CARPE DIEM

Com que ahir em vaig enredar i no vaig tenir temps de publicar res, aquí teniu l'entrada que vos devia.

Les dues vinyetes d'avui també pertanyen al n. 11 de la col·lecció, L'escut arvern (Le Bouclier Arverne, 1968). Com podeu veure, aquest episodi és ple de citacions i frases llatines.

La primera de les vinyetes que presentam avui apareix a la pàgina 31. Coquelus, el legionari que, aprofitant la foscor de la nit, havia robat l'escut de Vercingètorix fa memòria de com el va perdre jugant amb un legionari de nom Marcus Perrus:

La frase DIEM PERDIDI, «he perdut el dia», és una citació de Suetoni (70 dC-126 dC), De vita Caesarum (Sobre la vida dels Cèsars), una obra de començaments del segle II dC on l'autor, contemporani dels emperadors Trajà i Adrià, de qui va ser amic fins que va caure en desgràcia, fa un repàs a les biografies de dotze Cèsars, des de Juli Cèsar (100 aC-44 aC) fins a Domicià (51 dC-96 dC). L'historiador posa aquestes paraules en boca de l'emperador Titus (8.1):

Natura autem beniuolentissimus, cum ex instituto Tiberi omnes dehinc Caesares beneficia a superioribus concessa principibus aliter rata non haberent, quam si eadem isdem et ipsi dedissent, primus praeterita omnia uno confirmauit edicto nec a se peti passus est. in ceteris uero desideriis hominum obstinatissime tenuit, ne quem sine spe dimitteret; quin et admonentibus domesticis, quasi plura polliceretur quam praestare posset, non oportere ait quemquam a sermone principis tristem discedere; atque etiam recordatus quondam super cenam, quod nihil cuiquam toto die praestitisset, memorabilem illam meritoque laudatam uocem edidit: 'amici, diem perdidi.'

«Era de natural extremadament generós, ja que, encara que tots els Cèsars, des que Tiberi ho disposés així, consideraven derogats els privilegis concedits pels emperadors anteriors, tret que ells mateixos atorguessin els mateixos favors a les mateixes persones, ell va ser el primer que, sense esperar que ningú li demanés, va confirmar en un sol edicte tots els anteriors privilegis. Pel que fa a la resta de peticions que la gent li feia, va procurar amb el màxim interès que ningú marxés de la seva presència sense esperances d'aconseguir-les. Més encara, quan el personal al seu servei li va advertir que prometia més del que realment podia concedir, va contestar que ningú havia de partir trist d'una entrevista amb l'emperador. Una vegada, fent memòria durant el sopar que al llarg del dia no havia fet cap favor a ningú, va pronunciar aquella memorable i merescudament encomiada dita: 'Amics, he perdut el dia'.»

L'expressió sol ser utilitzada per animar a aprofitar el temps. En aquest sentit, té relació amb l'expressió utilitzada en la vinyeta que presentarem a continuació, també de L'escut arvern, que apareix a la pàgina 30, on podem veure Astèrix i Obèlix entrant al despatx de Coquelus, anys després del robatori de l'escut. L'antic legionari és ara un home de negocis d'èxit, i els gals li fan fer memòria dels fets, per tal de seguir la investigació sobre la ubicació actual de l'escut:

L'expressió CARPE DIEM, «cull el dia», coneguda avui per tots els estudiants de literatura del món occidental com a tòpic literari, prové d'un vers d'Horaci (65 aC-8 aC), poeta romà de l'època d'August, pertanyent al cercle d'intel·lectuals orgànics reunits per Mecenes per tal de lloar les bondats del règim. A Horaci, Odes, I, 11 podem llegir:

Tu ne quaeseris, scire nefas, quem mihi, quem tibi
finem di dederint, Leuconoe, nec Babilonios
temptaris numeros. Vt melius, quidquid erit, pati.
Seu pluris hiemes seu tribuit Iuppiter ultimam,
quae nunc oppositis debilitat pumicibus mare
Tyrrhenum: sapias, vina liques et spatio brevi
spem longam reseces. Dum loquimur, fugerit invida
aetas: carpe diem quam minimum credula postero.

«No preguntessis pas —no és bo saber-ho— quina
fi, a tu i a mi, Leucònoe, ens tenen reservada
els déus, ni escrutis mai els càlculs babilonis.
Com és millor sofrir tot allò que  esdevingui!
Tant si et resten nombrosos hiverns, com si és el d'ara,
mentre la mar Tirrena escomet, furiosa,
els esculls, el darrer que Júpiter t'atorga,
tingues seny: filtra els vins i, de tan curta vida,
duradores gaubances no n'esperis. Les hores
envejoses ens fugen, tot parlant. Cull el dia
d'avui i, del demà, no te'n refiïs gaire.»

(Traducció de Toni Moll Camps, Llibre I de les Odes d'Horaci, Quaderns Xibau, IME, Maó) 

El poeta, davant el pas inexorable del temps i de la brevetat de la vida, convida Leucònoe, pseudònim de la seua estimada, a aprofitar el temps, a collir cada dia com el pagès cull els fruits dels arbres, abans que es comencin a marcir. Tot i el missatge aparentment hedonista de l'expressió, el poema, com podeu comprovar, desprèn un regust trist i pessimista, un queixós lament pel pas indefugible i cruel del temps.

Un altre tòpic relacionat amb el sentit general d'aquest poema d'Horaci, TEMPVS FVGIT, «el temps fuig», va ser encunyat de manera magistral per un altre dels cims de la poesia llatina: Virgili, també membre del cercle de Mecenes i autor del poema èpic Eneida, una obra de propaganda política a favor d'August que, tot i aquest fet, no deixa de ser un dels referents d'allò sublim en literatura. A les seues Geòrgiques, III, 284-285 podem llegir:

Sed fugit interea, fugit inreparabile tempus
singula dum capti circumvectamur amore.

«Mentrestant, però, fuig, fuig sense remei el temps,
mentre, captius de l'amor, donam voltes als petits detalls.»

Tornant a Horaci, ara fa uns anyets vaig tenir el privilegi de ser convidat per l'Institut Menorquí d'Estudis a participar a la presentació de la deliciosa traducció que Toni Moll Camps (referent indefugible de la cultura menorquina, nét de Francesc d'Albranca i pare de la poeta Sònia Moll) va fer del llibre I de les Odes d'Horaci. Aquí teniu una part de la meua intervenció en aquella presentació, centrada en la figura del poeta romà i en la tradició poètica de la qual n'és deutor, d'una profunditat cronològica, al meu parer, insospitada:

«Què podríem dir d'Horaci, de qui tantes coses s'han dit i escrit, sense caure en la paràfrasi o la citació dels qui, segurament més i millor informats que jo, ja n'han dit la seua. O sense caure en el panegíric habitual. No és la meua intenció evitar ni una cosa ni l'altra.

Horaci és un nouvingut a Roma, emigrat des del sud d'Itàlia amb son pare, un llibert enriquit que volia que el seu fill rebés l'educació pròpia d'un romà de bona família, viatge a Grècia inclòs, amb la intenció que fes carrera a l'urbs. A Atenes va seguir els estudis habituals per a la joventut romana del moment: literatura, filosofia, retòrica... L'assassinat de Cèsar el va agafar allà amb poc més de vint anys, i va formar part d'aquella joventut que, seduïda pels ideals de la libertas republicana, va rebre en Brutus i els tiranicides com a alliberadors de la república, “els darrers romans” en dirien anys després. Va lluitar al bàndol republicà comandant una legió amb el càrrec de tribú. Dos anys més tard, a la definitiva derrota dels republicans a Filipos, va llençar l'escut —així ho diu ell, emprant el tòpic de la lírica grega— i va donar per acabada la vida militar.

Tornat a Roma, empobrit per mor de les confiscacions que els vencedors havien fet de les propietats dels vençuts, es guanya la vida com a amanuense fins que la seua dedicació a la poesia el posa en contacte, de la mà de Virgili, amb el cercle de Mecenes, director d'allò que podríem anomenar, mutatis mutandis, “ministeri de propaganda” del nou règim instaurat per Octavià, proclamat August, és a dir, “excels”, amb l'anuència d'un Senat segrestat.

¿Com és, idò, que aquell mateix home que havia pres les armes per defensar la llibertat hauria traït els seus ideals de joventut per unir-se al règim despòtic que August pretenia instaurar damunt les ruïnes de la república? La communis opinio fins no fa gaire ha estat aquesta: abraçant la causa d'August, Horaci va donar mostra tant d'intel·ligència pràctica, típicament romana, com de sentit cívic. Cansats de les guerres civils, els romans aspiraven a una pau que, providencialment, els oferia Octavià. I va ser aquesta pau i la política de restauració dels vells valors de la res publica Romana, propiciades per August, allò que va reunir aquell grup de poetes amants de la gloriosa tradició romana, entre els quals hi havia, a més d'Horaci, Virgili, Properci, Vari, els quals van esdevenir, per dir-ho així, els intel·lectuals orgànics del règim a les ordres de Mecenes.

Tenim notícies d'una biografia de Virgili, obra de Suetoni, on llegim:

“Marc Vipsani l'acusava de ser l'inventor, sota les ordres de Mecenes, d'una estranya afectació, ni ampul·losa ni senzilla, sinó feta de paraules comuns i, per açò mateix, amagadores.”¹

Aquest Marc Vipsani no és cap altre que Agripa, company d'armes d'Octavià des dels temps de Juli Cèsar, home fort del règim i rival de Mecenes, i el text ha estat interpretat tradicionalment com una crítica a un hipotètic preciosisme de mal gust de Virgili. Qualsevol que conegui l'obra de Virgili s'haurà demanat açò mateix que jo em deman: ¿mal gust... Virgili? Hi ha qui, altrament, interpreta que Agripa, més amic de Mart que d'Apol·lo, lluny de pretendre exercir de crític literari, quan acusava Virgili, i per extensió Mecenes i els seus protegits, de cacozelia latens² es referiria a una mena de codi secret, a una tècnica d'escriptura críptica al servei d'una conspiració contra el règim d'August. Vist així, gran part de la producció poètica del cercle de Mecenes no serien sinó criptogrames subversius. Hi ha tota una escola d'estudiosos, sobretot francesos, dedicats a desxifrar els suposats arcans dels poetes augustans. Sapere aude, diria Horaci.

No deixa de ser un punt de vista interessant, fins i tot temptador, però d'una sola direcció. I trob que Horaci, tal com se'ns mostra a la seua poesia, és qualsevol cosa excepte un home d'un sol camí. De l'hedonisme del carpe diem³ i el nunc est bibendum⁴ a l'aristotèlica aurea mediocritas⁵; de la proclama patriòtica del dulce et decorum est pro patria mori⁶, al bucòlic, més tost geòrgic, beatus ille⁷, Horaci és, ara estoic, ara epicuri, ara escèptic, fins i tot cínic, de vegades pitagòric, en suma, com a bon romà, eclèctic, ja que ha sabut recollir d'aquí i d'allà el que més li ha convingut; i, també com a bon romà, un home pràctic, ja que ha sabut, en les angoixes, hissar la inflada vela al vent favorable. Podríem dir que vagabundeja per tot amb aquell distanciament benhumorat que distingeix els savis.

En qualsevol cas, poeta àulic o quintacolumnista, què més dóna, si la feracitat del seu enginy ens ha llegat una obra que, juntament amb la d'Homer i amb la de Píndar, amb la de Virgili o amb la d'Ovidi, fa que gran part de la poesia europea posterior no sigui sinó simples notes a peu de pàgina.

Communia verba, deia Suetoni que emprava Horaci. “Paraules comuns” hem traduït abans, tot i que Aulus Gel·li, un recaptador de curiositats del s. II, ja ens va avisar:

“Per tot veim i advertim que en la literatura antiga moltes paraules que avui col·loquialment tenen un sol significat eren ambigües i amb més d'un sentit, de manera que podien significar a la vegada una cosa i la contrària”⁸.

Açò que ha donat peu a la interpretació de la literatura augustana en termes de conspiració d'intel·lectuals compromesos amb la llibertat —l'estructuralisme marxista ja les té, aquestes coses— a mi em dóna peu a xerrar d'allò que realment m'interessa d'Horaci: la poesia. Perquè, ¿què és la poesia sinó dir i no dir a la vegada? I dir més i més i més encara sense dir gaire cosa. És açò que Nietzsche admirava d'Horaci, que fos capaç de produir la màxima energia amb les paraules justes. També Borges acabava la lectura d'Horaci amb desassossec, amb l'estranya sensació de no haver acabat d'endinsar-s'hi. És una de les virtuts de la poesia d'Horaci: que fa que ens demanem per la paraula.

I per tal que ho facem Horaci posa al nostre abast el coneixement de tota la poesia que l'havia precedit. Hem de tenir en compte que la poesia llatina, la literatura llatina, així com la grega, és eminentment imitativa. Imitatio i aemulatio no en són uns procediments més entre d'altres vàlids, sinó l'essència del procediment literari: altrament no hi ha literatura. I quan dic imitació i emulació no estic xerrant d'al·lusions o d'una intertextualitat producte d'una mena de memòria poètica inconscient. El poeta és conscient de quin és el material al seu abast i de quins són els seus models, i aquesta consciència és la garantia de la seua originalitat. És per açò que, quan Horaci diu nunc est bibendum, darrere hi ha Alceu dient νῦν χρῆ μεθύσθην⁹. Quan diu dulce et decorum est pro patria mori, sentim Calí¹⁰ i Tirteu¹¹. Quan es lamenta dient relicta non bene parmula¹², és Alceu qui xerra, i Arquíloc¹³, i Anacreont. Quan canta beatus ille, és Safó¹⁴ qui canta.

Quant a la tècnica, ¿qui ho ha dit, que el poeta és enemic del matemàtic? Hi ha qui ha trobat una mena de construcció geomètrica, quasibé pitagòrica, en l'estructura i en l'ordenació dels seus poemes. Horaci, així mateix, domina amb precisió aritmètica la mètrica grega. Hendecasíl·labs i decasíl·labs alcaics i sàfics, decàmetres jònics, hexàmetres dactílics, senaris, trímetres i dímetres iàmbics, ferecracis, glicònics, asclepiadeus, arquiloqueus, hiponacteus, estrofa sàfica, estrofa alcàica... cap poeta abans d'ell havia emprat tan aclaparadora varietat de metres i estrofes, i mai ningú ho tornarà a fer.

La imitatio, la μίμησις, en mans d'Ηoraci és una apel·lació a la memòria que fa que ens sentim identificats en el poema i que fa que, en darrer terme, ens purifiqui l'ànima. En açò Horaci és un mestre: la ποικιλία, l'exuberància de recursos, el preciosisme formal, el domini i l'estimació de la tradició que, en definitiva, és una crida a la memòria, fan d'ell una fita indefugible en un continuum que, a través de Catul, Cal·límac, Safó, Alceu, Anacreont, Arquíloc, Píndar, Homer, i tants altres avantpassats del cant, ens condueix a aquells primers homes que, al voltant dels primers focs, van sentir néixer el mite, la matèria poètica pura, i van començar a ballar la dansa de la poesia. Encara en podem veure l'ombra a les parets d'aquesta caverna.

I encara ens arriba la música. Que, com aquell Amfió que, amb el seu cant, era capaç de moure les pedres que havien de ser fonaments i murs de l'alta ciutadella de Tebes, o com aquell Orfeu, que amansia el feram i feia ballar el boscatge al compàs de la lira, Horaci fou, sobretot, músic, i és la seua música allò que va conquistar l'ànima del seu públic, i encara ho fa. I és que, tot i que la ciència ho ignori, ja va dir Pitàgores que és llei que regeix natura que les esferes celestes obeeixen la música, i no poden fer altrament. Només hem de trobar l'harmonia, com va fer Horaci, i l'univers ens anirà darrere.»

I trob que en teniu prou per al cap de setmana. Esper haver pogut encendre ni que sigui una petita espurna de la passió per la poesia que a tot estudiant d'Humanitats hom li hauria de pressuposar.

PLAVDITE, que diuen que va ser la darrera paraula que va pronunciar August quan va arribar al final de la breu comèdia.

1 Donat, Vita Vergili, 185-188; M. Vipsanius a Maecenate eum suppositum appellabat, novae cacozeliae repertorem, non tumidae nec exilis, sed ex communibus verbis, atque ideo latentis.

2 “Afectació amagadora”

3 Carm. I, 11, 8; “cull el dia”

4 Carm. I, 37, 1; “ara cal beure”

5 Carm. II, 10, 5; “l'auri terme mig”

6 Carm. III, 2, 13; “ és dolç i decorós morir per la pàtria”

7 Ep. II, 1; “feliç aquell”

8 Noctes Atticae, XII, 9, 1; “Est plurifariam videre atque animadvertere in veteribus scriptis pleraque vocabula, quae nunc in sermonibus vulgi unam certamque rem demonstrent, ita fuisse media et communia, ut significare et capere possent duas inter se res contrarias.”

9 Fr. 332 V. “Ara cal emborratxar-se”

10 T Stob. IV 10, 12; τιμῆέν τε γάρ ἐστι καὶ ἀγλαὸν ἀνδρὶ μάχεσθαι / γῆς πέρι καὶ παίδων κουριδίης τ'ἀλόχου. “Que és honorable i bell que un home lluiti per la terra i pels fills i per l'esposa legítima”

11 Fr. 10, 1-2; τεθνάμεναι γὰρ καλὸν ἐνὶ προμάχοισι πεσόντα / ἄνδρ'ἀγαθὸν περὶ ᾗ πατρίδι μαρνάμενον. “Que és bell que mori caient en primera fila un home honorable lluitant per la terra dels pares”

12 Carm. II, 7, 10; “abandonat l'escut a desgrat”

13 Fr. 6 D.: ἀσπίδι μὲν Σαίων τις ἀγάλλεται, ἣν παρὰ θάμνῳ / ἔντος ἀμώμητον κάλλιπον οὐκ ἐθέλων. “Un dels sais s'adorna amb el meu escut, arma irreprotxable que devora una mata vaig amollar a contracor”

14 Fr. 31 P., 1; φαίνεταί μοι κῆνος ἴσος θέοισιν. “Em sembla aquell un d'igual als déus”

AVDACES FORTVNA IVVAT

SALVETE OMNES, CARAE DISCIPVLAE CARIQVE DISCIPVLI.

Avui tornam al n. 11 de la col·lecció, L'escut arvern (Le Bouclier Arverne, 1968), aquell episodi on Astèrix i Obèlix cerquen l'escut de Vercingètorix, el cap de l'exèrcit gal que es va enfrontar a les legions de Juli Cèsar a la batalla d'Alèsia.

 

Aprofitarem per fer un repassó d'història.

La guerra de la Gàl·lia va ser la campanya de subjugació dels pobles de les regions que constitueixen l’actual França (a excepció de la part sud, és a dir, de la Gàl·lia Narbonense, ja sota domini romà des de l'any 121 aC), l'actual Bèlgica, l'actual Luxemburg i de part de les actuals Suïssa, Països Baixos i Alemanya, duta a terme per Gaius Iulius Caesar, Gai Juli Cèsar, de l'any 58 a l'any 50 aC. Aquesta llarga campanya militar va ser narrada per ell mateix a la seua obra Comentarii de bello Gallico (Comentaris sobre la guerra gàl·lica, coneguda col·loquialment com La guerra de les Gàl·lies) que encara avui és la principal font d’aquells esdeveniments. 

Tot i que Cèsar presenta la invasió de la Gàl·lia com una acció preventiva en defensa de Roma i els seus aliats gals contra tribus gal·les hostils, molts estudiosos consideren que va ser una guerra de conquesta premeditada i buscada per ell, mitjançant la qual va pretendre augmentar-ne el poder i el prestigi

Durant el seu consolat (59 aC), Cèsar va obtenir, mitjançant la lex Vatinia de provinciis Caesaris, el proconsolat de les províncies de la Gàl·lia Cisalpina i d'Il·líria per cinc anys, i el comandament d’un exèrcit format per tres legions. Poc després, un senatusconsultum (decret del Senat) també va afegir el de la Gàl·lia Narbonense, juntament amb el comandament de la legió X. Un procònsol era, de facto, el governador d'una província romana, i rebia aquest nom pel fet que gaudia de poder consular, és a dir, capacitat legislativa, administrativa i judicial, juntament amb el comandament militar de la província.

Quan Cèsar va arribar a la Gàl·lia Narbonense amb les seues tropes, va trobar una terra habitada no només pels celtes, que ocupaven la major part del territori, i pels belgues (un poble mixt de celtes i germànics que, a partir del 200 aC, havien ocupat la zona nord-oriental de la Gàl·lia), sinó també per altres pobles, com ara els lígurs i els rètics de la zona sud-oriental i els aquitans al sud-oest. El propi Cèsar en fa una descripció geogràfica i etnogràfica al començament de l'obra:

Gallia est omnis divisa in partes tres, quarum unam incolunt Belgae, aliam Aquitani, tertiam qui ipsorum lingua Celtae, nostra Galli appellantur. Hi omnes lingua, institutis, legibus inter se differunt.

"La Gàl·lia, tota ella, està dividida en tres parts, una de les quals l'habiten els belgues, un altra els aquitans, i la tercera els qui s'anomenen celtes en la seua pròpia llengua, i en la nostra, gals. Tots ells tenen una llengua, unes institucions i unes lleis diferents."


Una migració massiva dels helvètics va proporcionar a Cèsar el pretext per entrar amb les seues legions a la Gàl·lia. L'any 58 aC Cèsar es trobava encara a Roma, quan es va assabentar que els helvètics es preparaven per emigrar a les regions occidentals de la Gàl·lia, amb la intenció de creuar el territori de la Gàl·lia Narbonense. El pas de tot un poble dins de la província romana hauria causat enormes danys i hauria pogut empènyer els al·lòbrogs, que vivien en aquesta zona, a rebel·lar-se contra el domini romà. A més, els territoris abandonats pels helvètics podrien haver estat ocupats per pobles germànics, que haurien esdevingut així veïns perillosos i hostils als romans.

L'any 58 aC es va dur a terme la campanya contra els helvètics, que Cèsar va aprofitar per annexionar els territoris dels edus i els sequans, al nord de la Gàl·lia Narbonense. 

 
Durant l'any 57 aC va dirigir les legions contra els belgues, annexionant els territoris entre el riu Rin i el riu Sena. 

L'any 56 aC es produeix la rebel·lió de les tribus cèltiques de l'Atlàntic, juntament amb la rebel·lió dels aquitans. 

L'any 55 aC es produeix la campanya contra els germànics, que van forçar Cèsar a travessar el Rin per enfrontar-s'hi. Durant aquesta campanya, crescut per les victòries contra els germànics, Cèsar decideix atacar Britània amb vuitanta naus i dues legions (uns 12.000 homes), però la resistència dels britans, que s'havien organitzat gràcies a l'avís dels espies que tenien al continent, i l'arribada de l'hivern el van obligar a tornar a la Gàl·lia amb les legions, que es van instal·lar al territori dels belgues a passar l'hivern. Abans de tornar a Roma, va ordenar als seus legats que durant l’hivern construïssin el major nombre de naus possibles i reparassin les antigues, disposant que les noves naus fossin més baixes i més amples que les que solien ser utilitzades al mar Mediterrani, per tal de resistir millor les onades de l’oceà. Tornat a Roma, es van decretar vint dies de celebració en honor seu.

L'any 54 aC es produeix la segona expedició a Britània, amb les naus que les legions havien construït durant l'hivern. Vuit-centes naus, carregades amb cinc legions (uns 30.000 homes), van partir de Portus Itius, desembarcant a prop de l'actual Dover, on ja ho havien fet la campanya anterior. En arribar l'hivern, tot i que no havia obtingut cap nova conquesta territorial a Britània, havia aconseguit terroritzar els britans. Alhora va aconseguir una sèrie de clients (deutors) que havien de dur aquesta regió a l’àmbit d’influència de Roma, a més de vantar-se de ser el primer romà que es va cobrir de glòria per haver creuat el mar del Nord amb les seves legions. D’aquí van sorgir aquells vincles comercials i diplomàtics que obriran el camí cap a la conquesta romana de Britània per part de l'emperador Claudi, l'any 43 dC.

Ja a les darreries de l'any 54 aC s'havien produït una sèrie de revoltes de diferents tribus gal·les: els trèvers, els senons i els carnuts. César, arran d'aquests esdeveniments, s’havia convençut definitivament que l’any següent hauria de reprendre la iniciativa i dur a terme una campanya punitiva al nord de la Gàl·lia, per evitar un aixecament general. Així, l'any 53 aC els trèvers van decidir buscar aliats entre els germànics, amb els qui van intercanviar ostatges i garanties mútues, i també entre els eburons, els nervis i els atuàtucs. Al mateix temps, al front occidental, els senons i els carnuts van acordar amb les tribus veïnes rebel·lar-se contra el poder romà.

Després d'haver estat assabentat d'aquests fets, Cèsar va dirigir quatre legions al territori dels nervis. Arribats als seus territoris, després de capturar una gran quantitat de bestiar i homes, a més d'haver arrasat els camps de blat, va forçar els gals  a la rendició i al lliurament d’ostatges. Posteriorment es va dirigir cap a l'oest, contra els carnuts i els senons, als quals també va derrotar. El cap dels senons va ser decapitat, com a advertiment a la resta la Gàl·lia. Posteriorment va tornar al nord, on va derrotar els trèvers i els menapis i va travessar el Rin per segona vegada. Posteriorment es va produir l'episodi més esfereïdor de tota la campanya: l'extermini total dels eburons.

El darrer episodi de la guerra de les Gàl·lies va ser la revolta gal·la que va esclatar l'any 52 aC, encapçalada pel cap dels arverns, Vercingètorix, al voltant del qual es reunien les tribus de la Gàl·lia central, a excepció dels lingons i els rems, aliats dels romans. Fins i tot els edus, que sempre havien estat aliats dels romans, s'hi van unir a la rebel·lió contra Cèsar, que es va trobar davant d’un enemic formidable, tant per la contundència numèrica del seu exèrcit (uns 80.000 homes), com per la tàctica i l'estratègia de Vercingètorix, que havia servit durant un temps a la cavalleria aliada de Roma i, per tant, coneixia les tàctiques de les legions. L'exèrcit gal fins i tot va infligir una derrota humiliant a les legions de Cèsar a la batalla de Gergòvia, però no va poder evitar la derrota definitiva a la batalla d'Alèsia, després d'un setge de més d'un mes. 

És molt difícil fer un càlcul precís de les dimensions dels exèrcits i el nombre de pèrdues humanes en aquesta batalla definitiva. Aquestes magnituds van ser una arma de propaganda potent per a Cèsar i la seua ambició de poder a Roma, i, per tant, són sospitoses. L’únic fet cert és, com diu el propi Cèsar, que cada legionari va rebre un gal com a esclau (cosa que significa 45.000 gals) i que fins a 20.000 edus i arverns van ser alliberats. Tenint en compte les xifres dels assetjats que van romandre vius (uns 65.000), es pot deduir que durant els enfrontaments que van tenir lloc durant el mes llarg del setge, podrien haver perdut la vida al voltant dels 15.000 gals. El final d’Alèsia va ser el final de la resistència de les tribus de la Gàl·lia.

 Lionel-Noël Royer (1899) Vercingetorix jette ses armes aux pieds de Jules César

Durant l'any següent, el 51 aC, es van reproduir petites revoltes de diferents tribus, que van ser fàcilment controlades pels exèrcits de Cèsar, que l'any 50 aC va donar per acabada la conquesta de tota la Gàl·lia.

I vosaltres tal vegada vos demanareu, i n'Astèrix què? Idò, segons René Goscinny, guionista del còmic: 

Som a l’any 50 abans de Jesucrist. Tota la Gàl·lia està ocupada pels romans. Tota? No! Un llogaret poblat per irreductibles gals resisteix encara i sempre a l’invasor.

Bé, i després d'aquesta "breu" introducció històrica, la citació llatina d'avui:

Com ja he dit, aquesta vinyeta apareix al n. 11 de la col·lecció, L'escut arvern, concretament a la pàgina 15, i conté dues citacions, una correcta i un altra incorrecta. La primera d'elles és VADE RETRO, "fes-te enrere", treta de l'evangeli de Marc (8:33):

qui conversus et videns discipulos suos comminatus est Petro dicens vade retro me Satana quoniam non sapis quae Dei sunt sed quae sunt hominum. (Vulgata Latina)

Aquesta és la versió de la Vulgata Latina de sant Jeroni, que va traduir l'original grec conegut com Septuaginta (Versió dels setanta):

ὁ δὲ ἐπιστραφεὶς καὶ ἰδὼν τοὺς μαθητὰς αὐτοῦ ἐπετίμησεν Πέτρῳ καὶ λέγει Ὕπαγε ὀπίσω μου, Σατανᾶ, ὅτι οὐ φρονεῖς τὰ τοῦ θεοῦ ἀλλὰ τὰ τῶν ἀνθρώπων.

«I ell, girant-se i veient els seus diexebles, va retreure en Pere i va dir: "fes-te enrere de jo, Satanàs, perquè no entens les coses de Déu, sinó les coses dels homes". »

Avui s'utilitza l'expressió quan ens trobam davant qualque situació o persona desagradable, per expressar el nostre rebuig.

La segona citació, que vos he dit que és incorrecta, és una versió d'una citació de l'Eneida, on podem llegir AVDENTIS FORTVNA IVVAT, "la (deessa) Fortuna ajuda els agosarats". Ja sabeu que l'Eneida és un poema èpic de Virgili. La citació la podem trobar a Eneida, X, 284: 

Haud tamen audaci Turno fiducia cessit

litora praecipere et venientis pellere terra.

ultro animos tollit dictis atque increpat ultro

“Quod votis optastis, adest, perfringere dextra;

in manibus Mars ipse viris. Nunc coniugis esto

quisque suae tectique memor, nunc magna referto

facta, patrum laudes. Ultro occurramus ad undam,

dum trepidi egressisque labant vestigia prima.

Audentis Fortuna iuvat,”

haec ait et secum versat, quos ducere contra

vel quibus obsessos possit concredere muros.

«Però, malgrat tot, l'audaç Turn no perd la confiança d'ocupar primer les riberes i d'allunyar de terra els qui arriben. Aixeca encara més els ànims amb les seves paraules i crida encara més: " Ha arribat l'ocasió de fer allò que reclamàveu amb vots: destrossar-los amb els vostres braços. Els valens tenen a les mans el mateix Mart. Ara que cadascú es recordi de la muller i de la casa, que faci memòria de les gestes grandioses, de la glòria dels avantpassats. Correguem tot seguit cap a l'aigua, mentre ells, neguitosos amb els desembarcament, fan els primers passos vacil·lants. La Fortuna afavoreix els audaços." Això diu, i rumia qui podrà endur-se'n per atacar i a qui pot confiar el setge dels murs.»

(Traducció de Joan Bellés, Virgili (1998) Eneida, Editorial Empúries, Barcelona )

Aquest passatge s'inscriu en la guerra d'Eneas i els troians contra els  rútuls, una tribu encapçalada per Turn, que havia estat promès amb Lavínia, la filla del rei Llatí, amb la qual finalment es casaria l'heroi troià, després de derrotar i matar Turn. Recordau que un antic oracle li havia vaticinat a Llatí que hauria de casar la seua filla amb un estranger arribat d'enfora. Quan Eneas arriba al Laci, el rei recorda l'oracle i, tot i que ja havia promès la ma de Lavínia a Turn, li ofereix a Eneas, la qual cosa provoca la guerra entre tots dos.

L'expressió AVDENTIS FORTVNA IVVAT és la versió "culti" de l'expressió col·loquial "qui no s'arrisca, no pisca".

Bé, i per avui trob que en teniu prou.

CVRATE VT VALEATIS!

Més de deu anys després...

Més de deu anys en fa, que no actualitzàvem aquest bloc. D'ençà moltes coses han canviat, entre d'altres la meua situació laboral i el meu centre de treball, que actualment és l'IES Josep Maria Quadrado, de Ciutadella de Menorca. D'ençà, deu promocions d'alumnes de batxillerat de Ferreries i Ciutadella de Menorca han passat per les meues classes de llatí i grec, alumnes a les quals no puc estar més agraït (si visitau l'entrada anterior, de 23 d'octubre de 2009, de ben segur que les alumnes de 1r de batxi reconeixereu qualcú que avui ronda per l'insti, ara com a profe -em sap greu Gemma, però en aquell temps la protecció de dades era bastant més laxa que avui, i allà sortiu totes a cara descoberta!).

La situació actual m'ha fet decidir-me a tornar a aquesta seu de reflexions personals compartides, amb la intenció de fer més lleuger el vostre confinament (sí, a vosaltres, alumnes d'Humanitats de l'IES Josep M. Quadrado, que en sou les destinatàries).

Avui començam un seguit d'entrades dedicades René Goscinny (STTL) i Albert Uderzo (STTL), creadors d'un dels meus millor records d'infantesa: els còmics d'Astèrix i Obèlix. Com sabeu, ahir n'Albert Uderzo va haver de pagar a Caront i travessar l'Estígia, per tal d'arribar, com no podria ser de cap altra manera, als Camps Elisis, on de ben segur s'hi trobarà amb el seu company René, per tal de delitar els afortunats amb noves aventures dels nostres gals rebels favorits.

Aquesta sèrie d'entrades ha de fer un reconeixement a la principal font que empraré, Bernard-Pierre Molin (2016) Asterix. Les citations latines expliquées, Hachette. I emprarem la versió castellana d'Isabel Soto i Xavier Senín, Astérix. Las citas latinas explicadas, publicada per Editorial Bruño l'any 2018, de la qual recoman vivament la compra (també la podeu trobar en català). Esper que les editorials i els autors (sí, els traductors també en són, d'autors), així com els propietaris del © siguin conscients que açò només pretén ser un sentit homenatge als autors de la sèrie i també als divulgadors, a qui els asterixfrikies hem de fer un sincer reconeixement.

"Al lío", idò...

La citació d'avui apareix a la pàgina 40 del n. 17 de la col·lecció, La residència dels déus (Le Domaine des Dieux, 1971), que manté la vigència a l’actualitat, ja que el tema tractat és la gentrificació i la turistificació: Cèsar, per tal de doblegar la voluntat de resistència dels gals i imposar el mode de vida romà, fa construir un gran edifici residencial, una insula de luxe, a les immediacions del poblat d’Àsterix, on hauran d'acudir els turistes romans en massa. El druida Panoràmix idea un pla per desfer-se’n, consistent a enviar com a resident el bard Assurancetúrix, famós pel seu costum de torturar les oïdes de tot aquell que l'escolta desafinar com un "bellaco". Un altre dia en xerrarem, dels personatges de la sèrie.

La citació és el començament d’un discurs de Ciceró, concretament del primer d’una sèrie de discursos, les Catilinàries, pronunciats al Senat entre novembre i desembre de l'any del seu consolat (63 aC).Com a cònsol, Ciceró va haver de fer front a un intent de cop d'estat encapçalat per Catilina, un noble corrupte, segons Ciceró. Catilina, deixeble de Sul·la, líder dels populares i mentor de Juli Cèsar, pretenia assassinar Ciceró i els candidats a les properes eleccions per tal d'imposar-se com a dictator. Anys després, segons el costum, i probablement per justificar-ne l’actuació, Ciceró va publicar aquests discursos, que n’havien suposat la consagració com a home d’Estat.

El primer discurs comença amb la pregunta retòrica següent: Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra?, «Fins quan abusaràs, Catilina, de la nostra paciència?». La cita se sol emprar (bé, l’empram els frikies i els qui som una mica pedants, tot s’ha de dir) per retreure a qualcú un mal comportament habitual.

El discurs continua així:

Quam diu etiam furor iste tuus nos eludet? quem ad finem sese effrenata iactabit audacia?Nihilne te nocturnum praesidium Palati, nihil urbis vigiliae, nihil timor populi, nihil concursus bonorum omnium, nihil hic munitissimus habendi senatus locus, nihil horum ora voltusque moverunt? Patere tua consilia non sentis, constrictam iam horum omnium scientia teneri coniurationem tuam non vides? Quid proxima, quid superiore nocte egeris, ubi fueris, quos convocaveris, quid consilii ceperis, quem nostrum ignorare arbitraris? O tempora, o mores! Senatus haec intellegit. Consul videt; hic tamen vivit.

«Fins quan preten enganar-nos el teu deliri? Fins a quin extrem arribarà la teua audàcia desenfrenada? No t'han fet recular ni la guàrdia nocturna del Palatí, ni la vigilància a la ciutat, ni l'alarma de poble, ni l'acord de tots els homes honrats, ni aquest protegidíssim lloc on el Senat es reuneix, ni les mirades i semblants de tots els senadors? No entens que els teus plans són a la vista de tothom? No veus que la teua conjuració ha fracassat totalment perquè tothom ja la coneix? Trobes que qualcú de nosaltres ignora què vas fer ahir a la nit i ahir despús ahir a la nit, on vas anar, amb qui et vas reunir i què vas decidir? Quins temps! Quins costums! El Senat ho ben sap. Ho veu el cònsol, i, tot i així, encara és viu!»

I aquí és on trobam la segona citació llatina d’avui, O tempora, o mores!, «Quins temps! Quins costums!», que se sol emprar en dos sentits, el més habitual de queixar-se de mals costums actuals, o bé per mostrar l'enyor d'antics bons costums.

Aquesta vinyeta apareix a la pàgina 18 del n. 20 de la col·lecció, Astèrix a Còrsega (Astérix en Corse, 1973). En aquest episodi de la sèrie els nostres amics, Astèrix i Obèlix, visiten l'illa de Còrsega, i revisen tots els tòpics que els francesos continentals tenen sobre els seus conciutadans insulars. En aquesta vinyeta apareix el personatge més prolífic de la sèrie, pel que fa a l'ús de citacions llatines: el vell pirata coix. He de fer una confessió: si em vaig decidir a estudiar llengües clàssiques va ser, entre d'altres coses, gràcies a les dites llatines d'aquest personatge, que de petit sempre m'havien intrigat, ja que no tots els episodis de la sèrie oferien la traducció.
Aquí teniu un altra vinyeta amb la mateixa cita de Ciceró:

Aquesta vinyeta apareix a la pàgina 37 del n. 11 de la col·lecció, L'escut arvern (Le Bouclier Arverne, 1968). En aquest episodi de la sèrie Astèrix i Obèlix parteixen del seu poblat cap a la regió d'Arvèrnia, on va tenir lloc la famosa batalla d'Alèsia, on un exèrcit format per l'aliança de totes les tribus gal·les, sota el comandament de Vercingètorix, va ser derrotat per les legions de Juli Cèsar, derrota que va suposar el domini definitiu de la tota Gàl·lia per part de Roma.

"Tota? No! Un llogaret poblat per gals irreductibles resisteix encara i sempre l'invasor!" (he posat açò entre cometes perquè aquest text és part de la introducció de tots els episodis de la sèrie).

A L'escut arvern Astèrix i Obèlix van a la cerca de l'escut de Vercingètorix, ja que, segons el còmic, després que el capitost gal havia llençat les armes als peus de Cèsar, com a senyal de rendició, un legionari havia aprofitat la foscor de la nit per endur-se'n l'escut. Abraracúrcix, el cap del poblat dels irreductibles gals, pretenia recuperar-lo com a símbol de resistència contra Roma per tal de fer una crida a la rebel·lió a la resta de tribus, ara sotmeses al jou romà.
Bé, trob que per avui ja n'hi ha prou.

Curâte ut valeâtis, carae discipulae carîque discipulî.

Ara sí que feia estona que no en sabiem res, els uns dels altres

Bé, trob que enguany fare bonda i intentaré fer, com a mínim, una entrada al mes, per no tenir-vos taaaaaaan abandonats (mesquinets!).

Aquesta primera és per presentar-vos la nova fornada de ciutadans de FATUMETFORTUNALAND (que ve a ser un eufemisme de Frikieland, per dir-ho així, "traído por los pelos").

Aquest son els qui van arribar al món de les clàssiques sense saber on s'hi ficaven: vos present als/les alumnes de llatí de quart d'ESO.

Darrera, d'esquerra a dreta, en Cristian, en Xavi, na Marina, en Tóbal, en Josep, na Clàudia, en Sebastià, n'Aina, na Vanessa, na Maria Antònia i na Cristina. Davant, també d'esquerra a dreta, na Corin, na Marina, na Marta, n'Elena (sí, sense H!!) na Marina, n'Estela, na Júlia, na Clara i na Caterina. Podeu veure que el precentatge de dones és significativament superior al del homes; ja ho diuen, ja, que les dones són moooooolt més intel·ligents que els homes: només heu de veure quantes hi ha matriculades a llatí!!

Quant als que realment tenen delicte, perquè ja sabien on anaven, i tot i així s'hi van fotre, aquí teniu l'alumnat de primer de batxillerat.

D'esquerra a dreta, na Rosa, na Mar, na Glòria, na Vanessa, na Marta, na Clara, na Teresa, na Meri (és l'excepció que confirma la regla: fa llatí... però no fa grec!!! Aiaiaiaiai! Que n'estàs, d'equivocada!), n'Amanda, na Yoli, na Paloma, na Catalina, en Joan, n'Òscar i en Ricky (aquest confirma l'axioma: només fa llatí!! És clar, és un home! L'error forma part de la seua essència!)

I finalment, last but not least, les alumnes (sí sí, llegiu bé, les alumnes) de segon de batxillerat, totes elles, fent honor al fet de pertànyer al col·lectiu cim de l'evolució (no som a l'any Darwin? Idò, per açò!), no tenen prou amb fer llatí, sinó que, intel·ligentment, també fan grec...


D'esquerra a dreta, na Rosa, na Maria, n'Ana, na Dominique, na Mari, na Lourdes, na Maite, na Patrícia, na Gemma i na Sara.


Χαίρετε πάντες

Així es mostra llatí!

Com vos havia promés als de 4t, aquí teniu una paròdia d'aquelles classes de llatí tope avançades, treta de la peli de Monty Python La vida de Brian:

Açò sí que és fer classe de llatí!!
Salvete omnes!

Ara feia estona...

... que no venia per aquí. Em sap greu pels frikis de sempre, que tal vegada em trobaran a faltar (gràcies, Ovidi, pels teus comentaris, mai prou agraïts i sempre grats -per cert, allò del Cràtil: que no vas rebre el meu mail? Si no és així, digues-m'ho i te'l tornaré a enviar)... o no (allò de trobar-me a faltar, vull dir)!!!
La veritat és que gran part de les coses que soliem fer per aquí ara les feim per mitjà d'una plataforma moodle (ja sabeu, a més de friki clàssic, ho som, també, d'allò de ses maquinetes informàtiques), que permet als alumnes fer els exercicis en línea, i descarregar apunts, accedir a enllaços, etc...
El que no feim en moodle és allò de les seccions de 'raruli', còmics, cinema... Intentaré continuar amb elles en aquest blog, però m'haureu de "dar cuartelillo", que açò de ser friki informàtic duu un feinar!!! I 'lu' de friki clàssic "ni te cuento"!!!!!
Esper notícies vostres, frikis de sempre (Ovidi, Rea, Afrodita, Dafne, Citerea... bonu, els de sempre, ja m'enteneu, no és ver?)

Bé, que ja vos vindré a visitar un poqueeeeet més sovint.

Χαίρετε πάντες

No tenc gaire temps...

... així que només vos deixaré l'enllaç per instalar-vos l'Adobe Reader (només els que no el teniu ja). Clicau aquí i seguiu les instruccions de descàrrega. Alertau, perquè heu d'especificar quin sistema operatiu teniu, si no és el Vista.
Res més.
Valete omnes.