Perquè veieu que açò de la viqui té una utilitat

Aquí teniu una aportació de na Rea, que ens ha enviat una presentació sobre Anselm Turmeda, l'unic autor considerat clàssic de la literatura catalana i de la literatura àrab alhora.

En Bacus 'a lo suyo', és a dir: 'melena al viento, mandoble -de guitarra- va, mandoble viene': una peça del concert dels Pink Floyd (ueeep! aquest Hammond, saps que en sona, de bé!) al teatre romà de Pompeia, que visitarem enguany -si pot ser.

N'Ovidi ens ofereix un tall preciós d'un documental... bé, que vos ho digui ell mateix:

• Venga, aquí ve n'Ovidius que intenta triar clips que tenguin a veure amb sa "culturilla". Avui tindreu l'enorme plaer de veure un fragment d'una de les obres audiovisuals que més m'han impactat del moment. És un documental de 60 min. que es diu "ASHES TO SNOW" i explora la relació entre humans i animals des del punt de vista espiritual i religiós. Té moltes influències africanes, japoneses i budistes. És preciós. Si en quedau enamorats, em podeu demanar tot es vídeo i vos el passaré encantat. Que hi té a veure tot això? Bé, el vídeo avança amb la narració d'uns poemes anomenats "HAIKUS". El haiku tradicional consta de 17 síl·labes dispostes en tres versos de 5, 7 y 5 síl·labes, sense rima. Tradicionalment el haiku buscava descriure els fenòmens naturals, el canvi d'estacions, o la vida quotidiana de la gent. Molt influït per la filosofia i la estètica zen. Són naturals, senzills, subtils, austers i jo que sé que més!!! Són una poesia mitològica però pertanyent a la cultura japonesa antiga. En aquest fragment se'ns narra en castellà, anglès i japonès el següent:

"Feather to fire
fire to blood
blood to bone
bone to marrow
marrow to ashes,
ashes to snow"

"Pluma a fuego
Fuego a sangre
Sangre a hueso
Hueso a tuétano
Tuétano a cenizas,
Cenizas a nieve"

A propòsit d'haikus, vet aquí un tannka (poema clàssic japonés, derivat de l'haiku mitjançant l'afegitó de dos versos de set síl·labes) de Carles Riba (ja en parlarem, d'en Carles Riba) , Inscripció secreta:

Aquí es besaren
dos amants, com de sobte
no coneixent-se:
fora del temps, dels rostres,
en la memòria pura.

Aquí teniu un altre tannka de Riba (és una debilitat que tenc per aquest home! Tal vegada és perquè era mestre de grec!! Noooo!!! És la seua poesia, que em fa perdre el seny!!!!):

Una altra crida
que la del bosc, fa pura
l'obaga insomne.
Jo vaig davant. ¿Segueixes?
No em giraré. ¿M'estimes?

Aquest tannka m'ha fet venir a la memòria la història d'Orfeu i Eurídice... Ja la contarem un altre dia.

Aiiiii!! Un altre, un altre!!!! No me'n recordava d'aquest, i fullejant en Riba (no ho he pogut evitar) l'he trobat (aiaiai, què n'és, de polit, l'amor!):

Tota la vida
et veuré com sorgires
de tu mateixa,
nua i nova com l'alba
i vera com un somni.

Uuufffffffffff!! No acabaria mai!!! Va, venga, la darrera (o la penúltima):

Érem nosaltres
amb la nit dins les copes.
¿Recordes? Ebris
estranyament, parlàrem
de vida per més vida.

Ara sí, la darrera!!!

Oh vida, vida
pur corrent, com t'assembles
a les paraules!
Un rostre vol llegir-s'hi;
l'aigua fuig de la imatge.

Deixam la poesia i passam a la història: na Dafne ens envia un enllaç al videojoc Imperium, on ens fan cinc cèntims del final de la res publica Romana.

Si vos fixau, l'entrada d'avui l'heu feta vosaltres: 'que cunda el ejemplo, mi muchachada (al·lotim!?)!'

Valete.