dilluns, 29 d’octubre del 2007

Uuuuuuufffff!!! Quin rotllo açò de les Fabellae!!!

Durae corrigendi sunt istae fastidiosae Fabellae. Excusate me, discipuli discipulaeque linguae Latinae cursus II Baccalaureatus, sed Fabellae istae sunt longae atque difficiles correctu, ergo... non hodie sed cras correctas erunt.

Hodie, in 'domestici mythi'...

Βρισηίς
Ἱπποδάμεια Βρισηίς, Hipodàmia Briseida, és a dir, la filla de Brises, sacerdot d'Apol·ló, natural de Lirnèside, ciutat saquejada per Aquil·leu.
Va ser assignada a Aquil·leu com a botí de guerra perquè fos la seua esclava sexual, i va arribar a ser estimada tendrament
per l'heroi mirmidó. Com a paradigma de la bellesa meridional, alta, amb corbes voluptuoses, morena, ulls negres, celles juntes (la qual cosa era molt apreciada pels grecs... i encara ho és avui!), s'oposava a Criseida, cosina seua, paradigma de la bellesa septentrional: petita, magra, roja i amb els ulls clars.

Briseida amb Fènix, preceptor d'Aquil·leu.

Precissament va ser a causa de Criseida que Briseida assoleix protagonisme dins la llegenda de la guerra de Troia, concretament al començament d'Iliada.

Després de deu anys de setge a Troia, la pesta assota el camp grec. Agamèmnon, cabdill dels hel·lens, demana l'endeví Calcant com poden alliberar-se'n. Calcant respon que són les fletxes d'Apol·ló la causa de la pesta, que Crises, sacerdot seu, li havia pregat que castigàs els grecs en venjança pel segrest de la seva filla, Criseida, la qual Agamèmnon tenia com a concubina. Tot d'una que els grecs se n'assabenten, decideixen en assemblea que Agamèmnon torni la seua esclava a son pare, a la qual cosa accedeix el sobirà de sobirans amb la condició que Aquil·leu renunciï a Briseida en favor seu. Aquileu, pressionat per l'assemblea, cedeix, però, irat, es retira del combat, condemnant els grecs a la derrota, ja que un oracle havia dit que només amb Aquil·leu seria possible la victòria sobre els troians.

Després d'unes quantes batalles, la sort dels grec sembla que es troç sense remei: els troians són davant el campament dels grecs i, fins i tot, arriben a cremar algunes naus. Agamèmnon envia una ambaixada a Aquil·leu, amb la promesa de tornar-li Briseida i molts altres presents si torna al combat, però el Pelida es mostra ofès per l'oferiment. Pàtrocle, però, company d'armes d'amor d'Aquil·leu, es plany de la sort dels grecs, i demana permís al seu amic i preceptor per anar a combatre els troians, com podem llegir a Iliada XVI, 1 ss. (traducció de Joan Alberich Mariné):

Així lluitaven vora la nau ben proveïda de rems. Pàtrocle es presentá a Aquil·leu, pastor de guerrers, vessant llàgrimes ardents, com una deu d’aigua ombrívola, que des d’una roca abrupta fa baixar un corrent obac. En veure’l se’n compadí el diví Aquil·leu de passa lleugera, i, tot parlant-li, va dir aquestes paraules alades: «¿Per què plores, Pàtrocle, com una nena petita, que corre cap a la seva mare i li demana, arrapada al vestit, que l’aixequi. La destorba, perquè té pressa, i llacrimosa se la mira perquè l’alci enlaire? Igual que ella, Pàtrocle, vesses llágrimes entendridores. ¿És que vols dir alguna cosa als mirmídons o a mi mateix, o és que has sentit tu sol algun missatge de Ftia? Diuen que encara viu Meneci, el fil d’Actor, i també és viu entre els mirmídons l’Eàcida Pe!eu, els dos pels quals ens doldríem que s’haguessin mort. ¿O és que et lamentes pels argius, veient com es moren vora les naus balmades per la seva arrogància? Parla, no m’ho amaguis en el teu pensament, perquè tots dos ho sapiguem».

Tot gemegant profundament, auriga Pàtrocle, li vas respondre: «Ai, Aquil·leu, fill de Peleu, de molt el millor dels aqueus, no t’enfadis. Tan gran és el dolor que aclapara els aqueus. Tots els qui fins ara eren els més distingits jeuen a les naus ferits per dards o per llances. Ha estat tocat per un dard el Tidida, l'esforçat Diomedes; está lesionat per culpa d’una llança Odisseu, insigne per la pica, i també Agamèmnon. Eurípil ha estat ferit per una fletxa a la cuixa. En tenen cura arnb molts remeis els metges, intentant guarir-li les nafres. I tu t’has tornat implacable, Aquil·leu. Que mai no m’agafi a mi una enrabiada com aquesta que tu guardes, heroi terriblement coratjós. ¿Quin profit podrá treure de tu un altre que neixi després, si no alliberes els argius d’aquest desastre humiliant? Despietat, no tens per pare l’auriga Peleu ni per mare Tetis, sinó que et va engendrar la mar blavosa i les roques abruptes, perquè tens uns pensaments inexorables. Si intentes evitar en el teu cor algun vaticini o la teva venerable mare te n’ha fet saber algun de part de Zeus, envia-m’hi llavors a mi immediatament, i dóna’m la resta de l’exèrcit dels mirmídons, a veure si sóc alguna llum per als dànaus. Deixa que les teves armes em cobreixin les espatlles, per si els troians em confonen amb tu i s’aparten del combat i eis bel·licosos fills dels aqueus, tan fatigats, respiren una mica. Breu és el respir de la guerra. Els no cansats fàciiment podríem fer fora cap a la ciutat uns homes fatigats de la cridòria, liuny de les naus i de les tendes».

Tot d'una els troians, pensant que és Aquil·leu qui torna al combat, es retiren espaordits, però Hèctor, fill de Príam, el rei de Troia, fa front a l'envestida dels mirmídons i mata Pàtrocle.

Ara sí Aquil·leu està disposat a tornar al combat, no ja compadint-se dels grecs, sinó dolgut per la mort del seu deixeble i amant, i ple de venjança al seu pit (Iliada XVIII, 1 ss., traducció de Joan Alberich Mariné):

Així lluitaven igual com el foc flamejant. Antiloc, àgil de cames, es presenta a Aquil·leu com a missatger. El va trobar davant les naus de corns enlairats mentre meditava en el seu ànim allò que ja s’havia acomplert. Estava irritat i deia al seu cor magnànim: «Pobre de mi, ¿per què els aqueus de testa cabelluda de nou són escomesos cap a les naus, espantats per la plana? Tinc por que els déus no acompleixin les doloroses penes per al meu cor, tal com la mare un dia em va explicar quan em va dir que el més distingit deis mirmídons, vivint encara jo, deixaria la llum del sol a mans dels troians. Deu haver mort de segur l’esforçat fill de Meneci. Tossut! Li vaig recomanar que només apartés el foc devorador de les naus i que no lluités en un combat de força contra Hèctor»,

Mentre meditava aquests pensaments en el seu cor i en el seu ànim, se li acost el fill del noble Nèstor, vessant càlides llàgrimes i li doná la trista notícia: «Ai de mi, fill del coratjós Peleu, t’assabentaràs d’una nova molt lamentable, que no hauria hagut de passar: Pàtrocle jeu mort i lluiten pel seu cadàver sense armes. L’armadura, la té Héctor de casc tremolós».

Així va parlar, i un negre núvol d’aflicció va cobrir Aquildeu, que va agafar pois recremada i la va escampar damunt el seu cap. Va enlletgir el seu rostre afavorit, i la cendra negrosa li embrutava la túnica de nèctar. Ell mateix, tan alt com era, es va ajaçar a la pols en un bon espai i amb les mans s’esbullava els cabells i se’ls arrencava. Les serventes, que Aquil·leu i Pàtrocle s’havien assignat com a botí, afligides en el seu cor, cridaven molt fort i corrien cap a la porta al voltant de l’impetuós Aquil·leu. Totes es colpejaven el pit amb les mans, i els membres de cadascuna es desferen. Des de l’altra banda, Antíloc sanglotava tot vessant llàgrimes, i agafava les mans d’Aquil·leu. El seu cor noble gemegava, perquè tenia por que no es tallés el coll amb el ferro. Aquil·leu va llançar un plany terrible. El va sentir la seva mare venerable, asseguda a les profunditats de la mar al costat del seu pare ancià, i de seguida va esclafir a plorar.

És en aquest moment que Aquil·leu i Agamèmnon es reconcilien, i Agamèmnon, davant l'assemblea dels aqueus, li torna a oferir els presents que ja li havia ofert a la primera ambaixada, dels quals Aquil·leu només acceptarà Briseida.

Finalment Aquil·leu venjarà la mort de Pàtrocle, matant Hèctor, i recuperarà les seves armes, fabricades per mateix Hefest, regal de noces de son pare.

De la resta, si vos voleu assabentar, ja hi ha Homer que vos ho pot dir molt millor que jo: HOMER, Iliada (trad. Joan Alberich Mariné), Barcelona, La Magrana, 2002.

Aquí teniu, en cinema d'animació, una versió de la relació entre Aquil·leu i Pàtrocle, un poc pujadeta de to en qualque moment (que no la vegin els papàs!), però estèticament deliciosa i dramàticament impecable, com una tragèdia grega. Potser un tant tendenciosa, sobretot pel que fa a la relació amb Briseida, a la qual Aquil·leu estimava i Pàtrocle apreciava com si fos una germana, però com que es tracta d'una versió estrictament homo....

Res més per avui.

PD. Que sí, que sí, que ja m'hi pos a corregir toooooooooots els exercicis (també les traduccions de grec de 1r)!!! De fet, duc tot el capvespre corregint (booooonuuu... tot, tot, no, que també he jugat una estoneta amb plastilina i he pintat uns quants canets i moixets... què hi farem, però a ca nostra hi comanda qui hi comanda!!)