dimarts, 30 d’octubre de 2007

excusate, excusate, excusate me!!!

Ego sum aeger, tradita (Minoricanice 'passa') in domum meam heri inibat et hodie me pulsat.

Valete

dilluns, 29 d’octubre de 2007

Uuuuuuufffff!!! Quin rotllo açò de les Fabellae!!!

Durae corrigendi sunt istae fastidiosae Fabellae. Excusate me, discipuli discipulaeque linguae Latinae cursus II Baccalaureatus, sed Fabellae istae sunt longae atque difficiles correctu, ergo... non hodie sed cras correctas erunt.

Hodie, in 'domestici mythi'...

Βρισηίς
Ἱπποδάμεια Βρισηίς, Hipodàmia Briseida, és a dir, la filla de Brises, sacerdot d'Apol·ló, natural de Lirnèside, ciutat saquejada per Aquil·leu.
Va ser assignada a Aquil·leu com a botí de guerra perquè fos la seua esclava sexual, i va arribar a ser estimada tendrament
per l'heroi mirmidó. Com a paradigma de la bellesa meridional, alta, amb corbes voluptuoses, morena, ulls negres, celles juntes (la qual cosa era molt apreciada pels grecs... i encara ho és avui!), s'oposava a Criseida, cosina seua, paradigma de la bellesa septentrional: petita, magra, roja i amb els ulls clars.

Briseida amb Fènix, preceptor d'Aquil·leu.

Precissament va ser a causa de Criseida que Briseida assoleix protagonisme dins la llegenda de la guerra de Troia, concretament al començament d'Iliada.

Després de deu anys de setge a Troia, la pesta assota el camp grec. Agamèmnon, cabdill dels hel·lens, demana l'endeví Calcant com poden alliberar-se'n. Calcant respon que són les fletxes d'Apol·ló la causa de la pesta, que Crises, sacerdot seu, li havia pregat que castigàs els grecs en venjança pel segrest de la seva filla, Criseida, la qual Agamèmnon tenia com a concubina. Tot d'una que els grecs se n'assabenten, decideixen en assemblea que Agamèmnon torni la seua esclava a son pare, a la qual cosa accedeix el sobirà de sobirans amb la condició que Aquil·leu renunciï a Briseida en favor seu. Aquileu, pressionat per l'assemblea, cedeix, però, irat, es retira del combat, condemnant els grecs a la derrota, ja que un oracle havia dit que només amb Aquil·leu seria possible la victòria sobre els troians.

Després d'unes quantes batalles, la sort dels grec sembla que es troç sense remei: els troians són davant el campament dels grecs i, fins i tot, arriben a cremar algunes naus. Agamèmnon envia una ambaixada a Aquil·leu, amb la promesa de tornar-li Briseida i molts altres presents si torna al combat, però el Pelida es mostra ofès per l'oferiment. Pàtrocle, però, company d'armes d'amor d'Aquil·leu, es plany de la sort dels grecs, i demana permís al seu amic i preceptor per anar a combatre els troians, com podem llegir a Iliada XVI, 1 ss. (traducció de Joan Alberich Mariné):

Així lluitaven vora la nau ben proveïda de rems. Pàtrocle es presentá a Aquil·leu, pastor de guerrers, vessant llàgrimes ardents, com una deu d’aigua ombrívola, que des d’una roca abrupta fa baixar un corrent obac. En veure’l se’n compadí el diví Aquil·leu de passa lleugera, i, tot parlant-li, va dir aquestes paraules alades: «¿Per què plores, Pàtrocle, com una nena petita, que corre cap a la seva mare i li demana, arrapada al vestit, que l’aixequi. La destorba, perquè té pressa, i llacrimosa se la mira perquè l’alci enlaire? Igual que ella, Pàtrocle, vesses llágrimes entendridores. ¿És que vols dir alguna cosa als mirmídons o a mi mateix, o és que has sentit tu sol algun missatge de Ftia? Diuen que encara viu Meneci, el fil d’Actor, i també és viu entre els mirmídons l’Eàcida Pe!eu, els dos pels quals ens doldríem que s’haguessin mort. ¿O és que et lamentes pels argius, veient com es moren vora les naus balmades per la seva arrogància? Parla, no m’ho amaguis en el teu pensament, perquè tots dos ho sapiguem».

Tot gemegant profundament, auriga Pàtrocle, li vas respondre: «Ai, Aquil·leu, fill de Peleu, de molt el millor dels aqueus, no t’enfadis. Tan gran és el dolor que aclapara els aqueus. Tots els qui fins ara eren els més distingits jeuen a les naus ferits per dards o per llances. Ha estat tocat per un dard el Tidida, l'esforçat Diomedes; está lesionat per culpa d’una llança Odisseu, insigne per la pica, i també Agamèmnon. Eurípil ha estat ferit per una fletxa a la cuixa. En tenen cura arnb molts remeis els metges, intentant guarir-li les nafres. I tu t’has tornat implacable, Aquil·leu. Que mai no m’agafi a mi una enrabiada com aquesta que tu guardes, heroi terriblement coratjós. ¿Quin profit podrá treure de tu un altre que neixi després, si no alliberes els argius d’aquest desastre humiliant? Despietat, no tens per pare l’auriga Peleu ni per mare Tetis, sinó que et va engendrar la mar blavosa i les roques abruptes, perquè tens uns pensaments inexorables. Si intentes evitar en el teu cor algun vaticini o la teva venerable mare te n’ha fet saber algun de part de Zeus, envia-m’hi llavors a mi immediatament, i dóna’m la resta de l’exèrcit dels mirmídons, a veure si sóc alguna llum per als dànaus. Deixa que les teves armes em cobreixin les espatlles, per si els troians em confonen amb tu i s’aparten del combat i eis bel·licosos fills dels aqueus, tan fatigats, respiren una mica. Breu és el respir de la guerra. Els no cansats fàciiment podríem fer fora cap a la ciutat uns homes fatigats de la cridòria, liuny de les naus i de les tendes».

Tot d'una els troians, pensant que és Aquil·leu qui torna al combat, es retiren espaordits, però Hèctor, fill de Príam, el rei de Troia, fa front a l'envestida dels mirmídons i mata Pàtrocle.

Ara sí Aquil·leu està disposat a tornar al combat, no ja compadint-se dels grecs, sinó dolgut per la mort del seu deixeble i amant, i ple de venjança al seu pit (Iliada XVIII, 1 ss., traducció de Joan Alberich Mariné):

Així lluitaven igual com el foc flamejant. Antiloc, àgil de cames, es presenta a Aquil·leu com a missatger. El va trobar davant les naus de corns enlairats mentre meditava en el seu ànim allò que ja s’havia acomplert. Estava irritat i deia al seu cor magnànim: «Pobre de mi, ¿per què els aqueus de testa cabelluda de nou són escomesos cap a les naus, espantats per la plana? Tinc por que els déus no acompleixin les doloroses penes per al meu cor, tal com la mare un dia em va explicar quan em va dir que el més distingit deis mirmídons, vivint encara jo, deixaria la llum del sol a mans dels troians. Deu haver mort de segur l’esforçat fill de Meneci. Tossut! Li vaig recomanar que només apartés el foc devorador de les naus i que no lluités en un combat de força contra Hèctor»,

Mentre meditava aquests pensaments en el seu cor i en el seu ànim, se li acost el fill del noble Nèstor, vessant càlides llàgrimes i li doná la trista notícia: «Ai de mi, fill del coratjós Peleu, t’assabentaràs d’una nova molt lamentable, que no hauria hagut de passar: Pàtrocle jeu mort i lluiten pel seu cadàver sense armes. L’armadura, la té Héctor de casc tremolós».

Així va parlar, i un negre núvol d’aflicció va cobrir Aquildeu, que va agafar pois recremada i la va escampar damunt el seu cap. Va enlletgir el seu rostre afavorit, i la cendra negrosa li embrutava la túnica de nèctar. Ell mateix, tan alt com era, es va ajaçar a la pols en un bon espai i amb les mans s’esbullava els cabells i se’ls arrencava. Les serventes, que Aquil·leu i Pàtrocle s’havien assignat com a botí, afligides en el seu cor, cridaven molt fort i corrien cap a la porta al voltant de l’impetuós Aquil·leu. Totes es colpejaven el pit amb les mans, i els membres de cadascuna es desferen. Des de l’altra banda, Antíloc sanglotava tot vessant llàgrimes, i agafava les mans d’Aquil·leu. El seu cor noble gemegava, perquè tenia por que no es tallés el coll amb el ferro. Aquil·leu va llançar un plany terrible. El va sentir la seva mare venerable, asseguda a les profunditats de la mar al costat del seu pare ancià, i de seguida va esclafir a plorar.

És en aquest moment que Aquil·leu i Agamèmnon es reconcilien, i Agamèmnon, davant l'assemblea dels aqueus, li torna a oferir els presents que ja li havia ofert a la primera ambaixada, dels quals Aquil·leu només acceptarà Briseida.

Finalment Aquil·leu venjarà la mort de Pàtrocle, matant Hèctor, i recuperarà les seves armes, fabricades per mateix Hefest, regal de noces de son pare.

De la resta, si vos voleu assabentar, ja hi ha Homer que vos ho pot dir molt millor que jo: HOMER, Iliada (trad. Joan Alberich Mariné), Barcelona, La Magrana, 2002.

Aquí teniu, en cinema d'animació, una versió de la relació entre Aquil·leu i Pàtrocle, un poc pujadeta de to en qualque moment (que no la vegin els papàs!), però estèticament deliciosa i dramàticament impecable, com una tragèdia grega. Potser un tant tendenciosa, sobretot pel que fa a la relació amb Briseida, a la qual Aquil·leu estimava i Pàtrocle apreciava com si fos una germana, però com que es tracta d'una versió estrictament homo....

Res més per avui.

PD. Que sí, que sí, que ja m'hi pos a corregir toooooooooots els exercicis (també les traduccions de grec de 1r)!!! De fet, duc tot el capvespre corregint (booooonuuu... tot, tot, no, que també he jugat una estoneta amb plastilina i he pintat uns quants canets i moixets... què hi farem, però a ca nostra hi comanda qui hi comanda!!)

divendres, 26 d’octubre de 2007

Les notes de grec de 2nnnnnnnn!!

Allà vaaaaaannn!!

Dido 6.3; Afrodita 9.2; Nereida 9.3; Ovidi 9.5; Citerea 7.3; Pandora 8.2; Dafne 8.4; Rea 7.5

Quinta entrega de Medea, dins 'cinema i clàssics'. Dins aquesta mateixa secció, molt recomanable la comèdia Poderosa Afrodita, de Woody Allen, amb l'estructura canònica d'una tragèdia grega (pròleg-pàrodos-episodi-estàsim-episodi-estàsim... episodi-èxodos), incloent-hi elements estructurals com ara l'esticomítia, l'agon, la resis del missatger... fins i tot el recurs euripideu del deus ex machina.
Per avui, res més, que sa family me reclama.

Boooonuu, per als fans de l'univers freak, Playmobil Gladiator

Dins la secció nugae, el cuñao de Nerón (és flac, però bonu... què hi farem!)

Valete, amicae et amici.


dijous, 25 d’octubre de 2007

Ja hi som... ja hi som...

...fffffffffffff!!! Després d'un esforç sobrenatural, vet aquí les notes de l'examen de 1r de llatí:

Làquesis 7,55; Eufròsine 9,5; Cal·líope 8,35; Antígona 6,65; Eros 6,95; Chaos 9,55; Selene 9,75; Venus 7,5; Iris 9,2; Electra 10.

Quan vàrem xerrar d'Antígona ens vàrem posar en antecedents amb la història de son pare, Èdip. Llavors no vaig fer memòria d'aquesta versió del mite, interpretada per Les Luthiers. Aquesta mateixa companyia artística té una versió de la relació entre Teseu i Ariadna.
I, a propòsit d'Ariadna, el nostre mite d'avui és...

Διόνυσος

Dionís, anomenat també Bacus (Βάκχος, i identificat a Roma amb l'antic déu itàlic Liber Pater és, en essència, en l'època clàssica, el déu de la vinya, del vi i del deliri místic. La seva llegenda és complexa, perquè uneix elements diversos presos en préstec no només a Grècia sinó també als països veïns. Així, per exemple, Dionís ha assimilat cultes anàlegs procedents d'Àsia Menor, i aquestes identificacions parcials han donat origen a episodis relacionats, amb major o menor fortuna, amb la resta de la seva història.
Dionís
és fill de Zeus i de Sémele, filla de Cadme i Harmonía. Pertany, per tant, a la segona generació dels Olímpics, com Hermes, Apol·ló, Àrtemis, etc. Sémele, embarassada de Zeus, va ser incitada per les seves germanes, geloses i empeses al seu torn per Hera, a demanar a Zeus que es mostràs en tot el seu poder, cosa que va fer el déu per complaure-la; però, incapaç de resistir la visió dels llampecs que envoltaven al seu amant, va caure fulminada, de manera que la venjança d'Hera per la infidelitat de Zeus va ser consumada. Zeus es va apressar a extreure-li el fill, que estava només en el sisè mes de gestació, El va cosir tot d'una dins la seua cuixa, i, en arribar l'hora del part, el va treure, viu i perfectament format. Era el petit Dionís, el déu nascut dues vegades.
El fiet va ser confiat a Hermes, qui va encarregar de la seva criança al rei de Orcòmen, Atamant, i a la seua segona esposa, Ino. Els va ordenar que revestissin la criatura amb robes femenines a fi de burlar la gelosia de Hera, que cercava la seua perdició del fruit dels amors adúlters del seu espòs. Però aquesta vegada Hera no es va deixar enganyar i va tornar boja la dida de
Dionís, lno, i fins i tot el mateix Atamant. Vist això, Zeus es va endur Dionís lluny de Grècia, a Nisa, que uns situen a Àsia i altres a Etiòpia o Àfrica, i el va lliurar a les nimfes d'aquelles terres perquè el criessin. A fi d'evitar que Hera el reconegués, el va transformar llavors en cabrit. Més tard, les nimfes que el van criar es van convertir en les estrelles de la constel·lació de les Híades.
Ja adult,
Dionís va descobrir la vinya i la seva utilitat. Però Hera el va fer tornar boig, i en estat de bogeria va caminar el déu errant per Egipte i Síria. Remuntant les costes d'Àsia va arribar a Frígia, on el va rebre la deessa Cibeles, que el va purificar i el va iniciar en els ritus del seu culte. Guarit ja de la bogeria, Dionís es va traslladar a Tràcia, on va ser mal acollit pel rei Licurg, que regnava en les marges del Estrimón. Licurgo va intentar agafar presoner al déu, però no ho va aconseguir, doncs aquest va anar a refugiar-se al costat de la nereida Tetis, qui li va donar asil en el mar. Però Licurg va poder capturar les bacants que escortaven Dionís; aquestes van ser alliberades miraculosament, i Licurg, atacat de bogeria, creient destruir la vinya, la planta sagrada del seu enemic, es va tallar la cama i al mateix temps les extremitats del seu fill. Tornat a la raó, es va adonar també que sobre el seu país s'havia abatut el flagell de l'esterilitat. Va consultar l'oracle, i aquest va revelar que la còlera de Dionís no es calmaria fins que s'hagués donat mort a Licurg; així ho van fer els seus súbdits, els quals el van esquarterar lligant-lo a quatre cavalls.
D'aquest periple ens xerra el propi Dionís en el començament de Les Bacants, d'Eurípides, que vos oferesc en traducció de Carles Riba , que pretén reproduir l'estructura rítmica del vers original grec, el trímetre iàmbic (
˘ ˉ ˘ ˉ/ ˘ ˉ ˘ ˉ/ ˘ ˉ ˘ ˉ ):

Vinc a la terra dels tebans, jo, el fill de Zeus,
Dionís, que un dia la cadmea Sèmele parí,
llevada per un foc centellejant.
Mudat de forma, de divina en la mortal,
sóc a la font de Dirce, a l’aigua de l’Ismèn;
i veig la tomba de la mare, la del llamp,
no lluny d’aquesta casa, i l’enrunat palau,
que fuma de la flama encara vivent de Zeus
—eterna injúria d’Hera a la qui em va infantar.
I lloo Cadme, que el terreny aquest ha clos
per temple de la filla; i jo l’he recobert tot ell

de parra, amb el seu verd ple de raims.
Deixant els camps de Lídia, on l’or abunda tant,
i Frígia, els plans de Pèrsia, dardejats pel sol,
els murs de Bactres i el tempestejat país
dels medes, fent via per l’Arábia, la feliç,
i tota l’Àsia, que, inclinada al mar salat,
té grecs i bàrbars que omplen, barrejats tots junts,
les seves viles, torrejades bellament,
aquesta és la primera vila on vaig de grecs;
i arreu he dut les danses i establert els meus
misteris, per ésser déu patent als ulls mortals.


Des de Tràcia,
Dionís va passar a la Índia, país que va conquistar en el curs d'una expedició meitat guerrera, meitat divina, sotmetent aquelles terres per la força de les armes — que duia amb ell un exèrcit — i també amb els seus encanteris i poder místic. En aquesta època sembla que té el seu origen el seguici triomfal amb el qual Dionís s'acompanyava: el carro tirat per panteres i adornat amb pàmpols i heura, els silens i les bacantes, els sàtirs i altres divinitats menors, com ara Príap, el déu de Làmpsac.











Bacus i Ariadna, de Tiziano, on podem veure el seguici dionisíac, amb el deuet Pan, els sàtirs, les mènades (fixeu-vos en el personatje que du un peu a la mà), el carro conduit per panteres... com vos deia, una iconografia magnífica.


De tornada a Grècia,
Dionís es va dirigir a Beòcia, el país d'on era oriünda la seva mare. A Tebas, on regnava Penteu, successor de Cadme, va introduir les Bacanals, les festes de Dionís, en les quals tot el poble i especialment les dones, era presa de deliri místic i recorria el camp proferint crits: són els ὄργια , rituals mistèrics en què les dones, disfressades del déu (amb una pell de cèrvol, animal ritual de Dionís, i portant el tirs, una vara coronada d'heura i pàmpols) feien una expedició pel camp (ὀρειβασία, literalment 'correguda per la muntanya') a la caça d'un animal, preferiblement amb banyes, que representa el déu; un cop caçat, l'escorxaven amb les mans (σπαραγμός) i menjaven i bevien la carn i la sang crues (ὠμοφαγία); d'aquesta manera el déu entrava dins les seues iniciades que, posseïdes pel déu, podien fer miracles, com podem llegir en el següent fragment, la resis del missatger, de la citada obra d'Eurípides (vv. 677ss):

Els folcs de jónecs que pasturo anaven ja
fent l’escalada d’un turó, llavors que el sol
els raigs primers dispara, entebeint el greny.
Veig unes colles, tres cors de dansa femenils:
l’un d’ells, el conduïa Autónoe; el segon
la teva mare Agave, Ino el que fa tres.
Dormien totes, amb el cos deixat anar:
les unes recolzades a un crinàs de pi,
les altres sota un fullam de roure, el cap llançat
com vingui a terra, castament, no com tu dius,
embriagades pel gran vas i pel flauteig,
caçant pel bosc la Cípria, cadascuna a part.
La teva mare, dret enmig de les bacants,
ha fet un xiscle, que es moguessin ja del son,
quan sent la bramadissa dels meus bous cornuts.
I elles, esbatent-se el son tofut dels ulls,
d’un salt es drecen, que un n’admira el bon comport,
joves i velles i donzelles sense el jou.
Primer, se solten sobre els muscles els cabells
i es tiren les pells de cervo amunt, si s’ha desfet
el nus que les corda, i per cinyell dels piguellats
vestits es posen serps que els van llepant el queix.
N’hi ha que en braços tenen un isard o uns fers
cadells de llop i els donen una blanca llet,
sí, les parteres amb un pit botit d’haver
deixat la criatura. I s’han posat al front
corones d’heura i de roure i d’arítjol enflorat.
I una pega un cop de tirs al roquissar,
i en salta una aigua amb una vena com un rou;
i una altra enfonsa la vara a terra, en el soler,
i el déu tot d’una hi fa brollâ una font de vi.
I les que senten un desig del blanc licor,
gratant a terra amb un extrem dels dits,
a eixams la llet obtenen; i dels tirsos enheurats
van degotant-los dolços correntims de mel.
Que si tu hi eres, aquest déu que ara malprens,
amb vots l’hauries suplicat, veient això.


Penteu es va oposar a la introducció en el seu país de ritus dionisíacs (per això el missatger ha dit que malpren el dés: la resis anava dirigida a Penteu), i va ser castigat per això, així com la seva mare Agave, germana de Sémele, ja que Agave, en mig del deliri bàquic, el va estripar amb les seves pròpies mans al Citeró.
A Argos, on va anar a continuació,
Dionís va posar de manifest el seu poder de manera anàloga, en embogir a les filles del rei Preto, així com a les dones del país, que van recórrer el camp mugint com si fossin vaques i arribant, en la seua bogeria, a devorar els seus fills.
Després, va voler el déu passar a Naxos, per a això va contractar els serveis d'uns pirates tirrens, demanant-los que l'embarquessin en les seues naus i el conduïssin a aquesta illa. Però els pirates, fingint acceptar el tracte, van posar rumb a l'Àsia, amb la idea de vendre el seu passatger com a esclau. Quan
Dionís es va entèmer, va transformar els rems en serps, va omplir el vaixell d'heura i va fer que ressonessin flautes invisibles. Va paralitzar la nau entre enramades de parra, de tal manera que els pirates, embogits, es van precipitar al mar, convenint-se en dofins — la qual cosa explica que els dofins siguin amics dels homes i s'esforcin per salvar-los en els naufragis, ja que són pirates penedits —.
En aquest moment, el poder de
Dionís va ser reconegut per tot el món, i el déu va poder ascendir al cel, acabada ja la seva missió en la terra i implantada per onsevulla l'observança del seu culte. No obstant això, abans va voler descendir al regne dels morts, a la recerca de l'ombra de la seva mare Sèmele, per a retornar-la a la vida. Ho va fer travessant el llac de Lerna, un llac sense fons que es creia l'accés més directe al món infernal. A l'Hades, Dionís va demanar al déu que posés en llibertat a la seva mare. Hades va accedir a condició que Dionís donés a canvi una qualque cosa que estimàs molt. Entre les seves plantes predilectes, el déu va cedir la murta, i tal és l'origen, segons es diu, del costum que tenien els iniciats en els misteris dionisíacs de coronar-se el front amb murta. Després de la seva ascensió al cel, i en qualitat de déu, Dionís va maridar Ariadna a Naxos.
Dioniso, déu del vi i de la inspiració, era festejat mitjançant processons en les quals figuraven, evocats per màscares, els genis de la Terra i la fecunditat. D'aquests seguicis es van originar les representacions, més regulars, del teatre, la comèdia, la tragèdia i el drama satíric, que va conservar per més temps la petjada del seu origen.
En l'època romana, i des del segle II abans de la nostra era, els misteris de
Dionís, amb el seu caràcter orgiàstic, van penetrar a Itàlia, on van trobar terra abonada entre les poblacions de la zona muntanyenca central i meridional. El Senat Romà va prohibir la celebració de les Bacanals en 186 ae, mitjançant un senatusconsultum. Però les sectes místiques van seguir guardant la tradició dionisíaca, i el déu ocupa encara un important paper en la religió de l'època imperial.
Quant a la pervivència del culte dionisíac encara més enllà, pensau que el text d'Eurípides que ens ha servit per il·lustrar la narració va ser reconstituït a partir d'un manuscrit conegut com Christus patiens, on es narrava la passió de Jesucrist: què és la comunió cristiana sinó l'adaptació de l'
ὠμοφαγία dionisíaca?


dimecres, 24 d’octubre de 2007

Una de noteees!!! Oído, cocina!!

Examen de llatí de 2n:

Eris 7,55, Nàiade 9,6, Bacus 6,05, Briseida 7,35, Hermes 6,95, Ariadna 6,1, Medea 7,85, Dido 6,15, Afrodita 7,95, Nereida 8,9, Ovidi 9,7, Citerea 7,8, Pandora 8,9, Dafne 8,65, Rea 7,15.

Em sap molt greu, però un imprevist no em permet acabar de corregir els examens de 1r de llatí. Demà serà un altre dia! Ho sent moltiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiíssim!

Valete, carae carique.

dimarts, 23 d’octubre de 2007

De moment, aquí teniu la correcció dels exàmens...

... que no sé si tindré temps de corregir-los tots avui, així que, de moment, guaitau la correcció de l'examen de llatí de 1r i la correcció de l'examen de llatí de 2n.

Continuarà...


PD. Una pinzellada a la secció 'cinema i clàssics': la millor versió cinematogràfica que podeu trobar d'Odissea transcorre al sud profund dels Estats Units a l'època de la gran depressió; es tracta de la genial O Brother! Where art thou? de la no menys genial parella de germans Joel i Ethan Coen.


Si clicau damunt la imatge veureu un trailer, on trobareu un guapiiiiiiiissim Ulisses (ho he de reconèixer, en Clooney és una debilitat que tenc, què hi farem!!), els seus companys (no tan monus, tot s'ha de dir, però què dir d'en Turturro com a actor!!), els lotòfags, les sirenes, l'aede Demòdoc (el locutor de ràdio cec), Polifem (el comercial amb un sol ull sa, interpretat per John Goodman)... i moltes coses més, com ara la davallada a l'infern d'Odisseu, o la tornada, disfressat de captaire (bona metàfora, la del músic!), per fer front als pretendents de Penèlope. Evidentment ho reconeixereu tot si, prèviament, heu llegit Odissea.
(Queeeeeeeeeeeeeè????????????? Que no l'heu llegidaaaaaaaa???????????? uuuuuuuuuffffffffffffffffff!!! I voltrus vos deis estudiants d'humanitats???? Avam, qui no l'hagi llegida, ja la pot anar a cercar d'allà on sigui i ja pot començar a llegir, que encara m'hauré d'emprenyar i tot, hombreeeeeeee!!)

Et nunc, valete.

dilluns, 22 d’octubre de 2007

Avui ens posam didàctics...

...et conamur Latine loqui. Hodie vobis offero nova vocabula ad linguam Latinam cotidie loquendam: CIBVS, TEMPVS ET TEMPESTAS, ARBORES FLORESQVE, denique QVID AGANT ANIMALIA.

[Suscripció a IVVENIS i ADVLESCENS: www.elimagazines.com]




























Et in sectione 'cinema et classici', ecce quarta dedita Medeae.

In sectione 'nugae', ecce carmen pelliculae nomine Nugae in itinere ad
Forum acciderunt (originale Anglice nomine A funny thing happened on the way to the Forum, cui nomen Hispanice fuit Golfus de Roma). Ecce idem carmen in originale Viae Amplae (Broadway) comoedia.

In sectione 'raruli', ecce
Learn a Little Latin ubi linguae Latinae discipulae Latine (certe! Id est -quamquam Anglico more- lingua Latina!) loquuntur.

Valete, cari caraeque!



divendres, 19 d’octubre de 2007

Ara ja hi som tots!

Quedava pendent la foto dels de 1r, que a la que hi ha penjada, de dia 2 d'octubre, hi falta n'Aida, que aquell dia estava malaltona. Han hagut de passar més de 15 dies perquè hi fóssim tots junts per poder fer la foto (val a dir que un parell de dies no va ser possible fer-la perquè l'hora de llatí era després d'educació física, i clar, tots suats i totes suades, que si no sortirem 'guapus', que si anirem despentinades... que n'és, de polida, l'adolescència!). Bé aquí teniu la foto:


D'esquerra a dreta: Paola, Lluís, Pau, Alexis, Alba, Irene, Judit, Aida, Jessica i Marianna.















Ara seguirem, en rigorós ordre alfabètic, els nostres mites 'domèstics', i avui toca...

Ἀριάδνα

A Creta va existir un rei llegendari anomenat Minos, qui havia gosat enganyar al déu Posidó, prometent-li sacrificis si aquest li ajudava. El déu, una vegada complerta la seva part, en veure que el rei no li donava allò promès, en venjança, un dia que la reina, Pasífae, caminava al costat de la riba, va fer néixer de l'escuma del mar un poderós toro que ataqués i violés a la dona del rei. D'aquesta espantosa unió va néixer un ésser monstruós, el Minotaure, anomenat Asterió, per dur en el front el signe de l'estrella que declarava el seu origen diví.

Minos, avergonyit de tan brutal estirp, va manar al famós constructor de l'època, Dèdal, i al seu fill Ícar, que construïssin un palau on tancar al Minotaure. Una vegada construït el palau, Minos va ordenar, a la manera dels faraons d'Egipte, que els constructors hi morissin, segellant les portes perquè no escapessin i poguessin comunicar a uns altres els plànols de l'edifici. Per la seva banda, l'hàbil constructor Dèdal, va dissenyar unes ales de cera i plomes amb les quals va sortir volant en companyia del seu fill; posteriorment, l'audàcia del jove Ícar li va fer apropar-se massa al sol, i la cera de les ales es va fondre, precipitant-se al mar on va morir. En la seva memòria Dèdal va recollir les ales i les va dipositar en un santuari a Itàlia. Quant al palau on va quedar tancat el Minotaure, era una construcció adornada amb la "doble destral", pel que aquell palau va ser conegut com el palau de la doble destral o "Laberint".

El Minotaure era un ésser que devorava carn humana. És per això que Minos va obligar a tots els seus súbdits a rendir tribut al monstre en forma d'una comitiva anual de set joves i set donzelles. Entre aquells es trobaven els habitants d'Atenes, el rei de la qual, Egeu, va fer incloure al seu fill Teseu entre els joves sacrificats per al Minotaure. Prèviament, havia concertat amb el seu fill la missió secreta de, amb Atena com a protectora, matar al monstre i que, cas que tot resultés bé, l'hi fes notificar des de lluny al seu retorn, canviant les veles del vaixell de negres a blanques.

Així doncs, va partir Teseu, en companyia dels altres joves, fins a Creta. Allà, en ser-li presentada la cort, Ariadna, filla de Minos i germanastra del Minotaure, es va enamorar d'ell. Abans de partir al seu destí, Teseu li va revelar el seu terrible secret i Ariadna va prometre ajudar-lo en la seva empresa, oferint-li un cabdell de llana ("el fil d'Ariadna") perquè li servís de guia en els intricats passadissos i pogués sortir del palau una vegada mort el Minotaure, a canvi que li prometès endur-se-la amb ell quan haguès complert la seua missió. Teseu no només li va prometre açò, sinó també amor i fidelitat eterna.

Teseu va matar al Minotaure i va fugir en companyia d'Ariadna, però en el seu viatge de tornada, com ja no li era útil a les seves fins, aprofitant que havien aturat a fer provisió i que Ariadna s'havia adormit, la va deixar abandonada a l'illa de Naxos. Ariadna, en despertar, només va poder veure com les veles negres del vaixell de Teseu s'allunyaven. Allà la va trobar el déu Dionís, que es va enamorar d’ella i la va fer esposa seua, i la va dur amb ell a l'Olimp.

Quant a l'heroi, en albirar terra, va oblidar el consell del seu pare de canviar les veles, i Egeu, pensant que no havia tingut èxit en la seva missió, es va suïcidar llançant-se al mar que des de llavors duu el seu nom.










Teseu rep la visita d'Atena mentre jeu amb n'Ariadna.



Si esteis interessats en les arts plàstiques, clicau aquí i trobareu una galeria d'imatges d'Ariadna. Especialment interessant és l'exuberant versió de Tiziano, fantàstica des del punt de vista iconogràfic, de la trobada de Dionís amb Ariadna, i no menys interessant és el gravat eròtic d'Agostino Carracci, referit a la mateixa trobada.

Res més per avui, estudiau molt que venen els exàmeeeeeeeeeeeeeeenssssss!!!

Valete.

PD. No me n'oblid dels fans de frikiland, aquí teniu Furia de Titanes mexican version (déu, que n'hi ha, de penjats!!)


dijous, 18 d’octubre de 2007

Només unes notes i poca cosa més...

... que m'apreten les obligacions familiars.

Per als de 2n de grec: Dido 7,5; Afrodita 9,5; Nereida 7,5; Ovidi 9,75; Citerea 8,75; Pandora 9,75; Dafne 7,5; Rea 9,25.

Per als de 1r de llatí: Làquesis 10; Eufròsine 10; Cal·líope 10; Antígona 10; Eros 10; Chaos 10; Selene 10; Venus 10; Iris 8; Electra 10.

Secció 'cinema i clàssics': tercera entrega de Medea, de Pasolini.

Dins la secció freaks, una de doblatge 'xungu': Star wars en llatí!!

Ara ens posarem didàctics:
una sèrie de presentacions multimedia amb el nom En clase hablamos latín. Aquí teniu la primera entrega: Salutationes

Res més, que m'apreten, m'apreten, m'apreteeeeeeeeeeeeeen!!!!!! (saps que és dura la vida d'un pare de família!!!).

Valete!

dimarts, 16 d’octubre de 2007

'Más vale tarde...'

Mei discipuli atque meae discipulae primi cursus Baccalaureatus, ecce notae exercitii nomine Fabella latina: Liberi et libri.

Làquesis 9,05; Eufròsine 8,35; Cal·líope 7,35; Antígona 7,55; Eros 8,65; Chaos 9; Selene 9,65; Venus 8,05; Iris 7,65; Electra 9,15.

Insequimur sectionem 'cinema et classici' cum secunda dedita pelliculae nomine Medea. Ecce quoque scaena eiusdem auctoris operis nomine Oedipus rex in qua Oedipus et Tiresias disputationem de Oedipi oraculis faciunt, ante quam nuntius dicit Oedipum patrem suum occidisse et matrem suam uxorem duxisse.

Ecce, in sectione 'nugae', Hispanicorum comicorum scaena de aqueducto Segoviae.

In nova sectione nomine 'olera', ecce carmen ex Highschool musical excerptum Latine subscriptum.

Valete, iuvenes!!

dilluns, 15 d’octubre de 2007

Avui no tenc gaire temps per vosaltres...

...perquè tenim claustre, que és el nom d'aquelles reunions, generalment llargues i feixugues, on els profes es dediquen, bàsicament, a mirar-se es llombrígol i a decidir un munt de coses que afecten al futur immediat de la institució (és a dir, de l'insti).

Només vull donar continuïtat a una secció que esper que vos sigui profitosa: 'cinema i clàssics'.
Avui vos oferesc la primera entrega, d'un total de deu, de la versió cinematogràfica de Medea, feta per Pier Paolo Passolini l'any 1969, que té com a protagonista la diva de l'òpera Maria Callas. Passolini es va inspirar no només en la versió d'Eurípides, sinó també en la Medea romana de Sèneca i en les diferents Medees ovidianes i d'altres autors. Per conèixer el mite podeu consultar la magnífica entrada Medea a Wikipedia (en castellà). Veureu que es tracta d'una història dura i difícil d'entendre avui (o no tant: tots hem viscut -o viurem- un amor que ens ha fet -o ens farà- perdre el seny fins extrems que mai haguéssim -o haurem- sospitat).
Compara el motiu d'una ceràmica campana (de Campània, al sud de la península itàlica), de finals del s. IV ae, amb una preciositat d'aquarel·la de Paul Cézanne, de 1882. Es tracta del clímax de la història, amb la nostra protagonista, boja d'amor -i gelosia, matant el seus propis fills com a venjança per la infidelitat de Jasó.

Xerrant de Passolini, no és estrany que triàs aquesta història, si atenem a la resta de la seva obra, com tampoc ho és que també filmàs una versió d'Èdip rei, una altra història truculenta, d'un fill assassí, sense saber-ho, de son pare, i casat amb la seva pròpia mare, una joguina en mans d'un destí escrit pels seus avantpassats.

Açò és tot per avui, estimats i estimades deixebles.

diumenge, 14 d’octubre de 2007

On sou???

Bé, com que no me feis cas, no sé si he de penjar les notes aquí... mmmmm... bé... només tenc les de 2n de llatí (aiaiaiai!! que tot ho deixam per al darrer dia!!). Allà van:

Eris 7,85, Nàiade 8,2, Bacus 6,15, Briseida 8,25, Hermes 8,75, Ariadna 6,2, Medea 8,3, Dido 8,8, Afrodita 9,5, Nereida 9, Ovidi 7,7, Citerea 6,95, Pandora 9,2, Dafne 8,4, Rea 6,65.

Ja que és tard, i no me feis gaire cas, només vos oferesc quatre enllaços per tal que amplieu el vostre vocabulari i comenceu a comunicar-vos en llatí (avam si és ver!!): a classe!; al carrer!; acció! i, per acabar, un poc de tot!

Nihil plus, mei cari discipuli
atque mea carae discipulae!

PD. Una de frikis: Neró crema Roma!! (versió airgamboys)

dijous, 11 d’octubre de 2007

Ara que tenim uns dies...

avam si els aprofitam per fer un poquet de feina, que no tot és 'yuju-yuju, tenim festa!!'.
Així que, allà va:
  • els/les de 1r de llatí: faciendum est vobis exercitium sextum in pagina decima quarta libri EXERCITIA LATINA. Legenda est vobis GRAMMATICA LATINA in paginis vicesima tertia et vicesima quarta libri FAMILIA ROMANA, quia die Lunae, Idibus Octobribus, facienda sunt nobis PENSA A et B in paginis vicesima quarta et vicesima quinta libri FAMILIA ROMANA.
  • el/les de 1r de grec: ἀναγιγνώσκετε οὖν τὴν ἀνάγνωσιν Ο ΔΟΥΛΟΣ ΑΡΓΟΣ ΕΣΤΙΝ ἐπὶ τῷ χάρτῃ ἐννέα και πεντήκοντα, πρῶτον μὲν ἀπὸ τοῦ στίχου ἐννεακαίδεκα πρὸς τὸν στίχον δύο καὶ εἴκοσι· ὕστερον δὲ τὴν γραφὴν ἀπὸ τοῦ στίχου τρεῖς καὶ εἴκοσι πρὸς τὸν στίχον ὀκτὼ καὶ εἴκοσι· ὕστερον δὲ τὴν γραφὴν ἀπὸ τοῦ στίχου ἐννέα καὶ εἴκοσι πρὸς τὸν στίχον δύο καὶ τριάκοντα· κτλ. (καὶ τὰ λοιπά = etcètera)

  • els/les de llatí de 2n: mementote (recordau) faciendam esse vobis orationem quae die Lunae, Idibus Octobribus, viva voce in schola legenda est vobis. Ego arbitror vos omnes eam optime facturos facturasque esse.
  • el/les de grec de 2n: ἀναγιγνώσκετε οὖν αὖθις πᾶσαν τὴν ἀνάγνωσιν Ο ΑΡΟΤΡΟΝ (α) καὶ ποιεῖτε τὸ ἐπὶ τῷ χάρτῃ εἶς καὶ ὀγδοήκοντα μελέτημα· ἀναγιγνώσκετε καὶ πᾶσαν τὴν ἐπὶ τῷ χάρτῃ δύο καὶ ὀγδοήκοντα ἀνάγνωσιν Ο ΑΡΟΤΡΟΝ (β)· ἅμα οὖν γὰρ ἐγὼ καὶ ὑμεῖς αὐτὴν αὖθις γνωσόμεθα τῇ ἑπομένῃ ἡμέρᾳ, Δευτέρα 15 Οκτώβρες 2007.

Bé, de moment, res més, que jo sí que faré festa (hahahae!!) aquest cap de setmana llarg... Boooonuuuu... aprofitaré per corregir uns treballets que em vàreu lliurar dilluns, dels quals esper tenir la nota diumenge; vos la penjaré aquí, juntament amb qualque secció de les habituals (no passeu pena... n'hi haurà, de frikissssss!!!)

Ara, només un breu en la secció de nugae: '¿qué han hecho por nosotros los romanos?'

Bon cap de setmana a tots!
Ad diem Lunae!

dimecres, 10 d’octubre de 2007

Segona entrega dels nostres mites 'domèstics'

Ἀντιγόνη (Antígona)

Filla d'Èdip i sa seva pròpia mare (d'Èdip), Iocasta, pertany a un llinatge maleït pels déus, del qual ella és la darrera descendent. Vos posaré en antecedents:
Àgenor, rei de Tir, era el pare d'Europa, Cadme, Fènix, Cílix i Taxos. Un dia, mentre Europa jugava a la platja, Zeus transformat en toro la va raptar. Tal va ser el disgust del rei, que va enviar la resta dels seus fills a buscar-la i els va advertir que no tornessin sense ella. En no trobar-la , Fènix es va establir a Fenícia, Cílix a Cilícia, Taxos a una illa de l'Egeu amb el mateix nom i Cadme va fundar Tebes.














Terracota beòcia (c. 470 ae)














Europe and the bull, Gustave Moreau (c. 1869)



L'oracle de Delfos va ser qui va recomanar a Cadme que abandonés la recerca i fundés una ciutat en el lloc en el qual una vaca blanca s’allargués. Quan la vaca es va allargar, va aparèixer una serp que va acabar amb molts dels companys de l'heroi. Cadme la va matar amb una pedra i, aconsellat per Atena, va sembrar les dents de la serp. De les dents sembrades van sortir els Spartoi, que significa ‘homes sembrats’. Cadme va llençar pedres entre ells, els Spartoi van començar a acusar-se els uns als altres i es va entaular entre ells una lluita a la qual només van sobreviure cinc: Udeu, Ctoni, Equió, Hipèrenor i Pelor. Cadme va ser condemnat a servir d'esclau a Ares durant vuit anys per matar la serp, que descendia del déu. Una vegada alliberat amb l'ajuda dels Spartoi va construir Tebes.

Es va casar amb Harmonia i les seves noces van tenir tanta fama com les de Tetis i Peleu. Entre els regals nupcials, la núvia va rebre un collaret d'or, obra d’Hefest i un vel o vestit, confeccionat per les Gràcies. Aquestes peces, que tenien poders màgics, van jugar un paper molt important en els futurs conflictes dels seus descendents. Junts van tenir Iliri, Polidor, Ino, Autónoe, Sémele i Àgave.

Quan ja eren ancians van deixar el seu tron en mans del seu nét Penteu. Els esposos es van dirigir al país dels Endèquels, on van regnar sobre els iliris fins el final de la seva vida, quan van ser transformats en serps negres i traslladats a viure als Camps Elisis.

A partir d'ara la transmissió del tron tebà és complicada i confusa. Penteu mor esquarterat per la seva pròpia mare mentre està posseïda pel frenesí del culte a Dionís.

Aquí teniu un fragment de la tragèdia d'Eurípides Les bacants (vv. 1043-1152), la resis del missatger, on ens narra la mort de Penteu, castigat per la seua impietat, en no reconèixer la condició divina de Dionís. La traducció -impressionant!!- és de Carles Riba, que pretén reproduir l'estructura rítmica de l'original:

Quan, els estatges d’aquest sòl tebà deixant
enrera, de l’Asopos hem passat el curs,
escometíem els penyals del Citeró
Penteu i jo, car l’amo he anat seguint,
i l’estranger, que ens duia a l’espectacle aquell.
Doncs, comencem per seure en un fondal herbós,
posant sordina als moviments dels nostres peus
i als de la llengua, per mirâ i no ser mirats.
Hi havia un clos de cingles, arrosat de fonts,
amb pins que hi feien ombra, on les mènades
s’estaven, ocupades en treballs jocunds.
Perquè les unes seien, coronant de nou
amb trenes d’heura a Iloure el tirs vingut a menys;
o, com a poltres lliures del brodat collar,
cantaven l‘himne bàquic, responent-se a crits.
Penteu, el pobre, que la turba femenil
no veia, exclama: «Hoste, des d’aquí on som
l'ull no em destria aquestes falses mènades.
De dalt d’un marge o d’un avet de coll altiu
sí que veuria aquestes turpituds que fan.»
Veig aleshores un portent de l’estranger.
Agafa el branc celeste d’un cimal d’avet
i el vincla, el vincla, el vincla fins al negre sòl;
i feia un cercle, com un arc, o com el fa
la corba roda, que dibuixa un gir al torn:
així, la branca muntana, l’estrangê, amb les mans,
la torç a terra —feta impròpia d’un mortal.
Llavors col·loca Penteu al capdamunt dels brots
i dreça la tija, deixant-la anar ben suaument
amunt, guardant-se de llançar-lo per les crins.
I l’arbre s’estantola, dret, a l’aire dret,
amb el nostre amo cavalcant sobre el seu coll.
I més el veuen que ell no veu les mènades;
sí, car a penes és vistent allí enfilat,
que el foraster ja deixa de mostrar-se als ulls.
I surt dels aires una veu, suposo jo
que és Dionís, que crida: «Noies, duc aquell
que fa nota de vosaltres i de mi
i de les meves festes. Au, vengeu-vos d’ell »
I mentre així parlava, entre terra i cel,
que s’hi recalca, hi ha un esclat de foc august.
I calla l’aire i té callats els seus fullams
la vall pradera i d’animals no sents un crit.
Peró les dones, que no han copsat bé el so,
s’aixequen i passegen la mirada arreu.
Ell novament comanda; i quan han conegut
ben clar que l‘ordre ve de Baccos, tot l‘esbart
de les cadmees s’afua, amb peus no menys rabents
que de coloma, en una cursa vehement,
la mare Agave i les que són d'igual llavor
i les bacants en massa. I salten pel torrent
avall i els cingles, folles de l'alè del déu.
Quan veuen l’amo allí, espiant dalt de l’avet,
comencen per tirar-li pedres amb gran urc
de mà, enfilades en un peny com un castell,
i brancs de !‘avetosa, a tall talment de dards;
i d’altres els tirsos llancen, a través del vent,
contra ell, fitó miserable; i no acaben res.
Car superava llur delit l’altura on ell
s’estava, el pobre, no sabent què fer d’horror.
Per fi, esbrancant uns roures, com faria el llamp,
forcen la soca, amb uns parpals no pas ferrencs;
i com que no posaven terme a aquests fatics,
els diu Agave: «Oidà, volteu en cercle el tronc
i agafeu-lo, mènades, que puguem caçar
l'encimbellada fera i que no esbombi els cors
secrets del numen!» Elles posen a l’avet
mil mans tot d’una i l’arrabassen del soler;
sí, i alt com seia, de l’altura cap avall
cau contra terra, amb mil i mil gemecs que fa,
Penteu; perquè s’adona com està en perill.
La mare és la primera a oficiâ en l’estrall
i se li llança; i el! la mitra dels cabells
fa lluny, perquè el conegui i no li doni mort,
la pobra Agave, i li enraona, afalagant
la seva galta: «Sí, sóc jo, mare, el teu fill
Penteu, el fill d’Equíon que tu vas parir!
Oh, compadeix-me, mare! I per les faltes que he
pogut cometre, no atueixis el teu fill »
Peró Agave, escumejant i fent uns ulls
torts, que li roden, no sentint com qui té seny,
de Baccos posseïda, no li fa cabal:
li agafa el braç esquerre amb totes dues mans
i, recalcant-se contra els flancs de l’infeliç,
li arrenca el muscle, no en virtut de cap vigor,
no: el déu comunica facilitat als seus braons.
Ino, per l’altra banda, fa també el seu fet,
rompent les carns; i Autònoe i totes les bacants
s'hi aferrissen; i tot és un crit confús,
ell que gemega, pel que encara té de buf,
i elles xisclen; i s’emporta l’una un braç,
l’altra una planta amb la sandàlia; i queden nus
els flancs, a esquinços; i és cad’una que amb les mans
sangoses tira i toma trossos de Penteu.
Així es dispersa tot el cos: sota els asprius
penyals i dins la fonda crina dels boscams

recerca no pas fàcil; ara, el pobre cap,
és a la mare que ha escaigut, i l'ha clavat
al cim d’un tirs i el porta, com el d’un lleó
de la muntanya, pel bell mig de! Citeró,
deixant les germanes en els cors de mènades.
I ve, superba del calamitós botí,
cap a la vila, invocant el déu de les bacants,
el seu company de caça, el triomfant autor
d’aquesta presa... que serà un triomf de plors.
Jo, doncs, per veure’m fora peus d’aquest horror,
me’n vaig, abans que Agave torni al seu palau.
Sí, la mesura i el respecte al que és de Déu
són el millor; i em penso que no hi ha tampoc
res de més savi pels mortals que fer-ne ús.


(waaaaal·laaaaa!!! peaaaaazo traducción!!!!!)

Li succeeix en el tron el seu oncle Polidor. A la seva mort hereta el tron Làbdac, fill de Polidor. Aquest rei dóna nom als seus descendents que a partir d'ell van ser coneguts com els labdàcides. El seu regnat va estar marcat per les guerres que va mantenir amb el rei Pandió d'Atenes per motius fronterers.

Quan mor Làbdac el seu fill Laios era encara molt petit per la qual cosa pren la regència de la ciutat Nicteu, cunyat de Polidor. Amb el suïcidi de Nicteu el poder passa al seu germà Licos. Després de matar Licos van compartir el tron els bessons Anfió i Zetos. Es creu que van ser ells qui van construir les muralles de Tebes. Zetos transportava les pedres i Anfió només amb la música de la seva lira les col·locava al lloc que els corresponia.

Durant el regnat de Zetos i Anfió, Laios va fugir a Pisa, on va ser acollit pel rei Pèlop. Allí el labdàcida es va enamorar perdudament de Crisip, fill de Pèlop. Ofuscat per la seva passió, va raptar l’al·lot, essent així el primer mortal a tenir relacions homosexuals. Per aquesta acció -no pel fet de tenir relacions homosexuals, sinó pel fet de forçar l'al·lot- Pèlop va llançar contra Laios una maledicció que va implicar funestes conseqüències.

Una vegada desapareguts els bessons, Laios és cridat a Tebes per a ocupar el tron com a legítim hereu de Làbdac. Ja a Tebes es va casar amb Iocasta. L'oracle li havia advertit que no engendrés cap fill amb ella, doncs el nen nascut de Iocasta estava destinat a matar el seu pare i a provocar la destrucció de la família. Iocasta, però, volia tenir un fill, i un vespre va emborratxar Laios per tal d’engendrar-lo.

Quan Iocasta va donar a llum, Laios per a evitar el funest oracle va perforar els turmells del fiet per lligar-los amb una corretja, el va lliurar a un pastor perquè l’abandonés al camp, penjat d’un arbre pels peus. Les ferides dels turmells van produir en el nen una ferida que li va valer el seu nom, ja que Èdip, en grec, significa -o, millor dit, podria significar- “el dels peus perforats”. El fiet va ser trobat per un pastor corinti, el qual el va dur a la reina Peribea, esposa de Pólib. Com aquests monarques mancaven de descendència van adoptar a Èdip i el van criar com si fos el seu propi fill.

Arribat a l'edat adulta Èdip es dirigeix a! oracle de Delfos, on esbrina que està destinat a matar el seu pare i a casar-se amb la seva mare. Per a evitar la seva fatídica destinació s'allunya dels qui creu els seus veritables pares, els reis de Corint. Els motius pels quals Èdip es dirigeix a Delfos i les circumstàncies que envolten a la seva trobada amb Laios difereixen molt entre si, pel que hem elegit una de les versions per a seguir una fita argumenta! coherent.

Sigui com sigui durant aquest viatge es troba amb Laios i el seu seguici. Un dels heralds exigeix a Èdip que s'aparti del camí per a deixar pas al seu rei. Com Èdip es nega, es produeix una baralla de la qual només surten vius Èdip i un servidor de Laios. D'aquesta forma comença a acomplir-se la cruel destinació d'Èdip.

Èdip prossegueix el seu viatge i arriba a Tebes, on l'Esfinx, un monstre amb cos de lleó, ales d'àguila i cap de dona, enviat per Hera com càstig per el rapte de Crisip per part de Laios, està aterroritzant la població. L'engendre s'havia situat a les proximitats de la ciutat i devorava tot aquell que no sabia resoldre dos enigmes que els proposava. Generalment els preguntava: ¿Quin és l'ésser que camina ara amb dues, ara amb tres, ara amb quatre potes i que, contràriament a la llei general, és més feble quantes mes potes té?. El segon enigma era: Són dues germanes, una de les quals engendra a l’altra i al seu torn, és engendrada per la primera. La resposta al primer enigma és l’home, que primer va de grapes, després camina alçat i finalment es ajuda del bastó. La del segon, el dia i la nit -en grec ἡμέρα, ‘el dia’, és femení.

Èdip va encertar els enigmes que li va proposar l’Esfinx, la qual, veient-se derrotada, es va llançar al buit des de la columna on solia asseure’s.














Ceràmica àtica de figures vermelles (c. 450 ae)












Oedipus and the Sphinx, Gustave Moreau (1864)



Per desig dels tebans, Creont, que regnava en Tebes des de la mort de Laios, va oferir la corona i la vídua del rei mort a l’home que tan gran servei havia prestat a la ciutat. Èdip pren la corona, es casa amb Iocasta i amb ella té com a fills Polinices, Etèocles, Antígona i Ismene. D’aquesta manera s'acompleix, inexorable, l’oracle.

Durant el seu regnat va abatre a la ciutat una pesta que no cessava. Èdip envia Creont a Delfos per a consultar l’oracle. Aquest torna amb el missatge que la pesta no cessarà fins que l’assassí de Laios no sigui expulsat de Tebes. Èdip, ignorant de la seva condició, llança una maledicció sobre l’assassí que acabarà caient sobre ell mateix.

Èdip mana cridar a l’endeví Tirèsias, que, coneixedor de la tragèdia, es nega a donar el nom de l’assassí. Iocasta intenta llevar importància a l’endeví, revelant que va pronosticar la mort de Laios a les mans del seu propi fill i, no obstant això, el rei va morir assaltat per un bandit en una cruïlla.

La dada de la cruïlla atreu llunyans records a la ment d’Èdip i mana cridar a l’únic servent supervivent a l’assalt que va acabar amb la vida del rei. En aquest moment arriba a palau un missatge de Peribea comunicant-li que ha de tornar a Corint per a ocupar el tron, perquè el rei Pólib ha mort. Èdip es nega per temor que l’oracle es compleixi en apropar-se a la seva mare. El missatger li tranquil·litza revelant-li que els reis de Corint són els seus pares adoptius.

La sospita comença a obrir-se pas en la ment d’Èdip, ja només falta l’arribada del servent. Quan aquest arriba es confirma la fatal sospita. Iocasta, en comprendre la veritat, entra en el palau i se suïcida. Èdip es perfora els ulls amb una agulla de Iocasta, mare i esposa al mateix temps.

Polinices i Etèocles a partir d’aquell moment van mortificar el seu pare de tal manera que aquest els va llançar una triple maledicció. Primer Polinices li va servir el menjar en la taula de plata de Cadme, cosa que Èdip els havia prohibit expressament. Quan el monarca es va assabentar, els va augurar que no trobarien pau ni en vida, ni amb la mort. En altra ocasió que Èdip feia un sacrifici als déus, els seus fills, en tost de manar-li un bon tros de carn, li van manar els ossos nets de l’animal. Enfollit va profetitzar que moririen l’un a les mans de l’altre. En altre moment li van negar el respecte que li devien i el van tancar en un calabós, per la qual cosa els va vaticinar que es repartirien la seva herència amb l’espasa en la mà.

Èdip, acompanyat per Antígona, abandona Tebes i Creont pren la regència de la ciutat. Mentrestant Polinices i Etèocles ideen una formula per a sostreure’s a les malediccions del seu pare, i decideixen regnar conjuntament. Primer regnarà Etèocles, mentre Polinices es retira, i, una vegada complert un any, regnarà Polinices, retirant-se Etèocles, i així successivament. Però en finalitzar el primer any de regnat, Etèocles es va negar a transferir el poder al seu germà i el va expulsar de Tebes.

Policies va emigrar a Argos. En arribar al palau del rei Adrast es va embardissar en una lluita amb Tideu, bandejat de Calidó pel seu pare, el rei Éneu. Quan Adrast va aparèixer en l’escena va reparar en els distintius del lleó i el senglar que els contendents portaven en els seus escuts. I com l’oracle li havia predit que casaria a les seves filles amb un lleó i un senglar va posar pau entre els joves, els va prometre que els restituiria els seus respectius regnes i els va lliurar com a esposes les seves filles Àrgia i Deípile.

Policies va emigrar a Argos. En arribar al palau del rei Adrast es va embardissar en una lluita amb Tideu, bandejat de Calidó pel seu pare, el rei Éneu. Quan Adrast va aparèixer en l’escena va reparar en els distintius del lleó i el senglar que els contendents portaven en els seus escuts. I com l’oracle li havia predit que casaria a les seves filles amb un lleó i un senglar va posar pau entre els joves, els va prometre que els restituiria els seus respectius regnes i els va lliurar com a esposes les seves filles Àrgia i Deípile

Així va començar a formar-se l'expedició dels set contra Tebes. Els capitosts d'aquesta expedició van ser: Anfiarau, Capaneu, Hipomedont, Partenopeu, Tideu, Adrast i Polinices. Anfiarau que era endeví, es va negar, en principi, a participar-hi, preveient-ne el fracàs i la seva mort durant l'expedició. Malgrat els indicis poc favorables, els set capitosts es van llançar contra Tebes. L'exèrcit atacant va ser aniquilat i dels set només va sobreviure Adrast amb ajuda del seu cavall Arió.

Mentre es projecta l'expedició contra Tebes, Èdip mor a l’Àtica, on havia trobat refugi amb la seva filla, Antígona, al demos de Colonos, amb la protecció del rei, Teseu. Ja moribund Èdip, Creont intenta que torni a Tebes, perquè un oracle havia predit que la terra que l'acollís en el seu si seria beneïda pels déus. Èdip es nega a tornar i mor en la terra del seu benefactor, Teseu.

Una vegada mort el seu pare, Antígona retorna a Tebes i s'allotja amb la seva germana Ismene. Durant la batalla a les portes de Tebes, Etèocles i Polinices s'enfronten i es maten l'u a l'altre. Ascendeix de nou al tron tebà Creont, que decreta exèquies de rei per a Etèocles i prohibeix sota pena de mort donar sepultura al cos de Polinices, que s'ha atrevit a alçar a uns estrangers contra la seva pròpia pàtria. Antígona es rebel·la davant el que creu una injustícia i en secret va al camp de batalla per a espargir sobre el cos insepult del seu germà un grapat de terra sagrada, amb la qual cosa es donava satisfacció al ritual exigit pels déus. És descoberta i Creont, malgrat els precs del seu fill Hemó, promès de Antígona, no es retracta en la seva sentència.

Antígona és sepultada viva en la tomba dels labdàcides. Quan Hemó acudeix a alliberar-la la troba penjada i allà mateix se suïcida al costat de la seva estimada. En assabentar-se Eurídice, l'esposa de Creont, de la mort del seu fill, també se suïcida. (uuuffffff! aquí muere hasta el apuntador!!!)

Així Antígona ha passat a la mitologia com a paradigma de la pietat, és a dir, de l'acompliment de les obligacions que, per manament dels déus, tenim amb els membres de la nostra família.

Vet aquí el clímax de l'enfrontament entre Antígona i Creont, a la tragèdia de Sòfocles Antígona (vv. 449-496):

CREONT.- I així doncs, t’atrevires a violar aquestes lleis?
ANTÍGONA.- No era Zeus qui havia decretat això, ni la Justícia que conviu amb els déus d’allà baix de cap manera va fixar aquestes lleis entre els éssers humans. I no creia que els teus decrets tinguessin tanta força que malgrat que tu siguis mortal es pogués passar per damunt de les lleis no escrites i immutables dels déus. Car no són d’ara ni d’ahir, sinó que tenen validesa de sempre i ningú no sap des de quan aparegueren. No anava jo a pagar davant els déus el càstig per això, per témer l’opinió de cap home, puix que jo havia de morir, ho sabia perfectament, com no? malgrat que tu no haguessis fet el decret, peró si moro abans de temps, jo dic que és un benefici, puix qui com jo viu entre tantes desgràcies, com no obté benefici en morir? I així, aconseguir aqueix destí per a mi almenys no és cap mal, sinó que, si el cadáver d’un fill de la meva mare jo consentís deixar insepult, així sí que em seria penós; peró aixó altre no m’és dolorós. Si a tu et sembla per atzar que actuo com a boja, potser és per a un boig per a qui sembio culpable de foilia.
CORIFEU.- És evident el carácter dur del seu dur pare en l’al·lota. I no sap cedir a les desgrácies.
CREONT.- (Al corifeu) Peró sápigues que les ments més inflexibles cauen més i el ferro més resistent forjat al foc de forma molt dura veus que la major de les vegades es trenca i es parteix. I sé que eis cavalls més salvatges són domats amb un petit fre. Així doncs, no és lícit ser orgullós per a qui és esclau dels que té a prop. Aquesta sabia perfectament que es comportava amb insoléncia en infringir les lleis establertes. I després d’haver-ho fet, ara comet una altra insolència: se n’ufaneja i se n’alegra per haver-ho dut a terme. Realment, ara jo no seria un home, sinó aquesta, si resten sense dany per a ella aquestes prerrogatives. Tan mateix, malgrat que sigui filla de la meya germana i els seus lligaments de sang siguin més propers que tots els que tenen la protecció del Zeus que vetlla per la meva llar, ella i la de la seva mateixa sang no defugiran al destí més terrible, ja que a aquella l’acuso també de tramar l’enterrament. Crideu-la, puix tot just acabo de veure-la allá dins furiosa i sense control dels seus actes. L’ánim d’aquells que maquinen en l’ombra accions gens bones sol ser sorprés com a un lladre. I jo odiï especialment a aquell que quan és agafat en algú delicte, després vol embellir-lo.

Bé, un poc llarg, però profitós, al meu parer.

I ara, 'fantasias animadas de ayer y hoy' (és a dir, secció freaks): Antígona, de Sòfocles, en versió lliure (i travela) d'uns alumnes de secundària.

Vet aquí ara un promocional del muntatge d'Antígona de la companyia Grupo Teatro Azares, dins la secció 'Ara en seriu'.

Res més, al·lots i al·lotes. Feu bondat.