que m'enredau bé!

Bé... canvi de data d'examen acceptat!! Què hi farem!! L'examen de llatí de 1r serà dimecres. Recordau tornar a llegir el capítol VI, que les preguntes sortiran d'allà. L'examen tindrà l'estructura següent:
  1. Traducció (5 punts). Si vos sembla demà podem xerrar de la possibilitat de canviar la traducció per 10 preguntes del tipus PENSVM C, que haureu de contestar en llatí.
  2. Veu passiva (2,5 punts)
  3. Preposicions i complements de lloc (2,5 punts)
Canvi de tema... Per als de 2n de grec... La correcció del exercicis... Mmmmmm... No sé què he de dir... Que demà passat la tindré... O s'altre... S'admeten queixes i reclamacions... Fins i tot insults (sense mentar la família)... Em sap greu... No sé què més he de dir al respecte... Ah!! Sí!! Χαλετός ἐστι ὁ τοῦ διδασκάλου βίος.

Per cert, avui xerravem a la classe de 2n de castellanismes 'flagrants', mereixedors d'una condemna que no està escrita. Aquí teniu el poema d'Ausiàs March, on (oh!!!! AAAGGGHHH!!!) trobam 'aberracions' com ara 'deports' i 'buitre'. Hi ha qui argumenta que... bé... açò de 'deports', en català medieval no significava el que ara significa 'deporte' en castellà (ni que hi existissin deports, en sentit actual, a l'edat mitjana!!!), que es referia a 'activitats d'esbarjo' en general, i que així és acceptat per l'IEC:

deport m. Recreació, esbarjo, comunament a l'aire lliure.

I jo em deman: què punyetes són els esports?? A més... si disposam d'un mot patrimonial... per què punyetes un anglicisme???

Quant a 'buitre'... Aquí sí hem de condemnar, i a la pena màxima, n'Ausiàs, aiaiaiaiai!!! Castellanista!!! Que l'IEC no ho accepta, açò de 'buitre'!!!! Si al manco hagués emprat un italianisme... açò sí és polit!! Un italianisme sí!!! Però un castellanisme??!!?? Aiaiai, Ausiàs, què estaries tu pensant!!
Bé, aquí teniu el poema:

Colguen les gents ab alegria festes,
lloant a Déu, entremesclant deports,
places, carrers e delitables horts
sien cercats ab recónt de grans gestes,
e vaja jo los sepulcres cercant,
interrogant ànimes infernades,
e respondran, car no són companyades
d'altre que mi en son contínuu plant.
Cascú requer e vol a son semblant,
per ço no em plau la pràtica dels vius:
d'imaginar mon estat són esquius,
sí com d'hom mort de mi prenen espant.
Lo rei xiprè, presoner d'un heretge,
en mon esguard no és malauirat,
car ço que vull no serà mai finat,
de mon desig no em porà guarir metge.
Cell Teixion qui el buitre el menja el fetge
e per tots temps brota la carn de nou
e en son menjar aquell ocell mai clou,
pus fort dolor d'aquesta em té lo setge,
car és un verm qui romp la mia pensa,
altre, lo cor, qui mai cessen de rompre,
e llur treball no es porà enterrompre
sinó ab ço que d'haver se defensa.
E, si la mort no em dugués tal ofensa:
fer mi absent d'una tan plasent vista,
no li graesc que de terra no vista
lo meu cos nuu, qui de plaer no pensa
de perdre pus que lo imaginar
los meus desigs no poder-se complir,
e, si em cové mon derrer jorn finir,
seran donats térmens a ben amar.
E, si en lo cel Déu me vol allogar,
part veure a Ell, per complir mon delit
serà mester que em sia dellai dit
que d'esta mort vos ha plagut plorar,
penedint vós com per poca mercè
mor rignocent e per amar-vos martre,
cell qui lo cos de l'arma vol departre
si ferm cregués que us dolríeu de se.
Llir entre cards, vós sabeu e jo sé
que es pot bé fer hom morir per amor:
creure de mi que só en tal dolor,
no fareu molt que hi doneu plena fe.

Açò m'ha dut a la memòria un treballet que tenc fet... poca cosa, no vos penseu... que rastreja restes de mitologia al llarg de la història de les literatures catalana i castellana. Pitjau aquí, si teniu curiositat. Memorable l'interview que Leopoldo Alas li fa a Apol·ló a la seua residència de Pafos (llàstima que no hi hagi el text sencer, que un temps era accessible a la biblioteca virtual Miguel de Cervantes, i ara ja no, coses del copyright).

I xerrant de mitologia, aquí teniu un petit florilegi de textos grecs i romans
de tema mitològic.

Avui res més.

Χαίρετε

dijous, 22 de novembre de 2007

No sé quin títol posar avui... ah! sí! Ja queda poc per als exàmens (hahahae!!!)

Mirau el que ha fet en Santi Carbonell, profe de grec de l'IES Cotes Baixes d'Alcoi:



Vos sona de res? Esper que sí, que si no... 'apaga y vámonos!!'

Ara, un poc de poesia, que l'altre dia vam rebre un comentari on s'esmentava Kavafis, i, cercant cercant, finalment he trobat uns quants poemes en versió original (clicau aquí per accedir a una pàgina excel·lent dedicada al poeta), dels quals vos oferiré un parell, el primer, un dels més coneguts, Ítaca, de 1911, en versió cinematogràfica i amb el text grec: vos recoman que el llegiu a la vegada que l'escoltau; el text no es recita sencer, i vos he assenyalat en vermell les parts que no es reciten. Si el voleu sentir sencer en grec, clicau aquí. Finalment la deliciosa, fins fer mal, traducció del nostre mai prou apreciat Carles Riba:



Ιθάκη

Σα βγεις στον πηγαιμό για την Ιθάκη,
να εύχεσαι νάναι μακρύς ο δρόμος,
γεμάτος περιπέτειες, γεμάτος γνώσεις.
Τους Λαιστρυγόνας και τους Κύκλωπας,
τον θυμωμένο Ποσειδώνα μη φοβάσαι,
τέτοια στον δρόμο σου ποτέ σου δεν θα βρεις,
αν μεν' η σκέψις σου υψηλή, αν εκλεκτή
συγκίνησις το πνεύμα και το σώμα σου αγγίζει.
Τους Λαιστρυγόνας και τους Κύκλωπας,
τον άγριο Ποσειδώνα δεν θα συναντήσεις,
αν δεν τους κουβανείς μες στην ψυχή σου,
αν η ψυχή σου δεν τους στήνει εμπρός σου.

Να εύχεσαι νάναι μακρύς ο δρόμος.
Πολλά τα καλοκαιρινά πρωϊά να είναι
που με τι ευχαρίστησι, με τι χαρά
θα μπαίνεις σε λιμένας πρωτοειδωμένους,
να σταματήσεις σ' εμπορεία Φοινικικά,

και τες καλές πραγμάτειες ν' αποκτήσεις,
σεντέφια και κοράλλια, κεχριμπάρια κ' έβενους,
και ηδονικά μυρωδικά κάθε λογής,
όσο μπορείς πιο άφθονα ηδονικά μυρωδικά,
σε πόλεις Αιγυπτιακές πολλές να πας,
να μάθεις και να μάθεις απ' τους σπουδασμένους.

Πάντα στον νου σου νάχεις την Ιθάκη.
Το φθάσιμον εκεί ειν' ο προορισμός σου.
Αλλά μη βιάζεις το ταξείδι διόλου.
Καλλίτερα χρόνια πολλά να διαρκέσει
και γέρος πια ν' αράξεις στο νησί,
πλούσιος με όσα κέρδισες στο δρόμο,
μη προσδοκώντας πλούτη να σε δώσει η Ιθάκη.

Η Ιθάκη σ'έδωσε τ' ωραίο ταξείδι.
Χωρίς αυτήν δεν θάβγαινες στον δρόμο.
Άλλα δεν έχει να σε δώσει πια.

Κι αν πτωχική την βρεις, η Ιθάκη δε σε γέλασε.
Έτσι σοφός που έγινες, με τόση πείρα,
ήδη θα το κατάλαβες οι Ιθάκες τι σημαίνουν.

Κωνσταντίνος Πέτρου Καβάφης



ÍTACA

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

Constantí Pere Kavafis (trad. de Carles Riba)

Toooooooooommmmmaaaaaaaaaaaaaa!!!! No sé si, després d'açò, podré continuar, que em tremolen fins i tot els pels de les cames!!!! (ja sé que no sóna gens poètic, però què hi farem, de vegades sentim amb els budells, si sentim ben a dins).

Aquí va un altre, en un to eruditament irònic, si atenem a la història moderna de Grècia: Esperant els bàrbars, de 1904. També el podeu escoltar en grec pitjant aquí.

Περιμένοντας τους Βαρβάρους

-Τι περιμένουμε στην αγορά συναθροισμένοι;
Είναι οι βάρβαροι να φθάσουν σήμερα.

-Γιατί μέσα στην Σύγκλητο μιά τέτοια απραξία;
Τι κάθοντ' οι Συγκλητικοί και δεν νομοθετούνε;

-Γιατί οι βάρβαροι θα φθάσουν σήμερα.
Τι νόμους πια θα κάμουν οι Συγκλητικοί;
Οι βάρβαροι σαν έλθουν θα νομοθετήσουν.

-Γιατί ο αυτοκράτωρ μας τόσο πρωί σηκώθη,
και κάθεται στης πόλεως την πιο μεγάλη πύλη
στον θρόνο επάνω, επίσημος, φορώντας την κορώνα;

-Γιατί οι βάρβαροι θα φθάσουν σήμερα.
Κι ο αυτοκράτωρ περιμένει να δεχθεί
τον αρχηγό τους. Μάλιστα ετοίμασε
για να τον δώσει μια περγαμηνή. Εκεί
τον έγραψε τίτλους πολλούς κι ονόματα.

-Γιατί οι δυό μας ύπατοι κ' οι πραίτορες εβγήκαν
σήμερα με τες κόκκινες, τες κεντημένες τόγες·
γιατί βραχιόλια φόρεσαν με τόσους αμεθύστους,
και δαχτυλίδια με λαμπρά γυαλιστερά σμαράγδια·
γιατί να πιάσουν σήμερα πολύτιμα μπαστούνια
μ' ασήμια και μαλάματα έκτακτα σκαλισμένα;

Γιατί οι βάρβαροι θα φθάσουν σήμερα·
και τέτοια πράγματα θαμπόνουν τους βαρβάρους.

-Γιατί κ' οι άξιοι ρήτορες δεν έρχονται σαν πάντα
να βγάλουνε τους λόγους τους, να πούνε τα δικά τους;

Γιατί οι βάρβαροι θα φθάσουν σήμερα·
κι αυτοί βαριούντ' ευφράδειες και δημηγορίες.

-Γιατί ν' αρχίσει μονομιάς αυτή η ανησυχία
κ' η σύγχυσις. (Τα πρόσωπα τι σοβαρά που έγιναν).
Γιατί αδειάζουν γρήγορα οι δρόμοι κ' οι πλατέες,
κι όλοι γυρνούν στα σπίτια τους πολύ συλλογισμένοι;

Γιατί ενύχτωσε κ' οι βάρβαροι δεν ήλθαν.
Και μερικοί έφθασαν απ' τα σύνορα,
και είπανε πως βάρβαροι πια δεν υπάρχουν.

Και τώρα τι θα γένουμε χωρίς βαρβάρους.
Οι άνθρωποι αυτοί ήσαν μιά κάποια λύσις.

Κωνσταντίνος Πέτρου Καβάφης

ESPERANT ELS BÀRBARS

¿Què esperem a la plaça tanta gent reunida?

Diu que els bàrbars avui seran aquí.

¿De què ve al Senat aquesta inacció?
¿Per què seuen els Senadors i no legislen?

És que els bàrbars arribaran avui.
¿Per què han de fer lleis ja els Senadors?
Les dictaran els bàrbars quan vindran.

¿Per què l'Emperador se'ns ha llevat tan d'hora
i és a seure al portal més gran de la ciutat,
dalt del tron, revestit i portant la corona?

És que els bàrbars arribaran avui,
i el nostre Emperador creu que ha de rebre
llur cap. I fins i tot té preparat,
per dar-l'hi, un pergamí. Allí li ha escrit
una llista de títols i de noms.

¿Per què els nostres dos cònsols i els pretors van avui
amb les togues vermelles, les togues recamades?
¿Per què porten braçals amb tantes ametistes
i anells amb esplèndides, cristal·lines maragdes?
¿Per què han pres avui uns bastons tan preciosos
amb tot de plata i or cisellats de mà mestra?

És que els bàrbars arribaran avui;
i tot això són coses que fascinen els bàrbars.

¿Per què els bons oradors no han vingut com sempre
a engegar llurs discursos, a dir el que d'ells s'espera?

És que els bàrbars arribaran avui;
i són gent que els empipen retòriques i arengues.

¿Per què ha començat de sobte aquesta angúnia
i aquest renou? (Oh, com s'han allargat les cares!)

¿Per què es buiden de pressa els carrers i les places
i tothom va tornant a casa molt pensívol?

És que s'ha fet de nit i els bàrbars no han vingut.
I uns homes arribats de la frontera
han dit com ja, de bàrbars, no se'n veuen enlloc.

¿I de nosaltres ara què serà sense bàrbars?
Aquesta gent alguna cosa bé resolia.

Constantí Pere Kavafis (trad. de Carles Riba)

Avui, res més.


Χαίρετε



dimecres, 21 de novembre de 2007

Avui és un poc tard, som-hi, però !

Bé... ha estat un dia llarg (sempre queixant-se , aquest Xavi!!), però aquí hi som, per oferir-vos unes poques cosetes.

Na Rea ens envia un petitíssim recull de tòpics literaris.

Ara que me'ls he mirats, se m'ha acudit una nova secció per al bloc: 'tòpics', on cercarem l'origen de les denominacions llatines. El primer tòpic, el Beatus ille, provinent de HORACI, Èpodes, I, 2, poema del qual vos oferesc els primers 30 versos:

Beatus ille qui procul negotiis,
ut prisca gens mortalium
paterna rura bobus exercet suis,
solutus omni fenore,
neque excitatur classico meles truci
neque horret iratum mare,
forumque vitat et superba civium
potentiorum limina.
Ergo aut adulta vitium propagine
altas maritat populos,
aut in reducta valle mugientium
prospectat errantis greges,
inutilisque falce ramos amputans
feliciores inserit,
aut pressa puris mella condit amphoris,
aut tondet infirmas ovis;
vel, cum decorum mitibus pomis caput
Autumnus agris extulit,
ut gaudet insitiva decerpens pira
certantem et uvam purpurae,
qua muneretur te, Priape, et te, pater
Silvane, tutor finium.
Libet iacere modo sub antiqua ilice,
modo in tenaci gramine;
labuntur altis interim ripis aquae,
queruntur in silvis aves,
fontesque lymphis obstrepunt manantibus,
somnos quod invitet levis.


Feliç aquell que lluny dels negocis,
com l'antiga estirp dels mortals,
els camps paterns treballa amb els seus bous,
lliure de tot deute,
i no es desperta amb el toc ferèstec de trompeta,
ni tem la mar irada,
i el fòrum evita i dels potentats
els superbs llindars .
Així, o amb adult sarment de vinyes
empelta els alts albers
o a l'estreta vall braolants
contempla errants ramats
i amb la falç podant inútils branques,
de més bones fa arrelar;
o netes àmfores ompl amb mel que vessa,
o ton febles ovelles;
o bé, quan el cap decorat amb suaus fruites
la Tardor treu als camps,
com li plau collir peres empeltades
i raïm com porpra,
amb el qual t'ofrenen a tu, Príap, i a tu, pare
Silvà, tutor de la pàtria.
Plau jeure ara sota vella alzina,
ara sobre ferma gespa;
llisquen mentrestant per altes ribes les aigües,
planyen al bosc les aus
i les fonts remoroses vessen nimfes
que conviden a suaus somnis.

Llegiu ara la traducció castellana de Fray Luís de León, que s'estalvia l'esment a Príap del vers 21 d'Horaci, per raons obvies, si mirau de quin 'deuet' estem xerrant:

Dichoso el que de pleitos alejado,
cual los del tiempo antigo,
labra sus heredades, no obligado
al logrero enemigo.

Ni la arma en los reales le despierta,
ni tiembla en la mar brava;
huye la plaza y la soberbia puerta
de la ambición esclava.

Su gusto es, o poner la vid crecida
al álamo ayuntada,
contemplar cuál pace, desparcida,
el valle su vacada.

Ya poda el ramo inútil, o ya enjiere
en su vez el extraño;
castra sus colmenas, o si quiere,
tresquila su rebaño.

Pues cuando el padre Otoño muestra fuera
la su frente galana,
con cuánto gozo coge la alta pera,
las uvas como grana.

Y a ti, sacro Silvano, las presenta,
que guardas el ejido,
debajo un roble antiguo ya se asienta,
ya en el prado florido.

El agua en las acequias corre, y cantan
los pájaros sin dueño;
las fuentes al murmullo que levantan,
despiertan dulce sueño.


Llegiu ara una visió del tòpic a càrrec d'Arturo Dávila, poeta mexicà contemporani, autor de les Catulinarias:

Dichoso aquél, Horacio,
que huye del mundanal ruido
(y del tráfico
y del smog)
y, lejos de los negocios de la poesía,
se dedica (como aconseja Voltaire)
a cultivar su jardín.
Y a hacer el amor a una mujer callada,
y a desayunar frutas con té de menta,
y a practicar yoga al atardecer,
y a ver, tras la ventana azul,
el mar
que siempre nace
y nunca muere.


S'ha de dir, però, que, tot i que és el tòpic horacià el que ha influït en la literatura posterior, no és Horaci el primer a emprar-lo. Així el poeta espartà Alcman, al s. VII ae, va escriure:

ὁ δ'ὄλβιος, ὅστις εὔφρων

ἁμέραν διαπλέκει

ἀκλαυτος· ἐγὼν δ'ἀείδω


Feliç aquell que, content,
el dia acaba de teixir
sense llàgrimes; jo, però, cant...


Per acabar, dins la secció 'còmics i clàssics', la tercera entrega de Asterix gladiator.

Valete

dimarts, 20 de novembre de 2007

Perdonau per l'absència d'ahir...

... encara que sembla que ningú m'ha trobat a faltar. Bé... és broma, que ja sé que esteis un poc estressats, que arriben exàmens 'a saco', i retgira un poc!

En Bacus ens proposa, per a la secció freaks, el següent vídeo:



De de ver, no sé si m'he de sentir ofés, que a jo també me pega de tant en tant per recitar aquestes coses, tot i que molt millor que no aquest, 'sosu, sosu'. Així que en Bacus m'està dient freak de manera subreptícia...??!! 'mañana te vas a enterar, chaval!!!'

Jo també estic un poc estressat, que demà ens fan una auditoria a l'Insti i he d'acabar d'aclarir un munt de papers: registre de notes, seguiment de programació, actes de departament... uuuuffffffffffff!!!! Immo dura est vita magistri!!!

Na Selene ens ha enviat a la viqui un treball sobre la llengua occitana: déu n'idò, per ser un treball fet a 3r d'ESO!!!

N'Ovidi, ara fa estona, ens va fer arribar un faaaaaaaaaantàààààààssssssssstiiiiiiiiic treball, fet a 1r de Batxillerat: comentari de dos poemes de Teognis de Mègara.

Açò és el que fa treure el suc a la viqui, al·lots i al·lotes: compartim coneixements gratis et amore, que és 'lu pulit'!!!

Dins els nostres 'mites domèstics', avui és el torn de na Δάφνη.
Com que hi va haver un excels poeta romà que va narrar el seu mite d'una manera magistral, m'estalviaré fer la feina que ja va fer un altre de manera insuperable: aquí teniu

OVIDI, Metamorfosis, I, 452-566
(traducció de Ferran Aguilera i Puentes per a Edicions La Magrana)


El primer amor de Febos
1 va ser Dafne, filla de Peneu;2 no va ser causat per un atzar cec, sinó per l’ira cruel de Cupido3. El Deli,4 tot just després d'haver vençut el serpent, l'havia vist mentre corbava, tot tensant la corda, els extrems del seu arc i li havia dit: «Què fas tu, nen juganer, amb armes d'homes? Portar aquesta mena de carrega a les espatlles m'escau a mi, que soc capaç de donar cops infal·libles a una fera o a un enemic, i que fa poc he abatut amb fletxes innombrables Pitó, que cobria tanta extensió de terreny amb el seu ventre carregat de verí. Tu acontenta't d'encendre amb la teva flama no sé quina mena d'amors, i no vulguis aspirar a una glòria que a mi em pertoca».

El fill de Venus li va respondre: «El teu arc pot travessar tot el que vulgui, però el meu et travessarà a tu; en la mateixa mesura en què tots els animals són inferiors a un déu, la teva glòria és menor que la meva». Això va dir i, trencant l'aire amb el moviment de les seves ales, va col·locar-se, veloç, en el cim ombrívol del Parnàs; del seu buirac carregat de sagetes va treure dues fletxes amb efectes ben diversos; l'una fa fugir l’amor, l'altra el produeix. La que el produeix és d'or i té una punta afilada i lluent; la que el fa fugir és roma i té plom sota la canya. Aquesta última va clavar-la el déu a la nimfa, filla de Peneu; amb l'altra va ferir Apol·ló, travessant els seus ossos fins al moll. Tot d'una ell queda enamorat; ella fuig, fins i tot, de la paraula «amant»; gaudeix només en els amagatalls dels boscos i amb les despulles de les feres que captura, imitant, així, la virginal Febe.5 Una cinta lligava els seus cabells deixats anar en desordre. Molts van ser els seus pretendents; però ella, desdenyant-los tots, sense poder suportar la idea de prendre marit, recorre els paratges més amagats dels boscos, sense preocupar-se de saber què és l'himeneu,6 ni què és l'amor, ni què el matrimoni.

El pare li ha dit sovint: «Has de donar-me un gendre, filla». El pare li ha dit sovint: «Filla meva, has de donar-me néts». Ella, que odiava com un crim les torxes conjugals, s'avergonyia i mostrava el seu bell rostre envaït de rubor, i, envoltant el coll del seu pare amb els seus braços afalagadors, va dir-li: «Atorga'm, pare estimadíssim, de poder gaudir d'una virginitat perpètua. El seu pare la va concedir abans a Diana». Ell hi accedeix; però a tu, Dafne, la teva mateixa bellesa t'impedeix d'aconseguir el que desitges, i la teva aparença no s'adiu gens al teu vot. Febos l'estima; ha vist Dafne i desitja unir-se a ella. Espera aconseguir allò que desitja i els seus propis oracles l'enganyen.7 Com es cremen les palles lleugeres un cop llevades les espigues, com es cremen les tanques amb les torxes que un vianant sense adonar-se ha apropat massa o ha deixat abandonades amb l'arribada del dia, així el déu es consumeix en flames, així es crema fíns al fons del seu cor, i nodreix amb esperances un amor estèril. Mira els cabells d'ella que cauen en desordre pel seu coll i es demana: «Com serien si els pentinés?». Veu els seus ulls que brillen com estrelles, veu els seus llavis i no té prou d'haver-los vist; lloa els dits, les mans, els canells i els braços nus fíns més amunt del colze. Les parts que no veu les imagina millors encara. Ella, però, fuig més veloç que la brisa lleugera i no es detura en sentir aquestes paraules que la criden:

«Nimfa, t'ho suplico, filla de Peneu, atura't; no et persegueixo amb males intencions; nimfa, atura't. Així fuig l'ovella del llop, la cérvola del lleó, així fugen amb ales tremoloses les colomes de l’àliga, cadascuna dels seus enemics; jo et segueixo perquè t'estimo. Pobre de mi! vés en compte de no caure de boca a terra. Que les teves cames, que no ho mereixen, no sentin les ferides dels esbarzers i que jo no et sigui una causa de dolor. Els terrenys per on t'apresses són abruptes; no corris tant, t'ho prego, i deixa de fugir; jo mateix et seguiré més a poc a poc. Sàpigues, tanmateix, qui has enamorat; jo no sóc pas un habitant de les muntanyes, no sóc un pastor, ni un d'aquells homes rudes que guarden per aquí bestiar i ramats. No saps, no saps, inconscient, de qui fuges i per això fuges. A mi m’obeeixen la terra de Delos, Claros i Tènedos, i la residència reial de Pàtara;8 Júpiter és el meu pare; per a mi es revela el que serà, el que ha estat i el que és; per a mi els cants s'acompanyen dels sons de les cordes; la meva fletxa és infal·lible, tot i que n'hi ha una més infal·lible que la meva, la que ha ferit el meu cor, abans lliure de cuites. La medicina ha estat una de les meves invencions, sóc anomenat auxiliador pertot arreu, i controlo el poder de les herbes. Ai de mi! El mal d'amor no pot ser guarit amb cap mena d'herbes i les arts que són útils a tothom de res no serveixen al seu senyor».

Tenia intencions de continuar parlant, però la filla de Peneu va fugir amb la seva cursa esporuguida i va deixar-lo a ell i al seu discurs inacabat. També aleshores li va semblar bella; els vents li descobrien les formes del cos, l'aire de cara li agitava els vestits mentre corria, i la brisa lleugera li tirava enrere els cabells; la fugida augmentava la seva bellesa. Però el jove déu no pot suportar més perdre el temps amb paraules afectuoses i, empès per l'amor, segueix les seves petjades amb passos freturosos. Com quan un gos de les Gàl·lies ha vist una llebre en camp obert i, amb les seves potes, l'un cerca d'aconseguir la presa i l'altre la salvació; l'un sembla que l'agafa, espera d'engrapar-la d'un moment a l'altre i frega les petjades amb el musell estirat; l'altra té la incertesa de si serà atrapada, escapa per un pèl de les mossegades mateixes i esquiva la boca que ja la tocava; així corrien el déu i la donzella, ell mogut per l’esperança, ella per la por. El perseguidor, tanmateix, ajudat per les ales de l’amor, és més ràpid i no es permet un moment de repòs; encalça l'esquena de la fugitiva i llança el seu alè sobre els cabells escampats pel seu coll. Ella va empal·lidir esgotada i, vençuda per l’esforç de la vertiginosa fugida, va dir, tot contemplant les aigües del Peneu: «Ajuda'm, pare, si és veritat que els rius teniu poder diví; destrueix, transformant-la, aquesta figura meva que m'ha fet ser massa desitjada».

Tot just acabada la pregària, un pesat entorpiment li envaeix els membres, els seus pits delicats comencen a ser envoltats per una fina escorça, els seus cabells creixen transformant-se en fulles, els seus braços en branques; els peus, suara tan àgils, queden fixats a terra, convertits en arrels immòbils, el seu cap esdevé una copa d'arbre. Només queda d'ella la seva bellesa resplendent. Febos, tanmateix, continua estimant-la; posa la mà dreta en el tronc i sent com batega encara el seu cor sota la nova escorça; estreny amb els seus braços les branques com si fossin membres i omple la fusta de besos; la fusta, però, refusa els petons. El déu li digué: «Ja que no pots ésser la meva esposa, seràs, no ho dubtis, el meu arbre; ornaràs per sempre, llorer, els meus cabells, la meva lira, el meu buirac; acompanyaràs els cabdills romans quan veus alegres cantin el seu triomf i el Capitoli sigui testimoni de les llargues desfilades. També tu et dreçaràs, com a guardiana fidelíssima davant les portes d'August i protegiràs la corona d'alzina situada enmig;9 igual que el meu cap es conserva sempre jove i els meus cabells no són mai tallats, rep també tu l’honor de tenir un fullatge perenne». Peà10 havia acabat de parlar; el llorer va assentir amb les branques novelles i va semblar que havia agitat la copa com si fos un cap.

1. Apol·ló

2. Riu principal de Tessàlia

3. Déu de l'amor, fill de Venus

4. Sobrenom d’Apol·ló, anomenat així perquè va néixer a l'illa de Delos

5. Diana, germana bessona de Febos Apol·ló i deessa dels boscos i de la cacera. Com ja hem vist era identificada amb la lluna, igual que el seu germà era identificat amb el sol.

6. El casament. Himeneu era un déu fill d’Apol·ló i d'una nimfa, o de Venus i de Bacus segons una altra tradició, encarregat de presidir les cerimònies nupcials i d'encendre les torxes que eren portades a la processó nupcial.

7. Apol·lo coneix el futur i el transmet als homes per mitjà d'oracles. Hauria de saber, doncs, quina és la sort que espera al seu amor.

8. Santuaris famosos d'Apol·lo; Delfos a la Grècia continental, Claros i Pàtara a Àsia Menor, i Tènedos a l'illa del mateix nom, prop de Troia.

9. Per un privilegi del senat, August gaudia de l'honor de tenir un llorer a cada costat de la porta del seu palau, i, damunt, de la porta, una corona d'alzina que li havia estat concedida per ser «el salvador dels ciutadans».

10. Sobrenom d'Apol·lo. Era originàriament un déu de la medicina, després assimilat a Apol·lo.


Prou per avui.


Valete!

divendres, 16 de novembre de 2007

Παρασκευήν φιλοῦμεν

... id est, 'diem Veneris amamus!'
Hodie breve erit nuntium, quia sodalitatem habeo.
Ariadna nobis offert Latinas orationes Hispanica lingua usitatas. Gratias tibi agimus, Ariadna.
Ex vicispatio quoque, ecce movens imago, a Rea oblata, e longaevisionis secuta nomine Elfen Lied, cuius initii carmen Latine cantum:



Littera eius non est recte scripta. Haec sunt correcta vocabula, quorum prima e Vulgata Latina (sacer Ecclesiae Catholicae Romanae liber Latine scriptus), anno CCCC adscripta, excerpta sunt; primus versus excerptus est e Libro Psalmorum, secundus e Sancti Iacobi Epistula:
Liber Psalmorum

36:30

os iusti meditabitur sapientiam et lingua eius loquetur iudicium

sancti Iacobi Epistula

1:12

beatus vir qui suffert temptationem quia cum probatus fuerit accipiet coronam vitae
Ceteri partes sunt in diversis Mediae Aetatis carminibus, Gregorianis modis. Primi versus quoque in Gregorianis carminibus sunt.
Citherea in vicispatio posuit hanc oblationem, ut ea dixit 'garrula garrula': Les cases romanes.
Denique, in sectione 'imagines delineatas et classici', secunda data Asterigis gladiatoris.

Valete.

PD. Latina scripta in: Perseus project vel Bibliotheca Augustana, vel The Latin library vel Intratext. Ἑλληνικὰ γράμματα ἐν:
Perseus project vel Bibliotheca Augustana.

dijous, 15 de novembre de 2007

Unes noooootes (en petites dosis, ja ho sabeu)

Que per les altres haureu d'esperar (saps que és feixug, açò de corregir!). Bé, prou plorar, que aquí teniu les notes del darrer exercici de llatí de 1r de batxillerat: Làquesis 6.9, Persèfone 7.2, Cal·líope 6.5, Antígona 6.6, Eros 8.4, Chaos 9, Selene 9.4, Venus 8.3, Iris 9.1, Electra 9.6. Bé, estareu contents!! Açò són notes!!!

Avui toca el mite de...


Χάος



Ἤτοι μὲν πρώτιστα Χάος γένετ', αὐτὰρ ἔπειτα

Γαῖ' εὐρύστερνος, πάντων ἕδος ἀσφαλὲς αἰεὶ

ἀθανάτων, οἳ ἔχουσι κάρη νιφόεντος Ὀλύμπου,

Τάρταρά τ' ἠερόεντα μυχῶι χθονὸς εὐρυοδείης,

ἠδ' Ἔρος, ὃς κάλλιστος ἐν ἀθανάτοισι θεοῖσι,

λυσιμελής, πάντων τε θεῶν πάντων τ' ἀνθρώπων

δάμναται ἐν στήθεσσι νόον καὶ ἐπίφρονα βουλήν.

Ἐκ Χάεος δ' Ἔρεβός τε μέλαινά τε Νὺξ ἐγένοντο·

Νυκτὸς δ' αὖτ' Αἰθήρ τε καὶ Ἡμέρη ἐξεγένοντο,

οὓς τέκε κυσαμένη Ἐρέβει φιλότητι μιγεῖσα.


En primer lloc va existir el Caos, després
Gea, d'ample pit, seu sempre ferma de tots

els immortals que ocupen el cim del nevat Olimp;
en el fons de la terra d'amplis camins, l'ombrívol Tàrtar,

i Eros, el més bell entre els déus immortals,
alliberador, que de tots els déus i de tots els homes,

dins l’ànima, en sotmet la ment i la prudent decisió.
Del Caos van néixer Èrebos i la negra Nit.
De la Nit, al seu torn, van néixer Èter i Hèmera,
els quals va engendrar dels amors amb Èrebos.

Hesiode, Teogonia, 116-125

Com veiem, segons ens relata Hesiode, a l'inici del món només existia Χάος, el Caos (que significa qualque cosa així com "un badall" o desordre, l'espai pur o l'extensió sense cap contingut, la buidor).
Les successives generacions de déus representen, en aquest context, el complicat p
rocés que comporta el pas del Caos al Cosmos, és a dir, el pas de l'absència d'Ordre Universal, de Justícia Suprema i de Bellesa Absoluta a la seva definitiva presència. En català la paraula cosmos no només al·ludeix a l'univers sinó que, en alguns derivats, com cosmètica, s'utilitza en la seva accepció de generador de bellesa o d'higiene. Sens dubte, el concepte de κόσμος, dins de la mentalitat grega pressuposava un ideal de bell ordre just.

Del Caos surten l’Abisme (espai fosc) i la Nit (temps fosc), dels quals neixen l’Èter (espai lluminós) i el Dia (temps lluminós).
Entre Èter i Abisme hi ha Gea (espai entre espais). El Tàrtar (espai fosc) representa l’antítesi d’Eros (espai i temps lluminós): l’odi front a l’amor.
Segons aquesta interpretació evemerista, aquest joc entre espai i temps és la clau del pas del Caos, estat original de l’Univers, al Cosmos (ordre universal), representat per la tercera generació divina, la dels déus olímpics, com podem veure al mite de l'emasculació d'Urà, del qual no tenim espai, ara i aquí, per xerrar-ne.

Al seu torn, de la Nit sorgiran les personificacions d’elements que tindran una incidència efectiva en la vida dels homes: la Fatalitat (entesa com la Sort, és a dir, la part del destí que li correspon a cada mortal) les Ceres, que representen els tres moments de la vida (naixement, vida i mort, més tard identificades amb les Moires, la primera de les quals treu la llana de la vida –el naixement- la segona fila la llana –la vida- i la tercera talla el fil de la vida –la mort), la Mort (germana bessona de la Son), l’Engany i la Infàmia (que provoquen la Discòrdia), la Venjança divina (encarregada de castigar el crim), la Vellesa, l’Amistat i, finalment, les Hespèrides, nimfes de l’Ocàs, que vivien al jardí on es trobava l’arbre de les pomes d’or, custodiat per una serp de cinquanta caps.
Les llegendes relacionen el jardí de les Hespèrides amb l’extrem occidental de la Mediterrània. Hi ha qui, com l’escriptor anglès Robert Graves (Los mitos griegos, 1955) localitza aquest jardí a les Illes Balears, concretament a Mallorca (cal recordar que Robert Graves, enamorat de l’illa gran, va viure els darrers anys de la seua vida a Deià, on va morir l’any 1985). D’altres, però, localitzen el jardí al nord del Marroc, al peu de les muntanyes de l’Atlas (hi ha llegendes que fan de les Hespèrides les filles d’Atlant, un dels quatre Gegants –Atlant, Meneci, Epimeteu i Prometeu- fills del tità Iàpet relacionats amb l’origen de l’home). D’altres, en canvi, el localitzen a les Illes Canàries (on també es localitzen, més enllà de les Columnes d’Hèrcules -l’Estret de Gibraltar, les Illes dels Benaventurats i l’Atlàntida)

Les Hespèrides a una ceràmica àtica del s. V ae.



El jardí de les Hespèrides, de l'anglès Frederick Leighton (1892)

Avui no tenc temps de res més. Pròxim dia vos promet penjar-vos algunes aportacions molts interessants de la viqui.

Valete

dimecres, 14 de novembre de 2007

Avui faig jornada extensiva...

... atque ad horam decimam ex Institutione non exeo, quia magistri magistraeque primum discipulorum discipularumque conspectum insequendum facimus.

Immo dura est vita magistro!!

In sectione 'culturicula', ex vicispatio recupero Ovidii datum, fragmentum Tarkowskyi pelliculae, nomine
Зеркало (Latine speculum), Sclave locutum:



Ex vicispatio quoque vobis offero, in sectione 'raruli' (Anglice freakie), anonimi datum: Socratis gallus

Pandora ad nos misit operam suam, ut ea dixit 'pulchra pulchra': Pollentia

Gratias tibi agimus, Rea, ob hoc carmine Ελευθέριας Αρβανιτάκης:



Id est in origine Turcicum carmen nomine GEL GEL SARIŞINIM.

Chaos volebat nobis pulchram -immo vero pulchrissimam!- Satieis operam, nomine Gnossienne n. 1, offerre, a Patricio Cohene executatam, sed impossibile documentum aperire est, quia rarum est formatum. Nos possumus in retis sede musicarium.com fragmentum eius audire, sed necesse est QuickTime Player habere.

Ad crastinum.

Valete

dimarts, 13 de novembre de 2007

Perquè veieu que açò de la viqui té una utilitat

Aquí teniu una aportació de na Rea, que ens ha enviat una presentació sobre Anselm Turmeda, l'unic autor considerat clàssic de la literatura catalana i de la literatura àrab alhora.

En Bacus 'a lo suyo', és a dir: 'melena al viento, mandoble -de guitarra- va, mandoble viene': una peça del concert dels Pink Floyd (ueeep! aquest Hammond, saps que en sona, de bé!) al teatre romà de Pompeia, que visitarem enguany -si pot ser.

N'Ovidi ens ofereix un tall preciós d'un documental... bé, que vos ho digui ell mateix:
  • Venga, aquí ve n'Ovidius que intenta triar clips que tenguin a veure amb sa "culturilla". Avui tindreu l'enorme plaer de veure un fragment d'una de les obres audiovisuals que més m'han impactat del moment. És un documental de 60 min. que es diu "ASHES TO SNOW" i explora la relació entre humans i animals des del punt de vista espiritual i religiós. Té moltes influències africanes, japoneses i budistes. És preciós. Si en quedau enamorats, em podeu demanar tot es vídeo i vos el passaré encantat. Que hi té a veure tot això? Bé, el vídeo avança amb la narració d'uns poemes anomenats "HAIKUS". El haiku tradicional consta de 17 síl·labes dispostes en tres versos de 5, 7 y 5 síl·labes, sense rima. Tradicionalment el haiku buscava descriure els fenòmens naturals, el canvi d'estacions, o la vida quotidiana de la gent. Molt influït per la filosofia i la estètica zen. Són naturals, senzills, subtils, austers i jo que sé que més!!! Són una poesia mitològica però pertanyent a la cultura japonesa antiga. En aquest fragment se'ns narra en castellà, anglès i japonès el següent:



"Feather to fire
fire to blood

blood to bone

bone to marrow

marrow to ashes,

ashes to snow"


"Pluma a fuego
Fuego a sangre
Sangre a hueso
Hueso a tuétano
Tuétano a cenizas,
Cenizas a nieve"

A propòsit d'haikus, vet aquí un tannka (poema clàssic japonés, derivat de l'haiku mitjançant l'afegitó de dos versos de set síl·labes) de Carles Riba (ja en parlarem, d'en Carles Riba) , Inscripció secreta:

Aquí es besaren
dos amants, com de sobte
no coneixent-se:
fora del temps, dels rostres,
en la memòria pura.

Aquí teniu un altre tannka de Riba (és una debilitat que tenc per aquest home! Tal vegada és perquè era mestre de grec!! Noooo!!! És la seua poesia, que em fa perdre el seny!!!!):
Una altra crida
que la del bosc, fa pura
l'obaga insomne.
Jo vaig davant. ¿Segueixes?
No em giraré. ¿M'estimes?

Aquest tannka m'ha fet venir a la memòria la història d'Orfeu i Eurídice... Ja la contarem un altre dia.

Aiiiii!! Un altre, un altre!!!! No me'n recordava d'aquest, i fullejant en Riba (no ho he pogut evitar) l'he trobat (aiaiai, què
n'és, de polit, l'amor!):

Tota la vida
et veuré com sorgires
de tu mateixa,
nua i nova com l'alba
i vera com un somni.


Uuufffffffffff!! No acabaria mai!!! Va, venga, la darrera (o la penúltima):

Érem nosaltres
amb la nit dins les copes.
¿Recordes? Ebris
estranyament, parlàrem
de vida per més vida.

Ara sí, la darrera!!!

Oh vida, vida
pur corrent, com t'assembles
a les paraules!
Un rostre vol llegir-s'hi;
l'aigua fuig de la imatge.

Deixam la poesia i passam a la història: na Dafne ens envia un enllaç al videojoc Imperium, on ens fan cinc cèntims del
final de la
res publica Romana.

Si vos fixau, l'entrada d'avui l'heu feta vosaltres: 'que cunda el ejemplo, mi muchachada (al·lotim!?)!'

Valete.

dilluns, 12 de novembre de 2007

'Melenudos con guitarras, no! Gracias!!!'

Queda clar, usuaris de la viqui? Per cert, que no coneixeu Joe Satriani -s'únic i veritable hereu del llegat d'en Hendrix? Per favor!!! 'No más melenas al viento, por Diossssssssss!!!!'

Ara m'he posat nostàlgic una altra vegada, de manera que, aquí me teniu amb 15 anyets, quan encara no duia el 'pelopinxo' del tot, quan em pensava que canviaríem el món i totes aquelles coses que passen pel cap quan tens aquella maleïda edat (sí, sí, ara dius maleïda, Xavi, però hi haurà qui trobi que el que realment penses és: 'quien los pillara!', Però no!!!!
I haver de passar una altra vegada per tot allò de 'tant que l'estimava i m'ha deixat!!' o per allò de 'tant que m'estimava i l'he deixada!!!', o bé per allò de 'uuuuuuuffffffffffffff!!! Què hi faig jo aquí!!????' ???? Nooooooooo, estimats, noooooooooo!!! Jo açò ja ho he vist una -o més d'una- vegada!). Bé... que el del mig som jo... que amb aquest dos 'aporreaba' la bateria i de tant en tant 'berreaba' qualque coseta.















Ara mateix els de 1r deveu estar flipant, perquè no sabeu de què va açò: ho sabreu, que aquesta setmana també vos mostr
aré a vosaltres com funciona açò de la viquiramanona, i tindré la precaució d'especificar un poquet més què s'enten per 'contingut susceptible de ser pujat a la viqui', perquè trob que en qualque moment he dit cosa d'un tal Shakespeare, d'un tal Turmeda, però no som conscient d'haver dit res de 'melena al viento, mandoble -de guitarra- va, mandoble viene...' Així que, quedau avisats!

Bé, recuperam una secció quasibé no començada, o 'interrupta', per dir-ho així: 'còmics i clàssics'. Aquí teniu la primera entrega de 'Asterix gladiator':



Ara, dins els nostres 'mites domèstics', i per rigorós ordre alfabètic:

Καλλιόπη

Cal·íope, 'la de bell rostre', és una de les nou Muses, filles de Zeus i Mnemòsine, deïficació de la memòria. Encara que les seves funcions no estan ben definides a les fonts més antigues, des d'època alexandrina hom li atribueix el domini de la poesia èpica i lírica. Té com a atributs una corona daurada, la cítara, intrument habitual en l'acompanyament de la poesia èpica; de vegades hom la sol representar amb un poema èpic a la mà.

És considerada la mare de les Sirenes, criatures meitat dona meitat ocell, que amb el seu cant encisaven els mariners per després menjar-se'ls. També passa per ser la mare de Linos, músic notable, inventor del ritme i de la melodia, que va rivalitzar amb Apol·ló en l'art del cant, cosa que va provocar la seva mort a mans del déu. Segons Apolodor, també Orfeu era fill seu, que era capaç de commoure les pedres i els arbres amb la seva música.

Va ser la mestra de cant del diví Aquil·leu, i va participar com a judge en la baralla entre Persèfone i Afrodita per Adonis:

Adonis era fill de Mirra, que, enamorada de son pare, Tias, rei de Síria, el va enganar per jeure amb ell durant 12 vespres, fins que el dotzé Tías va descobrir l'engany, i va encalçar la seva filla amb un ganivet per degollar-la. Mirra va invocar la protecció dels déus, que la van trans formar en arbre: l'arbre de la mirra. Deu mesos després, de l'escorça va sortir un fiet, de qui se'n va fer càrrec Afrodita, la qual el va confiar a Persèfone perquè el cuidàs. En fer-se un jovenet, la seva bellesa es va fer irresistible, i totes dues deesses es van enamorar d'ell. La disputa per l'amor d'Adonis la va resoldre Cal·líope de la següent manera: Adonis passaria un terç de l'any amb Persèfone, un altre terç amb Afrodita, i l'altre terç on ell volgués. 'De facto', Adonis passava un terç amb Persèfone i els altres dos amb Afrodita.

Es tracta d'un mite etiològic semblant al de Persèfone, Demèter i Hades, ja que pretén explicar el misteri de la vegetació: com un arbre passa un terç de l'any davall terra (on, recordau, hi viu Persèfone) i els altres dos terços es reuneix amb la deessa de la primavera i de l'amor.

Poca cosa més podem dir de Cal·líope, ja que és molt poc freqüent la participació directa de les Muses en el mite.

Aquí teniu Apolodor, Biblioteca mitològica, 3, 4:


Καλλιόπης μὲν οὖν καὶ Οἰάγρου, κατ΄ ἐπίκλησιν δὲ Ἀπόλλωνος, Λίνος, ὃν Ἡρακλῆς ἀπέκτεινε, καὶ Ὀρφεὺς ὁ ἀσκήσας κιθαρῳδίαν, ὃς ᾄδων ἐκίνει λίθους τε καὶ δένδρα.

'De Cal·líope i Eagre, o d'Apol·ló, segons altra versió, neix Linos, el qual Hèracles va occir, i Orfeu, que cantava al so de la cítara, que cantant commovia pedres i arbres'


La invocació a la Musa és quasibé preceptiva en molta de la poesia antiga, com podem veure al començament d'Odissea:

ἄνδρα μοι ἔννεπε, Μοῦσα, πολύτροπον, ὸς μάλα πολλὰ
πλάγχθη, ἐπεὶ Τροίης ἱερὸν πτολίεθρον ἔπερσε·
πολλῶν δ'ἀνθρώπων ἴδεν ἄστεα καὶ νόον ἔγνω,
πολλὰ δ'ὅ γ'ἐν πόντῳ πάθεν ἄλγεα ὃν κατὰ θυμόν,
ἀρνύμενος ἥν τε ψυχὴν καὶ νόστον ἑταίρων.

l’home canta’m, Musa, l’arditer, que molt i molt
va patir, des que de Troia la sacra ciutadella destruí;
de molts d’homes veié ciutats i conegué llur pensar,
molts a la mar patí els dolors al fons del seu cor,
lluitant per sa vida i la tornada dels companys.


També entre els romans trobam aquest recurs, si bé ja només es tracta d'un tòpic, mentre que entre els grecs sí hi havia la creença en la inspiració: eren les Muses qui xerraven per boca del poeta, que no era més que un instrument seu.

Comparau Homer amb Livi Andronic, poeta grec que, al s. III ae, va escriure una versió de d'Odissea en llatí, l'Odussia, al començament de la qual trobam la invocació preceptiva, si bé a una de les Camenae, divinitats itàliques que posteriorment van ser identificades amb les Muses gregues


virum mihi, Camena, insece versutum

l'home, Camena, conta'm, l'arditer


Veieu ara la invocació en Virgili (Eneida I, 1 ss.), purament tòpica:

Arma virumque cano, Troiae qui primus ab oris
Italiam, fato profugus, Laviniaque venit
litora, multum ille et terris iactatus et alto
vi superum saevae memorem Iunonis ob iram;
multa quoque et bello passus, dum conderet urbem,
inferretque deos Latio, genus unde Latinum,

Albanique patres, atque altae moenia Romae.
Musa, mihi causas memora, quo numine laeso
quidve dolens regina deum tot volvere casus
insignem pietate virum, tot adire labores
impulerit. tantaene animis caelestibus irae?

Les armes i l’home cant, que el primer de les ribes de Troia
a Itàlia, menat pel destí, fugint vingué a les Lavínies
ribes, molt i molt sacsejat per terra i per mar
per la força dels déus a causa de l’ira tenaç de la terrible Juno;
molt i molt patí també a la guerra, fins que fundà la ciutat,
i portà els déus al Laci, d’on venen l’estirp dels llatins,
i els pares albans i les altes muralles de Roma.
Musa, rememora'm les causes; quin númen ofés
o dolguda per què la reina dels déus a patir tantes penes
a un home d'insigne pietat, a afrontar tants treballs
el va empènyer. ¿És que és tanta la ira en els cors celestials?

('Xatus', açò és poesia, de de ver, cada vegada que llegesc açò -i ho he llegit un munt de vegades, vos ho jur!- em tremolen les cames, què hi farem!? Som així de 'floreta'!!)


Dins la secció 'freaks', aquí teniu una classe de física en llatí:



Prou per avui.

Valete

dijous, 8 de novembre de 2007

Darrerament estic amb la música grega antiga

No passeu pena que ara vos oferiré cosa de qualitat:

  • En primer lloc, l'orquestra Melismos, amb la direcció de Michael Atherton i la preciosa veu de Mina Kanaridis:


  • I en segon lloc, l'orquestra Terpandros, dirigida pel mestre Michalis Georgiou, ara sí que sí, cosa fina:


Que sí, que sí, que ja m'hi pos a corregir...

Χαίρετε