SALVETE OMNES, CARAE DISCIPVLAE CARIQVE DISCIPVLI.
Durant el seu consolat (59 aC), Cèsar va obtenir, mitjançant la lex Vatinia de provinciis Caesaris, el proconsolat de les províncies de la Gàl·lia Cisalpina i d'Il·líria per cinc anys, i el comandament d’un exèrcit format per tres legions. Poc després, un senatusconsultum (decret del Senat) també va afegir el de la Gàl·lia Narbonense, juntament amb el comandament de la legió X. Un procònsol era, de facto, el governador d'una província romana, i rebia aquest nom pel fet que gaudia de poder consular, és a dir, capacitat legislativa, administrativa i judicial, juntament amb el comandament militar de la província.
Quan Cèsar va arribar a la Gàl·lia Narbonense amb les seues tropes, va trobar una terra habitada no només pels celtes, que ocupaven la major part del territori, i pels belgues (un poble mixt de celtes i germànics que, a partir del 200 aC, havien ocupat la zona nord-oriental de la Gàl·lia), sinó també per altres pobles, com ara els lígurs i els rètics de la zona sud-oriental i els aquitans al sud-oest. El propi Cèsar en fa una descripció geogràfica i etnogràfica al començament de l'obra:
Gallia est omnis divisa in partes tres, quarum unam incolunt Belgae, aliam Aquitani, tertiam qui ipsorum lingua Celtae, nostra Galli appellantur. Hi omnes lingua, institutis, legibus inter se differunt.
"La Gàl·lia, tota ella, està dividida en tres parts, una de les quals l'habiten els belgues, un altra els aquitans, i la tercera els qui s'anomenen celtes en la seua pròpia llengua, i en la nostra, gals. Tots ells tenen una llengua, unes institucions i unes lleis diferents."
Una migració massiva dels helvètics va proporcionar a Cèsar el pretext per entrar amb les seues legions a la Gàl·lia. L'any 58 aC Cèsar es trobava encara a Roma, quan es va assabentar que els helvètics es preparaven per emigrar a les regions occidentals de la Gàl·lia, amb la intenció de creuar el territori de la Gàl·lia Narbonense. El pas de tot un poble dins de la província romana hauria causat enormes danys i hauria pogut empènyer els al·lòbrogs, que vivien en aquesta zona, a rebel·lar-se contra el domini romà. A més, els territoris abandonats pels helvètics podrien haver estat ocupats per pobles germànics, que haurien esdevingut així veïns perillosos i hostils als romans.
L'any 58 aC es va dur a terme la campanya contra els helvètics, que Cèsar va aprofitar per annexionar els territoris dels edus i els sequans, al nord de la Gàl·lia Narbonense.
Durant l'any 57 aC va dirigir les legions contra els belgues, annexionant els territoris entre el riu Rin i el riu Sena.
L'any 56 aC es produeix la rebel·lió de les tribus cèltiques de l'Atlàntic, juntament amb la rebel·lió dels aquitans.
L'any 55 aC es produeix la campanya contra els germànics, que van forçar Cèsar a travessar el Rin per enfrontar-s'hi. Durant aquesta campanya, crescut per les victòries contra els germànics, Cèsar decideix atacar Britània amb vuitanta naus i dues legions (uns 12.000 homes), però la resistència dels britans, que s'havien organitzat gràcies a l'avís dels espies que tenien al continent, i l'arribada de l'hivern el van obligar a tornar a la Gàl·lia amb les legions, que es van instal·lar al territori dels belgues a passar l'hivern. Abans de tornar a Roma, va ordenar als seus legats que durant l’hivern construïssin el major nombre de naus possibles i reparassin les antigues, disposant que les noves naus fossin més baixes i més amples que les que solien ser utilitzades al mar Mediterrani, per tal de resistir millor les onades de l’oceà. Tornat a Roma, es van decretar vint dies de celebració en honor seu.
L'any 54 aC es produeix la segona expedició a Britània, amb les naus que les legions havien construït durant l'hivern. Vuit-centes naus, carregades amb cinc legions (uns 30.000 homes), van partir de Portus Itius, desembarcant a prop de l'actual Dover, on ja ho havien fet la campanya anterior. En arribar l'hivern, tot i que no havia obtingut cap nova conquesta territorial a Britània, havia aconseguit terroritzar els britans. Alhora va aconseguir una sèrie de clients (deutors) que havien de dur aquesta regió a l’àmbit d’influència de Roma, a més de vantar-se de ser el primer romà que es va cobrir de glòria per haver creuat el mar del Nord amb les seves legions. D’aquí van sorgir aquells vincles comercials i diplomàtics que obriran el camí cap a la conquesta romana de Britània per part de l'emperador Claudi, l'any 43 dC.
Ja a les darreries de l'any 54 aC s'havien produït una sèrie de revoltes de diferents tribus gal·les: els trèvers, els senons i els carnuts. César, arran d'aquests esdeveniments, s’havia convençut definitivament que l’any següent hauria de reprendre la iniciativa i dur a terme una campanya punitiva al nord de la Gàl·lia, per evitar un aixecament general. Així, l'any 53 aC els trèvers van decidir buscar aliats entre els germànics, amb els qui van intercanviar ostatges i garanties mútues, i també entre els eburons, els nervis i els atuàtucs. Al mateix temps, al front occidental, els senons i els carnuts van acordar amb les tribus veïnes rebel·lar-se contra el poder romà.
Després d'haver estat assabentat d'aquests fets, Cèsar va dirigir quatre legions al territori dels nervis. Arribats als seus territoris, després de capturar una gran quantitat de bestiar i homes, a més d'haver arrasat els camps de blat, va forçar els gals a la rendició i al lliurament d’ostatges. Posteriorment es va dirigir cap a l'oest, contra els carnuts i els senons, als quals també va derrotar. El cap dels senons va ser decapitat, com a advertiment a la resta la Gàl·lia. Posteriorment va tornar al nord, on va derrotar els trèvers i els menapis i va travessar el Rin per segona vegada. Posteriorment es va produir l'episodi més esfereïdor de tota la campanya: l'extermini total dels eburons.
El darrer episodi de la guerra de les Gàl·lies va ser la revolta gal·la que va esclatar l'any 52 aC, encapçalada pel cap dels arverns, Vercingètorix, al voltant del qual es reunien les tribus de la Gàl·lia central, a excepció dels lingons i els rems, aliats dels romans. Fins i tot els edus, que sempre havien estat aliats dels romans, s'hi van unir a la rebel·lió contra Cèsar, que es va trobar davant d’un enemic formidable, tant per la contundència numèrica del seu exèrcit (uns 80.000 homes), com per la tàctica i l'estratègia de Vercingètorix, que havia servit durant un temps a la cavalleria aliada de Roma i, per tant, coneixia les tàctiques de les legions. L'exèrcit gal fins i tot va infligir una derrota humiliant a les legions de Cèsar a la batalla de Gergòvia, però no va poder evitar la derrota definitiva a la batalla d'Alèsia, després d'un setge de més d'un mes.
És molt difícil fer un càlcul precís de les dimensions dels exèrcits i el nombre de pèrdues humanes en aquesta batalla definitiva. Aquestes magnituds van ser una arma de propaganda potent per a Cèsar i la seua ambició de poder a Roma, i, per tant, són sospitoses. L’únic fet cert és, com diu el propi Cèsar, que cada legionari va rebre un gal com a esclau (cosa que significa 45.000 gals) i que fins a 20.000 edus i arverns van ser alliberats. Tenint en compte les xifres dels assetjats que van romandre vius (uns 65.000), es pot deduir que durant els enfrontaments que van tenir lloc durant el mes llarg del setge, podrien haver perdut la vida al voltant dels 15.000 gals. El final d’Alèsia va ser el final de la resistència de les tribus de la Gàl·lia.
Durant l'any següent, el 51 aC, es van reproduir petites revoltes de diferents tribus, que van ser fàcilment controlades pels exèrcits de Cèsar, que l'any 50 aC va donar per acabada la conquesta de tota la Gàl·lia.
I vosaltres tal vegada vos demanareu, i n'Astèrix què? Idò, segons René Goscinny, guionista del còmic:
Som a l’any 50 abans de Jesucrist. Tota la Gàl·lia està ocupada pels romans. Tota? No! Un llogaret poblat per irreductibles gals resisteix encara i sempre a l’invasor.
Bé, i després d'aquesta "breu" introducció històrica, la citació llatina d'avui:
Avui tornam al n. 11 de la col·lecció, L'escut arvern (Le Bouclier Arverne, 1968), aquell episodi on Astèrix i Obèlix cerquen l'escut de Vercingètorix, el cap de l'exèrcit gal que es va enfrontar a les legions de Juli Cèsar a la batalla d'Alèsia.
Aprofitarem per fer un repassó d'història.
La guerra de la Gàl·lia va ser la campanya de subjugació dels pobles de les regions que constitueixen l’actual França (a excepció de la part sud, és a dir, de la Gàl·lia Narbonense, ja sota domini romà des de l'any 121 aC), l'actual Bèlgica, l'actual Luxemburg i de part de les actuals Suïssa, Països Baixos i Alemanya, duta a terme per Gaius Iulius Caesar, Gai Juli Cèsar, de l'any 58 a l'any 50 aC. Aquesta llarga campanya militar va ser narrada per ell mateix a la seua obra Comentarii de bello Gallico (Comentaris sobre la guerra gàl·lica, coneguda col·loquialment com La guerra de les Gàl·lies) que encara avui és la principal font d’aquells esdeveniments.
Tot i que Cèsar presenta la invasió de la Gàl·lia com una acció preventiva en defensa de Roma i els seus aliats gals contra tribus gal·les hostils, molts estudiosos consideren que va ser una guerra de conquesta premeditada i buscada per ell, mitjançant la qual va pretendre augmentar-ne el poder i el prestigi
Durant el seu consolat (59 aC), Cèsar va obtenir, mitjançant la lex Vatinia de provinciis Caesaris, el proconsolat de les províncies de la Gàl·lia Cisalpina i d'Il·líria per cinc anys, i el comandament d’un exèrcit format per tres legions. Poc després, un senatusconsultum (decret del Senat) també va afegir el de la Gàl·lia Narbonense, juntament amb el comandament de la legió X. Un procònsol era, de facto, el governador d'una província romana, i rebia aquest nom pel fet que gaudia de poder consular, és a dir, capacitat legislativa, administrativa i judicial, juntament amb el comandament militar de la província.
Quan Cèsar va arribar a la Gàl·lia Narbonense amb les seues tropes, va trobar una terra habitada no només pels celtes, que ocupaven la major part del territori, i pels belgues (un poble mixt de celtes i germànics que, a partir del 200 aC, havien ocupat la zona nord-oriental de la Gàl·lia), sinó també per altres pobles, com ara els lígurs i els rètics de la zona sud-oriental i els aquitans al sud-oest. El propi Cèsar en fa una descripció geogràfica i etnogràfica al començament de l'obra:
Gallia est omnis divisa in partes tres, quarum unam incolunt Belgae, aliam Aquitani, tertiam qui ipsorum lingua Celtae, nostra Galli appellantur. Hi omnes lingua, institutis, legibus inter se differunt.
"La Gàl·lia, tota ella, està dividida en tres parts, una de les quals l'habiten els belgues, un altra els aquitans, i la tercera els qui s'anomenen celtes en la seua pròpia llengua, i en la nostra, gals. Tots ells tenen una llengua, unes institucions i unes lleis diferents."
Una migració massiva dels helvètics va proporcionar a Cèsar el pretext per entrar amb les seues legions a la Gàl·lia. L'any 58 aC Cèsar es trobava encara a Roma, quan es va assabentar que els helvètics es preparaven per emigrar a les regions occidentals de la Gàl·lia, amb la intenció de creuar el territori de la Gàl·lia Narbonense. El pas de tot un poble dins de la província romana hauria causat enormes danys i hauria pogut empènyer els al·lòbrogs, que vivien en aquesta zona, a rebel·lar-se contra el domini romà. A més, els territoris abandonats pels helvètics podrien haver estat ocupats per pobles germànics, que haurien esdevingut així veïns perillosos i hostils als romans.
L'any 58 aC es va dur a terme la campanya contra els helvètics, que Cèsar va aprofitar per annexionar els territoris dels edus i els sequans, al nord de la Gàl·lia Narbonense.
Durant l'any 57 aC va dirigir les legions contra els belgues, annexionant els territoris entre el riu Rin i el riu Sena.
L'any 56 aC es produeix la rebel·lió de les tribus cèltiques de l'Atlàntic, juntament amb la rebel·lió dels aquitans.
L'any 55 aC es produeix la campanya contra els germànics, que van forçar Cèsar a travessar el Rin per enfrontar-s'hi. Durant aquesta campanya, crescut per les victòries contra els germànics, Cèsar decideix atacar Britània amb vuitanta naus i dues legions (uns 12.000 homes), però la resistència dels britans, que s'havien organitzat gràcies a l'avís dels espies que tenien al continent, i l'arribada de l'hivern el van obligar a tornar a la Gàl·lia amb les legions, que es van instal·lar al territori dels belgues a passar l'hivern. Abans de tornar a Roma, va ordenar als seus legats que durant l’hivern construïssin el major nombre de naus possibles i reparassin les antigues, disposant que les noves naus fossin més baixes i més amples que les que solien ser utilitzades al mar Mediterrani, per tal de resistir millor les onades de l’oceà. Tornat a Roma, es van decretar vint dies de celebració en honor seu.
L'any 54 aC es produeix la segona expedició a Britània, amb les naus que les legions havien construït durant l'hivern. Vuit-centes naus, carregades amb cinc legions (uns 30.000 homes), van partir de Portus Itius, desembarcant a prop de l'actual Dover, on ja ho havien fet la campanya anterior. En arribar l'hivern, tot i que no havia obtingut cap nova conquesta territorial a Britània, havia aconseguit terroritzar els britans. Alhora va aconseguir una sèrie de clients (deutors) que havien de dur aquesta regió a l’àmbit d’influència de Roma, a més de vantar-se de ser el primer romà que es va cobrir de glòria per haver creuat el mar del Nord amb les seves legions. D’aquí van sorgir aquells vincles comercials i diplomàtics que obriran el camí cap a la conquesta romana de Britània per part de l'emperador Claudi, l'any 43 dC.
Ja a les darreries de l'any 54 aC s'havien produït una sèrie de revoltes de diferents tribus gal·les: els trèvers, els senons i els carnuts. César, arran d'aquests esdeveniments, s’havia convençut definitivament que l’any següent hauria de reprendre la iniciativa i dur a terme una campanya punitiva al nord de la Gàl·lia, per evitar un aixecament general. Així, l'any 53 aC els trèvers van decidir buscar aliats entre els germànics, amb els qui van intercanviar ostatges i garanties mútues, i també entre els eburons, els nervis i els atuàtucs. Al mateix temps, al front occidental, els senons i els carnuts van acordar amb les tribus veïnes rebel·lar-se contra el poder romà.
Després d'haver estat assabentat d'aquests fets, Cèsar va dirigir quatre legions al territori dels nervis. Arribats als seus territoris, després de capturar una gran quantitat de bestiar i homes, a més d'haver arrasat els camps de blat, va forçar els gals a la rendició i al lliurament d’ostatges. Posteriorment es va dirigir cap a l'oest, contra els carnuts i els senons, als quals també va derrotar. El cap dels senons va ser decapitat, com a advertiment a la resta la Gàl·lia. Posteriorment va tornar al nord, on va derrotar els trèvers i els menapis i va travessar el Rin per segona vegada. Posteriorment es va produir l'episodi més esfereïdor de tota la campanya: l'extermini total dels eburons.
El darrer episodi de la guerra de les Gàl·lies va ser la revolta gal·la que va esclatar l'any 52 aC, encapçalada pel cap dels arverns, Vercingètorix, al voltant del qual es reunien les tribus de la Gàl·lia central, a excepció dels lingons i els rems, aliats dels romans. Fins i tot els edus, que sempre havien estat aliats dels romans, s'hi van unir a la rebel·lió contra Cèsar, que es va trobar davant d’un enemic formidable, tant per la contundència numèrica del seu exèrcit (uns 80.000 homes), com per la tàctica i l'estratègia de Vercingètorix, que havia servit durant un temps a la cavalleria aliada de Roma i, per tant, coneixia les tàctiques de les legions. L'exèrcit gal fins i tot va infligir una derrota humiliant a les legions de Cèsar a la batalla de Gergòvia, però no va poder evitar la derrota definitiva a la batalla d'Alèsia, després d'un setge de més d'un mes.
És molt difícil fer un càlcul precís de les dimensions dels exèrcits i el nombre de pèrdues humanes en aquesta batalla definitiva. Aquestes magnituds van ser una arma de propaganda potent per a Cèsar i la seua ambició de poder a Roma, i, per tant, són sospitoses. L’únic fet cert és, com diu el propi Cèsar, que cada legionari va rebre un gal com a esclau (cosa que significa 45.000 gals) i que fins a 20.000 edus i arverns van ser alliberats. Tenint en compte les xifres dels assetjats que van romandre vius (uns 65.000), es pot deduir que durant els enfrontaments que van tenir lloc durant el mes llarg del setge, podrien haver perdut la vida al voltant dels 15.000 gals. El final d’Alèsia va ser el final de la resistència de les tribus de la Gàl·lia.
Lionel-Noël Royer (1899) Vercingetorix jette ses armes aux pieds de Jules César
Durant l'any següent, el 51 aC, es van reproduir petites revoltes de diferents tribus, que van ser fàcilment controlades pels exèrcits de Cèsar, que l'any 50 aC va donar per acabada la conquesta de tota la Gàl·lia.
I vosaltres tal vegada vos demanareu, i n'Astèrix què? Idò, segons René Goscinny, guionista del còmic:
Som a l’any 50 abans de Jesucrist. Tota la Gàl·lia està ocupada pels romans. Tota? No! Un llogaret poblat per irreductibles gals resisteix encara i sempre a l’invasor.
Bé, i després d'aquesta "breu" introducció històrica, la citació llatina d'avui:
Com ja he dit, aquesta vinyeta apareix al n. 11 de la col·lecció,
L'escut arvern, concretament a la pàgina 15, i conté dues
citacions, una correcta i un altra incorrecta. La primera d'elles és
VADE RETRO, "fes-te enrere", treta de l'evangeli de Marc
(8:33):
qui conversus et videns discipulos suos comminatus est Petro dicens
vade retro me Satana quoniam non sapis quae Dei sunt sed quae sunt
hominum. (Vulgata Latina)
Aquesta és la versió de la Vulgata Latina de sant Jeroni, que va traduir l'original grec conegut com Septuaginta (Versió dels setanta):
ὁ δὲ ἐπιστραφεὶς καὶ ἰδὼν τοὺς
μαθητὰς αὐτοῦ ἐπετίμησεν Πέτρῳ καὶ
λέγει Ὕπαγε ὀπίσω μου, Σατανᾶ, ὅτι οὐ
φρονεῖς τὰ τοῦ θεοῦ ἀλλὰ τὰ τῶν
ἀνθρώπων.
«I ell, girant-se i veient els seus diexebles, va retreure en Pere i va dir: "fes-te enrere de jo, Satanàs, perquè no entens les coses de Déu, sinó les coses dels homes". »
Avui s'utilitza l'expressió quan ens trobam davant qualque situació o persona desagradable, per expressar el nostre rebuig.
La segona citació, que vos he dit que és incorrecta, és una versió d'una citació de l'Eneida, on podem llegir AVDENTIS FORTVNA IVVAT, "la (deessa) Fortuna ajuda els agosarats". Ja sabeu que l'Eneida és un poema èpic de Virgili. La citació la podem trobar a Eneida, X, 284:
Haud tamen audaci Turno fiducia cessit
litora praecipere et
venientis pellere terra.
ultro animos tollit
dictis atque increpat ultro
“Quod votis
optastis, adest, perfringere dextra;
in manibus Mars ipse
viris. Nunc coniugis esto
quisque suae
tectique memor, nunc magna referto
facta, patrum
laudes. Ultro occurramus ad undam,
dum trepidi
egressisque labant vestigia prima.
Audentis Fortuna
iuvat,”
haec ait et secum
versat, quos ducere contra
vel quibus obsessos
possit concredere muros.
«Però, malgrat tot, l'audaç Turn no perd la confiança d'ocupar primer les riberes i d'allunyar de terra els qui arriben. Aixeca encara més els ànims amb les seves paraules i crida encara més: " Ha arribat l'ocasió de fer allò que reclamàveu amb vots: destrossar-los amb els vostres braços. Els valens tenen a les mans el mateix Mart. Ara que cadascú es recordi de la muller i de la casa, que faci memòria de les gestes grandioses, de la glòria dels avantpassats. Correguem tot seguit cap a l'aigua, mentre ells, neguitosos amb els desembarcament, fan els primers passos vacil·lants. La Fortuna afavoreix els audaços." Això diu, i rumia qui podrà endur-se'n per atacar i a qui pot confiar el setge dels murs.»
(Traducció de Joan Bellés, Virgili (1998) Eneida, Editorial Empúries, Barcelona )
Aquest passatge s'inscriu en la guerra d'Eneas i els troians contra els rútuls, una tribu encapçalada per Turn, que havia estat promès amb Lavínia, la filla del rei Llatí, amb la qual finalment es casaria l'heroi troià, després de derrotar i matar Turn. Recordau que un antic oracle li havia vaticinat a Llatí que hauria de casar la seua filla amb un estranger arribat d'enfora. Quan Eneas arriba al Laci, el rei recorda l'oracle i, tot i que ja havia promès la ma de Lavínia a Turn, li ofereix a Eneas, la qual cosa provoca la guerra entre tots dos.
L'expressió AVDENTIS FORTVNA IVVAT és la versió "culti" de l'expressió col·loquial "qui no s'arrisca, no pisca".
Bé, i per avui trob que en teniu prou.
CVRATE VT VALEATIS!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada