dimecres, 30 de gener de 2008

Seguim amb el tòpic de la porta...

... que ahir es va fer massa tard per oferir-vos més exemples i em vaig limitar a esmentar-los.
Aquí va el primer, un παρακλαυσίθυρον canònic (invocació - imprecació - súplica - complicitat) a TIBUL, 1, 2, 1-12:

Adde merum vinoque novos conpesce dolores,

Occupet ut fessi lumina victa sopor,

Neu quisquam multo percussum tempora baccho

Excitet, infelix dum requiescit amor.

Nam posita est nostrae custodia saeva puellae,

Clauditur et dura ianua firma sera.

Ianua difficilis domini, te verberet imber,

Te Iovis imperio fulmina missa petant.

Ianua, iam pateas uni mihi, victa querelis,

Neu furtim verso cardine aperta sones.

Et mala siqua tibi dixit dementia nostra,

Ignoscas: capiti sint precor illa meo.

Te meminisse decet, quae plurima voce peregi
Supplice cum posti florida serta darem.

Posa vi i amb el vi nous dolors alleuja,
que s'apoderi
la son dels teus ulls vençuts,
que ningú quan estiguis molt ferit per Bacus
et desperti, mentre descansa l'amor infeliç.
Que li ham posat custòdia cruel a la nostra al·lota,
i és tancada la dura porta amb pany ferm.
Porta d'amo intratable, que et feri la pluja,
que et cerquin els llamps enviats per ordre de Júpiter.
Porta, obri'm
només a jo, vençuda pels precs,
i quan d'amagat giris la frontissa no sonis oberta.
I si qualque amenaça et va proferir la meua demència,
ignora-la, i que caiguin damunt el meu cap, ho prec.
Cal que recordis tot allò que et vaig dir amb veu
suplicant, en posar-te al llindar garlandes florides.

Què polit, no és ver?
Aquí va un altre, ara de Properci (1, 16, 1-20), on és la porta que xerra:

Quae fueram magnis olim patefacta triumphis,

ianua Tarpeiae nota pudicitiae;
cuius inaurati celebrarunt limina currus,
captorum lacrimis umida supplicibus;
nunc ego, nocturnis potorum saucia rixis,
pulsata indignis saepe queror manibus,
et mihi non desunt turpes pendere corollae
semper et exclusis signa iacere faces.
nec possum infamis dominae defendere noctes,
nobilis obscenis tradita carminibus;
(nec tamen illa suae revocatur parcere famae,
turpior et saecli vivere luxuria.)
has inter gravibus cogor deflere querelis,
supplicis a longis tristior excubiis.
ille meos numquam patitur requiescere postis,
arguta referens carmina blanditia:
"Ianua vel domina penitus crudelior ipsa,
quid mihi tam duris clausa taces foribus?
cur numquam reserata meos admittis amores,
nescia furtivas reddere mota preces?

Jo que un temps era oberta a grans victòries,
porta famosa pel pudor de Tarpeia,
de qui els llindars van celebrar carros plens d'or,
humits per les llàgrimes suplicants dels captius;
ara jo, ferida per bregues nocturnes de borratxos,
copejada sovint per mans in dignes em queix,
i no em falten
vergonyoses corones penjades
i sempre torxes llençades, senyals de rebuig.
I no puc defensar les nits d'una ama infame,
presa, tot i la meua noblesa, de càntics obscens.
Emperò ella desisteix de mirar pel seu bon nom,
i només vol viure la luxuria indecent d'avui dia.
Em sent plorar entre queixes terribles,
més trist que les llargues vigílies del suplicant,
que mai deixa descansar els meus llindars
entonant
tendres cançons d'amor:
"Porta més cruel que la pròpia ama!
per què calles tancada per jo amb cruels batents?
Per què mai admets oberta els meus amors?
És que no fies respondre els meus precs amb un gir?"

Un altre, un altre: HORACI, Carmina, 3, 10

Extremum Tanain si biberes, Lyce,

saevo nupta viro, me tamen asperas
porrectum ante foris obicere incolis
plorares Aquilonibus

audis, quo strepitu ianua, quo nemus
inter pulcra satum tecta remugiat
ventis et positas ut glaciet nives
puro numine Iuppiter?

ingratam Veneri pone superbiam,
ne currente retro funis eat rota:
non te Penelopen difficilem procis
Tyrrhenus genuit parens.

o quamvis neque te munera nec preces
nec tinctus viola pallor amantium
nec vir Pieria paelice saucius
curvat, supplicibus tuis

parcas, nec rigida mollior aesculo
nec Mauris animum mitior anguibus:
non hoc semper erit liminis aut aquae
caelestis patiens latus.

Si beguesis
del remot Tanai, Lice,
casada amb un salvatge, tot i així t'encresparia
deixar-me ajagut davant les portes habitades
pels vents Aquilons.
Escolta amb quin estrèpit la porta i el bosc
entre les belles branques dels arbres remuga
amb els vents, i com glaça la neu caiguda
la voluntat de Júpiter.
Deposa la ingrata supèrbia a Venus,
que la corda vagi darrere de la roda;
com Penèlope, difícil al pretendents, no et
va engendrar el pare tirré!
Encara que ni els regals, ni els precs,
ni la violàcia palidesa dels amants,
ni l'home ferit per una amant pièria
et fan cedir, a qui et suplica
complau, o tu, més dura que una dura alzina,
més ferotge que les serps africanes;
No sempre resistirà la dura porta i l'aigua
del cel la meua esquena.

Dins la secció 'culturicula', una sinopsi de història de Roma, vida quotidiana, etc:



Res més, que encara he de dinar.

3 comentaris:

O.V.I.D.I. ha dit...

Bones Xaviuncies!

mira, s'altre dia a llatí et volia comentar una cosa que ham va fer gràcia, però tots frissavem bastant i bé, és igual, t'ho pos per aquí...

a català feim "Cap al tard", de Joan Alcover, que hem sembla meravellós, per cert. I a un poema de les Elegies, concretament el titulat "Dol", la 13a estrofa diu així:

"¿Cal defensar la flama incerta
d'aquest llumet feble i morent?
Per a tancar la porta oberta,
cal que forcegi contra el vent?"

Crec que aquí es fa un ús simbòlic de la porta tal vegada més pròxim més conegut que els clàssics que ens has posat però també molt polit. És l'únic moment on Alcover es planteja si val la pena viure i ho descriu amb aquests versos i una doble metàfora...
la porta es pot tancar encara que no bufi el vent, encara que no sigui necessària la mort, aquesta pot arribar quan un ho desitji.

que trobes?

xbotella ha dit...

No sé com ho heu analitzat a català, però em sembla entendre que la porta oberta és, precissament, la mort, i el tancar-la, lluitant contra el vent, és aferrar-se a la vida, tot i les seues dificultats. Quant a la flama incerta i el llumet feble i morent, és exactament la metàfora de Catul, al famós poema de les besades:
Visquem, Lèsbia meua, i estimem,
i als rumors dels velles severs
no els hi donem cap valor.
El sol pot morir i tornar a néixer,
però a nosaltres, quan se'ns apagui la breu llum,
ens quedarà un sol vespre, etern, per dormir.
Dóna'm mil besades, i després cent...

Anònim ha dit...

Xavi.. Fas tard amb ses notes dels examens! Mus tens intrigadisimes amb açò de que no han anat tan bé com a Grec, fuu..