Segona entrega dels nostres mites 'domèstics'

Ἀντιγόνη (Antígona)

Filla d'Èdip i sa seva pròpia mare (d'Èdip), Iocasta, pertany a un llinatge maleït pels déus, del qual ella és la darrera descendent. Vos posaré en antecedents:

Àgenor, rei de Tir, era el pare d'Europa, Cadme, Fènix, Cílix i Taxos. Un dia, mentre Europa jugava a la platja, Zeus transformat en toro la va raptar. Tal va ser el disgust del rei, que va enviar la resta dels seus fills a buscar-la i els va advertir que no tornessin sense ella. En no trobar-la , Fènix es va establir a Fenícia, Cílix a Cilícia, Taxos a una illa de l'Egeu amb el mateix nom i Cadme va fundar Tebes.

Terracota beòcia (c. 470 ae)

Europe and the bull, Gustave Moreau (c. 1869)

L'oracle de Delfos va ser qui va recomanar a Cadme que abandonés la recerca i fundés una ciutat en el lloc en el qual una vaca blanca s’allargués. Quan la vaca es va allargar, va aparèixer una serp que va acabar amb molts dels companys de l'heroi. Cadme la va matar amb una pedra i, aconsellat per Atena, va sembrar les dents de la serp. De les dents sembrades van sortir els Spartoi, que significa ‘homes sembrats’. Cadme va llençar pedres entre ells, els Spartoi van començar a acusar-se els uns als altres i es va entaular entre ells una lluita a la qual només van sobreviure cinc: Udeu, Ctoni, Equió, Hipèrenor i Pelor. Cadme va ser condemnat a servir d'esclau a Ares durant vuit anys per matar la serp, que descendia del déu. Una vegada alliberat amb l'ajuda dels Spartoi va construir Tebes.

Es va casar amb Harmonia i les seves noces van tenir tanta fama com les de Tetis i Peleu. Entre els regals nupcials, la núvia va rebre un collaret d'or, obra d’Hefest i un vel o vestit, confeccionat per les Gràcies. Aquestes peces, que tenien poders màgics, van jugar un paper molt important en els futurs conflictes dels seus descendents. Junts van tenir Iliri, Polidor, Ino, Autónoe, Sémele i Àgave.

Quan ja eren ancians van deixar el seu tron en mans del seu nét Penteu. Els esposos es van dirigir al país dels Endèquels, on van regnar sobre els iliris fins el final de la seva vida, quan van ser transformats en serps negres i traslladats a viure als Camps Elisis.

A partir d'ara la transmissió del tron tebà és complicada i confusa. Penteu mor esquarterat per la seva pròpia mare mentre està posseïda pel frenesí del culte a Dionís.

Aquí teniu un fragment de la tragèdia d'Eurípides Les bacants (vv. 1043-1152), la resis del missatger, on ens narra la mort de Penteu, castigat per la seua impietat, en no reconèixer la condició divina de Dionís. La traducció -impressionant!!- és de Carles Riba, que pretén reproduir l'estructura rítmica de l'original:

Quan, els estatges d’aquest sòl tebà deixant
enrera, de l’Asopos hem passat el curs,
escometíem els penyals del Citeró
Penteu i jo, car l’amo he anat seguint,
i l’estranger, que ens duia a l’espectacle aquell.
Doncs, comencem per seure en un fondal herbós,
posant sordina als moviments dels nostres peus
i als de la llengua, per mirâ i no ser mirats.
Hi havia un clos de cingles, arrosat de fonts,
amb pins que hi feien ombra, on les mènades
s’estaven, ocupades en treballs jocunds.
Perquè les unes seien, coronant de nou
amb trenes d’heura a Iloure el tirs vingut a menys;
o, com a poltres lliures del brodat collar,
cantaven l‘himne bàquic, responent-se a crits.
Penteu, el pobre, que la turba femenil
no veia, exclama: «Hoste, des d’aquí on som
l'ull no em destria aquestes falses mènades.
De dalt d’un marge o d’un avet de coll altiu
sí que veuria aquestes turpituds que fan.»
Veig aleshores un portent de l’estranger.
Agafa el branc celeste d’un cimal d’avet
i el vincla, el vincla, el vincla fins al negre sòl;
i feia un cercle, com un arc, o com el fa
la corba roda, que dibuixa un gir al torn:
així, la branca muntana, l’estrangê, amb les mans,
la torç a terra —feta impròpia d’un mortal.
Llavors col·loca Penteu al capdamunt dels brots
i dreça la tija, deixant-la anar ben suaument
amunt, guardant-se de llançar-lo per les crins.
I l’arbre s’estantola, dret, a l’aire dret,
amb el nostre amo cavalcant sobre el seu coll.
I més el veuen que ell no veu les mènades;
sí, car a penes és vistent allí enfilat,
que el foraster ja deixa de mostrar-se als ulls.
I surt dels aires una veu, suposo jo
que és Dionís, que crida: «Noies, duc aquell
que fa nota de vosaltres i de mi
i de les meves festes. Au, vengeu-vos d’ell »
I mentre així parlava, entre terra i cel,
que s’hi recalca, hi ha un esclat de foc august.
I calla l’aire i té callats els seus fullams
la vall pradera i d’animals no sents un crit.
Peró les dones, que no han copsat bé el so,
s’aixequen i passegen la mirada arreu.
Ell novament comanda; i quan han conegut
ben clar que l‘ordre ve de Baccos, tot l‘esbart
de les cadmees s’afua, amb peus no menys rabents
que de coloma, en una cursa vehement,
la mare Agave i les que són d'igual llavor
i les bacants en massa. I salten pel torrent
avall i els cingles, folles de l'alè del déu.
Quan veuen l’amo allí, espiant dalt de l’avet,
comencen per tirar-li pedres amb gran urc
de mà, enfilades en un peny com un castell,
i brancs de !‘avetosa, a tall talment de dards;
i d’altres els tirsos llancen, a través del vent,
contra ell, fitó miserable; i no acaben res.
Car superava llur delit l’altura on ell
s’estava, el pobre, no sabent què fer d’horror.
Per fi, esbrancant uns roures, com faria el llamp,
forcen la soca, amb uns parpals no pas ferrencs;
i com que no posaven terme a aquests fatics,
els diu Agave: «Oidà, volteu en cercle el tronc
i agafeu-lo, mènades, que puguem caçar
l'encimbellada fera i que no esbombi els cors
secrets del numen!» Elles posen a l’avet
mil mans tot d’una i l’arrabassen del soler;
sí, i alt com seia, de l’altura cap avall
cau contra terra, amb mil i mil gemecs que fa,
Penteu; perquè s’adona com està en perill.
La mare és la primera a oficiâ en l’estrall
i se li llança; i el! la mitra dels cabells
fa lluny, perquè el conegui i no li doni mort,
la pobra Agave, i li enraona, afalagant
la seva galta: «Sí, sóc jo, mare, el teu fill
Penteu, el fill d’Equíon que tu vas parir!
Oh, compadeix-me, mare! I per les faltes que he
pogut cometre, no atueixis el teu fill »
Peró Agave, escumejant i fent uns ulls
torts, que li roden, no sentint com qui té seny,
de Baccos posseïda, no li fa cabal:
li agafa el braç esquerre amb totes dues mans
i, recalcant-se contra els flancs de l’infeliç,
li arrenca el muscle, no en virtut de cap vigor,
no: el déu comunica facilitat als seus braons.
Ino, per l’altra banda, fa també el seu fet,
rompent les carns; i Autònoe i totes les bacants
s'hi aferrissen; i tot és un crit confús,
ell que gemega, pel que encara té de buf,
i elles xisclen; i s’emporta l’una un braç,
l’altra una planta amb la sandàlia; i queden nus
els flancs, a esquinços; i és cad’una que amb les mans
sangoses tira i toma trossos de Penteu.
Així es dispersa tot el cos: sota els asprius
penyals i dins la fonda crina dels boscams
—recerca no pas fàcil; ara, el pobre cap,
és a la mare que ha escaigut, i l'ha clavat
al cim d’un tirs i el porta, com el d’un lleó
de la muntanya, pel bell mig de! Citeró,
deixant les germanes en els cors de mènades.
I ve, superba del calamitós botí,
cap a la vila, invocant el déu de les bacants,
el seu company de caça, el triomfant autor
d’aquesta presa... que serà un triomf de plors.
Jo, doncs, per veure’m fora peus d’aquest horror,
me’n vaig, abans que Agave torni al seu palau.
Sí, la mesura i el respecte al que és de Déu
són el millor; i em penso que no hi ha tampoc
res de més savi pels mortals que fer-ne ús.

(waaaaal·laaaaa!!! peaaaaazo traducción!!!!!)

Li succeeix en el tron el seu oncle Polidor. A la seva mort hereta el tron Làbdac, fill de Polidor. Aquest rei dóna nom als seus descendents que a partir d'ell van ser coneguts com els labdàcides. El seu regnat va estar marcat per les guerres que va mantenir amb el rei Pandió d'Atenes per motius fronterers.

Quan mor Làbdac el seu fill Laios era encara molt petit per la qual cosa pren la regència de la ciutat Nicteu, cunyat de Polidor. Amb el suïcidi de Nicteu el poder passa al seu germà Licos. Després de matar Licos van compartir el tron els bessons Anfió i Zetos. Es creu que van ser ells qui van construir les muralles de Tebes. Zetos transportava les pedres i Anfió només amb la música de la seva lira les col·locava al lloc que els corresponia.

Durant el regnat de Zetos i Anfió, Laios va fugir a Pisa, on va ser acollit pel rei Pèlop. Allí el labdàcida es va enamorar perdudament de Crisip, fill de Pèlop. Ofuscat per la seva passió, va raptar l’al·lot, essent així el primer mortal a tenir relacions homosexuals. Per aquesta acció -no pel fet de tenir relacions homosexuals, sinó pel fet de forçar l'al·lot- Pèlop va llançar contra Laios una maledicció que va implicar funestes conseqüències.

Una vegada desapareguts els bessons, Laios és cridat a Tebes per a ocupar el tron com a legítim hereu de Làbdac. Ja a Tebes es va casar amb Iocasta. L'oracle li havia advertit que no engendrés cap fill amb ella, doncs el nen nascut de Iocasta estava destinat a matar el seu pare i a provocar la destrucció de la família. Iocasta, però, volia tenir un fill, i un vespre va emborratxar Laios per tal d’engendrar-lo.

Quan Iocasta va donar a llum, Laios per a evitar el funest oracle va perforar els turmells del fiet per lligar-los amb una corretja, el va lliurar a un pastor perquè l’abandonés al camp, penjat d’un arbre pels peus. Les ferides dels turmells van produir en el nen una ferida que li va valer el seu nom, ja que Èdip, en grec, significa -o, millor dit, podria significar- “el dels peus perforats”. El fiet va ser trobat per un pastor corinti, el qual el va dur a la reina Peribea, esposa de Pólib. Com aquests monarques mancaven de descendència van adoptar a Èdip i el van criar com si fos el seu propi fill.

Arribat a l'edat adulta Èdip es dirigeix a! oracle de Delfos, on esbrina que està destinat a matar el seu pare i a casar-se amb la seva mare. Per a evitar la seva fatídica destinació s'allunya dels qui creu els seus veritables pares, els reis de Corint. Els motius pels quals Èdip es dirigeix a Delfos i les circumstàncies que envolten a la seva trobada amb Laios difereixen molt entre si, pel que hem elegit una de les versions per a seguir una fita argumenta! coherent.

Sigui com sigui durant aquest viatge es troba amb Laios i el seu seguici. Un dels heralds exigeix a Èdip que s'aparti del camí per a deixar pas al seu rei. Com Èdip es nega, es produeix una baralla de la qual només surten vius Èdip i un servidor de Laios. D'aquesta forma comença a acomplir-se la cruel destinació d'Èdip.

Èdip prossegueix el seu viatge i arriba a Tebes, on l'Esfinx, un monstre amb cos de lleó, ales d'àguila i cap de dona, enviat per Hera com càstig per el rapte de Crisip per part de Laios, està aterroritzant la població. L'engendre s'havia situat a les proximitats de la ciutat i devorava tot aquell que no sabia resoldre dos enigmes que els proposava. Generalment els preguntava: ¿Quin és l'ésser que camina ara amb dues, ara amb tres, ara amb quatre potes i que, contràriament a la llei general, és més feble quantes mes potes té?. El segon enigma era: Són dues germanes, una de les quals engendra a l’altra i al seu torn, és engendrada per la primera. La resposta al primer enigma és l’home, que primer va de grapes, després camina alçat i finalment es ajuda del bastó. La del segon, el dia i la nit -en grec ἡμέρα, ‘el dia’, és femení.

Èdip va encertar els enigmes que li va proposar l’Esfinx, la qual, veient-se derrotada, es va llançar al buit des de la columna on solia asseure’s.

Ceràmica àtica de figures vermelles (c. 450 ae)

Oedipus and the Sphinx, Gustave Moreau (1864)

Per desig dels tebans, Creont, que regnava en Tebes des de la mort de Laios, va oferir la corona i la vídua del rei mort a l’home que tan gran servei havia prestat a la ciutat. Èdip pren la corona, es casa amb Iocasta i amb ella té com a fills Polinices, Etèocles, Antígona i Ismene. D’aquesta manera s'acompleix, inexorable, l’oracle.

Durant el seu regnat va abatre a la ciutat una pesta que no cessava. Èdip envia Creont a Delfos per a consultar l’oracle. Aquest torna amb el missatge que la pesta no cessarà fins que l’assassí de Laios no sigui expulsat de Tebes. Èdip, ignorant de la seva condició, llança una maledicció sobre l’assassí que acabarà caient sobre ell mateix.

Èdip mana cridar a l’endeví Tirèsias, que, coneixedor de la tragèdia, es nega a donar el nom de l’assassí. Iocasta intenta llevar importància a l’endeví, revelant que va pronosticar la mort de Laios a les mans del seu propi fill i, no obstant això, el rei va morir assaltat per un bandit en una cruïlla.

La dada de la cruïlla atreu llunyans records a la ment d’Èdip i mana cridar a l’únic servent supervivent a l’assalt que va acabar amb la vida del rei. En aquest moment arriba a palau un missatge de Peribea comunicant-li que ha de tornar a Corint per a ocupar el tron, perquè el rei Pólib ha mort. Èdip es nega per temor que l’oracle es compleixi en apropar-se a la seva mare. El missatger li tranquil·litza revelant-li que els reis de Corint són els seus pares adoptius.

La sospita comença a obrir-se pas en la ment d’Èdip, ja només falta l’arribada del servent. Quan aquest arriba es confirma la fatal sospita. Iocasta, en comprendre la veritat, entra en el palau i se suïcida. Èdip es perfora els ulls amb una agulla de Iocasta, mare i esposa al mateix temps.

Polinices i Etèocles a partir d’aquell moment van mortificar el seu pare de tal manera que aquest els va llançar una triple maledicció. Primer Polinices li va servir el menjar en la taula de plata de Cadme, cosa que Èdip els havia prohibit expressament. Quan el monarca es va assabentar, els va augurar que no trobarien pau ni en vida, ni amb la mort. En altra ocasió que Èdip feia un sacrifici als déus, els seus fills, en tost de manar-li un bon tros de carn, li van manar els ossos nets de l’animal. Enfollit va profetitzar que moririen l’un a les mans de l’altre. En altre moment li van negar el respecte que li devien i el van tancar en un calabós, per la qual cosa els va vaticinar que es repartirien la seva herència amb l’espasa en la mà.

Èdip, acompanyat per Antígona, abandona Tebes i Creont pren la regència de la ciutat. Mentrestant Polinices i Etèocles ideen una formula per a sostreure’s a les malediccions del seu pare, i decideixen regnar conjuntament. Primer regnarà Etèocles, mentre Polinices es retira, i, una vegada complert un any, regnarà Polinices, retirant-se Etèocles, i així successivament. Però en finalitzar el primer any de regnat, Etèocles es va negar a transferir el poder al seu germà i el va expulsar de Tebes.

Policies va emigrar a Argos. En arribar al palau del rei Adrast es va embardissar en una lluita amb Tideu, bandejat de Calidó pel seu pare, el rei Éneu. Quan Adrast va aparèixer en l’escena va reparar en els distintius del lleó i el senglar que els contendents portaven en els seus escuts. I com l’oracle li havia predit que casaria a les seves filles amb un lleó i un senglar va posar pau entre els joves, els va prometre que els restituiria els seus respectius regnes i els va lliurar com a esposes les seves filles Àrgia i Deípile.

Policies va emigrar a Argos. En arribar al palau del rei Adrast es va embardissar en una lluita amb Tideu, bandejat de Calidó pel seu pare, el rei Éneu. Quan Adrast va aparèixer en l’escena va reparar en els distintius del lleó i el senglar que els contendents portaven en els seus escuts. I com l’oracle li havia predit que casaria a les seves filles amb un lleó i un senglar va posar pau entre els joves, els va prometre que els restituiria els seus respectius regnes i els va lliurar com a esposes les seves filles Àrgia i Deípile

Així va començar a formar-se l'expedició dels set contra Tebes. Els capitosts d'aquesta expedició van ser: Anfiarau, Capaneu, Hipomedont, Partenopeu, Tideu, Adrast i Polinices. Anfiarau que era endeví, es va negar, en principi, a participar-hi, preveient-ne el fracàs i la seva mort durant l'expedició. Malgrat els indicis poc favorables, els set capitosts es van llançar contra Tebes. L'exèrcit atacant va ser aniquilat i dels set només va sobreviure Adrast amb ajuda del seu cavall Arió.

Mentre es projecta l'expedició contra Tebes, Èdip mor a l’Àtica, on havia trobat refugi amb la seva filla, Antígona, al demos de Colonos, amb la protecció del rei, Teseu. Ja moribund Èdip, Creont intenta que torni a Tebes, perquè un oracle havia predit que la terra que l'acollís en el seu si seria beneïda pels déus. Èdip es nega a tornar i mor en la terra del seu benefactor, Teseu.

Una vegada mort el seu pare, Antígona retorna a Tebes i s'allotja amb la seva germana Ismene. Durant la batalla a les portes de Tebes, Etèocles i Polinices s'enfronten i es maten l'u a l'altre. Ascendeix de nou al tron tebà Creont, que decreta exèquies de rei per a Etèocles i prohibeix sota pena de mort donar sepultura al cos de Polinices, que s'ha atrevit a alçar a uns estrangers contra la seva pròpia pàtria. Antígona es rebel·la davant el que creu una injustícia i en secret va al camp de batalla per a espargir sobre el cos insepult del seu germà un grapat de terra sagrada, amb la qual cosa es donava satisfacció al ritual exigit pels déus. És descoberta i Creont, malgrat els precs del seu fill Hemó, promès de Antígona, no es retracta en la seva sentència.

Antígona és sepultada viva en la tomba dels labdàcides. Quan Hemó acudeix a alliberar-la la troba penjada i allà mateix se suïcida al costat de la seva estimada. En assabentar-se Eurídice, l'esposa de Creont, de la mort del seu fill, també se suïcida. (uuuffffff! aquí muere hasta el apuntador!!!)

Així Antígona ha passat a la mitologia com a paradigma de la pietat, és a dir, de l'acompliment de les obligacions que, per manament dels déus, tenim amb els membres de la nostra família.

Vet aquí el clímax de l'enfrontament entre Antígona i Creont, a la tragèdia de Sòfocles Antígona (vv. 449-496):

CREONT.- I així doncs, t’atrevires a violar aquestes lleis?
ANTÍGONA.- No era Zeus qui havia decretat això, ni la Justícia que conviu amb els déus d’allà baix de cap manera va fixar aquestes lleis entre els éssers humans. I no creia que els teus decrets tinguessin tanta força que malgrat que tu siguis mortal es pogués passar per damunt de les lleis no escrites i immutables dels déus. Car no són d’ara ni d’ahir, sinó que tenen validesa de sempre i ningú no sap des de quan aparegueren. No anava jo a pagar davant els déus el càstig per això, per témer l’opinió de cap home, puix que jo havia de morir, ho sabia perfectament, com no? malgrat que tu no haguessis fet el decret, peró si moro abans de temps, jo dic que és un benefici, puix qui com jo viu entre tantes desgràcies, com no obté benefici en morir? I així, aconseguir aqueix destí per a mi almenys no és cap mal, sinó que, si el cadáver d’un fill de la meva mare jo consentís deixar insepult, així sí que em seria penós; peró aixó altre no m’és dolorós. Si a tu et sembla per atzar que actuo com a boja, potser és per a un boig per a qui sembio culpable de foilia.
CORIFEU.- És evident el carácter dur del seu dur pare en l’al·lota. I no sap cedir a les desgrácies.
CREONT.- (Al corifeu) Peró sápigues que les ments més inflexibles cauen més i el ferro més resistent forjat al foc de forma molt dura veus que la major de les vegades es trenca i es parteix. I sé que eis cavalls més salvatges són domats amb un petit fre. Així doncs, no és lícit ser orgullós per a qui és esclau dels que té a prop. Aquesta sabia perfectament que es comportava amb insoléncia en infringir les lleis establertes. I després d’haver-ho fet, ara comet una altra insolència: se n’ufaneja i se n’alegra per haver-ho dut a terme. Realment, ara jo no seria un home, sinó aquesta, si resten sense dany per a ella aquestes prerrogatives. Tan mateix, malgrat que sigui filla de la meya germana i els seus lligaments de sang siguin més propers que tots els que tenen la protecció del Zeus que vetlla per la meva llar, ella i la de la seva mateixa sang no defugiran al destí més terrible, ja que a aquella l’acuso també de tramar l’enterrament. Crideu-la, puix tot just acabo de veure-la allá dins furiosa i sense control dels seus actes. L’ánim d’aquells que maquinen en l’ombra accions gens bones sol ser sorprés com a un lladre. I jo odiï especialment a aquell que quan és agafat en algú delicte, després vol embellir-lo.

Bé, un poc llarg, però profitós, al meu parer.

I ara, 'fantasias animadas de ayer y hoy' (és a dir, secció freaks): Antígona, de Sòfocles, en versió lliure (i travela) d'uns alumnes de secundària.

Vet aquí ara un promocional del muntatge d'Antígona de la companyia Grupo Teatro Azares, dins la secció 'Ara en seriu'.

Res més, al·lots i al·lotes. Feu bondat.