dilluns, 28 de gener de 2008

Ja som aquí, ja som aquí...

No sense vessa -ja sol passar, ja, quan arriben aquestes dates, qua ens agafa la vessa... al manco a jo- recomençam el nostre periple pel món dels clàssis amb la ja habitual secció 'mites de ca nostra'; avui...
Ἔρως


A les genealogies més antigues, Ἔρως és una de les forces primigènies de l'univer
s, contemporani de Gea i nascut del Caos primordial:

ἠδ’Ἔρος, ὃς κάλλιστος ἐν ἀθανάτοισι θεοῖσι,
λυσιμελής
, πάντων δὲ θεῶν πάντων τἀνθρώπων
δάμναται ἐν στήθεσσι νόον καὶ ἐπίφρονα βουλήν.

'i Eros, el més bell entre els déus immortals,
dolç alliberador, que de déus tots i homes tots,
dins l'ànima en sotmet la ment i la prudent decisió.'

HESIODE, Teogonia, 120-122


Altra versió el fa néixer de l'ou primigeni, engendrat per la Nit i Èrebos, la Foscor, les dues meitats del qual, en separar-se, van formar la terra i el cel. Aquí teniu un petit fragment del cor de pardals de l'obra d'Aristòfanes Els ocells:

Χάος ἦν καὶ Νὺξ Ἔρεβός τε μέλαν πρῶτον καὶ Τάρταρος εὐρύς,
γῆ δ' οὐδ' ἀὴρ οὐδ' οὐρανὸς ἦν: Ἐρέβους δ' ἐν ἀπείροσι κόλποις
τίκτει πρώτιστον ὑπηνέμιον Νὺξ ἡ μελανόπτερος ᾠόν,
ἐξ οὖ περιτελλομέναις ὥραις ἔβλαστεν Ἔρως ὁ ποθεινός,
στίλβων νῶτον πτερύγοιν χρυσαῖν, εἰκὼς ἀνεμώκεσι δίναις.
οὖτος δὲ Χάει πτερόεντι μιγεὶς νυχίῳ κατὰ Τάρταρον εὐρὺν
ἐνεόττευσεν γένος ἡμέτερον, καὶ πρῶτον ἀνήγαγεν ἐς φῶς.
πρότερον δ' οὐκ ἦν γένος ἀθανάτων, πρὶν Ἔρως ξυνέμειξεν ἅπαντα·
ξυμμιγνυμένων δ' ἑτέρων ἑτέροις γένετ' οὐρανὸς ὠκεανός τε
καὶ γῆ πάντων τε θεῶν μακάρων γένος ἄφθιτον. ὦδε μέν ἐσμεν

πολὺ πρεσβύτατοι πάντων μακάρων. ἡμεῖς δ' ὡς ἐσμὲν Ἔρωτος

'Al principi hi havia Caos, i la Nit i el negre Èrebos i l'ample Tàrtar.
No existia la terra ni l'aire ni el cel; llavors a l'immens si d'
Èrebos
va pondre
la Nit de negres ales, abans que res, un ou buit,
i d'aquest, passat el temps, va néixer Eros, el desitjat,
d'esquena brillant amb ales daurades, més ràpid que el vent.
Unint-se a Caos alat al negre i ample Tàrtar
va
procrear la raça nostra i la va treure a llum primera.
Que encara no existia raça d'immortals, fins que Eros ho mesclà tot:
i mesclant uns amb altres elements nasqué Urà i també Oceà,
i Gea i la raça del déus sempre feliços sense morir. Som, idò,
els més antics de tots els déus, que nosaltres som d'Eros els fills.'

ARISTÒFANES, Els ocells, 693-703

Al marge de genealogies, però, Eros, entre els antics, sempre va ser considerat una força fonamental del món.
Hi ha moltes altres versions del naixement d'Eros: de vegades és fill de Ilítia, la deessa dels parts, o d'Iris, filla i missatgera d'Hera. Finalment, la versió més estesa va ser la que el feia fill d'Hermes i Afrodita, i germà d'Ànteros, l'amor recíproc, fill d'Ares i Afrodita.
Poc a poc, sota la influència dels poetes, va anar creant-se la imatge d'un fillet alat, que ara porta torxes amb què encendre els cors dels enamorats, ara porta arc i fletxes amb què ferir els qui no s'estimen, per tal que ho facin. Tot i així, és un fillet terriblement poderós, a qui fins i tot sa mare, Afrodita, tem.
L'episodi més famós de la vida d'Eros és els dels seus amors amb Ψύχη:
La bellesa de Psique era sobrehumana, fins el punt de fer fugir els pretendents. Així, mentre que les germanes s'havien casat, na Psique es mantenia verge. Son pare va consultar l'oracle, el qual li va recomanar que vestís sa filla de núvia i l'abandonàs dalt el cim d'una muntanya, on la vindria a desposar un monstre terrible. Psique, abandonada, bramava de desesperació, fins que es va aixecar un vent que la va arrossegar i la va sostenir en l'aire, conduint-la fins a una vall fonda, coberta de gespa, on l'al·lota va quedar dormida. En despertar s'hi va trobar als jardins d'un magnífic palau, les portes del qual s'obrien al seu pas, mentre unes veus li mostraven el camí. En fer-se fosquet, es va allargar al llit, i en la foscor, va notar una presència: era l'espòs de qui havia xerrat l'oracle, tot i que a ella no li va semblar tan monstruós, vaja... que li va agradar prou. L'espòs la venia a visitar cada vespre, sense que ella el veiés, ja que ell l'havia avisada que en el moment que el veiés, el perdria.

William Bouguereau, L'enlèvement de Psyché

Un bon dia Psique es va enyorar de ca seua, i va decidir anar a romandre
-hi: el vent la tornà a transportar, i a ca seua la van rebre amb alegria, tret de ses germanes, que envejoses de tota la felicitat que mostrava Psique, la van xinxar prou perquè reconegués que mai havia vist el seu espòs, i la van convèncer d'enganar-lo. Així, en tornar al palau d'Eros, va amagar un llumet davall el llit, i quan Eros dormia, el va aixecar: va quedar meravellada de la bellesa i de la joventut del seu home, però l'emoció li va fer tremolar, i una gota d'oli ardent va caure damunt Eros, que, en despertar, va complir l'amenaça que li havia fet, i va partir per sempre.
Psique va vagar pel món, desesperada, fins que va caure en mans d'Afrodita, que la va fer esclava seua. Un dia li va manar que davallés a l'Hades a demanar a Persèfone aigua de Joventut. Tenia prohibit obrir el recipient, però ella no va creure i en beure va quedar dormida per sempre.
Però aquesta és una història d'amor amb final feliç, no vos penseu... que Eros no l'havia oblidada, i quan la va trobar dormida va demanar permís a Zeus per despertar-la d'un cop de fletxa i casar-s'hi. Zeus l'hi va concedir i... conte contat, conte acabat.

Au, açó és tot.

1 comentari:

ovidi ha dit...

que polida!

Tenc una amiga que sempre em demana que li conti historietes "de'n xavi" i em va molt be llegir-les per es blog i aixi després poder-les contar i quedar com un Senyor!

Merci!

PD: visca la mitologia i les reduplicacions de present en els verbs atemàtics acabats en -mi!!!!!!!!!