Estrenam nova secció...

Salve, cari discipili caraeque discipulae.
Doncs sí, mirant de omplir de contingut aquest bloc, he pensat que fóra polit que tots estiguéssiu ben informats de tot allò que jo trob que haurieu de saber a propòsit dels nicks que heu triat, de manera que, a partir d'avui, amb una periodicitat... bastant irregular (de vegades un a la setmana, de vegades dos... o tres) vos informaré de qui sou ara (qui ereu en el passat, fins que el llatí i el grec van irrompre a les vostres vides, ja ho sabeu vosaltres). Seguirem un rigorós ordre alfabètic, de manera que començarem per...

Ἀφροδίτη Κυθέρεια (Venus)

Representa el desig sexual com una de les forces creadores de l'univers, a la qual tots els éssers vius, animals, homes o déus estan sotmesos. És la deessa de l'amor, la bellesa i el desig sexual i, malgrat la seva aparença sensual, és una deessa temible, que inspira passions monstruoses a qui descura el seu culte o desperta la seva antipatia

Hi ha dues tradicions pel que fa al naixement d'Afrodita. Una la fa filla de Zeus i Dione, una Oceànide. L'altra la fa néixer de l'escuma que es va formar a la mar, allà on va caure el semen d'Urà després de la seua emasculació per part del seu fill, Cronos.

El seu nom i els seus epítets fan referència a aquesta darrera versió del seu naixement. El nom d'Afrodita és una derivació de ἄφρος, escuma. També és anomenada Κυθέρεια (Citerea), la de Citera, ja que prop de l'illa de Citera va ser on va caure el semen d'Urà i es va formar l'escuma d'on va néixer, i a aquesta illa la va dur el Cèfir, vent de Ponent; també és coneguda com Κύπρις (Cipris), la xipriota, perquè a Xipre es va dirigir, navegant damunt una escopinya, i allà va sortir de la mar; així mateix és coneguda com Ἀναδυομένη, ‘sorgida del mar’. Va ser criada per les Hores i les Gràcies.

Plató unifica les dues tradicions diferenciant dues deesses, Afrodita Urània, la nascuda del cel, Urà, la deessa de l'amor pur i la filla de Dione, l'Afrodita Pàndemos, la deessa adorada pel poble, la deessa de l'amor vulgar. Encara que aquesta diferenciació filosòfica entre l'amor pur, metafísic, i l'amor físic és una interpretació tardana, que estava molt allunyada dels mites i els cultes que observaven els grecs.

Mirau dues versions plàstiques del naixement de la nostra deessa, el primer d'una representació vascular del s. V ae, el segon, la conegudíssima obra de Sandro Botticelli, circa 1478:

Sobre la figura de la deessa es va anar component un corpus de llegendes i mites, que no constitueixen una veritable història de la deessa, sinó una sèrie d'episodis on ella apareix. Un dels més importants és la seva participació en el conegut Judici de Paris:

A l'antiguitat mítica es van celebrar unes importants noces a les quals estaven convidats déus i mortals. Els contraents eren Peleu i Tetis, un mortal i una deessa, cosa que explica l'afluència de convidats. Tetis, una nereida, filla de Nereu, antic i ancià déu del mar, era, per tant, una divinitat marina i immortal, i Peleu, deixeble del centaure Quiró, era l'afortunat mortal que tenia el privilegi de casar-se amb una deessa.

Però no tots havien estat convidats a la festa: la deessa Eris (la Discòrdia) va voler fer notar la seva absència i es va presentar en la festa amb una poma d'or que tenia gravada la següent frase: τῇ καλλίστῃ, 'per a la més bella'. Va llançar la poma damunt la taula on s'asseien els déus i se’n va anar.

Tres de les deesses presents en el banquet, Hera, Atena i Afrodita, es van creure mereixedores del títol i es van llançar a per la poma. L'enutjosa situació que es va produir aleshores no tenia fàcil solució i ni el mateix Zeus va voler intervenir en una decisió tan compromesa.

Va encarregar al seu fidel fill Hermes que conduís a les tres deesses al bosc d’Ida, a la plana de Troia, i les hi presentés a Paris, bell jove, fill del rei Príam de Troia, que pasturava els ramats reals en aquell lloc. Ell devia ser l'encarregat de dirimir el plet, segons voluntat de Zeus, i així l'hi va explicar el déu missatger Hermes a l'espantat jove.

Durant el judici cada deessa va fer valer els seus mèrits al títol però a més li van prometre a Paris beneficiosos dons si aquest fallava al seu favor. Hera es va comprometre a fer-lo sobirà de tota l'Àsia. Atena li va oferir la prudència i la victòria en tots els combats i Afrodita li va brindar l'amor de la mortal més bella de Grècia, Helena de Esparta. Paris va donar la poma a Afrodita, guanyant-se així la fidel protecció de la deessa per a ell i els seus per sempre, i l'enemistat de les altres dues deesses, cosa que quedarà reflectida a la guerra de Troia, en la qual Afrodita afavorirà al bàndol dels troians, i Atena i Hera ajudaran el grecs.

Vet aquí altres dues versions del judici, una vascular del s. V ae, i l'altra, la versió de Rubens de 1636:

Zeus la va lliurar com esposa a Hefest, el déu coix i malfet, per castigar el seu orgull. La deessa va acceptar, pensant que el déu ferrer seria fàcil d'acontentar. Les seves infidelitats amb déus i homes són nombroses, però Hefest, molt enamorat sempre la perdonava.

Una de les més famoses és aquella que va tenir amb Ares, de la qual ens arriben notícies a Odissea VIII, 266-369 (pitjau aquí per accedir al text original grec), passatge del qual vos oferesc una traducció castellana de Lluís Segalà i Estalella, amb un regust decimonònic que la fa, si més no, deliciosa:

...al instante allanaron el piso y formaron un ancho y hermoso corro. Volvió el heraldo y trajo la melodiosa citara a Demódoco; éste se puso en medio, y los adolescentes hábiles en la danza, habiéndose colocado a su alrededor, hirieron con los pies el divinal circo. Y Odiseo contemplaba con gran admiración los rápidos y deslumbradores movimientos que con los pies hacían.

Mas el aedo, pulsando la cítara, empezó a cantar hermosamente los amores de Ares y Afrodita, la de bella corona: cómo se unieron a hurto y por vez primera en casa de Hefesto, y cómo aquél hizo muchos regalos e infamó el lecho marital del soberano dios. El Sol, que vio el amoroso suceso, fue en seguida a contárselo a Hefesto, y éste, al oir la punzante nueva, se encaminó a su fragua, agitando en lo intimo de su alma ardides siniestros, puso encima del tajo el enorme yunque y fabricó unos hilos inquebrantables para que permanecieran firmes donde los dejara. Después que, poseido de cólera contra Ares, construyó esta trampa, fuese a la habitación en que tenía el lecho y extendió los hilos en círculo y por todas partes alrededor de los pies de la cama y colgando de las vigas, como tenues hilos de araña que nadie hubiese podido ver, aunque fuera alguno de los bienaventurados dioses, por haberlos labrado aquél con gran artificio. Y no bien acabó de sujetar la trampa en torno de la cama, fingió que se encaminaba a Lemnos, ciudad bien construida, que es para él la más agradable de todas las tierras. No en balde estaba al acecho Ares, que usa áureas riendas, y cuando vio que Hefesto, el ilustre artífice, se alejaba, fuese al palacio de este ínclito dios, ávido del amor de Citerea la de hermosa corona. Afrodita, recién venida de junto a su padre, el prepotente Cronión, se hallaba sentada, y Ares, entrando en la casa tomóla de la mano y así le dijo: “Ven al lecho, amada mia, y acostémonos, que ya Hefesto no está entre nosotros, pues partió sin duda hacia Lemnos y los sinties de bárbaro lenguaje.” Así se expresó, y a ella parecióle grato acostarse. Metiéronse ambos en la cama, y se extendieron a su alrededor los lazos artificiosos del prudente Hefesto, de tal suerte que aquéllos no podian mover ni levantar ninguno de sus miembros, y entonces comprendieron que no había medio de escapar. No tardó en presentárseles el ínclito Cojo de ambos pies, que se volvió antes de llegar a la tierra de Lemnos, porque el Sol estaba en acecho y fue a avisarle. Encammóse a su casa con el corazón triste, detúvose en el umbral y, poseido de feroz cólera, gritó de un modo tan horrible que le oyeron todos los dioses: “Zeus, bienaventurados y sempiternos dioses! Venid a presenciar estas cosas ridículas e intolerables: Afrodita, hija de Zeus, me infama de continuo, a mi, que soy cojo, queriendo al pernicioso Ares porque es gallardo y tiene los pies sanos, mientras que yo naci débil; mas de ello nadie tiene la culpa sino mis padres, que no debieron haberme engendrado. Veréis cómo se han acostado en mi lecho y duermen, amorosamente unidos, y yo me angustio al contemplarlo. Mas no espero que les dure el yacer de este modo ni siquiera breves instantes, aunque mucho se amen: pronto querrán entrambos no dormir, pero los engañosos lazos los sujetarán hasta que el padre me restituya íntegra la dote que le entregué por su hija desvergonzada. Que ésta es hermosa, pero no sabe contenerse.” Así dijo, y los dioses se juntaron en la morada de pavimento de bronce. Compareció Poseidón, que ciñe la tierra; presentóse también el benéfico Hermes; llegó asimismo el soberano Apolo, que hiere de lejos. Las diosas quedáronse, por pudor, cada una en su casa. Detuviéronse los dioses, dadores de los bienes, en el umbral, y una risa inextinguible se alzó entre los bienaventurados númenes al ver el artificio del ingenioso Hefesto. Y uno de ellos dijo al que tenia más cerca: “No prosperan las malas acciones y el más tardo alcanza al más ágil; como ahora Hefesto, que es cojo y lento, aprisionó con su artificio a Ares, el más veloz de los dioses que poseen el Olimpo, quien tendrá que pagarle la mulia del adulterio.” Así éstos conversaban. Mas el soberano Apolo, hijo de Zeus, habló a Hermes de esta manera: “ hijo de Zeus, mensajero, dador de bienes! ¿Querrias, preso en fuertes vínculos, dormir en la cama con la áurea Afrodita?” Respondióle el mensajero Argifontes: “sucediera lo que has dicho, oh soberano Apolo, que hieres de lejos! Envolviéranme triple número de inextricables vínculos, y vosotros los dioses y aun las diosas todas me estuvierais mirando, con tal que yo durmiese con la áurea Afrodita!” Así se expresó, y alzóse nueva risa entre los inmortales dioses. Pero Poseidón no se reía, sino que suplicaba continuamente a Hefesto, el ilustre artifice, que pusiera en libertad a Ares. Y, hablándole, estas aladas palabras le decia: “Desátale, que yo te prometo que pagará, como lo mandas, cuanto sea justo entre los inmortales dioses.” Replicóle entonces el ínclito Cojo de ambos pies: “No me ordenes semejante cosa, ¡oh Poseidón que ciñes la tierra!, pues son malas las cauciones que por los malos se prestan. ¿Cómo te podria apremiar yo ante los inmortales dioses, si Ares se fuera suelto, libre ya de los vínculos, rehusara satisfacer la deuda?” Contestóle Poseidón, que sacude la tierra: “Si Ares huyere, rehusando satisfacer la deuda, yo mismo te lo pagaré todo.” Respondióle el ínclito Cojo de ambos pies: “No es posible, ni seria conveniente, negarte lo que pides.” Dicho esto, la fuerza de Hefesto le quitó los lazos. Ellos, al verse libres de los mismos, que tan recios eran, se levantaron sin tardanza y fuéronse él a Τracia y la risueña Afrodita a Chipre y Pafos, donde tiene un bosque y un perfumado altar: allí las Gracias la lavaron, la ungieron con el aceite divino que hermosea a los sempiternos dioses y le pusieron lindas vestiduras que dejaban admirado a quien las contemplaba.

Tal era lo que cantaba el ínclito aedo, y holgábanse de oírlo Odiseo y los feacios, que usan largos remos y son ilustres navegantes.

Els seus animals favorits són les colomes, que tiraven del seu carro; en altres versions, com ara el poema de Safó que teniu al final, el carro està tirat per pardals. Les seues plantes són la rosa i el mirt.

Aquí, la oda a Afrodita de Safó (D. (Diehl) 1 L.-P. (Lobel-Page) 1):

Ποικιλόθρον᾽ ἀθανάτ᾽ Ἀφρόδιτα,
παῖ Δίος δολόπλοκε, λίσσομαί σε,
μή μ᾽ ἄσαισι μηδ᾽ ὀνίαισι δάμνα,
πότνια θῦμον·

ἀλλὰ τύιδ᾽ ἔλθ᾽, αἴ ποτα κἀτέρωτα
τὰς ἔμας αὔδας ἀίοισα πήλοι
ἔκλυες, πάτρος δὲ δόμον λίποισα
χρύσιον ἦλθες

ἄρμ᾽ ὐπασδεύξαισα· κάλοι δέ σ᾽ ἆγον

ὤκεες στροῦθοι περὶ γᾶς μελαίνας
πύκνα δίννεντες πτέρ᾽ ἀπ᾽ ὠράνω αἴθε-
ρος διὰ μέσσω.

αἶψα δ᾽ ἐξίκοντο, σύ δ᾽, ὦ μάκαιρα,
μειδιαίσαισ᾽ ἀθανάτωι προσώπωι

ἤρε᾽, ὄττι δηὖτε πέπονθα κὤττι
δηὖτε κάλημμι

κὤττι μοι μάλιστα θέλω γένεσθαι
μαινόλαι θύμωι. τίνα δηὖτε πείθω
ἀψ᾽ ἄγην ἐς σὰν φιλότατα, τίς σ᾽, ὦ

Ψάπφ᾽, ἀδίκηει;

καὶ γὰρ αἰ φεύγει, ταχέως διώξει,
αἰ δὲ δῶρα μὴ δέκετ᾽, ἀλλὰ δώσει,
αἰ δὲ μὴ φίλει, ταχέως φιλήσει
κωὐκ ἐθέλοισα.

ἔλθε μοι καὶ νῦν, χαλέπαν δὲ λῦσον
ἐκ μερίμναν, ὄσσα δέ μοι τέλεσσαι
θῦμος ἰμέρρει, τέλεσον, σὺ δ᾽ αὔτα
σύμμαχος ἔσσο.

Immortal Afrodita, de tron policromat,
filla de Zeus, teixidora de trampes, jo t'invoc
no castiguis amb penes i dolors,
senyora, el meu cor.

Vine, però, si qualque vegada vas respondre
als meu precs, i en sentir-los des de dalt
els vas atendre, i abandonant la casa de ton pare
daurada vas venir

menant el teu carro; preciosos et duen

pardals ràpids al voltant de la negra terra
batent ràpides ales des del cel
travessant l'horitzó

i tot d'una que arribes, tu, feliç deessa,
amb un somriure al teu rostre immortal

em demanes i ara què em passa i
per què et crid ara,

què és el que més desitja que passi
el meu cor embogit. “Qui he de convèncer ara
perquè sigui la teva companya d'armes d'amor? Qui,

ai Safó, et maltracta?

Que si ara et fuig, prest et seguirà,
si ara no accepta regals, prest te'ls donarà,
si ara no t'estima, prest t'estimarà
tot i a contracor.”

Vine'm ara mateix, allibera'm de la dura
aflicció, i tot allò que veure acomplert
vol el meu cor, fes-ho real, i tu mateixa
sigues ma vera aliada.

Canvi de secció: nugae (que és la paraula que empraven els romans quan volien dir 'xorradetes'). Ja que hem xerrat del judici de Paris, aquí teniu una versió freak.

També tenc en ment incloure, sense periodicitat fixa, una secció de còmic en llatí, de la qual vos mostr un avenç.

Res més per avui, eeeeep!!! els deures per demà!!! Beeeeeé, ja sou prou grossos i sabeu què heu de fer: molta feina i ser bons fiets!!

Valete / χαίρετε