'Melenudos con guitarras, no! Gracias!!!'

Queda clar, usuaris de la viqui? Per cert, que no coneixeu Joe Satriani -s'únic i veritable hereu del llegat d'en Hendrix? Per favor!!! 'No más melenas al viento, por Diossssssssss!!!!'

Ara m'he posat nostàlgic una altra vegada, de manera que, aquí me teniu amb 15 anyets, quan encara no duia el 'pelopinxo' del tot, quan em pensava que canviaríem el món i totes aquelles coses que passen pel cap quan tens aquella maleïda edat (sí, sí, ara dius maleïda, Xavi, però hi haurà qui trobi que el que realment penses és: 'quien los pillara!', Però no!!!!
I haver de passar una altra vegada per tot allò de 'tant que l'estimava i m'ha deixat!!' o per allò de 'tant que m'estimava i l'he deixada!!!', o bé per allò de 'uuuuuuuffffffffffffff!!! Què hi faig jo aquí!!????' ???? Nooooooooo, estimats, noooooooooo!!! Jo açò ja ho he vist una -o més d'una- vegada!). Bé... que el del mig som jo... que amb aquest dos 'aporreaba' la bateria i de tant en tant 'berreaba' qualque coseta.















Ara mateix els de 1r deveu estar flipant, perquè no sabeu de què va açò: ho sabreu, que aquesta setmana també vos mostraré a vosaltres com funciona açò de la viquiramanona, i tindré la precaució d'especificar un poquet més què s'enten per 'contingut susceptible de ser pujat a la viqui', perquè trob que en qualque moment he dit cosa d'un tal Shakespeare, d'un tal Turmeda, però no som conscient d'haver dit res de 'melena al viento, mandoble -de guitarra- va, mandoble viene...' Així que, quedau avisats!

Bé, recuperam una secció quasibé no començada, o 'interrupta', per dir-ho així: 'còmics i clàssics'. Aquí teniu la primera entrega de 'Asterix gladiator':



Ara, dins els nostres 'mites domèstics', i per rigorós ordre alfabètic:

Καλλιόπη

Cal·íope, 'la de bell rostre', és una de les nou Muses, filles de Zeus i Mnemòsine, deïficació de la memòria. Encara que les seves funcions no estan ben definides a les fonts més antigues, des d'època alexandrina hom li atribueix el domini de la poesia èpica i lírica. Té com a atributs una corona daurada, la cítara, intrument habitual en l'acompanyament de la poesia èpica; de vegades hom la sol representar amb un poema èpic a la mà.

És considerada la mare de les Sirenes, criatures meitat dona meitat ocell, que amb el seu cant encisaven els mariners per després menjar-se'ls. També passa per ser la mare de Linos, músic notable, inventor del ritme i de la melodia, que va rivalitzar amb Apol·ló en l'art del cant, cosa que va provocar la seva mort a mans del déu. Segons Apolodor, també Orfeu era fill seu, que era capaç de commoure les pedres i els arbres amb la seva música.

Va ser la mestra de cant del diví Aquil·leu, i va participar com a judge en la baralla entre Persèfone i Afrodita per Adonis:

Adonis era fill de Mirra, que, enamorada de son pare, Tias, rei de Síria, el va enganar per jeure amb ell durant 12 vespres, fins que el dotzé Tías va descobrir l'engany, i va encalçar la seva filla amb un ganivet per degollar-la. Mirra va invocar la protecció dels déus, que la van trans formar en arbre: l'arbre de la mirra. Deu mesos després, de l'escorça va sortir un fiet, de qui se'n va fer càrrec Afrodita, la qual el va confiar a Persèfone perquè el cuidàs. En fer-se un jovenet, la seva bellesa es va fer irresistible, i totes dues deesses es van enamorar d'ell. La disputa per l'amor d'Adonis la va resoldre Cal·líope de la següent manera: Adonis passaria un terç de l'any amb Persèfone, un altre terç amb Afrodita, i l'altre terç on ell volgués. 'De facto', Adonis passava un terç amb Persèfone i els altres dos amb Afrodita.

Es tracta d'un mite etiològic semblant al de Persèfone, Demèter i Hades, ja que pretén explicar el misteri de la vegetació: com un arbre passa un terç de l'any davall terra (on, recordau, hi viu Persèfone) i els altres dos terços es reuneix amb la deessa de la primavera i de l'amor.

Poca cosa més podem dir de Cal·líope, ja que és molt poc freqüent la participació directa de les Muses en el mite.

Aquí teniu Apolodor, Biblioteca mitològica, 3, 4:

Καλλιόπης μὲν οὖν καὶ Οἰάγρου, κατ΄ ἐπίκλησιν δὲ Ἀπόλλωνος, Λίνος, ὃν Ἡρακλῆς ἀπέκτεινε, καὶ Ὀρφεὺς ὁ ἀσκήσας κιθαρῳδίαν, ὃς ᾄδων ἐκίνει λίθους τε καὶ δένδρα.

'De Cal·líope i Eagre, o d'Apol·ló, segons altra versió, neix Linos, el qual Hèracles va occir, i Orfeu, que cantava al so de la cítara, que cantant commovia pedres i arbres'

La invocació a la Musa és quasibé preceptiva en molta de la poesia antiga, com podem veure al començament d'Odissea:

ἄνδρα μοι ἔννεπε, Μοῦσα, πολύτροπον, ὸς μάλα πολλὰ
πλάγχθη, ἐπεὶ Τροίης ἱερὸν πτολίεθρον ἔπερσε·
πολλῶν δ'ἀνθρώπων ἴδεν ἄστεα καὶ νόον ἔγνω,
πολλὰ δ'ὅ γ'ἐν πόντῳ πάθεν ἄλγεα ὃν κατὰ θυμόν,
ἀρνύμενος ἥν τε ψυχὴν καὶ νόστον ἑταίρων.

l’home canta’m, Musa, l’arditer, que molt i molt
va patir, des que de Troia la sacra ciutadella destruí;
de molts d’homes veié ciutats i conegué llur pensar,
molts a la mar patí els dolors al fons del seu cor,
lluitant per sa vida i la tornada dels companys.

També entre els romans trobam aquest recurs, si bé ja només es tracta d'un tòpic, mentre que entre els grecs sí hi havia la creença en la inspiració: eren les Muses qui xerraven per boca del poeta, que no era més que un instrument seu.

Comparau Homer amb Livi Andronic, poeta grec que, al s. III ae, va escriure una versió de d'Odissea en llatí, l'Odussia, al començament de la qual trobam la invocació preceptiva, si bé a una de les Camenae, divinitats itàliques que posteriorment van ser identificades amb les Muses gregues

virum mihi, Camena, insece versutum

l'home, Camena, conta'm, l'arditer

Veieu ara la invocació en Virgili (Eneida I, 1 ss.), purament tòpica:

Arma virumque cano, Troiae qui primus ab oris
Italiam, fato profugus, Laviniaque venit
litora, multum ille et terris iactatus et alto
vi superum saevae memorem Iunonis ob iram;
multa quoque et bello passus, dum conderet urbem,
inferretque deos Latio, genus unde Latinum,
Albanique patres, atque altae moenia Romae.
Musa, mihi causas memora, quo numine laeso
quidve dolens regina deum tot volvere casus
insignem pietate virum, tot adire labores
impulerit. tantaene animis caelestibus irae?

Les armes i l’home cant, que el primer de les ribes de Troia
a Itàlia, menat pel destí, fugint vingué a les Lavínies
ribes, molt i molt sacsejat per terra i per mar
per la força dels déus a causa de l’ira tenaç de la terrible Juno;
molt i molt patí també a la guerra, fins que fundà la ciutat,
i portà els déus al Laci, d’on venen l’estirp dels llatins,
i els pares albans i les altes muralles de Roma.
Musa, rememora'm les causes; quin númen ofés
o dolguda per què la reina dels déus a patir tantes penes
a un home d'insigne pietat, a afrontar tants treballs
el va empènyer. ¿És que és tanta la ira en els cors celestials?

('Xatus', açò és poesia, de de ver, cada vegada que llegesc açò -i ho he llegit un munt de vegades, vos ho jur!- em tremolen les cames, què hi farem!? Som així de 'floreta'!!)

Dins la secció 'freaks', aquí teniu una classe de física en llatí:

Prou per avui.

Valete