dimarts, 29 de gener de 2008

Aquí va el tòpiiiiiiiic!!

'¡Peassssssssssssso de tópico el de hoy!', ni més ni manco que el παρακλαυσίθυρον, és a dir, el de 'davant de la porta tancada', amb excelsos exemples en la poesia llatina. Consisteix al lament de l'enamorat davant la porta tancada, darrera de la qual es troba l'estimada que no el deixa entrar, i on finalment acabarà dormint l'enamorat. Com ara el tòpic de la militia amoris, del qual ja en xerrarem, compara o identifica l'amor amb un servei a la pàtria amb les armes a la mà, aquest tòpic, de manera subtil, o no tan subtil, ens fa pensar en l'amor com a esclavatge (cf. el tòpic del servitium amoris, derivat del de la militia), si atenem al costum entre els antics de tenir l'esclau de confiança dormint en terra davant la porta de l'amo. D'aquesta manera l'enamorat esdevé l'esclau d'amor de la seva estimada.
Bé, anam, però, a veure uns quants exemples d'aquells que he dit excel·lents, no sense recomanar
abans la lectura del ben profusament il·lustrat article de na Julieta Cardigni, de la Universidad de Buenos Aires, a propòsit de tòpics de la poesia amorosa romana. Idò, anam amb els poetes, i podreu comprovar com l'èxit d'un recurs literari està en proporció directa amb la freqüència amb què és parodiat:

Vet aquí un fragment de Semònides (15 D.), poeta grec del s. VII ae.

κατ' τῆς ὄπισθεν ὀρσοθύρης ἠλσάμην


per la porta de l'escala de darrera em van fer fora

Aquí teniu Aristòfanes, com sempre, fent paròdia del tòpic a Les Assembleístes (960ss).
δεῦρο δὴ δεῦρο δή,
καὶ σύ μοι καταδραμοῦ-
σα τὴν θύραν ἄνοιξον
τήνδ᾽· εἰ δὲ μή, καταπεσὼν κείσομαι.
φίλον, ἀλλ᾽ ἐν τῶι σῶι
βούλομαι κόλπωι πληκτίζεσθαι
μετὰ τῆς σῆς πυγῆς.
Κύπρι τί μ᾽ ἐκμαίνεις ἐπὶ ταύτηι;
μέθες, ἱκνοῦμαί σ᾽ Ἔρως,
καὶ ποίησον τήνδ᾽ ἐς εὐνὴν
τὴν ἐμὴν ἱκέσθαι.
Ara mateix, ara mateix,
davalla aquí corrent i
obri'm la porta
aquesta, si no vols que caigui mort.
Tresoret, vinga, que dins la teua
vall vull bregar
amb el teu cul.
Cípria, com és que em fas embogir per aquesta?
Venc a tu, Eros, ajuda'm
i fes que aquesta al llit
meu vengui!
Aquí teniu un fragment del poeta hel·lenístic Teòcrit, on es pot esbrinar el prec de l'amant per entrar (Idilis, 2.118-124):
Ãnqon g£r ken ™gè, naˆ tÕn glukÝn Ãnqon '/Erwta,
À tr…ton º tštartoj ™ën f…loj aÙt…ka nuktÒj...
ka… k' e„ mšn m' ™dšcesqe...
Que ja hi som, sí, ja arrib al dolç Amor,
tres o quatre vegades puc estimar, un cop arriba el vespre...
i si m'obriu...

Però van ser els poetes romans els que van fer arribar aquest tòpic fins el cim de l'expressió literària. Vet aquí Catul, LXVII, en una altra paròdia del tòpic:
o dulci iocunda viro, iocunda parenti,
salve, teque bona Iuppiter auctet ope,
ianua, quam Balbo dicunt servisse benigne
olim, cum sedes ipse senex tenuit,
quamque ferunt rursus gnato servisse maligne,
postquam es porrecto facta marita sene:
dic agedum nobis, quare mutata feraris
in dominum veterem deseruisse fidem.
Non (ita Caecilio placeam, cui tradita nunc sum)
culpa mea est, quamquam dicitur esse mea,
nec peccatum a me quisquam pote dicere quidquam:
verum +isti populo ianua quidque+ facit
qui, quacumque aliquid reperitur non bene factum,
ad me omnes clamant: «ianua, culpa tua est.»
(...)
Primum igitur, virgo quod fertur tradita nobis,
falsum est. non illam vir prior attigerat,
languidior tenera cui pendens sicula beta
numquam se mediam sustulit ad tunicam;
sed pater illius gnati violasse cubile
dicitur et miseram conscelerasse domum,
sive quod impia mens caeco flagrabat amore,
seu quod iners sterili semine natus erat
et quaerendus , unde foret nervosius illud,
quod posset zonam solvere virgineam.
Grata i dolça a l'espòs, grata al pare,
salut! I que Júpiter et faci bons favors,
porta que
a Balb diuen que vas servir bé
un temps, quan el propi vell va ocupar la casa,
i que diuen ara que has servit malament,
després que, mort el vell, ets propietat d'un matrimoni;
digue'ns, vinga, per què diuen que has canviat,
que has deixat de ser fidel a l'amo?
"No (tant de bo plagui a Cecili, de qui som ara)
no és culpa meua, encara que diuen que ho és, meua,
ni ningú pot dir de jo que he comès cap falta:
la veritat és que per tothom la porta tot ho fa!
i si se descobreix res que vagi malament
tothom em crida: porta, és culpa teua
(...)
En primer lloc, la verge que diuen que m'han duit,
no ho és, que l'home seu no l'ha tocada el primer,
que li penja més lànguida que tronxo de bleda,
que mai se li ha aixecat al mig de la túnica;
son pare, però, ha violat el seu llit,
diuen, i ha deshonrat aquesta mísera casa,
sigui perquè sa ment impia cremava amb amor cec,
sigui perquè el fill és nat impotent i estèril,
i s'havia de trobar qualcú amb 'allò' més potent,
que poguès desvirgar una verge."
(...)

Aquest mateix tòpic el trobam a Properci (1, 16), a Tibul (1, 2), a Horaci (Carmina 3, 10), a Ovidi (Amores 1, 6)...

Res més, que s'ha fet molt tard.
Valete.