CARPE DIEM

Com que ahir em vaig enredar i no vaig tenir temps de publicar res, aquí teniu l'entrada que vos devia.

Les dues vinyetes d'avui també pertanyen al n. 11 de la col·lecció, L'escut arvern (Le Bouclier Arverne, 1968). Com podeu veure, aquest episodi és ple de citacions i frases llatines.

La primera de les vinyetes que presentam avui apareix a la pàgina 31. Coquelus, el legionari que, aprofitant la foscor de la nit, havia robat l'escut de Vercingètorix fa memòria de com el va perdre jugant amb un legionari de nom Marcus Perrus:

La frase DIEM PERDIDI, «he perdut el dia», és una citació de Suetoni (70 dC-126 dC), De vita Caesarum (Sobre la vida dels Cèsars), una obra de començaments del segle II dC on l'autor, contemporani dels emperadors Trajà i Adrià, de qui va ser amic fins que va caure en desgràcia, fa un repàs a les biografies de dotze Cèsars, des de Juli Cèsar (100 aC-44 aC) fins a Domicià (51 dC-96 dC). L'historiador posa aquestes paraules en boca de l'emperador Titus (8.1):

Natura autem beniuolentissimus, cum ex instituto Tiberi omnes dehinc Caesares beneficia a superioribus concessa principibus aliter rata non haberent, quam si eadem isdem et ipsi dedissent, primus praeterita omnia uno confirmauit edicto nec a se peti passus est. in ceteris uero desideriis hominum obstinatissime tenuit, ne quem sine spe dimitteret; quin et admonentibus domesticis, quasi plura polliceretur quam praestare posset, non oportere ait quemquam a sermone principis tristem discedere; atque etiam recordatus quondam super cenam, quod nihil cuiquam toto die praestitisset, memorabilem illam meritoque laudatam uocem edidit: 'amici, diem perdidi.'

«Era de natural extremadament generós, ja que, encara que tots els Cèsars, des que Tiberi ho disposés així, consideraven derogats els privilegis concedits pels emperadors anteriors, tret que ells mateixos atorguessin els mateixos favors a les mateixes persones, ell va ser el primer que, sense esperar que ningú li demanés, va confirmar en un sol edicte tots els anteriors privilegis. Pel que fa a la resta de peticions que la gent li feia, va procurar amb el màxim interès que ningú marxés de la seva presència sense esperances d'aconseguir-les. Més encara, quan el personal al seu servei li va advertir que prometia més del que realment podia concedir, va contestar que ningú havia de partir trist d'una entrevista amb l'emperador. Una vegada, fent memòria durant el sopar que al llarg del dia no havia fet cap favor a ningú, va pronunciar aquella memorable i merescudament encomiada dita: 'Amics, he perdut el dia'.»

L'expressió sol ser utilitzada per animar a aprofitar el temps. En aquest sentit, té relació amb l'expressió utilitzada en la vinyeta que presentarem a continuació, també de L'escut arvern, que apareix a la pàgina 30, on podem veure Astèrix i Obèlix entrant al despatx de Coquelus, anys després del robatori de l'escut. L'antic legionari és ara un home de negocis d'èxit, i els gals li fan fer memòria dels fets, per tal de seguir la investigació sobre la ubicació actual de l'escut:

L'expressió CARPE DIEM, «cull el dia», coneguda avui per tots els estudiants de literatura del món occidental com a tòpic literari, prové d'un vers d'Horaci (65 aC-8 aC), poeta romà de l'època d'August, pertanyent al cercle d'intel·lectuals orgànics reunits per Mecenes per tal de lloar les bondats del règim. A Horaci, Odes, I, 11 podem llegir:

Tu ne quaeseris, scire nefas, quem mihi, quem tibi
finem di dederint, Leuconoe, nec Babilonios
temptaris numeros. Vt melius, quidquid erit, pati.
Seu pluris hiemes seu tribuit Iuppiter ultimam,
quae nunc oppositis debilitat pumicibus mare
Tyrrhenum: sapias, vina liques et spatio brevi
spem longam reseces. Dum loquimur, fugerit invida
aetas: carpe diem quam minimum credula postero.

«No preguntessis pas —no és bo saber-ho— quina
fi, a tu i a mi, Leucònoe, ens tenen reservada
els déus, ni escrutis mai els càlculs babilonis.
Com és millor sofrir tot allò que  esdevingui!
Tant si et resten nombrosos hiverns, com si és el d'ara,
mentre la mar Tirrena escomet, furiosa,
els esculls, el darrer que Júpiter t'atorga,
tingues seny: filtra els vins i, de tan curta vida,
duradores gaubances no n'esperis. Les hores
envejoses ens fugen, tot parlant. Cull el dia
d'avui i, del demà, no te'n refiïs gaire.»

(Traducció de Toni Moll Camps, Llibre I de les Odes d'Horaci, Quaderns Xibau, IME, Maó) 

El poeta, davant el pas inexorable del temps i de la brevetat de la vida, convida Leucònoe, pseudònim de la seua estimada, a aprofitar el temps, a collir cada dia com el pagès cull els fruits dels arbres, abans que es comencin a marcir. Tot i el missatge aparentment hedonista de l'expressió, el poema, com podeu comprovar, desprèn un regust trist i pessimista, un queixós lament pel pas indefugible i cruel del temps.

Un altre tòpic relacionat amb el sentit general d'aquest poema d'Horaci, TEMPVS FVGIT, «el temps fuig», va ser encunyat de manera magistral per un altre dels cims de la poesia llatina: Virgili, també membre del cercle de Mecenes i autor del poema èpic Eneida, una obra de propaganda política a favor d'August que, tot i aquest fet, no deixa de ser un dels referents d'allò sublim en literatura. A les seues Geòrgiques, III, 284-285 podem llegir:

Sed fugit interea, fugit inreparabile tempus
singula dum capti circumvectamur amore.

«Mentrestant, però, fuig, fuig sense remei el temps,
mentre, captius de l'amor, donam voltes als petits detalls.»

Tornant a Horaci, ara fa uns anyets vaig tenir el privilegi de ser convidat per l'Institut Menorquí d'Estudis a participar a la presentació de la deliciosa traducció que Toni Moll Camps (referent indefugible de la cultura menorquina, nét de Francesc d'Albranca i pare de la poeta Sònia Moll) va fer del llibre I de les Odes d'Horaci. Aquí teniu una part de la meua intervenció en aquella presentació, centrada en la figura del poeta romà i en la tradició poètica de la qual n'és deutor, d'una profunditat cronològica, al meu parer, insospitada:

«Què podríem dir d'Horaci, de qui tantes coses s'han dit i escrit, sense caure en la paràfrasi o la citació dels qui, segurament més i millor informats que jo, ja n'han dit la seua. O sense caure en el panegíric habitual. No és la meua intenció evitar ni una cosa ni l'altra.

Horaci és un nouvingut a Roma, emigrat des del sud d'Itàlia amb son pare, un llibert enriquit que volia que el seu fill rebés l'educació pròpia d'un romà de bona família, viatge a Grècia inclòs, amb la intenció que fes carrera a l'urbs. A Atenes va seguir els estudis habituals per a la joventut romana del moment: literatura, filosofia, retòrica... L'assassinat de Cèsar el va agafar allà amb poc més de vint anys, i va formar part d'aquella joventut que, seduïda pels ideals de la libertas republicana, va rebre en Brutus i els tiranicides com a alliberadors de la república, “els darrers romans” en dirien anys després. Va lluitar al bàndol republicà comandant una legió amb el càrrec de tribú. Dos anys més tard, a la definitiva derrota dels republicans a Filipos, va llençar l'escut —així ho diu ell, emprant el tòpic de la lírica grega— i va donar per acabada la vida militar.

Tornat a Roma, empobrit per mor de les confiscacions que els vencedors havien fet de les propietats dels vençuts, es guanya la vida com a amanuense fins que la seua dedicació a la poesia el posa en contacte, de la mà de Virgili, amb el cercle de Mecenes, director d'allò que podríem anomenar, mutatis mutandis, “ministeri de propaganda” del nou règim instaurat per Octavià, proclamat August, és a dir, “excels”, amb l'anuència d'un Senat segrestat.

¿Com és, idò, que aquell mateix home que havia pres les armes per defensar la llibertat hauria traït els seus ideals de joventut per unir-se al règim despòtic que August pretenia instaurar damunt les ruïnes de la república? La communis opinio fins no fa gaire ha estat aquesta: abraçant la causa d'August, Horaci va donar mostra tant d'intel·ligència pràctica, típicament romana, com de sentit cívic. Cansats de les guerres civils, els romans aspiraven a una pau que, providencialment, els oferia Octavià. I va ser aquesta pau i la política de restauració dels vells valors de la res publica Romana, propiciades per August, allò que va reunir aquell grup de poetes amants de la gloriosa tradició romana, entre els quals hi havia, a més d'Horaci, Virgili, Properci, Vari, els quals van esdevenir, per dir-ho així, els intel·lectuals orgànics del règim a les ordres de Mecenes.

Tenim notícies d'una biografia de Virgili, obra de Suetoni, on llegim:

“Marc Vipsani l'acusava de ser l'inventor, sota les ordres de Mecenes, d'una estranya afectació, ni ampul·losa ni senzilla, sinó feta de paraules comuns i, per açò mateix, amagadores.”¹

Aquest Marc Vipsani no és cap altre que Agripa, company d'armes d'Octavià des dels temps de Juli Cèsar, home fort del règim i rival de Mecenes, i el text ha estat interpretat tradicionalment com una crítica a un hipotètic preciosisme de mal gust de Virgili. Qualsevol que conegui l'obra de Virgili s'haurà demanat açò mateix que jo em deman: ¿mal gust... Virgili? Hi ha qui, altrament, interpreta que Agripa, més amic de Mart que d'Apol·lo, lluny de pretendre exercir de crític literari, quan acusava Virgili, i per extensió Mecenes i els seus protegits, de cacozelia latens² es referiria a una mena de codi secret, a una tècnica d'escriptura críptica al servei d'una conspiració contra el règim d'August. Vist així, gran part de la producció poètica del cercle de Mecenes no serien sinó criptogrames subversius. Hi ha tota una escola d'estudiosos, sobretot francesos, dedicats a desxifrar els suposats arcans dels poetes augustans. Sapere aude, diria Horaci.

No deixa de ser un punt de vista interessant, fins i tot temptador, però d'una sola direcció. I trob que Horaci, tal com se'ns mostra a la seua poesia, és qualsevol cosa excepte un home d'un sol camí. De l'hedonisme del carpe diem³ i el nunc est bibendum⁴ a l'aristotèlica aurea mediocritas⁵; de la proclama patriòtica del dulce et decorum est pro patria mori⁶, al bucòlic, més tost geòrgic, beatus ille⁷, Horaci és, ara estoic, ara epicuri, ara escèptic, fins i tot cínic, de vegades pitagòric, en suma, com a bon romà, eclèctic, ja que ha sabut recollir d'aquí i d'allà el que més li ha convingut; i, també com a bon romà, un home pràctic, ja que ha sabut, en les angoixes, hissar la inflada vela al vent favorable. Podríem dir que vagabundeja per tot amb aquell distanciament benhumorat que distingeix els savis.

En qualsevol cas, poeta àulic o quintacolumnista, què més dóna, si la feracitat del seu enginy ens ha llegat una obra que, juntament amb la d'Homer i amb la de Píndar, amb la de Virgili o amb la d'Ovidi, fa que gran part de la poesia europea posterior no sigui sinó simples notes a peu de pàgina.

Communia verba, deia Suetoni que emprava Horaci. “Paraules comuns” hem traduït abans, tot i que Aulus Gel·li, un recaptador de curiositats del s. II, ja ens va avisar:

“Per tot veim i advertim que en la literatura antiga moltes paraules que avui col·loquialment tenen un sol significat eren ambigües i amb més d'un sentit, de manera que podien significar a la vegada una cosa i la contrària”⁸.

Açò que ha donat peu a la interpretació de la literatura augustana en termes de conspiració d'intel·lectuals compromesos amb la llibertat —l'estructuralisme marxista ja les té, aquestes coses— a mi em dóna peu a xerrar d'allò que realment m'interessa d'Horaci: la poesia. Perquè, ¿què és la poesia sinó dir i no dir a la vegada? I dir més i més i més encara sense dir gaire cosa. És açò que Nietzsche admirava d'Horaci, que fos capaç de produir la màxima energia amb les paraules justes. També Borges acabava la lectura d'Horaci amb desassossec, amb l'estranya sensació de no haver acabat d'endinsar-s'hi. És una de les virtuts de la poesia d'Horaci: que fa que ens demanem per la paraula.

I per tal que ho facem Horaci posa al nostre abast el coneixement de tota la poesia que l'havia precedit. Hem de tenir en compte que la poesia llatina, la literatura llatina, així com la grega, és eminentment imitativa. Imitatio i aemulatio no en són uns procediments més entre d'altres vàlids, sinó l'essència del procediment literari: altrament no hi ha literatura. I quan dic imitació i emulació no estic xerrant d'al·lusions o d'una intertextualitat producte d'una mena de memòria poètica inconscient. El poeta és conscient de quin és el material al seu abast i de quins són els seus models, i aquesta consciència és la garantia de la seua originalitat. És per açò que, quan Horaci diu nunc est bibendum, darrere hi ha Alceu dient νῦν χρῆ μεθύσθην⁹. Quan diu dulce et decorum est pro patria mori, sentim Calí¹⁰ i Tirteu¹¹. Quan es lamenta dient relicta non bene parmula¹², és Alceu qui xerra, i Arquíloc¹³, i Anacreont. Quan canta beatus ille, és Safó¹⁴ qui canta.

Quant a la tècnica, ¿qui ho ha dit, que el poeta és enemic del matemàtic? Hi ha qui ha trobat una mena de construcció geomètrica, quasibé pitagòrica, en l'estructura i en l'ordenació dels seus poemes. Horaci, així mateix, domina amb precisió aritmètica la mètrica grega. Hendecasíl·labs i decasíl·labs alcaics i sàfics, decàmetres jònics, hexàmetres dactílics, senaris, trímetres i dímetres iàmbics, ferecracis, glicònics, asclepiadeus, arquiloqueus, hiponacteus, estrofa sàfica, estrofa alcàica... cap poeta abans d'ell havia emprat tan aclaparadora varietat de metres i estrofes, i mai ningú ho tornarà a fer.

La imitatio, la μίμησις, en mans d'Ηoraci és una apel·lació a la memòria que fa que ens sentim identificats en el poema i que fa que, en darrer terme, ens purifiqui l'ànima. En açò Horaci és un mestre: la ποικιλία, l'exuberància de recursos, el preciosisme formal, el domini i l'estimació de la tradició que, en definitiva, és una crida a la memòria, fan d'ell una fita indefugible en un continuum que, a través de Catul, Cal·límac, Safó, Alceu, Anacreont, Arquíloc, Píndar, Homer, i tants altres avantpassats del cant, ens condueix a aquells primers homes que, al voltant dels primers focs, van sentir néixer el mite, la matèria poètica pura, i van començar a ballar la dansa de la poesia. Encara en podem veure l'ombra a les parets d'aquesta caverna.

I encara ens arriba la música. Que, com aquell Amfió que, amb el seu cant, era capaç de moure les pedres que havien de ser fonaments i murs de l'alta ciutadella de Tebes, o com aquell Orfeu, que amansia el feram i feia ballar el boscatge al compàs de la lira, Horaci fou, sobretot, músic, i és la seua música allò que va conquistar l'ànima del seu públic, i encara ho fa. I és que, tot i que la ciència ho ignori, ja va dir Pitàgores que és llei que regeix natura que les esferes celestes obeeixen la música, i no poden fer altrament. Només hem de trobar l'harmonia, com va fer Horaci, i l'univers ens anirà darrere.»

I trob que en teniu prou per al cap de setmana. Esper haver pogut encendre ni que sigui una petita espurna de la passió per la poesia que a tot estudiant d'Humanitats hom li hauria de pressuposar.

PLAVDITE, que diuen que va ser la darrera paraula que va pronunciar August quan va arribar al final de la breu comèdia.

1 Donat, Vita Vergili, 185-188; M. Vipsanius a Maecenate eum suppositum appellabat, novae cacozeliae repertorem, non tumidae nec exilis, sed ex communibus verbis, atque ideo latentis.

2 “Afectació amagadora”

3 Carm. I, 11, 8; “cull el dia”

4 Carm. I, 37, 1; “ara cal beure”

5 Carm. II, 10, 5; “l'auri terme mig”

6 Carm. III, 2, 13; “ és dolç i decorós morir per la pàtria”

7 Ep. II, 1; “feliç aquell”

8 Noctes Atticae, XII, 9, 1; “Est plurifariam videre atque animadvertere in veteribus scriptis pleraque vocabula, quae nunc in sermonibus vulgi unam certamque rem demonstrent, ita fuisse media et communia, ut significare et capere possent duas inter se res contrarias.”

9 Fr. 332 V. “Ara cal emborratxar-se”

10 T Stob. IV 10, 12; τιμῆέν τε γάρ ἐστι καὶ ἀγλαὸν ἀνδρὶ μάχεσθαι / γῆς πέρι καὶ παίδων κουριδίης τ'ἀλόχου. “Que és honorable i bell que un home lluiti per la terra i pels fills i per l'esposa legítima”

11 Fr. 10, 1-2; τεθνάμεναι γὰρ καλὸν ἐνὶ προμάχοισι πεσόντα / ἄνδρ'ἀγαθὸν περὶ ᾗ πατρίδι μαρνάμενον. “Que és bell que mori caient en primera fila un home honorable lluitant per la terra dels pares”

12 Carm. II, 7, 10; “abandonat l'escut a desgrat”

13 Fr. 6 D.: ἀσπίδι μὲν Σαίων τις ἀγάλλεται, ἣν παρὰ θάμνῳ / ἔντος ἀμώμητον κάλλιπον οὐκ ἐθέλων. “Un dels sais s'adorna amb el meu escut, arma irreprotxable que devora una mata vaig amollar a contracor”

14 Fr. 31 P., 1; φαίνεταί μοι κῆνος ἴσος θέοισιν. “Em sembla aquell un d'igual als déus”