Ja hi som... ja hi som...

...fffffffffffff!!! Després d'un esforç sobrenatural, vet aquí les notes de l'examen de 1r de llatí:

Làquesis 7,55; Eufròsine 9,5; Cal·líope 8,35; Antígona 6,65; Eros 6,95; Chaos 9,55; Selene 9,75; Venus 7,5; Iris 9,2; Electra 10.

Quan vàrem xerrar d'Antígona ens vàrem posar en antecedents amb la història de son pare, Èdip. Llavors no vaig fer memòria d'aquesta versió del mite, interpretada per Les Luthiers. Aquesta mateixa companyia artística té una versió de la relació entre Teseu i Ariadna.
I, a propòsit d'Ariadna, el nostre mite d'avui és...

Διόνυσος

Dionís, anomenat també Bacus (Βάκχος, i identificat a Roma amb l'antic déu itàlic Liber Pater és, en essència, en l'època clàssica, el déu de la vinya, del vi i del deliri místic. La seva llegenda és complexa, perquè uneix elements diversos presos en préstec no només a Grècia sinó també als països veïns. Així, per exemple, Dionís ha assimilat cultes anàlegs procedents d'Àsia Menor, i aquestes identificacions parcials han donat origen a episodis relacionats, amb major o menor fortuna, amb la resta de la seva història.
Dionís és fill de Zeus i de Sémele, filla de Cadme i Harmonía. Pertany, per tant, a la segona generació dels Olímpics, com Hermes, Apol·ló, Àrtemis, etc. Sémele, embarassada de Zeus, va ser incitada per les seves germanes, geloses i empeses al seu torn per Hera, a demanar a Zeus que es mostràs en tot el seu poder, cosa que va fer el déu per complaure-la; però, incapaç de resistir la visió dels llampecs que envoltaven al seu amant, va caure fulminada, de manera que la venjança d'Hera per la infidelitat de Zeus va ser consumada. Zeus es va apressar a extreure-li el fill, que estava només en el sisè mes de gestació, El va cosir tot d'una dins la seua cuixa, i, en arribar l'hora del part, el va treure, viu i perfectament format. Era el petit Dionís, el déu nascut dues vegades.
El fiet va ser confiat a Hermes, qui va encarregar de la seva criança al rei de Orcòmen, Atamant, i a la seua segona esposa, Ino. Els va ordenar que revestissin la criatura amb robes femenines a fi de burlar la gelosia de Hera, que cercava la seua perdició del fruit dels amors adúlters del seu espòs. Però aquesta vegada Hera no es va deixar enganyar i va tornar boja la dida de Dionís, lno, i fins i tot el mateix Atamant. Vist això, Zeus es va endur Dionís lluny de Grècia, a Nisa, que uns situen a Àsia i altres a Etiòpia o Àfrica, i el va lliurar a les nimfes d'aquelles terres perquè el criessin. A fi d'evitar que Hera el reconegués, el va transformar llavors en cabrit. Més tard, les nimfes que el van criar es van convertir en les estrelles de la constel·lació de les Híades.
Ja adult, Dionís va descobrir la vinya i la seva utilitat. Però Hera el va fer tornar boig, i en estat de bogeria va caminar el déu errant per Egipte i Síria. Remuntant les costes d'Àsia va arribar a Frígia, on el va rebre la deessa Cibeles, que el va purificar i el va iniciar en els ritus del seu culte. Guarit ja de la bogeria, Dionís es va traslladar a Tràcia, on va ser mal acollit pel rei Licurg, que regnava en les marges del Estrimón. Licurgo va intentar agafar presoner al déu, però no ho va aconseguir, doncs aquest va anar a refugiar-se al costat de la nereida Tetis, qui li va donar asil en el mar. Però Licurg va poder capturar les bacants que escortaven Dionís; aquestes van ser alliberades miraculosament, i Licurg, atacat de bogeria, creient destruir la vinya, la planta sagrada del seu enemic, es va tallar la cama i al mateix temps les extremitats del seu fill. Tornat a la raó, es va adonar també que sobre el seu país s'havia abatut el flagell de l'esterilitat. Va consultar l'oracle, i aquest va revelar que la còlera de Dionís no es calmaria fins que s'hagués donat mort a Licurg; així ho van fer els seus súbdits, els quals el van esquarterar lligant-lo a quatre cavalls.
D'aquest periple ens xerra el propi Dionís en el començament de Les Bacants, d'Eurípides, que vos oferesc en traducció de Carles Riba , que pretén reproduir l'estructura rítmica del vers original grec, el trímetre iàmbic ( ˘ ˉ ˘ ˉ/ ˘ ˉ ˘ ˉ/ ˘ ˉ ˘ ˉ ):

Vinc a la terra dels tebans, jo, el fill de Zeus,
Dionís, que un dia la cadmea Sèmele parí,
llevada per un foc centellejant.
Mudat de forma, de divina en la mortal,
sóc a la font de Dirce, a l’aigua de l’Ismèn;
i veig la tomba de la mare, la del llamp,
no lluny d’aquesta casa, i l’enrunat palau,
que fuma de la flama encara vivent de Zeus
—eterna injúria d’Hera a la qui em va infantar.
I lloo Cadme, que el terreny aquest ha clos
per temple de la filla; i jo l’he recobert tot ell
de parra, amb el seu verd ple de raims.
Deixant els camps de Lídia, on l’or abunda tant,
i Frígia, els plans de Pèrsia, dardejats pel sol,
els murs de Bactres i el tempestejat país
dels medes, fent via per l’Arábia, la feliç,
i tota l’Àsia, que, inclinada al mar salat,
té grecs i bàrbars que omplen, barrejats tots junts,
les seves viles, torrejades bellament,
aquesta és la primera vila on vaig de grecs;
i arreu he dut les danses i establert els meus
misteris, per ésser déu patent als ulls mortals.

Des de Tràcia, Dionís va passar a la Índia, país que va conquistar en el curs d'una expedició meitat guerrera, meitat divina, sotmetent aquelles terres per la força de les armes — que duia amb ell un exèrcit — i també amb els seus encanteris i poder místic. En aquesta època sembla que té el seu origen el seguici triomfal amb el qual Dionís s'acompanyava: el carro tirat per panteres i adornat amb pàmpols i heura, els silens i les bacantes, els sàtirs i altres divinitats menors, com ara Príap, el déu de Làmpsac.

Bacus i Ariadna, de Tiziano, on podem veure el seguici dionisíac, amb el deuet Pan, els sàtirs, les mènades (fixeu-vos en el personatje que du un peu a la mà), el carro conduit per panteres... com vos deia, una iconografia magnífica.


De tornada a Grècia, Dionís es va dirigir a Beòcia, el país d'on era oriünda la seva mare. A Tebas, on regnava Penteu, successor de Cadme, va introduir les Bacanals, les festes de Dionís, en les quals tot el poble i especialment les dones, era presa de deliri místic i recorria el camp proferint crits: són els ὄργια , rituals mistèrics en què les dones, disfressades del déu (amb una pell de cèrvol, animal ritual de Dionís, i portant el tirs, una vara coronada d'heura i pàmpols) feien una expedició pel camp (ὀρειβασία, literalment 'correguda per la muntanya') a la caça d'un animal, preferiblement amb banyes, que representa el déu; un cop caçat, l'escorxaven amb les mans (σπαραγμός) i menjaven i bevien la carn i la sang crues (ὠμοφαγία); d'aquesta manera el déu entrava dins les seues iniciades que, posseïdes pel déu, podien fer miracles, com podem llegir en el següent fragment, la resis del missatger, de la citada obra d'Eurípides (vv. 677ss):

Els folcs de jónecs que pasturo anaven ja
fent l’escalada d’un turó, llavors que el sol
els raigs primers dispara, entebeint el greny.
Veig unes colles, tres cors de dansa femenils:
l’un d’ells, el conduïa Autónoe; el segon
la teva mare Agave, Ino el que fa tres.
Dormien totes, amb el cos deixat anar:
les unes recolzades a un crinàs de pi,
les altres sota un fullam de roure, el cap llançat
com vingui a terra, castament, no com tu dius,
embriagades pel gran vas i pel flauteig,
caçant pel bosc la Cípria, cadascuna a part.
La teva mare, dret enmig de les bacants,
ha fet un xiscle, que es moguessin ja del son,
quan sent la bramadissa dels meus bous cornuts.
I elles, esbatent-se el son tofut dels ulls,
d’un salt es drecen, que un n’admira el bon comport,
joves i velles i donzelles sense el jou.
Primer, se solten sobre els muscles els cabells
i es tiren les pells de cervo amunt, si s’ha desfet
el nus que les corda, i per cinyell dels piguellats
vestits es posen serps que els van llepant el queix.
N’hi ha que en braços tenen un isard o uns fers
cadells de llop i els donen una blanca llet,
sí, les parteres amb un pit botit d’haver
deixat la criatura. I s’han posat al front
corones d’heura i de roure i d’arítjol enflorat.
I una pega un cop de tirs al roquissar,
i en salta una aigua amb una vena com un rou;
i una altra enfonsa la vara a terra, en el soler,
i el déu tot d’una hi fa brollâ una font de vi.
I les que senten un desig del blanc licor,
gratant a terra amb un extrem dels dits,
a eixams la llet obtenen; i dels tirsos enheurats
van degotant-los dolços correntims de mel.
Que si tu hi eres, aquest déu que ara malprens,
amb vots l’hauries suplicat, veient això.

Penteu es va oposar a la introducció en el seu país de ritus dionisíacs (per això el missatger ha dit que malpren el dés: la resis anava dirigida a Penteu), i va ser castigat per això, així com la seva mare Agave, germana de Sémele, ja que Agave, en mig del deliri bàquic, el va estripar amb les seves pròpies mans al Citeró.
A Argos, on va anar a continuació, Dionís va posar de manifest el seu poder de manera anàloga, en embogir a les filles del rei Preto, així com a les dones del país, que van recórrer el camp mugint com si fossin vaques i arribant, en la seua bogeria, a devorar els seus fills.
Després, va voler el déu passar a Naxos, per a això va contractar els serveis d'uns pirates tirrens, demanant-los que l'embarquessin en les seues naus i el conduïssin a aquesta illa. Però els pirates, fingint acceptar el tracte, van posar rumb a l'Àsia, amb la idea de vendre el seu passatger com a esclau. Quan Dionís es va entèmer, va transformar els rems en serps, va omplir el vaixell d'heura i va fer que ressonessin flautes invisibles. Va paralitzar la nau entre enramades de parra, de tal manera que els pirates, embogits, es van precipitar al mar, convenint-se en dofins — la qual cosa explica que els dofins siguin amics dels homes i s'esforcin per salvar-los en els naufragis, ja que són pirates penedits —.
En aquest moment, el poder de Dionís va ser reconegut per tot el món, i el déu va poder ascendir al cel, acabada ja la seva missió en la terra i implantada per onsevulla l'observança del seu culte. No obstant això, abans va voler descendir al regne dels morts, a la recerca de l'ombra de la seva mare Sèmele, per a retornar-la a la vida. Ho va fer travessant el llac de Lerna, un llac sense fons que es creia l'accés més directe al món infernal. A l'Hades, Dionís va demanar al déu que posés en llibertat a la seva mare. Hades va accedir a condició que Dionís donés a canvi una qualque cosa que estimàs molt. Entre les seves plantes predilectes, el déu va cedir la murta, i tal és l'origen, segons es diu, del costum que tenien els iniciats en els misteris dionisíacs de coronar-se el front amb murta. Després de la seva ascensió al cel, i en qualitat de déu, Dionís va maridar Ariadna a Naxos.
Dioniso, déu del vi i de la inspiració, era festejat mitjançant processons en les quals figuraven, evocats per màscares, els genis de la Terra i la fecunditat. D'aquests seguicis es van originar les representacions, més regulars, del teatre, la comèdia, la tragèdia i el drama satíric, que va conservar per més temps la petjada del seu origen.
En l'època romana, i des del segle II abans de la nostra era, els misteris de Dionís, amb el seu caràcter orgiàstic, van penetrar a Itàlia, on van trobar terra abonada entre les poblacions de la zona muntanyenca central i meridional. El Senat Romà va prohibir la celebració de les Bacanals en 186 ae, mitjançant un senatusconsultum. Però les sectes místiques van seguir guardant la tradició dionisíaca, i el déu ocupa encara un important paper en la religió de l'època imperial.
Quant a la pervivència del culte dionisíac encara més enllà, pensau que el text d'Eurípides que ens ha servit per il·lustrar la narració va ser reconstituït a partir d'un manuscrit conegut com Christus patiens, on es narrava la passió de Jesucrist: què és la comunió cristiana sinó l'adaptació de l' ὠμοφαγία dionisíaca?