dimarts, 8 de gener de 2008

Tornem-hi amb els mites de la casa

Per un error meu vos vaig presentar el mite d'Eris abans del d'Electra, que ja vam dir que ho faríem per rigorós ordre alfabètic. Demanam disculpes a Electra. A continuació reproduïm l'entrada ELECTRA, magnífica, de GRIMAL, P.(1994) Diccionario de mitología griega y romana, Paidós, Barcelona.

Ἠλέκτρα

Les llegendes coneixen diversos personatges amb aquest nom.

1. El més antic és una de les filles d'Oceà i Tetis. Casada amb Taumant (el fill de Πόντος, l'Ona i de Γαῖα, la Terra) va tenir per fills a Iris, la missatgera dels déus, i les dues Ἅρπυιαι, els Harpies, Ἀελλώ, l'Huracà i Ὀξιπετής, «la de vol ràpid». Electra figura entre les companyes de joc de Persefone quan el rapte.

2. Hi havia igualment una Electra entre les Plèiades, les set filles d'Atlant i Plèione, residents a l'illa de Samotràcia. Unida a Zeus, va concebre a Dàrdan, el qual va passar de Samotràcia a Tròade, on va fundar la dinastia reial de Troia. Va tenir també un altre fill, anomenat Iasió, la llegenda del qual està molt relacionada amb les de Cibeles1 i Demèter. De vegades hom li atribueix també un tercer fill, Ematió, que hauria regnat a Samotràcia; però el més corrent és que hom li assigni com a tercer fill, de la seva unió amb Zeus, Harmonia, la futura esposa de Cadme (encara que altres versions fan de Harmonia la filla d'Ares i Afrodita).

En les versions italianes de la llegenda d'Electra, era considerada l'esposa de Coritó, rei etrusc, i Dàrdan i Iasió havien nascut a Itàlia. Finalment, Electra està en relació amb la llegenda del Pal·ladi2. Quan Zeus va voler violentarla, la donzella es va refugiar, encara que en va, al costat d'aquesta estàtua divina. En la seva ira, Zeus sembla que va llançar el Pal·ladi de l'alt del cel i la imatge, al caure a Tròade, va ser conservada en un temple de la ciutat de Troia. També es diu que la pròpia Electra va ser qui va dur l'estàtua al seu fill, com a protecció per a la ciutat. Més tard, juntament amb les seves germanes, Electra va ser transformada en estrella de la constel·lació de les Plèiades.3

3. El més cèlebre personatge llegendari entre els quals duen el nom de Electra és la filla d'Agamèmnon i Clitemnestra. No apareix a l'epopeia homèrica, però en els poetes posteriors reemplaça a poc a poc a Laòdice, una de les filles d'Agamèmnon. Després de l'assassinat d'Agamèmnon per Clitemnestra i el seu amant Egist, Electra, que ha escapat per poc a la mort, és tractada com una esclava. L'estàlvia la seva mare, que intercedeix per ella davant Egist. Segons certes versions, Electra sostreu al petit Orestes de les mans dels assassins i el confia en secret al vell preceptor que l'allunya de Micenas. Egist, per tal d'impedir que Electra tingui un fill capaç de venjar la mort d'Agamèmnon, ha casat la jove amb un pagès resident lluny de la ciutat. Però el seu marit ha respectat la seva virginitat.


William Blake Richmond (1874) Electra on the tomb of Agamemnon

Segons altres autors Electra, que en altre temps havia estat promesa de Càstor4, i després de Polimèstor, rei de Tràcia, és mantinguda presonera en el palau de Micenes. Quan torna Orestes, reconeix el seu germà, arribat com ella a la tomba del seu pare, i junts preparen la venjança, o sigui, l'assassinat de sa mare, Clitemnestra, i del seu amant, Egist.

Pren part activa en aquest doble assassinat, i quan, posteriorment, Orestes és perseguit per les Erínies5, s'ocupa en ell.


Orestes, a una ceràmica apúlia del s. IV ae, és purificat per Apoll·ló,

mentres Clitemnestra, a l'esquerra, intenta despertar a les Erínies.

Ocupa el seu paper en els diversos episodis de la llegenda de Orestes, tal com ha estat desenvolupada pels tràgics. En el Orestes d'Eurípides participa dels patiments del seu germà i lluita al seu costat contra l'hostilitat del poble, que vol condemnar a mort als homicides. En la tragèdia Aletes, de Sófocles, avui perduda, és el personatge principal. Havent marxat Orestes, ja rei de Micenes, i Pílades a Tàuride a la recerca de l'estàtua d'Àrtemis Tàurica, és anunciada a Micenes la notícia de la seva mort, i s'afegeix que és la pròpia Ifigènia la immoladora del seu germà. Immediatament, Aletes, fill de Egist, s'apodera del tron. Electra es trasllada llavors a Delfos, on es troba amb Ifigènia, que ha arribat amb Orestes. En veure la seva germana, Electra, que la creu culpable, vol castigar-la, i quan està a punt d'encegar-la amb una torxa ardent que ha agafat de l'altar, adverteix la presència del seu germà. Electra i Orestes tornen llavors a Micenes, on donen mort a Aletes. Orestes casa amb Hermione, filla d'Helena, i Electra és donada en matrimoni a Pílades, i parteix amb ell a Fòcide. D'aquesta unió naixeran Medent i Estrofi.

1Deessa frígia, anomenada la Mare Terra o la Gran Mare. El seu culte era molt antic, i s'havia iniciat al neolític. Representava a la terra fèrtil, les coves, les muntanyes, les fortaleses, la natura i als animals. Són molt importants entre els grecs els seus rituals mistèrics.

2La representació en llenya de Pal·las Atena.

3Segons la llegenda, van ser assetjades pel caçador Orió, que les desitjava. Però elles van volar tan amunt que van arribar al cel i allà van quedar fixades com un grup d'estels de la constel·lació del Taure.

4Un dels Διόσκυροι, fills de Zeus i Leda. El seu germà era Pòl·lux, i les seves germanes, Clitemnestra i Helena. La tradició relata que Zeus, prenent l'aparença d'un cigne, es va unir a Leda, esposa de Tindàreu, i ella després va pondre dos ous: del primer van néixer els Diòscurs -Càstor i Pól·lux- i del segon van néixe Helena i Clitemnestra.

5Són els monstres nascuts de la sang d'Urà després de l'emasculació, que perseguien els crims amb vessament de sang, especialment contra la pròpia família. De fet, són la causa de les desgràcies de la família d'Agamèmnon: va haver de sacrificar la seva filla Ifigènia perquè l'esquadra grega pogués partir cap a Troia, ja que, segons conta la llegenda, un dia Agamèmnon, en haver mort un cérvol, va comparar la seva habilitat amb la de la deessa Àrtemis; aquesta, en resposta, immobilitzà la seva flota i exigí el sacrifici d’Ifigènia, a qui salvà en l'últim moment traslladant-la a Táuride. Clitemnestra, esposa d’Agamèmnon i mare d’Ifigènia, mai el perdonarà haver intentat matar la seva filla.

Aquí teniu part del pròleg de l'Orestes d'Eurípides, pronunciat per Electra:

Ἠλέκτρα

Οὐκ ἔστιν οὐδὲν δεινὸν ὧδ' εἰπεῖν ἔπος
οὐδὲ
πάθος οὐδὲ ξυμφορὰ θεήλατος,
ἧς οὐκ ἂν ἄραιτ' ἄχθος ἀνθρώπου φύσις.
γὰρ μακάριος -- κοὐκ ὀνειδίζω τύχας
Διὸς πεφυκώς, ὡς λέγουσι, Τάνταλος
κορυφῆς ὑπερτέλλοντα δειμαίνων πέτρον
ἀέρι ποτᾶται: καὶ
τίνει ταύτην δίκην,
ὡς μὲν λέγουσιν, ὅτι θεοῖς ἄνθρωπος ὢν
κοινῆς τραπέζης ἀξίωμ' ἔχων ἴσον,
ἀκόλαστον ἔσχε γλῶσσαν, αἰσχίστην νόσον.
οὗτος φυτεύει Πέλοπα, τοῦ
δ' Ἀτρεὺς ἔφυ,
στέμματα ξήνασ' ἐπέκλωσεν θεὰ
ἔριν, Θυέστῃ
πόλεμον ὄντι συγγόνῳ
θέσθαι. τί
τἄρρητ' ἀναμετρήσασθαί με δεῖ;
ἔδαισε δ' οὖν νιν τέκν' ἀποκτείνας Ἀτρεύς.
Ἀτρέως δέ: τὰς γὰρ ἐν μέσῳ
σιγῶ τύχας·
κλεινός, εἰ δὴ κλεινός, Ἀγαμέμνων ἔφυ
Μενέλεώς τε Κρήσσης μητρὸς Ἀερόπης ἄπο.
γαμεῖ
δ' ὃ μὲν δὴ τὴν θεοῖς στυγουμένην
Μενέλαος Ἑλένην, ὃ
δὲ Κλυταιμήστρας λέχος
ἐπίσημον εἰς Ἕλληνας Ἀγαμέμνων ἄναξ·
παρθένοι μὲν τρεῖς ἔφυμεν ἐκ μιᾶς,
Χρυσόθεμις Ἰφιγένειά
τ' Ἠλέκτρα τ' ἐγώ,
ἄρσην δ' Ὀρέστης, μητρὸς ἀνοσιωτάτης,
πόσιν ἀπείρῳ περιβαλοῦσ' ὑφάσματι
ἔκτεινεν: ὧν δ' ἕκατι, παρθένῳ
λέγειν
οὐ
καλόν: ἐῶ τοῦτ' ἀσαφὲς ἐν κοινῷ σκοπεῖν.
Φοίβου δ' ἀδικίαν μὲν τί
δεῖ κατηγορεῖν;
πείθει δ' Ὀρέστην μητέρ' ἥ
σφ' ἐγείνατο
κτεῖναι, πρὸς οὐχ ἅπαντας εὔκλειαν φέρον.
ὅμως δ' ἀπέκτειν' οὐκ ἀπειθήσας θεῷ·
κἀγὼ
μετέσχον, οἷα δὴ γυνή, φόνου.
[Πυλάδης θ', ὃς ἡμῖν συγκατείργασται τά
δε.]
ἐντεῦθεν ἀγρίᾳ συντακεὶς νόσῳ [νοσεῖ]
τλήμων Ὀρέστης ὅδε πεσὼν ἐν δεμνίοις
κεῖται, τὸ μητρὸς δ' αἷμά νιν τροχηλατεῖ
μανίαισιν: ὀνομάζειν γὰρ αἰδοῦμαι θεὰς
εὐμενίδας, αἳ τόνδ' ἐξαμιλλῶνται φόβῳ.
ἕκτον δὲ δὴ τόδ' ἦμαρ ἐξ ὅτου σφαγαῖς
θανοῦσα μήτηρ πυρὶ καθήγνισται δέμας,
ὧν οὔτε σῖτα διὰ δέρης ἐδέξατο,
οὐ λούτρ' ἔδωκε χρωτί: χλανιδίων δ' ἔσω
κρυφθείς, ὅταν μὲν σῶμα κουφισθῇ νόσου,
ἔμφρων δακρύει, ποτὲ δὲ δεμνίων ἄπο
πηδᾷ δρομαῖος, πῶλος ὣς ὑπὸ ζυγοῦ.
ἔδοξε δ' Ἄργει τῷδε μήθ' ἡμᾶς στέγαις,
μὴ πυρὶ δέχεσθαι, μήτε προσφωνεῖν τινα
μητροκτονοῦντας· κυρία δ' ἥδ' ἡμέρα,
ἐν ᾗ
διοίσει ψῆφον Ἀργείων πόλις,
εἰ
χρὴ θανεῖν νὼ λευσίμῳ πετρώματι.
[ἢ
φάσγανον θήξαντ' ἐπ' αὐχένος βαλεῖν.]
ἐλπίδα δὲ
δή τιν' ἔχομεν ὥστε μὴ θανεῖν·
ἥκει γὰρ ἐς γῆν Μενέλεως Τροίας ἄπο,
λιμένα δὲ
Ναυπλίειον ἐκπληρῶν πλάτῃ
ἀκταῖσιν ὁρμεῖ, δαρὸν ἐκ Τροίας χρόνον
ἄλαισι πλαγχθείς: τὴν δὲ
δὴ πολύστονον
Ἑλένην, φυλάξας νύκτα, μή
τις εἰσιδὼν
μεθ' ἡμέραν στείχουσαν, ὧν ὑπ' Ἰλίῳ
παῖδες τεθνᾶσιν, ἐς πέτρων ἔλθῃ
βολάς,
προύπεμψεν ἐς δῶμ' ἡμέτερον· ἔστιν δ' ἔσω
κλαίουσ' ἀδελφὴν συμφοράν τε δωμάτων.
ἔχει δὲ
δή τιν' ἀλγέων παραψυχήν·
ἣν γὰρ κατ' οἴκους ἔλιφ', ὅτ' ἐς Τροίαν ἔπλει,
παρθένον ἐμῇ
τε μητρὶ παρέδωκεν τρέφειν
Μενέλαος ἀγαγὼν Ἑρμιόνην Σπάρτης ἄπο,
ταύτῃ
γέγηθε κἀπιλήθεται κακῶν.
βλέπω δὲ
πᾶσαν εἰς ὁδόν, πότ' ὄψομαι
Μενέλαον ἥκονθ': ὡς τά
γ' ἄλλ' ἐπ' ἀσθενοῦς
ῥώμης ὀχούμεθ', ἤν τι μὴ
κείνου πάρα
σωθῶμεν. ἄπορον χρῆμα δυστυχῶν δόμος.


I aquí, la sempre fantàstica traducció de Carles Riba:

ELECTRA:

No es pot concebre res que espanti tant de dir,
no, cap sofrença ni desastre enviat pel Cel,
que la natura humana no en suporti el pes.
Aquell feliç —no em burlo de la seva sort—
de Tàntal parlo, nat de Zeus, com diu la gent,
vola a mig aire, amb el terror d'un peny suspès
damunt la testa, i és un càstig que sofreix,
com diu la història, perquè mortal com era ell,
honrat a seure a taula amb déus en paritat,
no va frenar la llengua, flac ben vergonyós!
Engendra Pèlops, i d'aquest va néixe' Atreu,
al qual la dea va teixî els fils combinant
discòrdia, fer la guerra a Tiestes, que era el seu
germà. ¿Enumeraria el que és pecat de dir?
Per fer-li un àpat, va matar-li els fills Atreu.
D'Atreu —perquè no conto els casos d'entremig—
naixé Agamèmnon, el famós, si és fama això,
i Menelaos, de la cretea Aèrope.
I Menelaos es casà amb Helena, sí,
que els déus detesten, i el rei Agamèmnon es guanyà
el llit de Clitemnestra, memorable als grecs.
Som tres les noies que tingué de l'única,
Crisòtemis, Ifigenia i Electra, que sóc jo,
i un fill, Orestes, d'una mare criminal,
que va enxarxâ el seu home en un espès teixit
i el va matar; la causa, no està bé de dir
per una noia: ho deixo a qui ho voldrà esbrinar.
Però a Febos ¿és que se l'ha d'acusar de crim?
Convenç Orestes que la mare que el parí
occeixi, cosa que tothom no lloa pas.
Amb tot, l'ha occida, no desobeint el déu.
Jo he pres, en tant que dona, part també en la mort,
i Pílades, que amb nosaltres ha cooperat.
Des d'aleshores, consumit d'un mal cruel,
el pobre Orestes jeu, vegeu-lo, estès damunt
d'un llit: la sang de la mare el fa girâ en rampells
de fúria. A penes m'atreveixo a anomenar
les dees que l'esveren, les Eumènides.
Ja fa amb aquest sis dies que la mare ha mort
a fil d'espasa, i que el foc va fer-ne pur el cos,
durant els quals Orestes ni ha engolit menjar
ni ha entrat a la banyera: dins els seus mantells
colgat, tot d'una que del mal sent un respit
i pensa, plora, i de vegades bot del llit
i es posa a córrer, com un poltre descollat.
I el poble d'Argos ha decretat que ni a cobert
ni a foc se'ns rebi, i que ningú ens adreci un mot,
per matricides; i és el dia assenyalat,
avui, perquè el sufragi d'Argos posi en clar
si se'ns condemna a mort per lapidació,
o bé clavant-nos l'esmolada fulla al coll.
Però esperança, una en tenim, de no morir.
Car Menelaos ha tornat de Tròada,
i omplint el port de Nàuplion amb els seus vaixells,
té presa terra, ell que ha anat tant temps errant
des que partí de Troia. I la que ens ha costat
tants plors, Helena, de nit, perquè no la veiés
amb llum de dia algú dels que han perdut els fills
davant de Troia i l'emprengués a cops de roc,
ens l'ha enviada abans a casa; i ara és dins
que plora la germana i les dissorts dels seus.
I tanmateix té algun consol dels seus dolors:
la filla que Menelaos va deixâ al casal
quan va embarcar-se, duta d'Esparta, i que lliurà
a la meva mare per criar-la, Hermíone,
en ella encara troba un goig i oblida els mals.
I guaito via enllà pertot, sí, quan veuré
Menelau que arriba. Tanmateix de feble impuls
és l'esperança que ens sosté, si Menelau
no ens salva. Pobra cosa, un casal infortunat!

Au, ara, si pots, respira!

That's all, folks!


3 comentaris:

ovidius ha dit...

Ara he vist que hem tornat a començar també amb sa rutina des blog de classiques!!!

veig que de n'Electra sabem ben poca cosa... es monòleg aquell és preciós! pero dius que tambe es pròleg? perque el pronuncia un personatge de l'obra? açò es feia abans?

be, men vaig a amollar es ca!

Xavi ha dit...

Ben al contrari, de n'Electra en sabem un munt de coses, ja que els tres tràgics ens han deixat unes quantes obres mestres de l'anomenat 'cicle troià'. Hauries de llegir:
ÈSQUIL, Orestíada (trilogia tràgica composta per Agamèmnon, Coèfors, Eumènides)
SÒFOCLES, Electra
EURÍPIDES, Electra
Ifigènia a Tàuride
Ifigènia a Àulide
Orestes

Ja en xerrarem, de pròlegs, quan estudiarem la poesia dramàtica grega.

Anònim ha dit...

mesothelioma support and information!
[url=http://www.mesothelioma-support.org/]symptoms lung cancer[/url]